Dia: 5 de novembre de 2020

Martina Tonino_3r D
EA 2a Ensenyança d’Ordino
La notícia va arribar quan tenia 8 anys. Els meus pares s’havien separat. No m’ho esperava, em va impactar molt. No sabia què pensar ni què fer. Suposo que era normal. No m’adonava de la situació en la qual estava. El meu futur havia canviat en qüestió de segons. Superar-ho em va costar uns quants anys perquè sabia que entrarien persones noves a la meva vida i en recordar el passat em posaria trista. A més, sabia perfectament que hi hauria discussions fortes i d’altres no tan fortes. Ara, passats els anys continuen aquestes sensacions, emocions, discussions i enfrontament però intento recordar tots els moments amb la màxima felicitat.

Aitana Rivero_3r D EA 2a Ensenyança d’Ordino
Mans blanques i venes blaves. Més ossos que pell. Blaus deixats per les agulles que el mantenien amb vida. Estirat. Prim. Ella, quasi plorant, sostenint les llàgrimes davant de la família, fent-se la forta i defensant un discurs d’esperança. A mi, deixen de preocupar-me les persones que hi ha davant i em trenco, ploro. Recordo que tota la vida l’he vist feliç, actiu. Ple de vida. Ara la imatge és ben diferent: sedat tot el dia i ple de tubs als braços que el connectaven a una màquina, una màquina sorollosa però imprescindible per mantenir-lo amb vida. No puc més, em refugio al lavabo, sec, penso… i si tot acaba? Simplement ploro.