vane

Igor Magalhaes_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

Arribem al poble on està tota la família, els amics, la natura, les festes… tota una il·lusió quan arribem després d’11 hores de viatge. Passen els dies i ja han passat dues setmanes de vacances i arriba el moment de l’adeu, un moment que sempre és difícil, dissimulant les llàgrimes marxem amb un somriure a la cara dient “però si d’aquí a uns mesos tornarem!” amb el dolor al cor de deixar el poble i allunyar-nos dels nostres. Les àvies amb la llàgrima que cau pel rostre, l’avi dient “ens veiem en poc temps” amb la seva expressió amoïnada. I de nou ens embarquem a la carretera amb tots els records i pensant en les pròximes vacances.

Elena Pérez_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

M’agradaria moltíssim anar de viatge a Egipte. Egipte és un país amb moltíssima cultura i molt conegut internacionalment. Té uns monuments preciosos com les piràmides, Abu Simbel i Karnak. M’agradaria viatjar-hi algun dia per conèixer coses noves, per veure les mòmies i també per veure on s’han rodat moltíssimes pel·lícules, documentals i sèries. M’agradaria sentir com se sentia Cleopatra per un instant sent la reina d’Egipte i amb   tothom a la seva disposició, el que menys m’agradaria seria casar-me amb el meu germà, però això antigament es feia sovint. Hi aniria amb la família i segur que seria una experiència inoblidable.

Sergi Adellach_3rB Escola Andorrana segona ensenyança de Santa Coloma

Segons conta la llegenda si entres dins d’aquell bosc mai més podràs tornar a sortir amb vida  ja que l’home de Pal et matarà. Només conèixer la història va decidir anar-hi per comprovar la veracitat de la llegenda. Va entrar al bosc a poc a poc. De sobte, va sentir uns crits i just després unes passes. Va aparèixer un home que no volia matar ningú sinó que només volia conscienciar les persones de la importància de tenir cura dels magnífics boscos que ens envolten.

Brenda Foix_3rB Escola Andorrana Segona eEnsenyança de Santa Coloma

Hi havia una vegada una  noia que es deia Maria. Ella estava acostumada a robar per anar-se’n lluny i començar una nova vida. Una nit un senyor anònim mata la seva amiga, ella és acusada injustament. Això acaba en mans d’un policia corrupte que l’obliga a robar la caixa forta d’un edifici, a canvi de la seva llibertat. Per passar desapercebuda ha de canviar-se el nom per un altre. A partir d’aquella nova vida que tenia, comença a treballar a l’edifici, i coneix unes companyes de feina i al llarg del temps es fan totes amigues. Cada una de les amigues té una vida complicada, i entre totes s’ajuden mútuament.

GERARD CARRERAS MALLOL_4t B  COL·LEGI MARE JANER
L’avió va aterrar i ja em vaig sentir diferent. Havia arribat a Tòquio. Volia veure coses diferents. La primera gran sorpresa no me l’hauria imaginat mai, la vaig tenir només arribar a l’habitació de l’hotel: el vàter. Els vàters al Japó no són vàters convencionals, són robots. Quan t’hi acostes, s’obre la tapa i s’encén el llum i la música. Quan t’hi fixes més, t’adones que està ple de botons i comandaments com si fos un ordinador. Evidentment tot funciona d’una manera automàtica. El més curiós de tot és que després d’estar-m’hi quinze dies, ja m’hi havia acostumat i quan vaig arribar a casa ja no podia viure sense aquest “robot”.

JOAN CASTELLS TARRÉS_4t B  COL·LEGI MARE JANER
Ha estat un any complicat per a la política catalana, on hi ha hagut diverses qüestions conflictives, a causa d’un desafortunat referèndum. Les conseqüències han dut persones, relacionades amb entitats culturals i polítiques independentistes, a la presó. Hi ha qui creu que és on han d’estar, però també hi ha qui creu que no han comès cap delicte. Ja ha passat un any de l’1 d’Octubre, per molts ciutadans va ser el dia en el qual es va decidir el futur polític i social de Catalunya, i per a altres, representa el dia en què l’Estat va reaccionar correctament, davant un grup de persones que es van saltar la llei.
Llibertat? Sí o no ?

