Mes: novembre de 2018

Adriana Torres_3r D EA 2a Ensenyança d’Ordino
Tot va començar després de nou mesos amb aquella persona. La meva vida va canviar totalment, vaig deixar de menjar, em tancava a l’habitació, no estava atenta a les classes… En aquells moments l’únic que volia fer era expressar-li com estava. Dir-li el que pensava després de tot. A ell li era igual com estava, el que em passava…
Però ell em va dir que no, que ell també estava malament i que estava intentant dissimular! Ha passat el temps i m’adonava del que havia fet, del que havia perdut. Cada cop que el veia pel carrer era recordar tot el que havia passat amb ell, era una frustració per a mi! Tot va acabar diferent de com va començar.

Lara Saumell Rovira_3r D EA 2a Ensenyança d’Ordino
Hi havia una noia que sempre estava fent esport, feia esquí, snowboard, futbol…
Va voler provar de fer handbol, ella intentava trobar un esport i no deixar-lo mai més, va estar fent handbol dos anys. Ja estava fent el seu record, va començar a saber el seu esport, ja n’estava convençuda. Però l’únic problema que hi havia era que jugava sempre amb nois però ja sabia que a una edat en concret podia jugar amb nenes. Ella no ho volia perquè les nenes que hi havia eren molt pàmfiles i molt especials. I no sabia què fer i l’entrenador d’hoquei li va dir que si hi anava jugaria amb nens i nenes. A mi em va semblar molt bé.

Pol Martos_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA
Era el seu primer partit d’aquesta temporada. El seu nou equip l’havia acceptat com a una estrella, sense rancúnia per treure protagonisme a alguns companys. En escalfar, tenia ganes i anotava amb facilitat. Xiulet i els 3 minuts restants. Darreres instruccions de l’entrenador i a la pista. S’apropa l’àrbitre mentre es donen les mans. Pilota a l’aire i la guanya el rival. Defensa intensa, atac veloç i canvis ràpids, com a la pretemporada. Però, en començar el partit, una mala recepció al primer intent de cistella, va acabar amb les possibilitats de seguir sent una estrella. El dolor era intens i el turmell estava torçat. Molta sort.

Toni Zamora_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA
Era un noi que es deia Joan i tenia vint-i-un anys. El seu somni sempre havia estat ser molt famós i havia lluitat per aconseguir-ho. Havia treballat molt per arribar a ser un prestigiós humorista i ja el coneixia tothom gràcies als seus espectacles. El problema era que no valorava la seva fama, doncs havia complit el seu desig. Per desgràcia, els humans ens assemblem a ell, no sabem apreciar el que tenim fins que ho perdem. És, en aquell moment, quan tot canvia i no entens el perquè. Però el Joan es va adonar a temps tot i que li va costar i, a partir de llavors, va valorar molt tot el que havia aconseguit gràcies al seu esforç.

Natàlia Salmeron Moreno_3ème E Lycée comte de foix
Sabeu la dita que diu “mai saps el que tens fins que ho perds?” Doncs d’això va la cosa, d’una noia i un noi que realment mai s’han oblidat, i que en el fons sempre han volgut estar junts, però un dia… a la piscina, ella no s’hauria imaginat mai que aquell dia i inclús aquell noi la marcaria per sempre. Ell, malgrat tenir moltes nenes amb qui poder estar, la tenia sempre a ella al cap.Van estar un any flirtejant vàries vegades, però ella mai no volia anar a més. Per què? Per por que li poguessin trencar el cor? Quan el noi va deixar d’intentar-ho, va ser quan ella va valorar el que de veritat tenia. Però ja era massa tard.

Mònica Oliveira Da Silva_3ème E Lycée Comte de Foix
Una vegada una nena estava amb el seu germà i els seus pares a la muntanya, feia un dia de calor, s’ho estaven passant molt bé. El seu germà estava jugant amb un gos, i ella estava saltant a corda mentre que els seus pares preparaven el que anaven a menjar. Quan estaven menjant, estaven comentant les ximpleries que feien la nena i el seu germà quan eren més petits. Anaven rient! Van acabar de menjar i es van estirar al sol tota la tarda, observant com es movien els núvols. Van descansar a terra durant tota la tarda. De cop la nena es va despertar pels crits dels seus pares i l’última cosa que va sentir de sa mare va ser: “Noo!”.

Ana Socia Mesquita_3r B EA 2A ensenyança d’ordino

Els minuts passaven. Jo, cada cop estava més nerviosa i feliç. A punt de tenir una germana. No sabia quan acabaria això. Una nova vida estava a punt d’entrar en aquest món. Tenia ganes d’agafar-la per fi. Nou mesos esperant que la criatura sortís de la panxa. Estava espantada perquè no sabia si la meva germana naixeria bé ni sabia com estava ma mare. Volia tenir algú que em fes companyia a les bones i a les males. El 20 de gener del 2013, esperant que la meva germana estigués aquí amb nosaltres. En aquell moment estava esperant una vida nova. Després d’escoltar un plor d’una nena petita, la vaig veure. Tenia uns ulls preciosos.

