vane

Mireia Jordi_3r B EA 2a ensenyança D’encamp

Un matí com qualsevol altre vaig sortir a la terrassa de casa i em vaig trobar la meva tieta parlant amb un escarabat. Em vaig espantar molt i vaig voler anar a avisar els meus pares. A casa no hi havia ningú. Vaig trucar als meus pares, als meus germans, al meu tiet, a tota la meva família, però ningú m’agafava el telèfon. Em vaig vestir, vaig agafar les claus de casa i me’n vaig anar a la policia. Tampoc hi havia ningú al poble. Estava sola. Llavors vaig tancar els ulls, vaig comptar fins a deu, i tot va desaparèixer. Només sentia les campanes de l’església. Aleshores vaig obrir els ulls i tot va tornar a la realitat.

Lucas Rodrigues_3ème J LYCÉE COMTE DE FOIX

Diumenge 23 de setembre, caminant per Santa Coloma amb un amic, vam veure un cartell:  “TORRE DELS RUSSOS A 12 MINUTS”. Vam caminar uns 40 minuts muntanya amunt, escalant pedres i parts abruptes. Fins que arribats on no podíem seguir amunt, vam decidir baixar, però no sabíem per on anar, estàvem perduts. Vam començar a posar-nos nerviosos i vam decidir baixar pel costat més perillós. La nit va caure, ja no teníem bateria al telèfon, definitivament estàvem perduts! Però de sobte vam sentir remor de cotxes, estàvem a prop de la carretera! -Estem salvats! Vam cridar. Vam començar a caminar cap a la rotonda de Santa Coloma. Estàvem salvats!

JOSEP NOGUERAS_3ème J LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia, el meu amic i jo vam anar a la piscina per passar-hi tot el dia però va començar a ploure i molts vam haver de marxar cap a casa avorrits. Al dia següent, vam anar a dinar a un restaurant i feia molta calor; aquell dia hauríem pogut anar a la piscina però no vam gosar per si tornava a ploure. Al dia següent, vam anar a caminar al Rec del Solà i vam fer el camí fins a la Massana. Ens feien mal els peus i vam parar una estona per descansar. Uns 30 minuts després arribàvem a la Massana i vam passar allà el dia sencer. A les 19.00 h, vam tornar a Andorra i quan vam arribar, vam anar cap a casa. Tota la setmana vam fer excursions.

Laia Cayuelas_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

L’Anna s’aixecava cada dia a les sis del matí. Era un dilluns i ella anava a l’escola amb bus. Tothom estava trist. Al bus hi havia un noi mirant per la finestra amb cara de desolat, també hi havia una mare esgotada. Ella ho veia tot fosc. L’Anna va anar trista a l’escola. El divendres de la mateixa setmana, l’Anna es va despertar amb un somriure a la cara. Quan va arribar al bus va veure que tothom era feliç. El mateix noi que estava desolat estava rient, la mare estava contenta i feliç. Ho va veure amb colors vius. L’Anna es va adonar que les coses canvien segons el color de les lentilles amb les que observes el món.

Kat Mas_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Recordo aquella nit d’hivern perduda en un bosc, nevava sense parar i els ocells s’amagaven als seus nius. Va aparèixer una ànima. Era una dona. Una dona amb un vestit blanc, llarg i amb un vel estripat de color negre. La seva cara em resultava familiar. De sobte vaig recordar que era la meva àvia. Vaig veure que estava pàl·lida i freda.
L’únic que recordo d’ella són les seves cançons i les abraçades que em feia abans d’anar a dormir.
Li vaig demanar que em tornés a abraçar, que m’abracés fort i ràpid, ella em va demanar per què i jo vaig contestar: “Perquè en algun moment o altre la mama em despertarà.”

Laia Torrell Navinés_3r C Col·legi Anna Maria Janer

A l’entrar noto que està freda, però a mesura que el neoprè s’omple d’aigua el meu cos ja s’adapta. M’agrada l’aigua. M’agrada nedar, preferentment en aigües obertes. Em sento lliure. És el meu vici. A mesura que m’endinso em sento més i més gran. Les braçades cada vegada són més poderoses. Sento com les gotes em vessen pel braç i el picar de peus cada vegada és més fort, però… Què passa? Una força em tiba avall. És més gran que la meva. Em fa molt mal. No veig res. Cada vegada és més fosc. Em fan mal les orelles. Hi ha molta pressió. Forcejo. Vull pujar. Vull que s’acabi ja. M’estic ofegant. Bon dia Andorra! Desperteu, són les set!

