vane

Da Silva, Mireia_3 ème B Lycée Comte de Foix

Em va passar a mi, sí a mi. D’un moment a l’altre em vaig tornar dèbil i res m’importava, la vida per a mi ja no tenia sentit i jo tampoc volia entendre el sentit de la vida. Dia rere dia em demanava per què? Per què a mi? Estava diferent i ja no tenia ganes de sortir al carrer. Totes les meves il·lusions es van apagar. Estava molt canviada. Ja no era com abans aquella noia tan forta, sense pors, i d’un instant a l’altre tot va trasbalsar-se. Vaig passar de ser la més valenta a ser la més dèbil. Però, a l’últim moment vaig lluitar, vaig lluitar contra les meves pors, pels meus somnis, però sobretot contra aquell maleït càncer.

Pereira Diogo_3ème B Lycée Comte De Foix

Un bon dia, pel carrer, em vaig adonar que perdia els dits de les mans i no sabia per què. Caminava una mica més i perdia les mans, els braços, i m’estava espantant. Cada cop perdia més coses. Jo intentava cridar! Però em faltaven les dents i la llengua. No hi podia fer res. Vaig arribar a casa amb els meus fills i de cop i volta em vaig desmaiar i aleshores vaig despertar-me. Em vaig trobar en un llit d’una habitació amb les parets blanques. El metge va arribar i em va anunciar que havia tingut un accident de cotxe amb els meus fills. Jo li vaig preguntar què havia estat d’ells i em va dir que s’havien mort tots en l’impacte.

Marta Joy Ganitnit_4t COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA
Els humans som egoistes per naturalesa. Últimament ho he estat escoltant bastant. Els humans som egoistes però compartim una vida vulguem o no amb altres humans, no deixem de ser persones, tots amb el mateix dret, ningú per sobre de l’altre pel simple fet de diners, cultura o personalitat. Hi ha una cosa que no tothom entén, i és que no tot­hom té la mateixa manera de pensar, opinar i veure el món des d’una perspectiva en concret. Quan defensem un argument ho fem la majoria de cops per nosaltres, però, i si intentem raonar, dialogar de bona manera amb aquella altra persona? La llibertat la té tothom però els límits ningú te’ls treu.

Gisela Justes_4t COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA
M’aixeco del llit, no puc dormir. Escolto una veu que em diu que vagi a apagar el llum del menjador. Vaig al menjador i veig que el llum està apagat. Torno al llit, però torno a escoltar la mateixa veu que em diu que m’he deixat el llum del menjador obert. Em torno a aixecar i vaig al menjador, encenc el llum i l’apago. Torno al llit i torno a escoltar la mateixa veu. Ara em diu que tanqui l’aixeta del lavabo. Sé que està tancada i no m’aixeco. La veu cada cop és més forta. Em sento estranya, noto com un líquid fred que recorre per tot l’interior del meu cos. La veu continua i m’està martiritzant. De sobte sento un silenci profund.

Carla Pons Mariño_3r A COL·LEGI ANNA MARIA JANER

Sona el despertador i ens llevem d’un salt. Esmorzem, ens preparem i posem a la motxilla el que la nit anterior havíem deixat ben col·locat damunt la cadira de l’habitació. Quan baixo del cotxe, ja sento l’olor de la frescor del matí. Comença la pujada a l’estany de la Nou. És preciós! Pel camí, ens està esperant un gat blanc amb taques negres. Ens segueix i només s’atura quan ho fem nosaltres. Ni tan sols el vol de les papallones el distreu, però seguim caminant i ens adonem que ja no ve amb nosaltres. Ens agradava! Passem un dia magnífic a la muntanya i, de sobte, sentim un soroll entre els arbustos. Li hauríem de posar un nom…

Janna Campamà Andorrà_3r A  COL·LEGI ANNA MARIA JANER

Em dic Emma i visc a Londres, tinc 17 anys. No sé com em podria definir, però la meva mare diu que soc “especial”. Però jo em sento una persona com qualsevol altra. Quan diu que soc “especial” es refereix al fet que sempre he d’anar amb algú que m’acompanyi i m’aconselli en el que necessito, com en Robin per al Batman. Tinc un cromosoma extra, un que em fa ser valenta, àgil, ràpida. El meu superpoder és dir el que penso quan vull i fer el que vull davant de qui vull i quan vull. Tinc unes habilitats úniques. I una sensibilitat única, llàstima que la gent diferent de mi no ho veu. Però així és com jo em sento, com una superheroïna.