Erik Loureiro Botey_3r B EA 2A ensenyança d’Ordino

Un tic tac intens, els mussols dient uh uh, uh uh, i una sensació, una sensació d’escalfor que et fa sentir una calma acollidora i una relaxació de centre termolúdic. La calma, la calma de no sentir xivarris ni persones cridant, una calma que es limita al cant dels grills i els udols dels llops. Entrar en un món màgic on absolutament tots els teus desitjos es fan realitat, ja siguin exagerats o bé menuts i tímids. Així és, us parlo d’aquest moment de cada dia en el qual la foscor envolta el planeta i la calma es fa notar. Quan em desperto i miro les meves pulsacions, el rellotge em diu que estic relaxat, en pau i harmonia. Com ara.

Maria Ulier Bernaus_4t C COL·LEGI ANNA M. JANER

Sempre he pensat que les papallones són uns insectes fascinants, plens de colors, d’alegria i de llibertat. De petita sempre havia tingut el somni de poder volar, volia ser com les papallones. Quan tenia set anys, un dia plujós, vaig sortir a fora per veure quantes papallones podia trobar, però no en vaig veure. De tornada cap a casa, malauradament vaig relliscar i em vaig donar un fort cop al cap. Avui en dia tinc 81 anys, i des d’aquells set anys que soc paralítica. Mai més he pogut tornar a caminar. He viscut la meva vida sense cames, com una papallona sense les seves ales, tot i que amb els meus pensaments mai he deixat de volar.

Íngrid Martínez Blanco_4t C COL·LEGI ANNA M. JANER

Us n’heu adonat? Sí, d’aquella persona. La que no destaca especialment per treure les millors notes de la classe, ni per ser la més divertida, ni tan sols per ser ella mateixa. Aquella. La que no serà recordada ni per la meitat de les persones del seu voltant. La que sempre, per un motiu o per un altre, no veuràs. Per què? No és prou important per poder ser recordada? Existeixen. Estan al teu voltant, massa dèbils per poder destacar com tu ho fas, massa insegures de si mateixes per poder encetar una conversa amb tu. Esperant, que en un moment o un altre, puguis veure-les com ho fas amb els altres. Les has vist? Hi són, fixa-t’hi.

Vinyet Mercadé_3r B EA SEGONA ensenyança DE SANTA COLOMA

Tenia una relació meravellosa amb l’home dels meus somnis; alt, guapo, simpàtic, graciós… Portàvem 6 anys i encara no m’havia demanat matrimoni. Des que vam començar, al meu millor amic li molestava, pensava que ell no era prou per a mi i que me la clavaria per darrere. Durant un temps, vaig rebre cartes d’amor, no sé de qui però eren precioses. Un dia, vaig arribar a casa, vaig fer la maleta i me’n vaig anar plorant. Pel camí, vaig pensar que sempre havia tingut una persona que m’havia ajudat en tot i, sobretot, que m’estimava tal com era. Vaig agafar un taxi, vaig tocar a la porta d’un pis i ell va obrir, el meu millor amic.

Pol Sebastià_3r B EA SEGONA ensenyança DE SANTA COLOMA

L’Àlex anava caminant pel carrer pensant en l’última cançó que havia tret amb el seu grup de rock: Planes With Darkness. Estava tenint molt d’èxit a Europa i Amèrica i ja havien planificat concerts arreu del món. Però, de cop, va escoltar un clàxon, no va poder reaccionar a temps i el van atropellar. No va ser gaire greu tot i que hi va haver una part fatídica ja que li van haver d’amputar dos dits de la mà. Sent bateria, no hauria estat un gran problema, però ell era el guitarrista del grup i això el va destrossar. De fet, va caure en una depressió, però gràcies als seus amics, l’Àlex la va superar i va tornar a tocar.

Laia Da Costa Caldas_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Són les 7 del matí, amb nervis m’aixeco, durant l’esmorzar no puc menjar, em fico un banyador i marxo a la piscina. Arribo i és tot un cúmul de pensaments, nervis, crits de la gent, càmeres… Tot un significat, UNA COMPETICIÓ. Em criden, vaig cap a la sortida. No sé què fer, si saludar o si riure o si inclús plorar. Escolto el tir, em tiro amb energia pura, un impuls, una braçada, un cop de peu, una acceleració, un segon. L’última volta, em canso els braços i les cames perquè ho he donat tot, tot i que per mi, pel meu cap i pel meu cor mai és suficient. Arribo i he guanyat. Arribar primera és un trofeu, un tresor, tot un rècord.