Judit Betbesé Arauz_3r C Col·legi Anna Maria Janer

Hola? Què hi faig jo aquí! De qui és aquest cos? Soc un nadó? No recordo com es parla! Ja ho sé! Ploraré… ella em somriu amb cara de fatiga. –No ploris fill meu, no passa res.
Fill meu? Ell somriu i em diu hola. Em miro els peus, les mans, em toco la cara. –Joan, com li direm? –Marc!
–Hola Marc!
Marc? Jo em dic Pau, què està passant? Ella em respon com si m’hagués entès! –Hola Marc jo soc la teva mare, Irene, i ell el teu pare, Joan. Pares? Irene, Joan? Què està passant, jo ja tinc pares, es diuen Helena i Telm i un germà més gran que sempre em pega que es diu Glen. Què està passant? Jo tinc 14 anys… No pot ser, m’he reencarnat!

JOAN MANEL MEDINA DOS SANTOS_3rA COL·LEGI MARÍA MOLINER

Hi havia una vegada una mare i una filla. La filla vivia als EUA perquè estava estudiant a la universitat. La mare vivia a Barcelona. Cada dia es trucaven per Skype. Els anys anaven passant i la Laia anava creixent. Cada dia, la mare, la Rosa, després de la trucada trobava molt a faltar la seva filla. Un dia, ja quedava poc per Nadal, la Laia va anar a casa de la seva mare i la va estar esperant. La Rosa no hi era. Quan va arribar, va obrir la porta de casa i es va trobar la seva filla. La Rosa estava tan contenta de tornar a veure la seva filla que el primer que va fer va ser anar corrents cap a ella i regalar-li una abraçada gegant.

JOEL FERNÁNDEZ_3rA COL·LEGI MARÍA MOLINER

A Andorra no hi ha cap dia que no hi hagi obres a la carretera o a les rotondes. Sempre s’estan fent rotondes noves o reformant les que ja existeixen (que això és el que jo no entenc). Per què s’ha de reformar una rotonda que ja estava bé? Perquè això és Andorra, el país de la neu i les obres! En lloc de gastar els calés en coses més importants, els gasten a la carretera. Obres = cues de cotxe inacabables. En resum: les rotondes estan bé però tampoc ens hem de passar!

Mireia molné durà _3rB  EA 2a ENSENYANÇA D’ORDINO
Estava allà, estirada, immòbil, a terra, sense moure’s, sense respirar. Vaig agafar-la, vaig dir-li que tornés, que no em deixés. Quina ruqueria, ni que solgués escoltar-me. Sempre havia sigut una noia molt tossuda i si se li havia ficat al cap de morir, no pararia. I menys si ho feia amb ajuda de dos amics: el destí i la mort. I no us penseu que es va suïcidar, no exactament. Ella no tenia gaires amics, així que trobar-se amb el destí i la mort va ser el millor que li podia passar. Per fi tenia dos amics, encara que a canvi li arrabassessin la vida. El destí va fer que tingués una malaltia estra­-nya, i la mort va acabar la feina.

Anna Isla Mateu_3rB  EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO
Aquest matí he estat mirant aquelles fotos en què surts i s’he m’ha escapat aquella llàgrima de ràbia, impotència, tristesa de saber que no tornaràs mai. Saber que per molt que ho vas intentar no ho vas aconseguir, veure que cada vegada recordaves menys i t’anaves apagant com una llum, que et costava més saber què et passava i per què. I aquell va ser el moment de dir-te que no estaves sol, que estaria amb tu fins al final d’aquell trajecte, però no dient-te això se solucionava tot i cada vegada t’afectava més perquè sabies que arribava el teu moment, quan tot perdia el sentit. I va arribar el moment de dir un “fins aviat”.

Hugo Depere_3ème E   LYCÉE COMTE DE FOIX
Cada matí em llevo a les 7.15 h i esmorzo. Cada matí prenc un gran bol de cereals davant de la televisió. Després me’n vaig a dutxar-me i al final de la dutxa em poso les meves lents de contacte. Em vesteixo i vaig cap a l’escola. A continuació, vuit hores de classe fins a la tarda. Al voltant de les sis faig els deures durant aproximadament un hora. Després me’n vaig al pàdel, és un esport que m’agrada molt. Estic una hora jugant i quan torno me’n vaig a la  dutxa, després sopem tota la família junts. De les 9 a les 10 miro la tele i quan he acabat de rentar-me les dents me’n vaig a dormir . Això és la meva rutina de cada dia.

Júlia Blaires_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX
El xucla-sang s’acosta a la seva presa discretament. No té escapatòria, està atrapada. I xucla, xucla. Mmm… que bona. La presa crida, però ja és massa tard. El xucla-sang s’escapa volant lluny, eufòric d’aquest bon banquet. Però no està del tot satisfet. Sembla que avui és el seu dia de sort, perquè hi ha una gentada d’humans reunits. S’apropa, aquest cop, a una nena petita que està  jugant amb una pantalleta i torna a xuclar fins a estar del tot satisfet. Ataca més nens despistats per simple plaer. Criatura despietada. Finalment, marxa volant de la casa, completament distret, i no veu l’arma que es dirigeix cap a ell i el mosquit mor.

