vane

Jemima Ashton_3ème LYCÉE COMTE DE FOIX

Estàs cansada. La persona que creies que era la teva millor amiga t’assetja com sempre i et fa mal. Plores. No pots menjar, perquè algú t’ha trencat la targeta que et dona accés al menjador. Tens molts deures. Has perdut les amigues. Els professors et criden i et castiguen sense raó. Al final del dia penses que tot s’ha acabat, però continues sola. Tens mal de cap. Quan baixes del bus està plovent. No tens el jersei perquè te l’han robat. La teva motxilla pesa molt i es trenca. Has de fer una pujada per arribar a casa. Quan truques al timbre ningú no respon. T’adones que has perdut les claus i que hauràs d’esperar els teus pares.

Greta Bernadó Moya_3ème H LYCÉE COMTE DE FOIX

Tu no tens cap complex amb tu mateixa, però el fet de no tenir una aparença com la de totes les altres fa que et critiquin; per aquest motiu et fan aquests tipus de comentaris: “No sé com caps en aquest pantaló!”, “Què menges per estar tan grossa?”, “No sé com no tens vergonya de ser així?”, “Grassa!” o “Que lletja que ets!”. És clar, com que no ets rossa ni tens els ulls blaus o no tens un cos perfecte sinó voluminós, se’n riuen de tu; però no et penedeixes de tenir aquest físic. Per molt que et diguin que ets grassa o que t’has d’aprimar, tu seguiràs sent exactament igual. Siguis com siguis, mai seràs suficient per als altres.

Gabriel  Montonya Rodigues_3r D EA 2A ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

En una nit plujosa, el tranquil poble de Willowbrook va ser sacsejat per un assassinat brutal. El cos d’Emily, una jove prometedora, va ser trobat a casa seva, en un estat inquietant. El més impactant va ser un text escrit a una paret amb la sang de la mateixa víctima que deia: “Això no ha acabat, sou els següents.” Tot i els esforços de la policia, el cas es va tornar un enigma sense resoldre. Les ombres de sospita es van allargar sobre la comunitat, però la veritat va quedar oculta, deixant tothom amb una inquietant sensació de vulnerabilitat, mentre l’assassí caminava lliure, sense rostre i sense nom.

Felipe Daniel da Costa Oliveira_3r D EA 2A ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Era un dia normal, però aquell dia semblava especial. La meva mare ja m’havia fet un esmorzar deliciós. Després d’esmorzar vaig anar a dutxar-me. La meva mare em va dir que estigués tranquil, que no passaria res. Però jo estava trist. Per què a mi? No entenia per què havia de tenir aquella malaltia. Tots els nens poden caminar i jo he d’estar aquí assegut. Si no tinc la cadira de rodes, no puc fer res. Estic dèbil. Vaig sortir al carrer amb la meva mare. Estava estranya. Vam arribar a un lloc i van sonar campanes. Aleshores, la meva mare va cridar la gran notícia: –Estàs curat! Enhorabona, fill!  I tota la plaça es va posar a aplaudir.

Ferran Martín Puga_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Acaben les classes, està ple de nens de primària que corren a abraçar els seus pares, menys la Laia, que porta uns minuts buscant-los. Un home amb gorra s’acosta i li diu: – Hola, petitona, soc un amic dels teus pares. M’han demanat que et vingui a buscar. Vine que et porto a casa.  La nena, desconfiada, per comprovar que no és un engany li demana si sap el nom dels seus pares; ell respon sense problema. La Laia no l’havia vist mai, però encara dubtant el segueix fins al cotxe. Mentre fan camí, la noia li pregunta el seu nom, però l’home no li vol dir. Efectivament arriben a casa. L’home es diu Evarist: li feia vergonya el seu nom.

Ana López Romero_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Vaig obrir els ulls per primer cop i una llum blanca em va cegar. Vaig parpellejar i de sobte era la meva festa d’aniversari, feia tres anys. Vaig tancar i obrir els ulls i em trobava a la meva graduació. Ho vaig tornar a fer i ara estava amb un noi. Vaig parpellejar i estava amb ell i tres nens més. Vaig repetir-ho, era la festa d’un dels nens, feia 20 anys. I sense ser conscient els vaig tancar per últim cop i no els vaig tornar a obrir.

Maria Gómez tubau_3éme J LYCÉE COMTE DE FOIX

M’encanta la música. Em fa sentir viva, em fa vibrar. Escolto música cada dia quan soc a casa, però la gaudeixo més quan estic sola perquè canto i ballo, sembla que estigui fent un concert. Aquesta varia segons l’estat d’ànim. Els meus gustos musicals són una mica extrems. Escolto música actual com qualsevol jove, però a vegades em transporto a l’època dels meus pares i escolto Luis Miguel. Però sens dubte quan més em desmeleno és quan escolto l’Àlex cantant la cançó de Traïció. La veritat és que la música m’acompanya en tots els moments del meu món quotidià, quan cuino, quan em dutxo i fins i tot quan marxo de viatge.

