vane

Andrea Márquez Adran_3r C Col·legi Anna Maria Janer
Aquells petons tan intensos, aquells somriures inesperats, aquells agradables instants de compenetració silenciosa. Somio dia rere dia els teus ulls brillants. En obrir els meus, però, m’adono que tot ja ha passat.
Llavors, recordo aquella fosca habitació del teu comiat, quan vaig endinsar-me en una tristor que encara perdura.
Em va costar, però vaig decidir que no podia seguir així. S’ha d’acceptar la mort. Cal viure intensament i valorar cada instant i cada persona que apareix al nostre camí.
Tu ja vas recórrer la teva vida. Ara em toca continuar-la a mi i en un futur llunyà només desitjo que algú em recordi com jo ho faig amb tu.

Martina Garcia Céspedes_3r C Col·legi Anna Maria Janer

Em desperten els crits dels veïns del poble. Suposo que el motiu són els estralls causats per la tempesta d’ahir a la nit. Tornar a dormir és impossible, així que em refrego els ulls per treure’m la mandra de sobre. M’aturo al notar com les meves mans rasquen una mata de pèl que abans no hi havia. Obro els ulls com unes taronges, sorprès sobre manera. Si jo no tinc barba! M’aixeco d’un bot i m’encamino cap al lavabo entre encuriosit i espantat. Cada vegada se senten més crits, però jo els ignoro ja que estic pensant en la meva nova barba i la seva sobtada aparició. Però quan arribo al mirall jo també crido. Tinc la cara del meu avi!

Ainhoa ferradás_3r A EA 2a Ensenyança d’Ordino

El 29 de febrer estàvem comprant roba al centre comercial amb la meva mare. A les cinc vam entrar a la perfumeria. A l’entrada una noia em va oferir una mostra d’una nova fragància. Era una olor embafadora i molt forta. Poc després van arribar dos atracadors amb pistoles. Un d’ells va disparar a una caixa de perfums a prop meu. Es va sentir una olor molt intensa de pólvora. Quan es va acostar l’atracador cap a mi va caure una ampolleta de perfum a sobre del meu cap. Primer vaig sentir l’olor d’un perfum molt pastós, finalment feia olor de ferro, de sang. Minuts després sonaven les sirenes. El següent que recordo és l’olor de l’hospital.

Anna Uran_3r A EA 2a Ensenyança d’Ordino

Se t’apropa a l’orella, xiuxiuejant. És com si el temps es parés durant uns segons, com si tothom estigués pendent de tu, i d’ell. És difícil no sentir la seva presència tan a prop teu que pots sentir el seu alè. Es pot notar com la seva veu, tremolosa, inquieta, despistada, intenta evitar mirades, no vol que l’escoltin. Et toca l’espatlla per apropar-se més. Ho diu tot amb el tacte. La pell se’t posa de gallina, et dona un calfred que et recorre tot el cos. Et quedes de pedra, amb la mirada perduda, muda. Uns segons, uns segons són els que dura explicar aquell secret, tota la vida, tota vida és el temps que l’hauràs de guardar.

Lia Perarnau_3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX

Un calfred em va recórrer l’esquena i em vaig llevar fent un bot del llit. Em vaig quedar paralitzada en veure que la porta de la meva habitació estava oberta. No era normal. Sempre la tancava amb clau abans d’anar-me’n a dormir. No recordava res de la nit anterior. Hi havia una carta damunt del meu escriptori. Una carta que no l’havia posada jo. Vaig aixecar-me i tota decidida vaig obrir la carta. Hi havia escrit el número dos. Un record em vingué de sobte. Era el novè matí que rebia una carta i que la porta de la meva habitació estava oberta… ara ho recordo, la primera carta era un deu… Què passaria quan arribés el número u?

