Relaxada damunt l’hamaca, mirant el cel com amb qui no va la cosa, distreta, em poso a pensar. M’adono que em fan por moltes coses: l’obscuritat, els llocs tancats… Però el que més por em fa és que m’oblidis. Que demà quan ens aixequem en llits separats per qüestions del destí, no et recordis de mi. Per cap motiu, et perdo. Em fa por això o que ens enfadem i ens deixem de parlar i passi el temps. Un temps germà de l’oblit. Que deixem l’arreglar-ho per a última hora, quan ja sigui tard… Viure amb por de perdre’t és el que més por em fa. Pensar que et puc enyorar. Deixo de pensar en aquestes coses. Visc el present: me’n vaig amb tu.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.