Mes: març de 2019

Bruna Magalhaes_3ème J Lycée Comte de foix

Em desperto a les 7.00, primer dia de col·legi al Lycée Comte de Foix. Em preparo per anar a l’escola, surto de casa a les 7.40 per agafar el bus amb les meves amigues que també van al Lycée. Estem totes molt nervioses per anar al nou col·legi. Arribant veig tots el meus companys del meu antic col·legi i parlem una estona de com han anat les vacances d’estiu. Després estic nerviosa perquè encara no sé la meva classe i tinc una mica de por perquè conec poca gent. També tinc vergonya de conèixer nova gent i parlar amb ells. Ens han presentat una mica i a poc a poc ens hem conegut tots i ara estic orgullosa de conèixer aquesta gent.

Antoine Llopis Vaills_3ème J LYCÉE COMTE DE FOIX

El dimecres 3 d’octubre al matí vaig anar a assajar el jurament fins a les 13h00. Dijous al matí, vaig mirar l’assaig de la Cerimònia i també els voluntaris que portaven la torxa. Llavors vam anar al vestidor fins que vaig retornar a casa per dinar i dutxar-me. A les 17h00, vam entrar tots junts desfilant al Poliesportiu d’Andorra amb Special Olympics i vaig fer el jurament en francès davant de tots els participants i de tot el públic! Divendres vaig fer la prova d’atletisme i vaig quedar cinquè, vaig anar a dinar a l’estadi, i després al Parc Central, al “Village”. Dissabte al matí vaig tornar a córrer i vaig quedar segon!

Joan Navarro_3r A EA Segona ensenyança de santa coloma

Una vegada hi havia un nen que es deia Joan. En Joan era molt petit, ell volia créixer però no hi havia manera. Tothom li deia que era molt petit i que per això no podia jugar a bàsquet, però en Joan va dir:
-Jo puc fer tot el que em proposi, sigui gran o petit.
I així ho va fer. Va començar a entrenar cada dia. Primer no li sortia gaire bé però amb força i perseverança cada cop marcava més cistelles. Va arribar el dia del partit. En Joan va sortir molt decidit i concentrat. Cada cop que tirava a la cistella marcava un punt a favor del seu equip.

Nerea Ramírez_3r A EA Segona ensenyança DE santa coloma

Tot va començar aquella nit quan ella va anar a dormir. Estava estirada al llit i va escoltar la pluja d’aquella nit calorosa. De cop una gota li va caure a sobre, no li va donar importància . Al cap de 10 minuts  va veure que el terra estava xopat. Estava tan cansada que es va tornar a adormir. De cop l’habitació estava inundada, se’n va adonar quan l’aigua ja li arribava al coll. Es va angoixar i les primeres llàgrimes li van brollar. Va cridar la seva mare però a la casa no hi havia ningú, estava completament sola. Tenia molta por,  l’aigua continuava entrant. Quan va aixecar el cap per poder respirar, es va despertar. Tot havia estat un malson.

Manel Amorim Carrillo_4t A Col·legi Anna Maria Janer

Avui és un dia radiant, assolellat, amb una brisa tranquil·la i fresqueta, són aquests dies de primavera que em fan somriure. El vull aprofitar per passejar i pensar en la vida, aquesta vida d’alts i baixos, de confusions constants i enganyoses. Però aquesta reflexió la vull fer sense distraccions, res m’ha de fer perdre el nord, o sí. Tot és culpa d’un factor, un factor del més inesperat que a la vegada pot ser bo i, per altra banda, et pot desil·lusionar i distreure dels teus propis pensaments. Parlo d’aquells ulls verds, d’aquells cabells llargs de color castany clar i d’aquella paraula que em va adreçar, un sentit “T’estimo”.

Paula Astasio Gomez_4t A Col·legi anna maria janer

La Maria era una dona pobra, sense feina, i tot el que tenia era una minúscula herència que li havien deixat els seus pares. Un dia assolellat va decidir anar a fer una ruta per la muntanya, com feia tots els caps de setmana. També perquè volia relaxar-se, ja que només pensava en els pagaments de la casa i del funeral dels seus pares. Passejant vora el riu i muntanya amunt, de sobte va caure per culpa d’una estranya capsa. La va obrir i va descobrir que en el seu interior hi havia or. De seguida va trucar a la policia, la qual li va donar una recompensa d’un gran valor de diners. I així la dona va poder pagar tots els deutes pendents.

Alba Soler_3ème E Lycée Comte de Foix

Hi havia un animal. Ningú sabia què era. Tenia ales, plomes, pèls, quatre ulls, set cames, i més característiques inexplicables. Semblava que era una combinació de diferents animals. No tenia un hàbitat fix. Podia viure en qualsevol lloc. No sabíem ni què menjava ni què bevia. Tothom volia veure’l però era ell o ella que decidia si es deixava veure o no. Era un animal curiós, realment es notava que tenia seguretat en si mateix i no tenia por de res. Tothom el respectava com si vingués d’un altre món, d’un altre planeta? Era una espècie inexplicable. Aquest animal era un fenomen estrany i a l’home li agradava aquest fet inexplicable.

