ARES TOMÀS MALET_3r A COL·LEGI MARE JANER
Som al Pou. Ningú n’és conscient, però al mateix temps tothom es prepara. És culpa nostra: els rius cada cop amb més set, els animals buscant una llar que ja no existeix, les temperatures cada vegada més alterades… El món enfonsat en un etern malson, ens advertia que busquéssim alternatives encara anònimes. Algú que mai perdia l’esperança, de manera inconscient, va plantar una llavor i, sorprenentment, en va créixer una flor. Delicada, feble, però valenta. Se la mirava i no ho entenia: com podia ser que una senzilla i petita flor el fes tan feliç? Potser, només potser, encara érem a temps de conèixer un món amb un sospir d’esperança.