vane

Miquel Guiral _3r D EA 2a Ensenyança d’Ordino
La matava el fet d’estar immòbil. La comunicació amb ella no era gaire fluïda per l’estat dels seus pulmons. Ja no sabíem què fer per atenuar el seu patiment. Al final, i a contracor, la van ingressar. Ja no la veia tan sovint, ja no podia parlar amb ella, només li podia tocar les mans. Jo veia que ella no podia amb la seva ànima i que s’estava consumint per dintre però, tot i això, anava poc a veure-la. Un matí, en despertar-me, vaig veure que els meus pares havien marxat, no em vaig preocupar gaire però en veure que la meva tieta venia cap a casa vaig decidir trucar als meus pares. Em van donar la pitjor notícia de la meva vida.

Berta Picanyol _3r D EA 2a Ensenyança d’Ordino
Fa uns mesos que ja no sé qui soc. Em sento apagada, fora de lloc, no sé ni què sentir, ni a qui explicar-ho. Confusa i sense paraules, cada dia em sento més lluny de tot allò que em fa feliç. Només penso en com arreglar les coses però m’adono que no tinc prou valor per arreglar-ho tot. Sento molt dolor, ràbia i frustració cada cop que em sento sola. Sense la presència d’aquelles persones que m’omplen. Amb un dolor inexplicable al cor, enganyant-me del fet que tot està bé. Vull canviar, ser millor persona i poder estar sola sense entrar en una tristesa profunda. I tot torna a començar, tot torna a estar malament i sense desitjar-ho.

Inés Caubet_3r A col·legi mare janer

Soc molt feliç. Tinc uns amics que estimo molt, una família, un lloc on viure, unes aficions, roba per posar-me… Soc molt afortunada. Abans, sentia que el món es trobava en contra meva, que els meus amics no m’estimaven de veritat, que els meus pares no em deixaven fer res del que jo volia fer i no pensava en el que tenia. Ara, sento que el món m’ajuda a tirar endavant, que els meus amics m’estimen de veritat i que els meus pares em deixaven fer moltes coses que feien que estigués contenta i que ara no puc fer, des que un accident em va deixar encolada en una cadira de rodes per a la resta de la meva vida. Ara, ja la sé valorar.

Clàudia Baró Gómez_3r A col·legi mare janer

Demostra que ets feliç i no el contrari. Així la gent estarà amb tu, t’estimaran i, potser inclús, t’envejaran. Però el que no saben és que estàs perdut i no saps què fer. La societat pressiona tant que costa respirar, un pas en fals i torna al punt de partida. Tu tan sols vols encaixar, sentir-te part del tot. Perceps totes les mirades fixes en tu. Com actuaràs determinarà l’opinió que tindrà la gent de tu.
Llegim llibres d’autoajuda per sentir-nos bé amb nosaltres mateixos; les frases que llegim i que considerem sanadores del nostre patiment interior s’esvaeixen a l’instant per un simple comentari, que pot fer que t’esfondris.

Alba Rodríguez Rejón_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP
Un noi de 16 anys vivia a la part més pobra de l’Àfrica amb la seva germana i la seva mare. Havien estalviat diners per poder agafar un vaixell. Quan van tenir suficients diners, van anar al port. Allà, els van informar que només els podien vendre dos bitllets. La mare va decidir que embarquessin els seus fills i els va prometre que es retrobarien aviat. Durant el viatge, una tempesta els va fer naufragar. El noi va pujar la seva germana a les espatlles i va nedar seguint els rajos de llum que provenien de l’horitzó. L’endemà, un cop arribats a terra ferma van entendre que no tornarien a saber res més de la seva mare.

Iker Ribeiro Jordan_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP
A partir d’aquell cop la vida del noi va canviar radicalment cap a pitjor. Després d’allò, va deixar l’esport. Un dia va rebre una invitació i la va rebutjar. Se sentia dèbil. Sense cap aspiració pel que feia a la seva trajectòria esportiva. Tot això havia d’agafar força. Va posar-se davant del mirall i va fer-se una promesa: “Si caic, torno a aixecar-me.” Va arribar el dia del combat i va sortir amb més força que mai. L’adversari va donar un primer cop i el va fer caure. Es va llevar. Li va donar un segon cop i ple de coratge va agafar forces i el va tirar a terra. Aquell combat li havia donat esperances.

Valentina Quiroga Kairuz_3ème H LYCÉE COMTE DE FOIX
Per fi va arribar el dia, un mes esperant l’aniversari de la Tessa. Estàvem molt emocionades, perquè ens portarien a un concert. Quan va arribar l’hora, vam pujar al cotxe i vam començar a anar fins a Bellpuig. El viatge va passar ràpidament. Vam arribar i va començar el concert. Quan es va acabar, vam anar a comprar beguda, estàvem caminat tranquil·lament i em vaig topar amb el trompetista del grup, em vaig quedar al·lucinada. Vam estar parlant amb ell i ens va explicar que havia baixat amb uns amics i que no sabia com tornar a casa, així que el vam portar, perquè anàvem tots a Barcelona. Va ser el millor dia de la nostra vida.