Eglantine Masseau_3ème E Lycée Comte de Foix

Hola, soc la Maya, soc nepalesa i visc a Katmandú. La capital de Nepal. Tot funcionava bé a la meva vida abans d’aquest monstruós terratrèmol. Vaig tenir la gran sort que els meus pares tinguessin prou diners per portar-nos a l’escola a mi i al meu germà. Vaig poder alimentar-me, una habitació que vaig compartir amb el meu germà, una casa confortable… Quan em van dir que patiríem un terratrèmol tota la meva vida es va ensorrar. Han passat tres dies des que va passar. No tinc cap notícia dels meus cosins que són guies a l’Annapurna, i la meva ciutat està en ruïnes. Ha desaparegut l’escola, aquella que va ser tan important per a mi.

Cristina Espada Molero __3r D Escola segona ensenyança d’ordino
Escriure és important, molta gent prefereix l’iPad que el paper. La nova tecnologia evoluciona, la d’un llibre, queda enrere. L’ortografia és corregida automàticament, els errors s’esborren sense ni adonar-se que s’ha fet malament, no se sap, el corrector ho ha esborrat. Els accents no cal saber on han d’estar, el corrector ho corregeix, les faltes d’ortografia desapareixen; però el sentit de la frase no desapareix, el sentit no és corregit. Què compta més, una frase correcta sense sentit o una frase amb sentit però amb faltes d’ortografia? L’humà què hi entén quan sent tecnologia, què és la primera cosa que apareix a la ment?

Diego De la Cueva Sances_3rD Escola segona ensenyança d’ordino
El dia de la quedada familiar, la mare ens va proposar d’anar a un lloc molt bonic, era un llac amb molts animals i estava a uns 10 km. Com que érem tants, el meu cosí i jo vam haver d’anar caminant i els altres en cotxe. Al cap d’1 hora vam arribar a un lloc on havia passat un accident molt greu. Jo tenia molta curiositat i volia ajudar les persones que estiguessin ferides, però en apropar-m’hi em vaig adonar que tots eren morts. Vaig sentir com si no volgués viure, volia que m’hagués passat a mi i no a ells, eren la meva família! Vaig trucar a l’ambulància i assegut a terra amb el meu cosí vaig esperar el futur sense esperança.

Giancarlo DIAZ _3ème C  Lycée Compte de foix

No ho puc suportar més! Cada vegada que estic en aquest país em bull la sang i un sentiment de terror s’apodera del meu cos. Els federals assassinen el poble i això els fa riure, ha esdevingut una diversió per a aquestes persones sense cor. La població necessita ajuda, ens han tret tots els drets. Fa quatre mesos que lluitem contra aquest govern corrupte, ens han deixat sense veu, ara qualsevol forma de comunicació és reprimida, el menjar és molt escàs i la població mor de fam. No podem fer res contra la corrupció d’aquest dirigent. Algú ha de rescatar el país, que era un paradís i s’ha convertit en un infern!

Jose HENS _3ème C lycée compte de foix
Eren un grup de tres amics que van anar a un campament d’estiu. Quan van arribar els va rebre un home molt alt i corpulent amb una caputxa que li tapava completament la cara, aquell home amb veu amenaçadora els va donar la clau de l’habitació; un cop dins se’n van anar a dormir ja que estaven molt cansats del viatge. Quan es van despertar un dels nois va proposar d’anar a fer una volta i descobrir el campament. Quan ja estaven tornant van veure una casa molt petita que els va cridar l’atenció, en arribar s’escoltaven uns crits i amb una mica de por van decidir obrir la porta. En entrar van veure Jason empunyant un ganivet…

Arnaldo Da Silva Enoghase_3r A EA2A Ensenyança d’Encamp

Hi havia una vegada, quan les serps tenien cames, un noi. Un noi fart de totes les injustícies que existien en aquest món podrit. Estava fart de sortir al carrer i només veure desgràcies, robatoris, assassinats, violacions… També estava fart que els que se suposa que ens haurien de defensar, ens enganyin amb l’única finalitat de guanyar diners. Però el que li feia mes ràbia era la gent que era conscient del malament que estava el món i tot i així no feia res. Es quedava callada pensant que un altre ja es queixaria. Un dia el noi es va plantar enmig del carrer i va cridar:
-Ei, vosaltres! Escolteu-me. Ja n’estic més que fart!!!