Vanessa Da Costa Lima_1ère L Lycée Comte de Foix

Dissabte a la nit em va costar adormir-me. A les tres de la matinada vaig sentir com algú plorava. Em vaig sorprendre, però no gaire, perquè pensava que era un dels meus pares. Ara bé, la pregunta era: per què plorava i per què havia anat al menjador a plorar amb la llum encesa si podia anar al bany, que és més discret? Això em va sorprendre, ja que els meus pares sempre intenten no despertar-me. L’endemà, quan em vaig despertar, vaig anar corrents a veure’ls per preguntar-los per què un d’ells havia anat a plorar al menjador. La seva resposta em va sorprendre: cap dels dos! Si no havien estat ells, qui havia estat?

Anna GONÇALVES CERQUEIRA_1ère L LYCÉE COMTE DE FOIX

Ens vam aixecar a dos quarts de cinc de la matinada, vam fer tres hores de viatge i vam arribar a la platja. La Marta i jo vam anar a banyar-nos. Ens ho estàvem passant genial fins que, en girar-nos, no vam reconèixer res. El mar ens havia jugat una mala passada! Vam recórrer la platja nervioses, sense trobar les nostres coses. No portàvem res a sobre i no podíem trucar a ningú. Vam seguir caminant fins que vam trobar el bar Cirera, que era la nostra referència. De cop i volta, vam veure un venedor ambulant agafant les nostres coses. Vam cridar, ens va veure córrer cap a ell i es va escapar. Semblava una tarda tranquil·la a Salou!

Arlette Medina_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Ell no té a ningú. Ella té sempre companyia. Ella és menor que ell. Els dos tenen gran potencial, però, a ella la pots contemplar i admirar, a ell no. Depèn d’on siguis, ell t’encantaria, si no, no el podries suportar. A ella cada cop que la veus, la veuràs diferent. El somni d’ell és conquistar-la. El somni d’ella és poder veure’l. Mai no es poden veure perquè provoquen caos i foscor; el seu amor és impossible. Els dos lluiten per estar junts, però solament es veuen un cop cada molts anys. Els dos són immortals i els queda l’eternitat per estar junts a amagades.

Maria González Bonell_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Es va posar vermell. Tothom parlava d’ell. Havia sentit que era molt mono i alhora dolç i refrescant, que anava sempre a l’última moda i tenia tot el que necessitava per sortir a les revistes d’aquella temporada. Estava molt content. Ningú mai l’havia descrit d’aquella manera. Però el canari, el seu millor amic i company de mercat li va fer veure la realitat. No parlaven d’ell, ni de cap altra fruita, sinó d’una botiga que tenia el mateix nom i era molt més gran que aquell petit mercat.

Júlia Torres_3r B EA Segona Ensenyança d’Ordino

Com definir-la? Doncs per començar tothom la coneix. Es pot dir que és especial i que té dues cares: pot ser meravellosa amb alguns i dura amb altres. A vegades et dona cops de realitat que et fan mal uns dies. Amb ella aprens molt, cada dia quelcom nou, i coneixes moltíssimes persones. Alguns cops l’encerta i es queden per sempre, i altres s’equivoca i no les tornes a veure. També hi ha moltíssimes frases filosòfiques i poetes que parlen d’ella, potser amb tocs d’humor, drama o tragèdia. Els seus seguidors la pinten de colors clars o no tant. Per acabar, diré que és molt traïdora i preciosa. Sabeu de qui parlo, no? Sí, de la vida…

Enzo Cassany Garcia_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Estava en un lloc buit, tot era blanc, feia molt fred, estava espantat i pensava: estaré sempre sol… Però, de sobte, alguna cosa suau em va acariciar el cor, vaig aixecar la mirada i vaig veure una bella dama que semblava un àngel: tenia els ulls blaus com l’aigua caribenya; un cabell llarg fins als colzes de color or, excitant; la pell de porcellana, i semblava fràgil però era agradable, anava vestida amb una faldilla curta i amb un top de color blau. En la meva opinió anava una mica fresca. Em va mirar i va dir: mai tornaràs a estar sol. Va tancar els ulls i a poc a poc s’apropaven els seus llavis. Va fill meu, és hora de llevar-se.