Bryan Navarro_3éme J LYCÉE COMTE DE FOIX

Hola! Soc el Lucas àlies el pobre i vull explicar la meva història. Des de petit em ficava en molts problemes. Un dia em va enxampar la policia per robar menjar per a la meva família. Després d’estar més de 10 anys a la presó, vaig sortir sense diners. Vaig buscar feina i no trobava res a causa dels diferents delictes penals que tenia. Al cap dels anys, però, la sort va canviar, vaig tenir parella i vam acabar formant una família nombrosa. Gràcies a la meva feina estable vaig comprar una gran casa compartida amb la meva mare. I aquesta és la meva història, que sortosament ha acabat feliçment per a mi i la meva família.

Sol Imberti_3r E EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Una nena anomenada Margarida sentia un immens amor pels animals. Pel seu aniversari li havien regalat un mico. Li van veure alguna cosa molt estranya al mico, tenia cua de porc! Va quedar enamorada perquè el feia diferent dels altres. Ella estava escoltant com si algú estigués parlant. La Margarida, molt espantada, baixa a la cuina i els seus animals estaven parlant entre ells. Es va preguntar: “Si jo soc una persona, com puc sentir els animals parlar?” Fins que la Margarida va decidir parlar. La Margarida es va adonar que tenia un poder màgic, parlar amb els animals! I ara cada nit hi parla.

Marina trassierra_3r E EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Sola, trista, amb molta por, estranya, rara, nervis, por de ser jo mateixa. Aquestes són algunes de les paraules que ara mateix em defineixen dins aquesta situació escolar. El canvi ha estat estrany, ràpid i molt trist. Matins alegres, uns altres sense ganes d’anar a l’escola. No és gens fàcil, però hi ha un motiu pel qual cada dia hi haig d’anar. Les meves amigues, la gent que m’ha acceptat tal com soc des del primer moment que vaig arribar. No tot és dolent, deixant de banda la gent que parla malament sense saber. Recorda, ets valenta, no tinguis por de res.

Pol Font Esqué_3r C COL·LEGI MARE JANER

No para de xerrar amb qui no toca quan no toca. Sempre l’enxampen en el pitjor moment. No sé com s’ho fa, però el pesquen cada dos per tres. Que si ara un debat del llatí a classe de català, que si les cèl·lules no són així, etc. Que bé ens ho passem quan se li encenen els llums! Diu que de gran vol entrar en política: ministre, cap de Govern o altres tasques per l’estil. O potser en una empresa, amb un càrrec important. Ja ho decidirà. Avui, ha arribat a classe mut. Ningú sap què li ha passat i no ens ho pot explicar. Tots els mestres estaven molt i molt contents. Per sort per nosaltres, ha durat menys del que tots esperaven.

Martina Toló Pérez_3r C COL·LEGI MARE JANER

Era a casa meva, algú va trucar a la porta. Vaig anar a veure qui era i no vaig trobar ningú. Només una carta, no posava cap direcció ni cap nom, vaig veure una flor molt lletja, no es podia ni diferenciar-ne el color perquè estava arrugada i morta. Vaig pensar que tenia algun enemic secret, o males notícies de la mama. La vaig agafar. Va sonar la porta, un senyor em va dir que la mort era molt injusta. El vaig ignorar. Una senyora em va dir que m’acompanyava en el sentiment. Vaig llegir la carta. Semblava d’amor. Sí, era d’amor, però a mesura que anava llegint-la, la il·lusió desapareixia com ho havia fet la vida de la mare.

Olivia Cursan Lafond_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

Que content estava de poder anar al cinema amb la meva millor amiga, la qual m’agradava en secret. Em vaig dirigir a les 9 de la nit com era previst, però no venia. Li havia enviat missatges, però no em responia. Després de 30 minuts em vaig dirigir cap a la sala de cinema. Vaig obrir la porta i per sorpresa vaig veure la noia amb un altre noi rient. Mai em vaig sentir tan impotent. Amb força me’n vaig poder anar corrents. Mai vaig pensar que em podria sentir tan malament per això. La meva mare no parava de plorar llegint aquesta carta, ja que ningú li havia dit que el seu fill havia mort dos dies després.