MARC TOHÀ GAVALDÀ_S3B COL·LEGI SANT ERMENGOL
La frustració és un sentiment que està relacionat amb la tristesa i la decepció. Sentim frustració quan no assolim un objectiu desitjat o si no tenim la possibilitat de fer o obtenir allò que volem. Si perdem l’ocasió de gaudir d’alguna cosa per no haver-hi posat prou interès, també.
La frustració normalment va acompanyada del sentiment de la ràbia, perquè moltes vegades aquesta frustració és comparable a un desengany i mai no estem preparats per afrontar els moments negatius que ens venen d’imprevist.
En funció de la gravetat de la frustració aquesta ens pot durar una estona, uns dies o ens pot acompanyar sempre més.

VÍCTOR BAUDIN CRUZ_S3B COL·LEGI SANT ERMENGOL
Em vaig despertar i vaig anar cap a la nevera. Una llesca de pa molt suau i tendra em mirava. Al costat estava la cansalada, que semblava pàl·lida. A mesura que la vaig anar cuinant es va tornar més rígida i salada però al final es va cremar. En ajuntar els dos ingredients, el pa es va enfadar perquè no trobava una postura còmoda i s’estava cremant. Quan ho va aconseguir ja era massa tard perquè me’ls vaig menjar.

Alexia Rodrigues_3r E EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP
En una habitació  fosca, humida i freda hi havia un noi que lluitava contra el càncer. Tenia 14 anys quan va començar tot. Ara ja en té 16 i encara continua amb tractaments que no fan efecte. El metge l’ha vingut a buscar per donar-li una mala notícia. No té possibilitats de viure més anys i ha d’escriure una carta a la família per quan arribi el moment. El noi no va voler fer una carta trista sinó que va voler fer una reflexió, una pauta, una guia per ajudar altres malalts i les seves famílies. La carta no va servir per curar ningú però va servir per alleugerir la càrrega emocional.

Mariana Ramos_3r E EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP
A les tres del matí, la Núria estava dormint i de sobte va sentir una porta que es tancava. Es va despertar espantada i va mirar al seu voltant. Va veure que no hi havia res però va dirigir la mirada cap a la porta del bany. Es va recordar que la nit abans l’havia deixat oberta i ara estava tancada.
Va entrar al bany i el llum feia pampallugues, el va apagar i se’n va tornar al llit. Al cap de trenta minuts va sentir unes passes. Va tornar a sortir del llit i va veure que a l’altra punta del passadís venia una senyora vestida de monja. Va obrir i tancar els ulls diverses vegades. Estava somiant?

Erika Sousa_3ème G Lycée Comte de Foix

Que irònic és el nostre món, oi? Tothom diu “ningú és perfecte” i tots critiquem els errors i defectes del altres, tant físics com sentimentals, en lloc de mirar-nos a nosaltres mateixos. Si us posessin al davant dues persones totalment diferents, l’una maquíssima i l’altra no tant, o una molt ben vestida amb joies i l’altra tatuada i amb rastes, quina escolliríeu? La que millor aparença tingués, oi? Crec si estigués al vostre lloc jo faria el mateix. És al·lucinant com ens arriba a importar l’aparença física abans de conèixer algú. No creieu que hauríem de canviar tots aquests prejudicis de la nostra societat en ple segle XXI?

Pau Rich_3ème G Lycée Comte de Foix

La tieta. La tieta feia uns pastissos boníssims. Cada tarda anava a casa seva a saludar-la i sempre em tenia preparat un pastís per berenar. Els feia amb anís, xocolata i vainilla, després els ficava al forn amb el llevat i quan arribava de l’escola sentia aquella olor tan deliciosa que em tornava boig. Però aquella olor anava desapareixent, ja que la meva tieta es va posar malalta. Llavors, aquells pastissos tan deliciosos que se’m fonien a la boca ja no hi eren, ja que la tieta, malauradament, va morir. Després de la seva mort em vaig acomiadar d’ella i dels seus pastissets olorosos i exquisits. La pèrdua va ser dura, molt dura.

Ana Rodríguez Esteves_3r  Col·legi sagrada família

Havia d’anar a anglès, com cada dimecres, i quan he sortit m’he trobat un veí desmaiat a l’ascensor, no sabia què fer, he trucat a l’ambulància i l’he intentat posar en la posició lateral de seguretat perquè no s’ofegués amb la llengua, mentrestant no venia l’ambulància m’he quedat amb el veí fins que arribés l’ambulància, quan ha arribat m’han fet una sèrie de preguntes que m’han costat bastant d’explicar, i de sobte em desperto. Estava suant i tenia set i en aquell moment m’adono que tot havia estat un somni, vaig a veure aigua, com que la cuina està davant de la porta l’he obert un moment per veure si hi havia algú.