Dia: 28 de gener de 2026

ARES TOMÀS MALET_3r A COL·LEGI MARE JANER

Som al Pou. Ningú n’és conscient, però al mateix temps tothom es prepara. És culpa nostra: els rius cada cop amb més set, els animals buscant una llar que ja no existeix, les temperatures cada vegada més alterades… El món enfonsat en un etern malson, ens advertia que busquéssim alternatives encara anònimes. Algú que mai perdia l’esperança, de manera inconscient, va plantar una llavor i, sorprenentment, en va créixer una flor. Delicada, feble, però valenta. Se la mirava i no ho entenia: com podia ser que una senzilla i petita flor el fes tan feliç? Potser, només potser, encara érem a temps de conèixer un món amb un sospir d’esperança. 

LAIDA MARTÍNEZ CARNÉ_3r A COL·LEGI MARE JANER

Es mira al mirall per quarta vegada. El cabell, bé. La cara, perfecta. Les ungles, una mica llargues. El cor li batega més ràpid. Ha estat esperant aquest moment des de fa uns quants dies. Ha triat la samarreta que millor li queda i ha practicat somriures discrets. Mira el rellotge, és gairebé l’hora. Es torna a mirar al mirall i surt de casa. Puja al bus amb els auriculars, intentant calmar els nervis. Arriba al lloc, saluda i s’asseu, esperant-lo. Cada segon que passa, nota com la tensió puja. Quan s’obre la porta i el veu amb bata blanca, un llum potent al sostre i una cadira reclinada, sap que no era exactament el que pensava.