Mes: juny de 2019

NEREA PINTO SOLE_3r C  COL·LEGI MARÍA MOLINER
Vaig obrir els ulls i vaig veure una estranya llum que m’enlluernava els ulls. No sabia on em trobava ni on era. Em feia mal el cap, feia olor de net, els llençols que m’envoltaven eren blancs, no tenia ni idea què hi feia allà. Vaig veure que al braç hi tenia una agulla clavada amb un tub penjant. A continuació, va entrar una infermera amb una carpeta, em va demanar el meu nom i algunes dades personals. Segons el que em va dir, havia tingut un accident molt greu i havia estat en coma deu mesos. Vaig obrir els ulls com unes taronges. No recordava res del que havia passat durant aquest temps, volia marxar d’aquell lloc inquietant.

YAZID SAIDANI REZENDE_3r C COL·LEGI MARIA MOLINER
Em van portar on em podien cuidar. Estava en una habitació d’hospital, tota la meva família estava present, la mare, el pare i el meu germà petit plorant. Tots em miraven de cap a peus. Em trobava mig inconscient però hi veia molt nítidament. Tots s’havien alegrat quan havia pogut obrir els ulls. Estava confós. Em preguntaven com em sentia, jo encara confós havia dit que bé però no podia moure cap extremitat. Afligits, em deien que havia tingut un accident amb la moto, contra un camió. No recordo l’accident. Ara no sé què faré, no podré conduir, ni jugar a futbol amb els meus amics, hauré de viure la vida des d’aquesta perspectiva.

JOSE GARCIA_3r C   EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA
Un bon dia, el Roc va notar que alguna cosa estranya estava passant: quan passava per sota dels fanals el llum s’apagava. Era com si sentissin la vibració de la seva veu. Quan va arribar a casa, ho va explicar a la mare. Ella ja ho sabia ja que també ho havia patit però mai l’hi havia comentat. Quan en Roc va anar a dormir, va tenir un somni molt estrany. Ell era un cantant i la música el feia volar. Quan l’endemà es va aixecar, va explicar-ho a la mare i ella va respondre que també ho havia somiat però que no havia aconseguit ser cantant. Ell va decidir demostrar-li que els somnis es poden fer realitat i va acabar sent cantant.

JORDI ROMAGOSA TOY_3r C  EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA
Era una nit plujosa d’estiu, en James no podia dormir. No es trobava bé i es va fer una til·la. Posà l’aigua a bullir i decidí mirar la TV. Hi feien un programa de receptes, potser trobaria una solució a l’insomni. El programa explicava que, si es barreja til·la amb sucre, mel, un ou batut i tres olives es crea un beuratge adormidor, el que ell volia. Es preparà la beguda i se la prengué d’un sol glop; caigué al terra rodó. En despertar-se es trobà en un lloc il·luminat i ple de gent; un plató de TV. “I així funciona la recepta d’avui del Dr. Ku, no oblideu provar-la i compartir-la a les xarxes socials”, digué una veu distorsionada.

Cristian Veloso Rodrigues_3r A COL·LEGI MARE JANER

Tothom confiava en nosaltres i en l’amor. La parella perfecta deien. Però la gent canvia i el temps passa. Un dia t’adones que estàs plorant inútilment per ella i pensant en aquella tarda d’estiu a la plaça, quan la vaig veure per primer cop. Era perfecta de cap a peus i en un instant em vaig adonar que estava enamorat. Però ja era hora de tornar a la realitat, d’obrir els ulls i de deixar el passat enrere. Havia d’actuar i tornar-ho a intentar, però ja era massa tard, ella ja havia passat pàgina, tenia una altra persona que la feia feliç. Com podia ser? Tan ràpid? Em preguntava per què. És clar! Ja havien passat dos anys!

ROC TORRES DOMENJÓ_3r A Col·legi Mare Janer

Feia anys que la Gemma sempre havia estat al seu costat, des de ben petits donant-li suport amb tot, eren veïns, companys d’escola i més endavant d’institut. Havien viscut tota mena d’adversitats i experiències. Ella era com una part d’ell, no tenia clar si tot era una il·lusió. Un dia al tard, la Gemma li va dir que marxava a viure a París.
L’Arnau es va tornar boig, llavors se’n va adonar que el que sentia per la Gemma no era una gran amistat sinó que era quelcom més complex. La Gemma li va donar una carta. Ell, sens dubte, es va adonar que el tren per ell ja havia passat i que era molt difícil de recuperar el temps perdut.

