Mes: maig de 2025

NEREA TOMÀS FERREIRA_3r C COL·LEGI MARE JANER

Soc al tren, cap a Barcelona. Hi ha un home una mica estrany amb un maletí al seu costat. Estic nerviosa, no paro de sentir un soroll sospitós: tic-tac, tic-tac. Soc presa del pànic, però em quedo al seient. Arribem a l’estació. Aquest home baixa del tren, el maletí segueix a dins. Jo, en canvi, continuo immòbil. L’home torna corrent pel seu maletí i marxa de seguida. Veig des de la finestra com parla amb una dona que sembla ser familiar seva. Obre el maletí i en treu un rellotge. El cor se’m para, estic morta de por. El tren arrenca i noto com el cor comença a bategar més lentament i em tranquil·litzo mentre deixem l’estació enrere.

ZOEH HANRATH RODRÍGUEZ_3r C COL·LEGI MARE JANER

Has anat canviant. Em va fer mal. Vas oblidar-me. Vaig viure la teva malaltia com si fos meva. Estar amb tu és el millor que m’ha passat. Tot va ser tan ràpid que ni te’n vas adonar. Tot va ser diferent quan vam tornar a casa, res no va ser el mateix. No vas entendre gairebé res, o no vas poder, només el que et vaig explicar. A partir d’ara, sempre et miraré amb un somriure a la cara recordant aquell 10 de setembre que mai podré oblidar. I sovint em trobaré perduda en el temps, si tu al meu costat no hi ets. Mai ningú reemplaçarà les teves abraçades, ni carícies, ni paraules, ni mirades. Sempre tindré un racó per a tu al cor, mama. 

SARA CABALLERO MUR_3ème D LYCÉE COMTE DE FOIX

Està tot borrós i ple de boira. Em xiulen les orelles del bombardeig, és agut però està lluny. Quan obro els ulls, m’aixeco del terra i m’adono que ens estan atacant. Començo a cridar: “Tothom a la trinxera, de pressa!” Tots els soldats comencen a córrer al refugi, mentre ajuden els que estan al terra i se’ls emporten com poden. Està tot fet pols! Alguns soldats estan cridant de dolor però no els fa menys forts sentir dolor, estan greument ferits, i no hi podem fer res. En aquell moment, al seure al terra penso en les meves filles. Em necessiten! Això és un infern! Tots volem que aquest horror s’acabi.

JANNA AIXÀS_3ème D LYCÉE COMTE DE FOIX

La Maria estava amb les seves amigues passejant quan de sobte se’ls va apropar un grup de nois i van començar a parlar en anglès. Les noies entenien alguna frase, però no gaires coses, la veritat, volien saber la seva edat… Elles reien, els feia gràcia com parlaven i que s’haguessin apropat… Típica situació on les noies adolescents d’ara riuen i alhora passen vergonya. Però un dels nois cada vegada s’apropava més a la Maria i ella es va començar a posar nerviosa… no se’l podia treure de sobre. Per sort els nois van haver de marxar i la Maria es va sentir alleujada. La Maria no oblidarà mai aquell dia.

AYAN SONEJEE_3r C EA 2A ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Hi havia una vegada un poble anomenat Sant Julià on la gent i els edificis desprenien molt bon ambient. Tot era perfecte fins que un dia les notícies van anunciar que havien detectat que aviat es produiria un terratrèmol molt fort. Uns dies més tard va passar el que varen anunciar les notícies, tot va començar a tremolar. Van morir seixanta-quatre persones i va haver-hi més de cent quaranta-quatre ferits. L’única persona que va sobreviure va ser el benjamí de la família. Finalment, el benjamí va aconseguir salvar molta gent del poble i el van reconèixer com un heroi de Sant Julià. 

NEREA ORERA_3r C EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

A la petita vila del Pas Sunset, el Dusk era conegut per la seva sinceritat.  Un dia, va veure com un amic seu, en Fani, mentia sobre haver ajudat un ancià a travessar el carrer. La mentida va créixer com una bola de neu i aviat tothom el va considerar un heroi. El Dusk, inquiet, va decidir actuar. Va organitzar una reunió al poble i va explicar la veritat. Al principi els veïns van murmurar, però a poc a poc, van començar a reflexionar. Finalment, la mentida d’en Fani es va esfumar, deixant enrere un ensurt i un aprenentatge: la confiança es guanya amb la veritat. La sinceritat, encara que dolorosa, és la base d’una comunitat unida.

LLUC FONT VILA_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

Era diumenge, no un diumenge qualsevol; aquell diumenge s’havia aconseguit que el coet més gran de la història aterrés. Eren les vuit del matí a Houston: cinc, quatre, tres, dos, un… llançament! El coet s’enlaira fins a l’atmosfera, la primera part es desenganxa i torna a terra sense problemes. La segona part surt a l’espai i es queda en òrbita. Al cap d’una estona, el coet torna a entrar a l’atmosfera, la carcassa està molt calenta, es forma plasma i entra a dins del mecanisme, però no passa res. Tot segueix amb normalitat, el coet es posa en posició vertical per aterrar al mig del mar. Ho aconsegueix i uns segons més tard explota.

