Un accident inesperat

Andrea Becerra_3r D EA Segona ensenyança d’Ordino

Era tot fosc. Se sentien clàxons, crits de gent esgarrifada corrent amunt i avall. Sirenes d’ambulàncies acostant-se amb rapidesa. Jo no em podia moure, em tremolaven les cames, els braços. Tenia el pols accelerat i les orelles tapades. Per sobre de tot aquell escàndol sentia la meva respiració i un so persistent a les orelles. De cop, diverses mans em van agafar i traslladar a una superfície estranya, estreta. Em feien preguntes. Vaig notar una punxada al braç i un aire fred que se m’acostava a la boca. Molts crits i braços que es creuaven a sobre meu, consignes i corredisses. Pocs segons després tot era pau i tranquil·litat.

Els segons més llar­gs de la meva vida

Pau Beal Pérez_3r D EA Segona ensenyança d’Ordino

Obro la porta. Diuen el meu nom i entro a la sala. Espero, veig de tot; des de nens petits amb els pares fins a adolescents sols i amb mala cara. Una infermera em fa entrar. Tinc por. Em diu que m’estiri, m’obre la boca, agafa la cera i em fa mossegar. Em prepara els motlles i me’ls posa. Tinc una arcada. Vomitaré, n’estic segur, no aguantaré. M’estic ofegant. Em diu d’aguantar uns segons que se’m fan llarguíssims. Al final me’ls treu, se’ls mira i diu: “S’ha de repetir.” Me la miro amb mala cara. Aquest cop penso vomitar-li a sobre.