Els segons més llar­gs de la meva vida

Pau Beal Pérez_3r D EA Segona ensenyança d’Ordino

Obro la porta. Diuen el meu nom i entro a la sala. Espero, veig de tot; des de nens petits amb els pares fins a adolescents sols i amb mala cara. Una infermera em fa entrar. Tinc por. Em diu que m’estiri, m’obre la boca, agafa la cera i em fa mossegar. Em prepara els motlles i me’ls posa. Tinc una arcada. Vomitaré, n’estic segur, no aguantaré. M’estic ofegant. Em diu d’aguantar uns segons que se’m fan llarguíssims. Al final me’ls treu, se’ls mira i diu: “S’ha de repetir.” Me la miro amb mala cara. Aquest cop penso vomitar-li a sobre.