Satyam Widhani Bawani_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

A la pista, l’aire és tens com una corda, els cors bateguen al ritme d’una melodia. Pilotes botant, passades precises i els ulls dels jugadors encesos. El crit del públic s’escampa com un incendi quan la pilota entra a la cistella. El temps es deté, i tot es converteix en un únic somni. Les mans agafaven la pilota amb precisió. El temps semblava aturar-se mentre driblava cap a la cistella. L’adversari observava amb concentració. Amb un moviment precís, va aixecar-se. La pilota va dansar a l’aire, travessant la xarxa amb un xiulet suau. L’afició va esclatar en un crit de victòria. En aquell instant, el món era només bàsquet.

David Pereira Almeida_3r E EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Hi havia una vegada un nen que tenia tretze anys i també una malaltia molt estranya. Ens trobem a l’any 1942 en plena II Guerra Mundial, a Berlín (Alemanya), encara que en aquest moment era de l’Alemanya Nazi. Hitler va sentir que aquest nen era molt fanàtic d’Alemanya i ell va recordar com durant la seva infància, abans de participar a la I Guerra Mundial, Paul Van Hindenbourg (en aquell moment el president d’Alemanya) també el va ajudar a ell. Així que es va decidir i va ajudar el nen amb diners per la cura de la seva malaltia. Al final el nen es va curar i actualment aquest nen el coneixem com el fill de Hitler (Alois Hitler).

ANGÈLICA REINA BARBOSA_3r E EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA

El Black era un gos que teníem quan vaig néixer jo. El gos tenia uns 10 anys i jo sempre sentia com els meus pares cridaven el gos per treure’l a passejar o pel que fos. Jo era un bebè d’aproximadament uns cinc mesos quan vaig dir la meva primera paraula. La meva mare esperava que fos mama o papa, però es va adonar que estava asseguda a terra fent un gest amb la mà, referint-me al meu gos, i cridant: “Bac, Bac”! La meva mare va al·lucinar que la meva primera paraula fos el nom del nostre gos i no mama o papa. Era un bòxer, de cua tallada, jo em recolzava al seu cul i ella m’arrossegava, fins que vaig aprendre a caminar.

Gabriel Rubio Genovés_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Em desperto amb el cor accelerat, noto com una suor freda que m’amara tot el cos, tinc la sensació de voler plorar però ho provo i no puc. Els meus cabells estan mullats per una sensació que no puc descriure; el llit, xop. Ara mateix tot m’és indiferent perquè només puc pensar en això que encara no assimilo. Intento calmar-me i aixecar-me del llit, però en el moment en què ho faig em marejo. Passo una estona reflexionant en això que acabo de fer i m’adono que el somni que he tingut m’ha fet reflexionar en com d’important és la vida. Una vegada que mors ja no hi pots tornar.

Alèxia Ramos Gallart_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Com, com canvia tot, no? Com canvien les mirades, com canvien les formes d’actuar, com canvia la manera de pensar, com canvia el temps, el temps en què estàs amb aquella persona, amb la persona que realment et fa feliç. Tardem a assimilar que no la tornarem a veure, i que el seu somriure no tornarà a aparèixer. Encara que estigui a les fotos, sobre les quals ara cauen llàgrimes. Les fotos que ara et porten records… Aquells moments, aquelles abraçades i aquell últim petó. Encara mires el passat, un passat que no et deixa viure el present, i esperes un futur on tot sigui diferent.

Jonathan Ribeiro_3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia que jugava a futbol amb amics, un observador em va proposar fitxar per un equip de primera divisió. Vaig estar molt indecís, tot i que els meus companys m’hi animaven. Per a mi, era una gran oportunitat, cobraria molt per fer allò que tant m’agradava i jugaria en un dels millors equips del món. Se m’oferia una oportunitat única, però no volia deixar l’equip que m’havia acollit des que era petit. Vaig demanar consell al meu pare. Em va dir que havia d’aprofitar aquella avinentesa. Ja estava decidit, me n’anava a l’equip de primera. Em vaig acomiadar de tots i me’n vaig anar al Barça, una experiència única, un somni per a molts.

Jan Pifarré_3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX

Aquest estiu, vaig anar amb la Federació d’Handbol d’Andorra a Itàlia. Tothom es va sorprendre que guanyéssim dos equips del campionat regional. Aquests estats van ser Portugal i l’Uruguai. El nostre joc ràpid i coordinat ens va portar fins a les fases nacionals. Les nostres passades, llançaments i defenses van ser bastant útils als jugadors que érem a pista. Finalment, no vam quedar dels primers al campionat, teníem ganes de portar a casa el trofeu i fer història al nostre país. Vam fer el que vam poder, per classificar-nos el millor possible. Tot i no quedar dels primers, vam gaudir del viatge amb l’equip i de la gran experiència.