ERIC CANILLAS_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Aquell dia em vaig despertar a l’hotel de Londres. La pluja queia suaument a la teulada de l’hotel fent un soroll conegut. Vaig baixar al restaurant per esmorzar pensant en què podria fer aquell dia. M’havien aconsellat passejar per Picadily Street, un carrer molt animat on podia trobar la llibreria Hatchard’s. Em vaig dirigir cap a l’entrada del metro. Era un formiguer de persones que pujaven i baixaven per l’escala. Tots anaven amb vestit, motxilla i paraigua. Em vaig adonar que m’havia deixat el paraigua de color vermell, però vaig decidir no anar-lo a buscar perquè volia gaudir de com queia la pluja suaument sobre el meu cos…

Bruno de Jesus_3r C EA 2A Ensenyança de Santa Coloma
Un dia, vaig anar a Barcelona a jugar un partit de futbol contra el Barça. Vam trigar 3 hores a arribar i, com faltava molt de temps per començar a escalfar, vam anar de compres al centre comercial de l’Illa, que era molt gran i que estava al centre de la ciutat. Vam comprar moltes coses: dessuadores, pantalons, vambes, entre d’altres. Després, ens vam dirigir al Camp Nou, que era molt gran, entraven unes 10.000 persones a dins. Llavors, va arribar l’hora del partit. Vam començar a jugar i a la meitat d’aquest, vaig tindre un conflicte amb un adversari i ens vam barallar. Ens van expulsar als dos però al final vam guanyar el partit.

Antonio Carrillo_3r C EA 2A Ensenyança Santa Coloma
En la part més amagada i obscura de l’univers existia un petit planeta ple de destrucció. El seu governant era un bor­ratxo que, com més destrossava, més fort es feia. Els habitants eren els seus esclaus i també disposava d’un gran exèrcit. Un cop l’any, passava pel planeta un estel que portava llum i esperança a les persones, aquella era l’única raó per seguir vivint. Però aquell cop va ser diferent: hi havia 3 estrelles, era un any especial. La primera va il·luminar i esperançar tothom; la segona va fer que el cap dimitís i l’última va portar prosperitat i felicitat al poble. Així, els habitants van poder viure en llibertat.

Maria Rocha Leite_3r B Col·legi Anna Maria Janer
Desitjava que aquell moment perdurés per sempre, que aquell precís instant fos etern. Era incòmode però únic. Aquella proximitat entre els dos i la seva inseguretat va provocar una explosió d’emocions. Els nostres ulls es miraven. I sentíem milions de papallones ballant dins les nostres panxes. De cop i volta, vaig fer un petit pas enrere. Però no volia trencar-te el cor, i el vaig fer de nou cap endavant. Els nostres llavis s’abraçaren en una perfecta harmonia. Una harmonia que mai no s’oblida. De sobte, va sonar un soroll molt fort, com una cançó sense lletra. I vaig obrir els ulls. Només havia estat un somni. Però un bonic somni.

Alba Moreno Neras_3r B Col·legi Anna Maria Janer
Era mitjanit. L’aniversari de l’Àlex. Estava en una discoteca. Se li apropà una noia rossa. No recordava qui era. Va començar a parlar-li, la veu li semblava familiar. Era ella, la seva antiga companya… havia passat tant temps des d’aquell enrenou… L’Ariadna li va agafar la mà i ell va tornar a sentir aquell formigueig a l’estómac, però hi havia alguna cosa estranya en l’expressió de la seva cara. Es van dirigir cap a la sortida.
Estaven en un carreró fosc. El va abraçar. Desitjava que aquell moment perdurés sempre quan, de cop, es va aturar el temps per a l’Àlex. Va deixar de respirar. L’Ariadna li havia disparat…

Alexandra Romero_3ème B Lycée Comte de Foix
Encara recordo aquella calorosa tarda d’estiu que havia d’anar a l’aeroport, jo sabia que quan pugés dins d’aquell avió tot canviaria, i que res seria el mateix. Tots aquells meravellosos moments d’estiu només serien bons records, que no et tornaria a veure durant molts mesos, que jo hauria de tornar a la meva vida quotidiana i que tu també. Encara recordo que gairebé tots van venir a acomiadar-se de mi, però l’únic que volia jo era dir-te adeu a tu, només a tu… però no vas arribar, ja fèiem tard…, quan ja estàvem a punt d’entrar a l’avió vaig sentir la teva veu i en aquell moment vaig saber que era una última abraçada.

Jennifer Orona_3ème B Lycée Comte de Foix
Encara recordo de les llàgrimes de la mare el dia que li vaig explicar que marxaria cap a Síria per combatre l’Estat Islàmic. Vaig veure una barreja de dolor, tristesa i confusió reflectida als seus ulls, es pensava que m’havia posat en alguns problemes i que per això buscava excuses per marxar. En realitat, només volia defensar i ajudar tot un poble de persones que estaven atacant, torturant i fins i tot violant sense cap mena de raó.
–Només vull ajudar el poble kurd en la seva lluita contra l’Estat Islàmic.
–Posaràs la teva vida en perill, per voler canviar això?
–Si no ho faig jo, qui ho farà?