Dia: 6 de maig de 2020

Andreia Morais_3r A Lycée Comte de Foix

Un dia estava passejant amb la meva amiga quan de cop i volta ens vam trobar dins d’un camp desert. Vam estar buscant una sortida però no vam tenir èxit. Estàvem desorientades i completament perdudes, no sabíem què fer ni cap a on tirar, l’angoixa s’apoderava de nosaltres. De sobte vam veure una nau espacial que baixava del cel, va aterrar davant nostre. Finalment se’ns oferia una sortida, la qüestió era on ens duria la nau? Què fer? I si no tornàvem mai més a la Terra? I moltes preguntes més totes sense resposta. Aleshores la veu de la meva mare em va despertar:
–Andreia, desperta’t que faràs tard a l’escola! Vinga!

Martí Vidal_3ème A Lycée Comte de Foix

Ella era una noia normal. Ella era una noia que sempre estava somrient i semblava molt alegre. Ella sempre parlava amb tothom i era molt sociable, mai podia veure a ningú malament perquè sempre havia d’anar a ajudar-lo o a fer-li companyia. Potser ho feia perquè li agradava veure la gent bé i feliç, però potser també ho feia perquè no volia que els altres se sentissin sols. Malgrat aquesta actitud d’ajuda envers els altres, el que no podíem pensar era que ella se sentia cada vegada més malament i trista. La gent no s’adonava de la seva solitud i amb el temps era evident que també necessitava l’ajuda dels altres. No a la solitud!