Virgínia Graell_3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX

Soc dins d’un bosc, sola, no veig res, és tot fosc. Realment, no estic segura de ser al bosc, però noto els cops de les branques, dures i pesants, que recauen sobre la meva esquena mentre camino. Em fa mal tot, tinc fred, i por. Noto com aquest líquid vermell i llefiscós que tots tenim regalima pel meu dors. Cada gota que cau a terra, ressona dins el meu cap, com el martell de la justícia que em sentencia a cada passa. Em moc al ritme d’aquesta pluja roja, lent i angoixant. N’estic farta, la foscor m’oprimeix, l’espai és cada cop més petit, però continuo avançant, sense saber on anar, buscant la sortida d’aquest infern infinit…

ANDY MARTIN HEREDIA_3r B COL·LEGI ANA MARIA MOLINER

Estava en un autobús volant i vaig saltar amb els meus amics Pino el gelat i el Merlis. Vam caure a Pisos Picados i vam matar a tothom menys l’Agustin51, un youtuber molt bo. Ell havia guanyat el torneig del Rubius, un altre youtuber molt ric. Quedàvem nou equips de quatre i nosaltres érem els millors de la partida sense cap dubte. Som imparables, som els Tetes Moraos. Ens vam trobar amb els youtubers però ells no sabien que el Pino també era youtuber, Splitz Gerino. Vam matar el Rubius i només van quedar l’Agus i el Mangle. Els Tetes vam sortir corrent mentre atacaven altres per l’esquena. Vam matar-los a tots i vam guanyar.

Diana Lopes_3r B COL·LEGI ANA MARIA MOLINER

Un grup d’amigues van anar a París. Una d’elles va agafar un avió pel seu compte, i va arribar més tard i ningú l’esperava a l’aeroport. No tenia diners per agafar un taxi, ni tenia telèfon per trucar. Un home es va apropar a ella i li va dir si necessitava transport, però ella va dir que no tenia diners. L’home li va dir que no calia que pagués. Li va agafar les seves coses i va anar cap a l’ascensor. A l’arribar on estava el suposat taxi, la noia no en va veure cap, però va veure un altre home amb una furgoneta sospitosa, i es va espantar. Va posar-se a córrer. Aquells homes la van seguir, però no la van atrapar.

Alba Moreno Neras_4t BCOL·LEGI ANA MARIA JANER

Això és la meva vida, una pàgina en blanc. Mai no saps què passarà. Hi ha dies que et despertes i et demanes: què hi faig, aquí? Mai no deixes de preguntar-te el perquè de les coses. Què és el que sents? Ràbia? Impotència? Amor?… No ho saps exactament, són tantes les emocions i sensacions que passen pel nostre cos que no saps diferenciar-les ni gairebé gestionar-les. Hem d’escollir l’alegria, la felicitat, l’acció… en definitiva, la vida. El que vam fer ahir ja és passat, el que passarà demà és un misteri. L’important és aprofitar l’avui. Si hagués pensat així ahir, hauria gaudit més cada instant. En canvi, avui, ja he fet tard.

Virgínia Acosta Oviedo_4t B  COl·LEGI ANA MARIA JANER

No tot passa com esperem. Qüestió de destí o de casualitat?
El destí és una cosa que desconeixem, és el camí que anem fent a conseqüència dels nostres actes. Casualitat, allò que passa sense cap raó, tot allò que no t’esperes.
Ell. Amor impossible. Aquell sentiment de no voler perdre una persona, quan ni tan sols la tens. Por que tot s’acabi, por a tornar enrere i a tornar a fer les mateixes errades del passat.
Conèixer gent, intentar-ho amb una altra persona… Tots els intents fallits, perquè encara és present dintre teu.
La meva realitat va canviar, vas arribar tu, i tot allò impossible va trobar una solució. Destí o casualitat?