Daniel De Sa_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

Aquestes vacances era a Portugal sense ningú a casa. Era al llit amb la porta tancada. Quan em vaig aixecar del llit per anar a esmorzar, la porta no s’obria de cap manera i semblava que estigués tancada amb clau. Vaig veure que era impossible obrir-la i vaig tornar cap al llit. Quan em vaig tornar a aixecar la porta seguia tancada però havia de tornar a intentar obrir-la i vaig fer molta força i la porta finalment es va obrir. Vaig entendre per què no s’obria, tenia un drap entre la porta que no em deixava obrir-la. Quan va tornar la meva família em van dir que aquell drap era a la cuina, que era impossible que fos a la meva porta…

Beatriz Almeida_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

La nena que no té amics i que està sempre sola, únicament acompanyada dels llibres. La que es troba sempre arraconada en una cantonada, on ningú la veu. La nena que viu amb por, la que plora de dolor quan ningú la veu. La nena que no té afecte, la que creu que no té ningú amb qui parlar, ni per jugar. La nena que té marques físiques i psicològiques però no té les més importants, les marques d’amor i de compressió. Un dia, la nena va posar el punt final a la història. Això li va canviar la vida, ella continuava sent la mateixa. En canvi ara no és rebutjada per ningú, té amics i no té por. No has de canviar per ningú, sigues tu mateixa.

Sergi Luis_3r E EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Ens trobem en l’any 1914, més concretament, el 28 de juliol. Un matí, el nostre protagonista, l’Ignasi lV, s’aventurava amb l’exèrcit per començar la primera Guerra Mundial. Havia deixat de banda la seva dona i tenien molts problemes de diners. Era el moment, l’exèrcit s’aventurava al lloc on començaria tot, el camp de batalla. Abans que comencés la guerra, l’Ignasi va sortir corrents per no morir, però es va trobar amb la vella del poblat. Ella el va avisar que, si abandonava la missió, se’n penediria sempre, així que l’Ignasi va continuar corrent. A l’arribar a casa va trobar a tothom mort perquè no podien pagar els impostos.

VERA GONZÁLEZ_3r E EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

L’Arlo i el Biel eren dos amics que anaven amb bici pel bosc. El Biel va relliscar i va caure per un precipici i l’Arlo va anar a buscar-lo. Quan el va trobar, van anar els dos a buscar la bici del Biel però just en aquell moment va aparèixer un nen. L’Arlo li va preguntar com es deia i el nen li va dir que no tenia nom. Els dos nens tenien una llista molt llarga de noms, però el nom que més els va agradar va ser Unai. L’Arlo i el Biel li van preguntar si li agradava el nom d’Unai. El nen va respondre que sí. L’Unai explicava que el van abandonar i per això vivia en aquell bosc.

Skyland Ódena Díez_3r B  Col·legi Anna Maria Janer

Trajecte. Hospital. Sala d’espera. Consulta. Metge. Batecs. Així és com ell ho recorda. A partir d’aquell moment, la seva vida va canviar. Ell portava una mala vida, tenia mals hàbits i, el que és pitjor, treballava de sol a sol. Tot va ser per una revisió de l’assegurança i va acabar així, amb la frase: “Si marxes pots morir d’una mort sobtada.” Va ser ingressat i operat. Tot i la inseguretat del moment, havia de pensar en la seva dona i la seva filla. Ara ja fa 10 anys i la seva vida ha canviat. És un Ironman, tant amb l’esport com amb la seva vida. Ningú diria que té una cardiopatia. Jo soc la filla i ell el meu exemple a seguir.

Anna Isal Lorenzo_3r B Col·legi Anna Maria Janer

Sona el timbre, m’aixeco del sofà, obro la porta i veig la meva germana plorant. Em sorprèn, és aquí després de tants anys sense veure’ns. Ens asseiem al sofà. M’explica que s’ha perdut, que ja no és ella.  Estic desconcertada, no l’entenc. Penso i repenso, la intento ajudar dient-li que això no és veritat, que no s’ha perdut, que només és un pensament. M’aixeco, vaig al balcó que em doni l’aire, m’estic angoixant. Em pregunto per què està pensant això. No para de plorar ni un instant. Ve al meu costat, m’abraça i de sobte… La imatge ja no hi és. Ha desaparegut, no recordava que havia mort, que ja no hi era. Ara, la perduda era jo.