Júlia Albuixech_3ème H LYCÉE COMTE DE FOIX

Vaig marxar de casa l’any 1914 quan va esclatar aquesta odiosa guerra. Passats quatre anys interminables, per fi ha arribat el dia de tornar al poble. Des de la finestra del tren, he vist desfilar els camps de la meva infantesa. A l’estació, tots cerquem ansiosament la nostra família. En un racó, la veig a ella i als nens amagats rere el seu vestit. Són ells, els que tant he enyorat durant els combats. M’apropo. Ella em mira amb tristesa perquè jo ja no soc el mateix . Em manca un braç i temo que ja no pugui estimar-me. Ella m’observa de nou i després avança cap a mi. M’abraça i em besa als llavis. Torno a ser a casa amb els meus.

Jovito Molero_3ème H LYCÉE COMTE DE FOIX

Aquella dona la coneix quasi tothom, hi ha gent que li diu “Madame” i altres pel seu cognom. Té uns quaranta anys, el cabell castany com els arbres de la tardor, que li arriben fins a l’espatlla, prima, amb un somriure encisador. El seu perfum suau, dolç i fresc com un dia de primavera. Té el seu caràcter, és molt decidida, competitiva, una mica tossuda com la majoria de la gent. Hi ha diferents opinions sobre ella, uns diuen que pot ser molt simpàtica i altres poden dir tot el contrari. Però, sabeu què? A mi m’és igual el que puguin dir, perquè ella sap que jo estaré aquí per a tot i fins al final. Jo a aquella dona li dic “mama”.

Pere Oriol_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA D’ordino

Estic a la línia de sortida i tot està a punt. Els nervis estan presents i tothom es mira de reüll amb tothom. Per fi sona el xiulet i espremem aquells nervis per arrencar. Ja estic per la meitat de la cursa. Els esquís cada vegada pesen més i el cansament augmenta. De moment ocupo la segona plaça. Falten 640 metres per acabar amb aquest petit patiment. Crec que puc fer podi i endur-me un bon premi i una satisfacció a casa. Sento els crits d’ànims dels que estan a la meta esperant els corredors perquè arribin. Ja veig el final de la meta. Estic per desmaiar-me, però només penso en el podi. Ha valgut la pena: he acabat primer.

Maria Font_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Em sentia diferent de la meva família. No tenia res en comú amb ells i per això em pensava que no teníem la mateixa sang. Però això s’acabaria d’una vegada. Sentia que ja ningú m’estimava. Tenia dues opcions: fer-me unes proves o posar fi a la meva vida, però abans de prendre aquesta decisió, vaig marxar uns dies fora de casa, a un lloc on podria estar sola. Em va trucar la meva millor amiga, la vaig ignorar. Portava dos dies desapareguda i tothom estava preocupat. Em sentia malament i vaig decidir tornar a casa. Pel camí vaig rebre una trucada desconeguda, eren les proves! Què passaria? Era adoptada o era de la família? Qui sap…

Bea Robinat Cuiñas_4t COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Aixecar-te a les onze amb els rajos del sol, sense alarmes ni preocupacions. Posar-te el banyador i llençar-te de cap a la piscina, sentir el sol  al teu cos, mentre gaudeixes del teu esmorzar, agafar la bici, pedalejar fins a no poder més, escoltant el xiuxiueig dels ocells. Assaborir una paella enfront del mar, anar a la platja i sentir les onades del mar xocant amb les teves cames, acabar plena de sorra, sense que t’importi si tens el cabell bé o no. Quedar amb amics, aquells que veus d’estiu en estiu, però que recordes tot l’any, aquells que et fan riure fins a quedar-te sense aire. Sense horaris, sense obligacions, simplement, estiu.

Mariona Orteu Tarrés_4t COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Aquell dia d’estiu que et despertes a les sis del matí, amb nervis perquè era l’últim dia de classe, l’últim dia que veuràs els teus companys després de dos mesos. Aquell dia que eren quatre hores de viatge en bus explicant anècdotes, escoltant música i cantar sense parar, però sobretot amb un somriure d’orella a orella. L’únic dia que estàs content i trist a la vegada. El dia que no vols que s’acabi mai. Saps de quina sensació parlo? És aquell viatge que saps que recordaràs i el pensaràs dia i nit, n’hi hauran molts però sempre n’hi haurà un que destacarà i que serà el més especial. Que al tornar a casa ja recordaràs. Aquell dia…

Nora Pérez Farré_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

La meva vida, el meu cor, la meva ànima dividida en dos: tu i la meva família.
El vaig veure per primera vegada i no vaig saber què dir. Els teus ulls tan blaus em van hipnotitzar, amb el teu somriure em vas dir que no passava res. I sí, et vas convertir en l’home de la meva vida. Fins al dia que ho vam deixar definitivament. Llavors amb el teu rostre em vas dir et deixo per sempre. La meva vida va canviar per complet, no vaig dir res a ningú. Tothom preguntant-me què et passa, i jo contestant: res. Tot per una simple baralla. Al cap dels anys ens vam fer molt amics i la nostra relació va tornar a ser igual que abans. Ho vam deixar?