Albert Mossoll Martínez_ 3r A EA2A Ensenyança d’Encamp

Aquí és on l’aire és pur, fresc, ràpid però transparent. Aquí és on els animals i les plantes s’ajunten per fer-ne un de sol i conviure amb total harmonia. Aquí és on el silenci només és interromput pels sorolls dels ocells i la corrent del vent quan bufa. Aquí és on el sol brilla i el cel és d’un blau intens.
I llavors s’arriba a les ciutats… L’aire és pesat i pudent. Només hi viuen els humans. Les plantes es queixen. S’escolten els sorolls dels transports i els alts gratacels no deixen passar la tènue llum del sol. El cel és gris, contaminat pel fum de les fàbriques. I sí, és per això que mai deixaré les muntanyes d’Andorra.

Da Silva, Mireia_3 ème B Lycée Comte de Foix

Em va passar a mi, sí a mi. D’un moment a l’altre em vaig tornar dèbil i res m’importava, la vida per a mi ja no tenia sentit i jo tampoc volia entendre el sentit de la vida. Dia rere dia em demanava per què? Per què a mi? Estava diferent i ja no tenia ganes de sortir al carrer. Totes les meves il·lusions es van apagar. Estava molt canviada. Ja no era com abans aquella noia tan forta, sense pors, i d’un instant a l’altre tot va trasbalsar-se. Vaig passar de ser la més valenta a ser la més dèbil. Però, a l’últim moment vaig lluitar, vaig lluitar contra les meves pors, pels meus somnis, però sobretot contra aquell maleït càncer.

Pereira Diogo_3ème B Lycée Comte De Foix

Un bon dia, pel carrer, em vaig adonar que perdia els dits de les mans i no sabia per què. Caminava una mica més i perdia les mans, els braços, i m’estava espantant. Cada cop perdia més coses. Jo intentava cridar! Però em faltaven les dents i la llengua. No hi podia fer res. Vaig arribar a casa amb els meus fills i de cop i volta em vaig desmaiar i aleshores vaig despertar-me. Em vaig trobar en un llit d’una habitació amb les parets blanques. El metge va arribar i em va anunciar que havia tingut un accident de cotxe amb els meus fills. Jo li vaig preguntar què havia estat d’ells i em va dir que s’havien mort tots en l’impacte.

Marta Joy Ganitnit_4t COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA
Els humans som egoistes per naturalesa. Últimament ho he estat escoltant bastant. Els humans som egoistes però compartim una vida vulguem o no amb altres humans, no deixem de ser persones, tots amb el mateix dret, ningú per sobre de l’altre pel simple fet de diners, cultura o personalitat. Hi ha una cosa que no tothom entén, i és que no tot­hom té la mateixa manera de pensar, opinar i veure el món des d’una perspectiva en concret. Quan defensem un argument ho fem la majoria de cops per nosaltres, però, i si intentem raonar, dialogar de bona manera amb aquella altra persona? La llibertat la té tothom però els límits ningú te’ls treu.

Gisela Justes_4t COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA
M’aixeco del llit, no puc dormir. Escolto una veu que em diu que vagi a apagar el llum del menjador. Vaig al menjador i veig que el llum està apagat. Torno al llit, però torno a escoltar la mateixa veu que em diu que m’he deixat el llum del menjador obert. Em torno a aixecar i vaig al menjador, encenc el llum i l’apago. Torno al llit i torno a escoltar la mateixa veu. Ara em diu que tanqui l’aixeta del lavabo. Sé que està tancada i no m’aixeco. La veu cada cop és més forta. Em sento estranya, noto com un líquid fred que recorre per tot l’interior del meu cos. La veu continua i m’està martiritzant. De sobte sento un silenci profund.

Carla Pons Mariño_3r A COL·LEGI ANNA MARIA JANER

Sona el despertador i ens llevem d’un salt. Esmorzem, ens preparem i posem a la motxilla el que la nit anterior havíem deixat ben col·locat damunt la cadira de l’habitació. Quan baixo del cotxe, ja sento l’olor de la frescor del matí. Comença la pujada a l’estany de la Nou. És preciós! Pel camí, ens està esperant un gat blanc amb taques negres. Ens segueix i només s’atura quan ho fem nosaltres. Ni tan sols el vol de les papallones el distreu, però seguim caminant i ens adonem que ja no ve amb nosaltres. Ens agradava! Passem un dia magnífic a la muntanya i, de sobte, sentim un soroll entre els arbustos. Li hauríem de posar un nom…

Janna Campamà Andorrà_3r A  COL·LEGI ANNA MARIA JANER

Em dic Emma i visc a Londres, tinc 17 anys. No sé com em podria definir, però la meva mare diu que soc “especial”. Però jo em sento una persona com qualsevol altra. Quan diu que soc “especial” es refereix al fet que sempre he d’anar amb algú que m’acompanyi i m’aconselli en el que necessito, com en Robin per al Batman. Tinc un cromosoma extra, un que em fa ser valenta, àgil, ràpida. El meu superpoder és dir el que penso quan vull i fer el que vull davant de qui vull i quan vull. Tinc unes habilitats úniques. I una sensibilitat única, llàstima que la gent diferent de mi no ho veu. Però així és com jo em sento, com una superheroïna.