EULÀLIA MASJOAN VILELLa_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Arribar a casa i enviar un missatge. Pensar en cada moment en aquella persona. És una emoció increïble que consideraves que mai et passaria, enamorar-te a través d’un mòbil. És l’única persona que et comprèn, ajuda… Et va començar a xatejar fa 3 mesos, al principi no li donaves importància, però cada cop era més intens. Un dia vau decidir quedar, tenies ganes de veure’l. Quan el vas veure amb el jersei vermell com t’havia dit, et vas preguntar, però no tenia 16 anys? Portava barba i tenia arrugues per tota la cara, moltíssimes… S’apropava a mi. El seu somriure era de psicòpata… Vull sortir d’aquí. Està arribant. Què faig ara? 

ALEIX LÓPEZ RODRÍGUEZ_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

M’anava apropant als matolls per descobrir si hi havia algun signe de vida, em semblava molt  rar que no aparegués res, no sabia si era perquè estava en una mala zona o, en realitat, sí que hi havia alguna cosa i esperava el moment exacte per atacar-nos. Com més m’hi endinsava, més por acumulava. De cop va aparèixer un animal desconegut, el guia es va espantar i va cridar  que aquell era l’únic animal que podia sobrepassar la barrera del vestit. Va dir que correguéssim, però per a ell ja era massa tard, l’animal amb dos cops de pota va matar-lo. En acabar la seva presa, l’ésser es va dirigir cap a mi i, quan estava a punt d’agafar-me…

LLUC FONT VILA_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

Era diumenge, no un diumenge qualsevol; aquell diumenge s’havia aconseguit que el coet més gran de la història aterrés. Eren les vuit del matí a Houston: cinc, quatre, tres, dos, un… llançament! El coet s’enlaira fins a l’atmosfera, la primera part es desenganxa i torna a terra sense problemes. La segona part surt a l’espai i es queda en òrbita. Al cap d’una estona, el coet torna a entrar a l’atmosfera, la carcassa està molt calenta, es forma plasma i entra a dins del mecanisme, però no passa res. Tot segueix amb normalitat, el coet es posa en posició vertical per aterrar al mig del mar. Ho aconsegueix i uns segons més tard explota.

MARGAUX BUFFA_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

En un poble, un jove anomenat John va somiar de construir una màquina per viatjar en el temps. Cada dia després de la feina entrava al seu garatge i treballava.Un dia mentre treballava en un cotxe vell, va activar accidentalment la màquina. Va aparèixer una llum i en un instant es va trobar a l’any 3000 en una ciutat on volaven cotxes.Sorprès va explorar aquesta ciutat increïble amb les seves noves tecnologies.Tanmateix, es va adonar que havia de tornar a casa, però la seva màquina estava trencada. Va buscar ajuda i va conèixer un vell que treballava en el mateix projecte i va ajudar el John a reparar-la i tornar a la seva època.

ILIAN PLAZA_3r D EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

En un petit poble, va aparèixer un dia un monstre amb l’únic desig de trobar una llar i viure en pau. No volia fer mal a ningú, només buscava ser acceptat i viure tranquil. Però la gent del poble, espantada per la seva aparença, el va rebutjar immediatament. No obstant això, amb el temps, la seva paciència es va esgotar. Ple de ràbia i patiment va desfermar la seva força i va destruir el poble sencer, matant a tots els habitants. Finalment, en aquell lloc tan sols hi ha el silenci, on abans hi havia ple de vides i crits de por.

LEILA MORALES_3r  D EA 2A ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Hi havia una vegada dos amics que es deien Efrem i Manel. Un dia van decidir marxar de viatge a Irlanda, agafaven el vol a les 7.45 i ho tenien tot preparat. L’endemà, l’Efrem es va adormir i van perdre l’avió. El Manel es va enfadar amb ell i dues hores després va sortir a les notícies que el vol de les 7.45 havia tingut complicacions molt greus i havia caigut. Van quedar molt sorpresos de la sort que havien tingut. Anaven caminant pel costat de la carretera quan de sobte van veure un cotxe que va derrapar cap a ells. Semblava que anaven a morir, però un cop més van tindre sort. Van entendre que de vida en tenien una i que s’havia d’anar amb precaució i cuidar-la al màxim.

