vane

Nerea Luque_3r B EA Segona ensenyança d’ordino

Ho veia tot negre, negre carbó i res més. No podia pensar en res. Sentia algun soroll, una veu llunyana. Sentia la presència de gent però no sabia molt bé on estava ni per què. Vaig sentir la mort en un instant i la vida en un altre. Volia parlar, volia cridar, volia obrir els ulls i no podia. No em podia moure, em sentia aïllada, immòbil.
Vaig anar recuperant els sentits: estava estirada, ho sabia. Tenia fred i escoltava veus, veus molt familiars i d’altres desconegudes, començo a moure’m; les mans, els dits… En un instant desperto! Obro els ulls! Ho veig tot borrós, la claror em molesta. Veig moltes bates blanques i darrere, la mama.

Mireia Iranzo_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Cada respir, cada moviment, cada moment pot ser l’últim. Tancada entre quatre murs sense sortida i envoltada de gent amb bates blanques. Tothom decidint el meu futur sense jo tindre elecció sobre ell. Sento els meus pulmons, cada vegada més plens, cada cop amb menys força per continuar. Veig cares de tristesa al meu voltant, i el sentiment de la por recorre tot el meu cos, sense saber quan tot pot acabar. Cada dia al despertar és el mateix, el mateix tractament, les mateixes persones, la mateixa habitació… I jo amb el mateix dubte, com serà l’últim respir? L’última dosi d’oxigen que rebrà el meu cos. Com serà? Com se sentirà?

Carlos Aranda Blanquer_4t B Col·legi Mare Janer

De sobte alguna cosa em va fer frenar. El temps es va aturar i vaig presenciar com tot el meu voltant s’immobilitzava. Estava convençut que arribaria a temps però el cop va ser concís. El meu futur estava acabat; perdria la feina, la casa, la família, tots els problemes anaven acumulant-se i no sabia com relaxar-me. Sentia tota la gent inquieta al meu voltant. Ningú reaccionava. Les idees dins el meu interior giraven en cercles. I, finalment, aquella fantàstica llum verda ens va il·luminar a tots. Va desaparèixer l’odiosa llum vermella que havia estat l’objecte de la meva angoixa. Aquell semàfor verd faria finalment que tot anés bé.

Marc Garcia Rodrigues_4t B Col·legi Mare Janer

Si haguessis de situar una línia per marcar els límits de l’humor, sabries on posar-la? Pensaries en l’humor i en la comèdia que t’agrada? Et deixaries endur per l’opinió pública i la correcció política? T’amagaries sota falses paraules o t’atreviries a dir què penses? Et faria captiu l’opinió dels altres per tal de ser acceptat? Només estic escrivint preguntes de resposta oberta, amb un límit de 640 caràcters, que m’impedeixen estendre aquest text. Però t’has fet mai aquestes preguntes? Has pensat mai quina és la diferència entre la broma en si mateixa, en el moment i a qui la fas? Ara pensa, per a tu, quin és el límit?

Eryk Navarro_3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX

Eren les vuit del matí, em vaig llevar marejat però sobretot alguna cosa em molestava sense saber del tot què. Semblava un somni sense fi recordable. Em preparo l’esmorzar i trobo gust al menjar, només sento la presència d’ell a la boca, pertorbador. Al sortir de casa, dic adéu a la mare, però, sense raó aparent, ella fa una expressió d’horror, de tristesa. Espantat per aquell rictus surto de casa sense dir res més. Era un dia plujós i melancòlic, quelcom passava sense assabentar-me’n. De cop i volta, sento un gran calfred en recordar que ahir la mare em va enterrar i que vaig morir apunyalat fa dos dies. Ara entenc la mare…

Emma Berruezo_3ème C Lycée Comte de Foix

Jo vivia lluny, lluny de tot i de tothom. Et deus estar preguntant on visc, oi? Doncs, la veritat, estic al planeta Terra, però en un lloc que no saps que existeix. Nosaltres sempre hem aconseguit amagar la nostra identitat als humans, mai has dubtat de la nostra existència, a diferència de nosaltres. Jo, soc un tipus de ceba d’1 metre amb la mateixa intel·ligència que un humà, i em formo cada 10 anys en algun prat d’Àsia. El dia del meu naixement faig un forat fins a la nostra base i allà em trobo amb la meva família. Vivim més o menys sota l’Everest a 10.000 quilòmetres sota terra, però potser hi ha altres espècies com nosaltres.