Sergio Fernández Blanco_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Era un dia molt especial. Em vaig aixecar, vestir i rentar les dents. Vaig sortir de casa i hi havia moltíssima gent. Era un dia molt fred i amb molts núvols. Vaig tornar a casa a agafar una jaqueta. Quan vaig obrir la porta em va sobtar moltíssim tota la gent. Ella ja no hi era. Tot estava ple de brossa, periòdics pel terra. Totes les terrasses dels bars estaven buides i les taules, plenes de cafè, menjar i els diners de la gent. Vaig continuar caminant i vaig sortir del carrer. Vaig caminar per les rambles de Barcelona i encara no hi havia ningú. Només pensava en ella i en la forta esperança de trobar-la al final del passeig.

Iona Moya Drici_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Estic bé. És una frase que solem escoltar diàriament. Estic bé. És la frase que la gent diu quan els demanen pel seu estat d’ànim. Jo no vull estar bé. Bé és aquell sentiment que et permet aixecar-te pels matins, amb l’objectiu de tornar a dormir a la nit. És aquell sentiment monòton que et permet seguir, però no et permet mai de viure, de viure de veritat. És aquell sentiment que et permet somriure, inclús riure de tant en tant. És aquell sentiment amb què carregues dia sí i dia també amb la impressió de carregar un pes a sobre. No ets lliure. Estar bé vol dir viure encadenat. Jo no vull estar bé. Vull estar amb tu.

AINA TENA LÓPEZ_3r B  COL·LEGI SANT ERMENGOL
Quin any més difícil, m’han enganyat. Persones que creia que eren amics, una punyalada per l’esquena ens han donat. Dient mentides que nosaltres creiem que eren veritat, fent-nos mal. No hi ha dret, sempre s’ha dit, les persones bones més fàcils són d’enga-nyar. Estic patint, estem patint, però una cosa tinc clara, el camí sempre recte ha de seguir, malgrat sigui una corba, una recta ben llarga podré trobar per continuar i un dia aquest malson finalitzarà. Segur que ara estic somiant però demà quan em llevi res de tot això m’estarà passant. Que quedi ben clar, Virtus Unita Fortior, poques paraules per a un missatge tan clar i gran.

Biel Cornella Marfil_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Fugia d’aquells goril·les que el perseguien per la selva, estava espantat, no sabia qui eren ni què volien. Va esquivar uns arbres àgilment, va mirar enrere per saber com de lluny els tenia quan va caure per un barranc. Va tenir sort, a sota hi havia un llac. Va sospirar. No va adonar-se’n però darrere seu hi havia una ombra poderosa fent-se més i més gran, un gruny aproximant-se, una presència poderosa…

Andrea Arnal_3r A Col·legi Anna Maria Janer

En Max va obrir els ulls. El rellotge marcava 7653. No entenia el significat, però era l’últim dia a l’estació espacial. Va saltar del llit, quedava per analitzar una tanda de roques. Demà el supervisor autoritzaria la seva sortida. Després de la dura jornada, va aparèixer un holograma i digué: “Objectiu assolit, esperi instruccions.” En Max va iniciar el protocol antiradiació i va ingerir dues càpsules de gel. Les parpelles li començaren a pesar, va imaginar la seva nova vida, família, amics… Va caure rendit. En Max va obrir els ulls. El rellotge marcava 7654. No entenia el significat, però era l’últim dia a l’estació espacial.

Míriam Marqués_3r A Col·legi Ana Maria Janer

Aquelles paraules em van fer obrir els ulls. Mai no m’hauria pensat que d’una forma tan senzilla es podria trencar la màscara que tots portem posada. Ha estat impressionant veure el monstre que s’hi amaga, i que només es mostra si cau la disfressa. Però encara m’ha impactat més trobar-me davant del meu reflex i veure que jo també la duc posada. Quan em miro, no veig res més que un monstre i em faig por. Em fa por treure’m la màscara que m’estalvia de mostrar el meu fràgil jo. Els altres seguiran veient en mi una persona i, en el moment que em caigui aquesta màscara, s’espantaran tant com jo. Però no parlarem, serà el nostre secret.