MATILDE ROSARIA_3ème A LYCÉE COMTE DE FOIX

Jugaven a futbol al parc, com de costum. Ella, amb el cor a mil, lluitava per guanyar contra ell, el noi que li robava els pensaments des de feia mesos. En una jugada ràpida, es va trobar cara a cara amb ell, les mirades es van creuar i, sense pensar-s’ho, es van aturar, es van apropar i es van fer un petó que va marcar aquell instant màgic. En aquell moment, el món es va detenir, quan va obrir els ulls estava en una habitació desconeguda. Era l’hospital, amb la cama enguixada i un dolor persistent. Ell, assegut al seu costat, li va somriure. “Hem guanyat?”, va preguntar ella. “El petó sí”, va respondre ell amb un somriure tendre.

ARIANNA ALVES_3ème A LYCÉE COMTE DE FOIX

Per què dos anys sembla molt i poc al mateix temps?
Perquè 14 i 16 sembla molt però 20 i 22 no tant. Perquè no consisteix en números sinó en diferents etapes de la vida. Tu i jo no vam coincidir en la mateixa etapa, i no en vas tenir prou amb ferir-me dues vegades que en vas necessitar una tercera! La tristesa, el sentiment de necessitat, la temptació d’agafar el telèfon i trucar-te o enviar-te un missatge. Les meves amigues deien que t’havia d’oblidar, però no era tan fàcil. M’agradaria dir que no et trobo a faltar, però et mentiria. Ara, sempre em pregunto el mateix: els sentiments van ser sincers o feien part del teu joc?

ADHEMAR S. ROMERO ASCONA_3r B EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

–Està boig, no confieu en ell! Ell només volia demostrar que era veritat, que l’església mentia.

–Vinga, nois, sé que esteu mentint… Si us plau, creieu-me, nosaltres no som, és ell! Va intentar treure la veritat a la llum, però ningú n’era conscient.

–Només volia que veiessin la veritat i no la mentida que deia l’església. Al final, els habitants que van veure la veritat no van dir res al respecte, no els volien matar, però n’hi va haver un que es va delatar a l’església. Al noi el van detenir, però al judici va poder convèncer el jurat perquè no el matessin. Així i tot, va estar condemnat tota vida, empresonat a casa.

NOAM PERISSE PONS_3r B EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Vaig anar al desert. Vaig veure un noi i em deia: “treu-me d’aquí”, però el vaig ignorar. Em moria de set. De sobte, vaig veure un llac al fons. Em vaig posar a córrer, però no avançava. Vaig parar a descansar. Vaig començar a enfonsar-me. Vaig entendre que estava en sorra movedissa. Vaig aconseguir sortir. Vaig caminar per arribar al llac. Hi vaig arribar. Vaig començar a beure aigua. Vaig omplir l’ampolla. Dos minuts després no n’hi havia. Em vaig girar al llac, però ja no hi era. Vaig pensar que era un desert infinit de sorpreses. Vaig anar al cotxe, però no hi era. Vaig veure un noi i li vaig dir: “treu-me d’aquí”, però

JANNA TORRES LÓPEZ_3r A COL·LEGI MARE JANER

Aquell dia, un noi comprava una rosa i va fer que recordés l’última que em va donar. Una nit que, entre la foscor, tot em semblava rosa. Però d’un dia a l’altre, aquell rosa es va tornar negra. Tant com els seus preciosos ulls. Aquells ulls que, al principi, em miraven com la rosa més bonica del món. Definitivament, m’estava anant de roses. Aquell dia estava ple de records que mai podria oblidar. Com el record de la teva rialla tan especial. Aquelles paraules que van sortir de la seva boca no paraven de ressonar cada cop més fort dins el cap. Ningú va ser capaç de consolar-me. Vaig saber que només et podria imaginar. JA

IVAN DOMÍNGUEZ HINOJOSA_3r A COL·LEGI MARE JANER

Fa tres anys, pels volts de Nadal, la família no podia retrobar-se. Nadal era cada vegada més a prop i el resultat de la prova que decidiria el retrobament no arribava. Passaven les hores, els minuts, els segons… Arribà un missatge, la podíem anar a buscar. La mare hi va anar sola. Mentre, la resta de la família esperava impacientment. Quan arribà a casa, obrí la carta amb el resultat de la prova. El vam llegir amb neguit i saltàrem d’emoció. La prova havia sortit negativa. La mare avisà la resta de familiars. Aquests vingueren ràpidament. En retrobar-nos, començà una pluja d’abraçades que reflectia un any sense veure’ns.

ANDREA BUFFA_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia, mentre caminava pel bosc, vaig veure, a terra, un llibre vell molt brut en el fang en què es gargotejaven dibuixos en unes pàgines amb una mena de silueta, també estaven esquinçades. Em vaig endur el llibre a casa, no va passar res fins que vaig anar al llit i vaig sentir uns passos seguits d’una finestra trencant-me a casa meva. Vaig saltar des del segon pis de casa meva i vaig córrer cap al bosc per refugiar-me amb aquesta estranya llibreta, vaig ensopegar i el vaig veure, aquest home aquí vaig gargotejar la seva silueta en una de les pàgines per avisar la següent i vaig deixar caure el llibre.