Dia: 8 de novembre de 2025

MARINA RODRÍGUEZ CALVIÑO_3r B COL·lEGI MARE JANER

La Clàudia i jo portàvem dos dies sense veure el pare. La mare semblava preocupada i, durant el dia, no parava de rebre visites de gent amb els ulls plorosos. Ens deia que marxéssim a la nostra habitació i que no sortíssim per a res fins que ens avisés. Alguna cosa estranya estava passant i milions de preguntes rondaven pels nostres caps. Per què el pare no apareixia? Per què hi havia tanta gent dins de casa? Quants dies duraria? Qui era aquella gent? Per què ningú ens deia res? Què era tot allò? Totes aquelles preguntes no obtenien cap resposta. No sabíem ni quan ni on, però teníem molt clar que hi havíem de buscar una solució. 

AAron cabrera_3r B Col·legi Mare Janer

Sempre he estat un nen molt problemàtic. De petit vaig ser adoptat i encara tinc aquella sensació de buit. He passat per moltes cases d’acollida, en totes em deien el mateix: de gran em dirien la veritat. Ja tenia disset anys i era l’últim any que estaria en aquella casa. Els pares se’m van apropar i em van contar la veritat. Els meus pares biològics havien mort en un accident de cotxe. Me’ls van descriure. Tenia pocs records d’ells, però em vaig fer a la idea que viure amb ells hauria estat meravellós. Bé, no em puc queixar dels pares adoptius, sempre han estat amables, els he tingut quan ho he necessitat.  Però a partir d’ara, què?