Nerea Barroso_ 3ème A LYCÉE COMTE DE FOIX
Cada matí  em demano qui és la parella de la foto de la paret. Ella té uns ulls grans i blaus, uns cabells llargs llisos i rossos daurats. Porta un vestit vermell llarguíssim i al costat d’ella hi ha un senyor atractiu, d’ulls verds i de cos robust. Semblen enamorats i feliços. De cop la presència de la meva mare em treu de dubtes. Dedueixo que són els meus avis, que romanen entre nosaltres. Quina il·lusió!!! Recordo que quan era petita l’àvia em cantava sempre una cançó preciosa, son soneta, abans d’anar a dormir. La recordo amb molta nostàlgia. Del meu avi no me’n recordo perquè va morir quan jo era petita. Sort que la foto els manté vius!

Aitana de Sousa _3ème A LYCÉE COMTE DE FOIX
Era un matí molt tranquil, que es convertiria en un dia molt infeliç. Tornaria a plorar per ell, tornaria a odiar-lo, tornaria a reviure el passat. La meva infantesa no va ser de les millors per culpa seva, ell era la causa de les meves pors. Us  demanareu per què? Aquesta és la típica història que es veu a les notícies: “Dona maltractada pel seu marit”, i aquesta es va convertir en la meva història des de la meva infantesa. Per sort, amb la valentia de la meva mare hem pogut vèncer totes les pors i allunyar-nos del trist passat que ens va fer viure. Per això vull agrair a la meva mare el seu coratge. Perquè és única!

MARC DE CASTRO_3r A EA SE Ordino
Gairebé cada nit d’hivern, quan estàvem estirats al llit i començàvem a escoltar el soroll de la pluja i dels trons, ens acolloníem. Teníem por i els nens venien corrents al nostre llit. Ens abraçàvem i començàvem a cantar els Compitrons junts, fins que parava de tronar. Això un dia es va acabar, perquè l’Antònia i jo ens vam divorciar. De sobte, una nit va començar a tronar i no podia cantar sense ells. Van caure alguns llamps a casa i vaig quedar inconscient. Al cap d’una setmana vaig morir. Al final del túnel, quan estava veient la llum blanca, escoltava els meus avis i els meus familiars que, per mala sort, també havien mort.

JOEL MIDOES_3r A EA SE Ordino
Vaig decidir provar sort i llançar-me amb els amics a l’aventura que s’esdevindria aquella mateixa nit. Em vaig dutxar, pentinar, vestir i perfumar amb l’essència que m’havien regalat els avis per l’aniversari. Vam entrar a la festa amb la incertesa de no saber què passaria. De seguida ens vam posar a ballar tots plegats, i allà la vaig veure, amb un vestit blanc impressionant, tan preciosa com sempre. Vaig decidir atansar-me i a poc a poc els nervis augmentaven. Quan ja estava a punt de saludar-la, vaig veure com atansava els seus llavis als d’un altre. Innocent de mi, per haver estat pensant en el que hauria pogut ser i no va ser.

MELISSA LOPES PINTO_3r ESO B COL·LEGI MARE JANER

Després d’una agitada jornada de treball, va anar cap a casa. Tenia la sensació que algú la seguia, com si l’estiguessin mirant. Tenia molta por de mirar enrere i saber si el que estava passant era real o era tot un malson. Va mirar enrere, però no va veure ningú, així que va seguir el seu camí cap a casa. La sensació no va desaparèixer, així que finalment va parar-se. Algú se li va acostar, la va agafar per l’espatlla i se la va endur. Ella només volia que s’acabés aquell malson, però no ho estava somiant, era tot molt real. Després d’aquell dia, ningú va saber res més d’aquella noia, que va desaparèixer sense deixar cap rastre.

CRISTIANA FERNANDES_3ème F  LYCÉE COMPTE DE FOIX
La Maria quan era petita tenia un amic molt especial que es deia Joan, amb qui sempre feia coses conjuntament, anaven sempre al parc, al cinema, passejaven junts… Però un dia el Joan va haver de marxar a un altre país per problemes amb els treballs dels seus pares. La Maria i el Joan es van separar durant 15 anys. Ella tenia 25 anys quan a Facebook va trobar una foto d’en Joan. Es va posar molt contenta de retrobar el seu amic de la infància i ràpidament li va enviar un  missatge. El Joan li va respondre de seguida. Van quedar un dia junts. Des d’aquell moment sempre parlaven i quan podien quedaven. Van ser dos amics inseparables.