Noemí Perrineaux  Rossell_3ème H  LYCÉE COMTE DE FOIX
A l’acabar el partit, gotejant de suor, les galtes humides, perdent l’esperança d’accedir a la final. Caminava perdut, amb una mirada melancòlica. Semblava que acaba de morir sota les bales de l’enemic. L’única diferència que hi havia entre la guerra i el partit que acabava de jugar és que havia de llançar pilotes de tennis en comptes de bales de guerra. El resultat era el mateix, malgrat la meva determinació, acabava de perdre la possibilitat d’accedir a la glòria. I tot i que em repetia que havia estat genial, veia en el meu entrenador una immensa decepció. Així fou com les portes de la federació se’m van tancar al nas.

Max Padulo Santamaria_3r A COl·LEGI SANT ERMENGOL
Un dels meus passatemps preferits és la lectura de mangues japonesos. El manga japonès fa part dels tres còmics més importants a nivell mundial, juntament amb l’estatunidenc i el francobelga. La paraula manga representa les historietes japoneses en general. La diferència entre un manga i un còmic és que les vinyetes i les pàgines dels mangues es llegeixen de dreta a esquerra i són en blanc i negre. El professional que escriu o dibuixa els mangues és el mangaka. El creador del manga és Hokusai Katsushika. Els més  venuts de la història són One Piece, amb 440 milions de còpies venudes, i Bola de drac, amb 240 milions.

Neus Rosas Ubach_3r A Col·legi Sant Ermengol

La vaig veure i a primera vista em va impactar. Els ulls grisos com la lluna en la seva màxima esplendor, i els cabells, ai els seus cabells! Pèl-rojos com el foc i suaus com la brisa d’estiu. M’agradaria estar amb tu però desconeixes la meva existència. T’estimo i t’adoro ara i per sempre secretament.

Matias Chillon Leach_3r A EA Segona Ensenyança d’Ordino
Obro la porta de l’habitació després d’una nit molt i molt llarga. Baixo les escales, però aquest cop se’m fan més llargues que habitualment. Les cames em pesen tant, sento com la sang se’m mou d’un cantó a l’altre del cap i cada cop em fa més mal. Deixo d’escoltar els meus passos i escolto un so intermitent que em transmet un nerviosisme constant. És com si cada cop s’accelerés més, i noto una vibració contínua al pit que em fa caminar encara més de pressa. Les escales se’m fan eternes, però ja puc veure el final. Puc veure aquella llum. Hi arribo, però molt cansat, i em desperto en un hospital després d’haver estat 2 anys en coma.

Marcel Carrau_3r A EA Segona Ensenyança d’Ordino
Un nen es desperta a les vuit per anar a l’institut. Fa la seva rutina diària, es vesteix, esmorza, es renta les dents… Quan arriba a l’escola es troba un tauler d’escacs amb una persona estranya al davant. Aquesta persona porta una caputxa tota de color negre. Els dos comencen a jugar la partida. Comencen les blanques, és a dir, el nen. La partida és molt disputada, els dos es fan escac, però finalment guanyen les blanques. Quan el nen surt de l’escola una llum blanca es reflecteix als seus ulls, la llum el cega, el nen es desperta en una habitació d’hospital. “Tot això ha sigut un somni?”, pregunta el nen. “No, ha sigut un…”

Manuel Alves Martín_3r B Col·legi María Moliner
Era un dia molt bonic, passejava pel parc amb dos amics de la infància. Ens vam quedar jugant a fet i amagar. Quan corria sentia una escalfor que pesava per tot el meu cor, que em parava de sobte. Després d’una estona jugant, el cor se’m va parar una altra vegada però ara va fer un cop de dolor insuportable. Després d’uns quants segons, el dolor insuportable va parar de sobte. Els meus amics em van dir d’anar a casa meva, que es notava que em trobava malament, que el meu cor estava patint. Jo vaig decidir anar-me’n. Vaig anar per la carretera, el cor va començar a patir un altre cop, però un xoc molt fort el va aturar per sempre.

José Antonio Bastos Pinto_3r B Col·legi María Moliner
Aquell dia, mirant per la finestra, veia passar tots els cotxes a grans velocitats mentre cobrien el meu pare i, a mi, m’embenaven la cama dreta i el braç esquerre trencats. Em quedava orfe, sense ningú que em pogués curar l’ànima i amb un trauma per sempre més. Em vaig passar cinc anys intentant superar aquest trauma però els meus educadors no van aconseguir res. Ara, als quinze anys, m’adono que hem de superar tot tipus de problemes per molt que costi. Porto tota la vida lluitant per salvar el braç després de l’accident però, finalment, el dia vint-i-set de setembre em quedaré sense braç esquerre per sempre més. PAPA, HO SENTO!