vane

Alex Latorre_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX
Cada dia fa més calor i cada any hi ha menys neu. L’única raó és el canvi climàtic. Suposo que a molta gent, com jo, li agrada esquiar. I cada vegada es va fent més difícil. La meva por és que quan sigui gran no pugui fer el que tant m’agrada. Perquè si no neva, no hi ha esquí. Jo voldria que tothom ajudés i intentés fer que el món anés millor. Però no hi ha pràcticament ningú que li presti la mínima atenció, ara una mica més que abans, però comptant totes les persones que hi ha, són poques les que realment se’n preocupen. I em fa ràbia que la gent es queixi, però no faci res.
S’ha de pensar en el nostre futur i trobar una solució.

Albert Fiñana _3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX
Estava una mica marejat, anàvem esquiant per la pista de l’Àliga, estava amb el meu millor amic, en  Joan. Era el primer dia que esquiàvem, el vint-i-set de desembre. Feia una bona estona que hi érem. Eren les dues de la tarda i començàvem a estar cansats. Vam decidir parar per menjar alguna cosa al bar. Al final, ens vam quedar una hora al restaurant. Quan vam sortir, vam decidir d’anar a la pista del Llop. Passàvem entre els pins, anàvem bastant de pressa, esquivàvem els pins per poc. De cop em vaig enlluernar,  vaig caure de cap a terra. Tot de cop se’m van obrir els ulls, estava en una petita sala envoltat de metges i cirurgians.

Míriam Garrote Aroca_3r A Col·legi Mare Janer
En un àtic de la part més rica d’una ciutat, una noia dubta si anar a la nit a una casa abandonada dels afores.
Li havien dit que s’ho passaria bé. No va ser així, però. Només obrir la porta ja volia marxar.
Just entrar, van veure una sala molt gran, no molt ben decorada. Mai no havien vist una cosa tan estrafolària. De cop i volta van veure una pilota baixant per les escales. Van començar a córrer per marxar, quan es van adonar que la pilota era a la meitat d’aquella sala enorme. Continuava botant, era una cosa inexplicable. Morts de por se’n van anar corrents sense mirar enrere, però també era allà, just on havien entrat.

Asier Martínez_3r A Col·legi Mare Janer
El Carles arribà a casa amb ganes de crear el seu helicòpter maligne per matar el seu professor. En aixecar-se, va fer una altra de les seves idees. En tornar els seus pares, el van castigar sense els aparells electrònics. Amb la impotència que això li provocà va dur a terme una altra de les idees. Llavors, va fer la seva vida normal, anar al col·le, després al futbol i en tornar va tenir una gran sorpresa: la relació amb els seus pares ja no era la mateixa i no sabia per què. No s’adonava que perdia familiars, amics, etc. fins que va arribar el dia que se n’adonà. Però ja era massa tard. Ja havia perdut la seva vida.

Laura Carboné _3r A EA 2a Ensenyança Sta Coloma

Estava entrant al bus com cada dia amb la diferència que només hi havia les noies de la meva escola totes vestides com si fossin nines. Anaven amb un vestidet de color rosa pastel, unes sandàlies vermelles, moníssimes, i el cabell recollit amb dues cuetes. Finalment vaig seure i, de cop i volta, la meva vestimenta es va convertir en la mateixa que la d’aquelles noies. El bus es va enlairar cap als núvols, jo m’estava posant histèrica i les altres noies no reaccionaven, semblava que tothom estigués drogat, els ulls del conductor es van tornar de color negre intens. I tothom s’estava dessagnant i de cop em vaig despertar d’aquell malson.

Èlia Cornella _3r A EA 2a ensenyança Sta coloma

Era estiu quan vaig passar per aquell magnífic passeig al costat del mar. Estava a sobre d’un roc. Unes vistes meravelloses. Vaig estar allà un quart d’hora, callada, observant, sentint el soroll de les onades xocant amb les roques, el vent acaronant-me la cara. Em vaig adonar que l’estiu és pràcticament l’únic moment que visc sense haver de mirar el rellotge, sense seguir una rutina. Despertant-me quan vulgui i improvisant el que faré durant el dia. La nit s’estava apropant i vaig decidir anar a mirar el cel estirada a la sorra, quan de cop vaig veure la meva constel·lació preferida. Em vaig quedar adormida pensant en la vida, i…

Anthony Presman_3ème E Lycée Comte de Foix
640 caràcters què és? Què puc fer en tan poc espai? Una història d’amor? No, massa banal. Un detectiu! Tampoc, n’hi ha hagut molts des del 1841. I si faig alguna cosa creativa? No, no tinc prou lloc. Què diria el jurat si faig un smiley?  (*_*)  No, tampoc. Què puc fer?  QUÈ PUC FER!!!!!
Ja ho tinc! Faré un toast! Per als grecs! Per qui ha inventat l’abecedari! Gràcies a aquest antic poble que ha fet això possible. Quin número tan interessant, 640, 640, 640!!!
És molt interessant com una sola cosa repetida moltes vegades pot tornar una persona boja.
ABCDEFGHIJKLMNOPQRSTUVWXYZ!
I en aquest moment em desperto…, mai arribo fins al final.