Anna Machado Doblado_3r A EA 2n ensenyança d’Encamp

Es trobava al lavabo, se sentia sol i es pensava que ningú l’estimava. A l’escola intentava passar desapercebut, encara que els nois de l’escola, que es creien els reis del mambo, no paraven de passar-se amb ell. Sempre que li deien alguna cosa es refugiava en un racó a plorar. Ningú se li apropava, ni es preocupava per ell, cada dia se sentia més sol. Quan tenia algun problema no acudia a cap adult. Havia intentat passar d’ells, però cada dia era pitjor. Finalment, el noi, fart de tot, va decidir que no volia patir i amb una nota va fer que molts ulls s’omplissin de llàgrimes.

Martina Damian Gonzalez_3rA EA 2n ensenyança d’encamp

Ara esmorzo a la cafeteria més famosa d’Amsterdam. Ara prenc el te amb la reina Isabel. Ara passejo per la Puerta del Sol. Ara soc a l’Empire State Building. Ara soc a la punta de la torre Eiffel. Ara faig fotos de l’Estàtua de la Llibertat. Ara albiro des de la torre de Tokio. Ara menjo una sopa en un barri de la Xina. Ara gaudeixo d’una actuació a l’òpera de Sydney. Ara ballo en un concert a Corea del Sud. Ara visito el Taj Mahal. Ara creuo el Golden Gate Bridge. Ara escalo l’Everest. Ara miro una pel·li en un cinema de Broadway. Ara sopo als carrers de Tailàndia. Ara torno a casa a dormir perquè estic molt cansada.

Ivo Garcia_3r Col·legi Sagrada Familía

Un bon dia t’aixeques i penses que no tornaràs a veure la cara dels profes, que podràs anar a dormir quan vulguis, jugar i quedar amb els amics. Però tots sabem que això no és per sempre i intentem aprofitar cada segon. Estàs il·lusionat per anar a algun lloc de vacances amb els teus pares però saps que estaràs més temps a casa que en un altre lloc perquè els teus pares treballen i tots els teus amics encara estan fora del país. No tens altre remei que vaguejar tot el dia. I després d’estar dies i dies a casa els teus pares et diran que marxem. Anem a la platja però sols un dia. I sense que te n’adonis ja és hora de tornar a escola.

Adrià ORERA DOMINGUEZ_3ème H Lycée Comte de Foix

l dia 3 d’agost, quan em vaig llevar, vaig saludar el meu company d’habitació que tenia leucèmia. Jo tenia problemes de cor des del dia que vaig néixer. Vaig estar hospitalitzat quan tenia tres anys. Soc un apassionat del futbol i m’agrada molt veure partits de la selecció del meu país. El dia 4 d’agost és el meu aniversari i també el dia en què el meu germà i el meu pares van venir a visitar-me. L’endemà em vaig aixecar molt content, vaig començar a córrer cap a la recepció, amb ànsia. Quan van arribar, em van donar una entrada per a la final del partit entre Franca i Espanya. Però el dia del partit vaig patir un atac de cor.

IAN lORENTE MORALES_3ème H Lycée Comte de Foix

Estava fent el cafè per anar a treballar al torn de nit, com de costum, quan el llum es va apagar i no va tornar a encendre’s, pensava que era una broma, però vaig buscar els còmplices, no trobava senyals de vida. Un tro va sonar i se’m van posar els pèls de punta, en passar el bus de les nou fent amb les llums unes ombres estranyes, un acte reflex em va fer saltar de la por. El gat se’m va apropar a la cama, podia sentir el seu batec, els nostres batecs es van sincronitzar. Els dos teníem molta por, però nomes perquè som uns porucs, de sobte una altra llum va passar i el gat desaparegué, de cop un resplendor i res més que la foscor.

Martina Moles Cateura_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Primer dia d’escola, tot sembla normal. Ulls foscos, cabell negre, aspecte pàl·lid i tímid s’asseu al meu costat. No se l’havia sentit. Sona el timbre. Va massa ràpid; recull corrent els llibres i els posa a la cartera. Camina molt àgil. Jo, al seu darrere, m’adono que va a un barri abandonat i lluny del centre on no hi ha mai moviment pels carrers. S’endinsa a una casa gran, cridanera i amb les parets velles i gastades. I una enorme portalada de fusta sorollosa des de la qual, quan s’obre, s’observa un arsenal d’objectes antics i fulls de diaris per tot arreu. És molt estrany. Però tot té un perquè. Ell és diferent. Ell és un vampir…

Martina Muñoz Arenas_3r A Col·legi Sant Ermengol

Un dia caminant vaig trobar-me una ampolla, la vaig recollir i la vaig tirar a la brossa. Vaig continuar caminant i vaig trobar-me’n més i després més. L’únic que podia pensar era que aquest món s’estava acabant… Plàstics per tot arreu. Què farem ara? Em vaig preguntar.