Mes: juny de 2023

Dylan PIRES_3ème B Lycée Comte de foix

Des que soc ben petit, treballo a la granja de la meva família i el meu avi. El meu germà i jo ajudem en el que podem. Ens agrada veure els animals: gallines, conills, vaques, toros, vedells, porcs i també cavalls. També tenim cura de l’hort: de les fruites i verdures. A la granja, hi fa molta pudor perquè s’hi deixa l’adob fet de fem i orina de les vaques. A mi, sobretot, m’agrada veure com curen les vaques o algun altre animal o com menen les vaques a treure’ls llet o a ajudar-les a parir. De vegades, els vedells no poden sortir i s’han d’estirar amb el tractor. Després, els vedells són separats de la seva mare, només de néixer.

Ruben De Almeida_3ème B  Lycée Comte de Foix

Aquesta història comença com totes: fa molt temps… Un dia assolellat però fred, el meu pare, l’amic del meu pare, el meu amic i jo vam sortir de casa per compartir plegats un dia d’hivern a les pistes d’esquí de Pal Arinsal. Vam decidir començar el dia anant al bar a prendre-hi un cafè per escalfar-nos i agafar forces. Una vegada dalt del telecadira, poguérem apreciar que hi havia una neu espectacular. Vam començar a baixar i vam pensar que podíem fer salts aprofitant l’excel·lent qualitat de la neu. Tot anava bé fins que en realitzar un salt, jo, que tinc la mania de girar just després de saltar, vaig sentir un crac al peroné…

NATALIA HANNA MORENO_3r E EA Segona Ensenyança de Santa Coloma

Hi havia una noia que estava esperant a la porta d’un bus, i passà un noi i va ser amor a primera vista. Era molt guapo, amb els cabells rossos i ulls verds. La noia es va apropar al noi i li va preguntar pel seu Instagram. Òbviament, li va donar, després d’uns dies van començar a parlar i van decidir quedar un dia a la tarda per anar al cinema. El noi era molt afectuós amb ella. Aquesta relació va durar molts dies i finalment ell també es va enamorar de la noia, tot i que tenia por de dir-li que estava enamorat. Finalment, la noia va decidir dir al noi: voldries ser més que amics?

BIEL BELLERA LOAN_3r E EA Segona Ensenyança de Santa Coloma

Hi havia una vegada un col·leccionista que quan es despertà, esmorzà i comprà figuretes de tota mena (manga, còmic, futbol…), així diàriament fins que un dia van robar-li quan dormia! Sense adonar-se’n i sense donar importància al robatori, va continuar el seu dia a dia. Durant el dia la gent estava espantada i es van tancar a casa seva. Resulta que un assassí s’escapà del psiquiàtric durant la nit. Al vespre quan va arribar a casa, es va espantar de valent, es va trobar l’assassí! Però en veure’l, la seva cara li resultà coneguda…

Geòrgia Comellas Capilla_3r B Col·legi Sant ermengol

Avui és un gran dia… Avui em retrobaré amb la meva àvia, després de la mort de l’avi. Ells sempre han sigut molt importants per a nosaltres, els nets, però quan sabem que no els queda gaire, aleshores és quan de veritat valorem el temps al seu costat. Quan els pares ens expliquen anècdotes amb ells de la seva joventut, sempre desitjaria haver-los conegut en aquell moment, en la seva màxima esplendor. No recordo haver mantingut mai cap conversa amb l’avi, perquè l’Alzheimer va arribar massa aviat per a ell. Una dècada lluitant. No obstant, el seu sentit de l’humor sempre ho va fer tot més fàcil per poder continuar. Gràcies, avis.

Marc Moliné de la Pena_3r D EA 2A Ensenyança d’Ordino

L’Èric, un gran fanàtic del ral·li, sempre ha volgut veure una cursa. L’únic inconvenient és que el mateix dia que es fa la cursa hi ha el partit de bàsquet més important per a ell. Així que pensa en una idea. Després d’hores i hores la solució que troba és caòtica, però eficient. Comença a executar la seva idea, que és cremar el camp perquè el partit s’ajorni. Així que crema el camp, però aquell dia s’anul·len els ral·lis. S’enfureix molt, però passats uns segons sent: “ÈRIC!” La seva mare el desperta, tot era un somni. Al final guanyen el partit i pot veure el ral·li l’endemà, ja que es posposa per mal temps. L’Èric és feliç.