Ion Barciela_3ème Lycée Comte de Foix
M’havien dit que aquell lloc era genial per a mi, cosa que per a d’altres seria un lloc incòmode. Aquell dia feia massa bo per fer-ho, feia un sol magnífic, però s’havia de fer. Era la meva decisió, en aquell instant no pensava en res més, només a fer-ho. Perquè si em posava a pensar en els bons moments me’n penediria. L’última imatge que vaig tenir era jo saltant. I l’últim que vaig sentir era el meu rostre contra l’asfalt. Ara ja no estic entre vosaltres. S’ha acabat tot per a mi. Ho he perdut tot. Ja no em queda res. En aquell moment que estàs a l’aire penses en tot allò bo de la vida i al mateix moment te’n penedeixes.

Diana Lopes Vieira_3r B
Col·legi María Moliner
Aquella nit vaig quedar amb la meva cosina per anar a la festa del poble. Ens ho vam passar bé. No ens esperàvem el que passaria aquella nit, la nit en què la meva família es va separar per sempre. No ens esperàvem trobar-nos aquell home, semblava tan bona gent… però les aparences enganyen.
En el moment que va agafar la meva cosina de males maneres, vaig saber que tot havia acabat. Jo només vaig poder córrer. No sabia com reaccionaria la meva família en dir-los que la meva cosina havia estat segrestada. El cor m’anava a mil. Per culpa d’aquell home res tornarà a ser el mateix… A tots ens falta alguna cosa, tots som incomplets.

Alex Ribeiro Rolo_3r B Col·legi María Moliner
Comença sent un dia normal. De sobte, arriba la nit i hi ha molta gent, a les voreres i als cementiris, recordant els seus familiars que van morir però que mai van ser oblidats. Un nen petit està en un orfenat perquè els seus pares havien mort a causa d’un accident. Cada any va a visitar els seus pares i els porta menjar i flors perquè com tota la gent del seu país pensa que les persones que estan a l’altre món poden agafar el menjar i les flors. Li van dir que quan els pares agafessin el menjar no tindria gust de res. El nen, il·lusionat, prepara l’àpat i el porta a la tomba dels seus pares amb la fe que menjaran bé a l’altre món.

Mar Berenguer Navarro _3r A EA Segona Ensenyança d’Ordino
Em vaig despullar, vaig escalfar l’aigua i em vaig ficar a dins. L’aigua bullia tal com m’agradava. Era un moment gloriós, un dels pocs. La meva vida, en general, era mediocre, era un malson. Tenia un grup d’amigues molt simpàtiques però que a l’esquena em criticaven, uns pares massa estrictes, els nois més populars de la classe se’n reien de mi perquè no tenia bon cos i molta gent m’empenyia per les escales. Així era la meva vida; bé, així va ser fins que vaig decidir posar-hi el punt final. Vaig agafar aire, vaig tancar els ulls i em vaig capbussar. Sota l’aigua veia la meva vida passar, vaig fer un últim sospir i tot va acabar.

Carla Becerra_3r A EA Segona Ensenyança d’Ordino
Havia estat jo. Allà tot sol, desesperat, després d’un dur dia a l’escola. No només els meus amics s’havien enfadat amb mi, sinó que, a més, els meus pares, els meus tutors i crec que tot el món, també.
Però què dic? Encara ningú no ho sabia. Però jo ja no m’atrevia ni a tornar a casa, alguna cosa molt greu havia passat i encara no soc capaç d’assimilar-la. Tot va passar ràpidament, sense voler, juro que jo no volia, però va passar. Érem en un camp, un camp desert i apartat on espero que no hi vagi mai ningú. Va ser allà on va passar tot, on van començar els meus remordiments. Es deia Marc i aquell dia el seu cor va deixar de bategar.

Laia Capdevila  Molins_3ème G Lycée Comte de Foix
Abans em queixava per tot. Tota la meva vida era una desesperació. Però ara ho veig tot clar. Ara veig que la meva vida era perfecta: tenia una família que m’estimava, uns amics que estaven aquí quan els necessitava, una bona educació i diners per poder viure. Ara que estic estirat en mig d’un camp entre Ucraïna i Rússia, amb un fort mal de cap, sentint un soroll extremadament insuportable a les meves orelles, amb centenars d’avions que volen per sobre meu, amb joves al meu voltant que criden com desesperats; ara que tinc dues bales enfonsades al fetge, m’adono del que de veritat era important. I ho faig ara, ara que és massa tard.