Inés Caubet Ascaso_4t A Col·legi Mare Janer
M’he adonat que les teves abraçades, càlides com el foc, ara són fredes com la neu. El teu somriure, acollidor com un vespre a la costa mediterrània, ara és gèlid com les glaceres del Pol Nord. Els teus petons, que sempre m’han semblat com si fossin el primer de tots, apassionats i esplèndids, acompanyats amb llavis de maduixa, ara em semblen una fosca càrrega. La teva mirada, d’ulls verds maragda, com una joia acabada de polir, ara és grisa i opaca com una ombra perduda i errant. Abans eres el sol que il·luminava el meu dia a dia, ara ets la nit d’hivern que ho enfosqueix tot. M’he adonat que ja no t’estimo com ho vaig fer ahir.