Ainhoa Pinheiro_3ème I Lycée Comte de Foix

No puc respirar. El meu cos tremola. Els meus ulls em couen. No puc parar de plorar. Aquesta sensació desagradable al meu estómac no para de créixer. Estic asseguda al terra, sola, sense ningú que m’ajudi. No sé què fer, entro en pànic. Tinc por. A poc a poc vaig recuperant la respiració. Intento fer els meus deures però estic molt cansada. Els pares han arribat. Surto de l’habitació com si no hagués passat res. Després de sopar, torno a l’habitació. Quan els llums s’apaguen, miro tots els exàmens d’aquesta setmana. No ho puc evitar, començo a plorar. No em sortiran bé. No he dormit gens. Com sempre. Estic cansada de la vida.

Adam Raguig_3ème I Lycée Comte de Foix

Era la nit de Reis i mentre estava dormint plàcidament al meu llit, vaig sentir rebombori al pis de sota. Em vaig llevar i vaig baixar les escales malhumorat preguntant-me què caram passava. Vaig topar amb el meu pare, que corria per casa buscant una tovallola. Recordo que em va dir que em vestís perquè havíem de marxar. Vam agafar el cotxe i vam anar a l’hospital. No entenia res. La mare va entrar al quiròfan i jo em vaig quedar a la sala d’espera amb els tiets. Em vaig quedar adormit. Quan vaig despertar-me, al costat meu eres tu, germaneta, un bebè amb ulls grans que em mirava amb un somriure innocent, et vas convertir el meu tresor.

Joel Vivo_3r C Col·legi Mare Janer

Tenia 3 anys. L’únic que recordo és d’estar a casa meva amb els meus avis. Els meus pares no hi eren, igual que mon germà. No sé on eren, però tampoc li donava gaire importància. Al cap d’una estona van arribar els meus pares i se’n van anar molt ràpid, tenien pressa. No sabia què passava ni on anaven ni res, era tot molt confús. L’endemà em vaig assabentar que eren a Barcelona, en un lloc anomenat Vall d’Hebron. No sé què era aquell lloc, ni per què eren allà, ni què s’hi feia, ni quan tornarien.
Quan ja vaig ser més gran em vaig assabentar que mon germà patia de leucèmia, llavors ja ho entenia tot, era menys innocent.

Neus Sorio Rubio_3r C Col·legi Mare Janer

Quan la mare va agafar càncer, l’avi sempre m’acompanyava a veure-la.
Mentre esperàvem a passar, ell sempre m’explicava històries i deia: “Tot anirà sobre rodes.”
Quan entràvem a l’habitació on la mare estava estirada, ell era allà agafant-me de la mà, dient-me que la mare es recuperaria. Quan la mare es va recuperar, l’avi ja no ho va poder veure. Tot plegat va ser una barreja d’emocions. És clar, estava contenta perquè la mare ja estava recuperada però estava molt trista perquè tots els moments amb l’avi ja no es tornarien a repetir. L’avi ja no em podria veure créixer i aconseguir els meus somnis.

Carlota Alberich Pàmies_3r C Col·legi Sant Ermengol

Em queden cinc hores de vida. Són les dues, vaig a dinar al meu restaurant preferit, on he anat cada divendres des dels deu anys. Són les tres, vaig a veure la meva filla i els meus nets, que no saben res de la meva situació. Em comporto amb naturalitat. Són les quatre, vaig amb el meu marit a fer l’últim passeig per la platja, li agafo ben fort la mà i l’abraço. Són les cinc, vaig al terrat, agafo un llapis i paper i, mirant a l’horitzó, faig el que més m’agrada, dibuixar. Són les sis, vaig cap a l’hospital. Les set. I les vuit. -Amor meu l’operació ha sortit bé, podem tornar a casa.