La guitarra. Jjosep Fabà__3rBB
EA 2a ensenyança Encamp
La meva vida a la ciutat és trista i apagada. Em desperto a les sis del matí, esmorzo, preparo el sac de dormir, la tenda de campanya i sobretot la guitarra.  M’endinso muntanya amunt. Mentre avanço sento el cant dels ocells i el vent moure les fulles dels arbres. Arriba l’hora de parar, muntar la tenda de campanya i buscar la pedra més alta per començar a tocar la guitarra. Començo a tocar sobre la pedra més alta que trobo. L’endemà, els animals es comencen a apropar. Aquest és l’únic lloc on em sento alegre i feliç. La meva vida comença a agafar forma i a tenir un sentit lògic.

La vida no és el que un pensa.Ariadna Grau Pujol_3r B
EA 2a ensenyança Encamp
Les coses no són com el que pensa la majoria. Crec que algun dia me n’aniré, no sé on però no tornaré. Aquell matí em vaig despertar enmig d’un bosc pensant: on soc? Què faig aquí? En veure que estava sola vaig començar a caminar fins que vaig veure un petit poble i vaig decidir apropar-m’hi. El poble estava abandonat. Vaig continuar caminant fins que vaig sentir que algú em xiuxiuejava a cau d’orella: “Tot s’acabarà.” Vaig començar a córrer i vaig despertar-me a terra just en el moment que un home em clavava un ganivet.

Abril Hernández Pané_ 3r B Escola Andorrana d’ordino
…A menys de 7 hores d’avió, la dona segueix infravalorada? I si et dic que les dones tenen obstacles culturals, legals, socials, econòmics i polítics per poder viure? Que ni tan sols poden actuar en nom propi? Que els estatus socials encara accentuen les desigualtats, i els drets i les diferents llibertats són ignorades? I si et dic que en ple segle XXI en alguns països els homes tenen fins i tot el dret de casar-se amb quatre dones a la vegada, i elles ni tan sols poden opinar perquè són considerades el gènere dèbil i inferior? Allà les ganes de viure de les dones poden desaparèixer. I els sentiments s’esvaeixen. I si actuem?

Hugo Ferreira Machado _3r B Escola Andorrana d’ordino
Em vaig despertar, era dimecres. Els dimecres sortia de l’escola a les 2. A l’entrada vaig trobar-me amb els meus amics; érem 6 nens. Vam entrar, vam començar fent educació física, més tard vaig anar al pati, els meus amics i jo vam jugar a futbol, després vaig fer 2 hores de matemàtiques. Faltava 1 hora. Vam entrar a l’última classe del dia, ens van separar a tots els de la classe i vam començar a fer un microrelat. El mestre ens ho va explicar molt bé: havia de ser de 640 caràcters. Jo el volia fer exacte, però era molt difícil. No sabia de quin tema fer-lo… i uns minuts més tard vaig pensar: per què no ho faig d’aquesta manera?

JOANA DA FONTE_3ème H LYCÉE COMTE DE FOIX

Sabeu quan som petits? El fet de no tenir preocupacions ni responsabilitats, que no et compliques gens la vida i l’únic que vols és jugar i descobrir noves coses? Doncs tot això canvia quan comences a créixer, quan veus que res és el que aparenta i res és com et pensaves que era. Quan simplement et pares a pensar i veus que ara el que fas és preocupar-te pel que la gent diu o pensa de tu. I el més irònic és que quan eres petit volies ser gran… i quan finalment ho ets, t’adones que no volies això, voldries tornar a ser innocent, per simplement gaudir de la vida com abans i no estar atrapat en un món ple d’imposicions i jutges.

Ivan Baillat_3ème H lycée comte de foix

Quan era petit, tenia molta imaginació per construir jocs. Els meus pares em van fer caminar i jo vaig deixar de parlar. A la guarderia, vaig conèixer una persona que esdevindria molt important en la meva vida, el Louis. Va ser un molt bon amic, però, a mesura que el temps passava, m’anava tancant en mi mateix. Al pati no volia jugar amb ningú, em costava treballar, no podia parlar-ne i no sabia com sortir d’aquell pou profund en el qual havia caigut. Em sentia tan sol! Però ara tot ha canviat en positiu i sobretot jo. Ara intento canalitzar el meu estrès, em costa, però ho intento. Crec que és com tot a la vida: ho he d’intentar.