Biel Balaguer Manzanares_3r B Col·legi Sant Ermengol

Era de nit, era fosc… No es veia res, només una cara horroritzada… Uns ulls plens d’ira. Unes cames que no s’aguantaven per si soles.
Un cap marejat per un sentiment. I un cos… sense ànima.

Leo López_3r B EA 2a ensenyança d’encamp

Hi havia una vegada un noi que li agradaven molt els videojocs. Cada dia jugava a la Play a un joc anomenat Fortnite i penjava vídeos al seu canal. Un dia va començar a guanyar molts diners amb això de Youtube.Va deixar l’escola per dedicar-se a això i un dia el joc va deixar de triomfar. Va deixar d’agradar a la gent i es va quedar sense estudis i sense diners. Quan va complir els divuit anys, els seus pares el van fer fora de casa per no haver acabat els estudis. Si volia tornar havia de començar a estudiar però no va voler estudiar i es va quedar al carrer.

Mireia Jordi_3r B EA 2a ensenyança D’encamp

Un matí com qualsevol altre vaig sortir a la terrassa de casa i em vaig trobar la meva tieta parlant amb un escarabat. Em vaig espantar molt i vaig voler anar a avisar els meus pares. A casa no hi havia ningú. Vaig trucar als meus pares, als meus germans, al meu tiet, a tota la meva família, però ningú m’agafava el telèfon. Em vaig vestir, vaig agafar les claus de casa i me’n vaig anar a la policia. Tampoc hi havia ningú al poble. Estava sola. Llavors vaig tancar els ulls, vaig comptar fins a deu, i tot va desaparèixer. Només sentia les campanes de l’església. Aleshores vaig obrir els ulls i tot va tornar a la realitat.

Lucas Rodrigues_3ème J LYCÉE COMTE DE FOIX

Diumenge 23 de setembre, caminant per Santa Coloma amb un amic, vam veure un cartell:  “TORRE DELS RUSSOS A 12 MINUTS”. Vam caminar uns 40 minuts muntanya amunt, escalant pedres i parts abruptes. Fins que arribats on no podíem seguir amunt, vam decidir baixar, però no sabíem per on anar, estàvem perduts. Vam començar a posar-nos nerviosos i vam decidir baixar pel costat més perillós. La nit va caure, ja no teníem bateria al telèfon, definitivament estàvem perduts! Però de sobte vam sentir remor de cotxes, estàvem a prop de la carretera! -Estem salvats! Vam cridar. Vam començar a caminar cap a la rotonda de Santa Coloma. Estàvem salvats!

JOSEP NOGUERAS_3ème J LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia, el meu amic i jo vam anar a la piscina per passar-hi tot el dia però va començar a ploure i molts vam haver de marxar cap a casa avorrits. Al dia següent, vam anar a dinar a un restaurant i feia molta calor; aquell dia hauríem pogut anar a la piscina però no vam gosar per si tornava a ploure. Al dia següent, vam anar a caminar al Rec del Solà i vam fer el camí fins a la Massana. Ens feien mal els peus i vam parar una estona per descansar. Uns 30 minuts després arribàvem a la Massana i vam passar allà el dia sencer. A les 19.00 h, vam tornar a Andorra i quan vam arribar, vam anar cap a casa. Tota la setmana vam fer excursions.

Laia Cayuelas_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

L’Anna s’aixecava cada dia a les sis del matí. Era un dilluns i ella anava a l’escola amb bus. Tothom estava trist. Al bus hi havia un noi mirant per la finestra amb cara de desolat, també hi havia una mare esgotada. Ella ho veia tot fosc. L’Anna va anar trista a l’escola. El divendres de la mateixa setmana, l’Anna es va despertar amb un somriure a la cara. Quan va arribar al bus va veure que tothom era feliç. El mateix noi que estava desolat estava rient, la mare estava contenta i feliç. Ho va veure amb colors vius. L’Anna es va adonar que les coses canvien segons el color de les lentilles amb les que observes el món.

Kat Mas_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Recordo aquella nit d’hivern perduda en un bosc, nevava sense parar i els ocells s’amagaven als seus nius. Va aparèixer una ànima. Era una dona. Una dona amb un vestit blanc, llarg i amb un vel estripat de color negre. La seva cara em resultava familiar. De sobte vaig recordar que era la meva àvia. Vaig veure que estava pàl·lida i freda.
L’únic que recordo d’ella són les seves cançons i les abraçades que em feia abans d’anar a dormir.
Li vaig demanar que em tornés a abraçar, que m’abracés fort i ràpid, ella em va demanar per què i jo vaig contestar: “Perquè en algun moment o altre la mama em despertarà.”