vane

Roc Adran Cervera _3r B EA 2a Ensenyança Encamp

Era el meu millor amic, el millor advocat de la ciutat, no va perdre mai cap cas, tenia un caràcter i un tarannà especial que el feia el millor home que he conegut mai, sempre anava ben vestit i ben elegant. Ara és mort…
En acabar el discurs me’n vaig anar mig plorós, vaig sortir de la capella on se celebrava aquell trist funeral, necessitava anar al bar més proper que hi havia. Vaig seure al tamboret del costat de la barra, vaig demanar un whisky escocès d’un glop i sense agafar aire me’l vaig acabar, vaig caure estès a terra. A partir d’aquí recordo ben poc, on soc ara? Soc viu? Només noto fred.. i tristor pel meu gran amic.

Erik Capella Pérez_3r B COl·LEGI ANNA M. JANER
Al fill li agradava molt el rugbi, però la seva família no s’ho podia permetre perquè els pares no treballaven en aquell moment. Cada cop que un equip jugava els preguntava si podia anar a veure el partit. Els pares ni podien ni ho volien, era molt jove i tenien por que si el deixaven anar sol prengués mal. Anaven passant dies, setmanes, i el fill no perdia l’esperança que algun dia l’apuntessin a rugbi. Però un dia no va poder resistir, es va escapar de casa i va anar a l’estadi de rugbi. Quan va arribar va veure els jugadors i un d’ells li va donar les sabates del partit. Llavors va saber que un dia seria jugador, i dels bons.

Meritxell Naudi Delgado _3r B COl·LEGI ANNA M. JANER
El primer dissabte d’estiu vam organitzar amb tota la família una sortida a la muntanya. Els raigs de sol cremaven sense cap núvol, però l’aigua del riu era fresca; més aviat, gelada. Feia molta calor, i els meus cosins van decidir posar els peus dins l’aigua del riu, fins que van acabar xops. Però vam seguir caminant. I l’aire es va alçar amb força. Un aire fort. Fort i fred. Però tota la família ens vam proposar arribar fins dalt. Ja al cim, va començar a ploure i vam decidir baixar. Bamves. Bamves era el que portàvem. El camí pedregós relliscava molt. Hi vam arribar, amb blaus i mullats de dalt a baix, però va ser impressionant.

Omar Bensaleh_3ème C Lycée Comte de Foix
Violència i racisme estan presents en la nostra societat, tots els atemptats que s’estan succeint mostren el malestar de la societat i la ràbia envers el món islàmic. Atemptats com el de Barcelona deixen violència, sang, molts morts… aquests fets causen una discriminació imparable envers el món musulmà. Per què els terroristes han d’utilitzar el nom de Déu per matar gent innocent? Per mi això no és l’islam, l’islam és respecte, simpatia i amor en totes les seves formes. Dia rere dia el racisme i la xenofòbia estan presents a la nostra societat. El món necessita unió, i ara més que mai hem de fer valdre els nostres valors!

Alexandra Miranda_3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX
Què està passant al món? Per què tantes persones tenen por? Per què no pot haver-hi pau al món? Aquestes són les preguntes que em faig! Què podríem fer perquè no hi hagués conflictes entre tantes persones que pensen diferent? Democràcia! Què vol dir això en una societat que reacciona mitjançant la violència? Per què tanta brutalitat al món? A vegades em pregunto cap on anem! Per què els guàrdies civils han d’agredir gent innocent? Per què tanta violència? A la gent li agrada el que està passant? És obvi que no! Doncs reaccionem d’una vegada per totes i fem un esforç per aconseguir la pau. Entre tots ho podem fer!

Lei Lacopia_3r D EA Segona Ensenyança de Santa Coloma
Una nit d’hivern, la neu queia com si els pètals d’una flor ballessin al meu voltant. Un bonic espectacle es presentava per tot arreu, mai s’acabava la felicitat; era present cada instant i a qualsevol lloc. Tothom desprenia alegria: parelles que es declaraven amor, nois que veien els seus pares després de molt de temps, infants fent ninots de neu… La vida no és de color rosa, tot depèn de l’actitud que prenguis davant d’aquesta. Sempre pots escollir; si et poses la cara somrient, tot et sortirà millor. I aquella nit, jo em sentia un ratolí ben feliç gaudint dels petits moments, veient com la neu queia sobre un parc de felicitat.

Yuam Canut_3r D EA Segona Ensenyança de Santa Coloma
En Alexandru era un rodamon romanès que vivia als EUA. Per la seva nacionalitat, no li donaven feina. Un dia, el cel era trist i plovia, va veure un paper i un llapis i va escriure: “Vell cel que avui plores, / no és pas per una estrella perduda / sinó per un fill teu que avui demana ajuda, / que el pols dels estels que expulses donin llum, plaer i roses. / És per tu que vaig néixer, gràcies a l’univers, / a la mare terra i als plaers / No tinc culpa de néixer on he nascut / ni tampoc de ser víctima d’un món brut. / Cert és que soc rodamon / cert, soc romanès nascut de la unió de l’aigua i el foc / però encara que sigui rodamon, estic orgullós de ser qui soc.”

Noemí Gonzalez_3r B EA Segona Ensenyança d’Encamp
Em vaig aixecar. Disposada a conèixer-lo. Disposada a donar-ho tot per ell. Sí, era ell, el meu primer amor. Jo era una nena que mai s’havia enamorat, però quan el vaig veure sabia que ell seria el meu primer amor. Era guapo, tenia els ulls verds, tenia el cabell castany… Era genial. Vaig començar a parlar amb ell. Però hi havia un problema. Ell tenia moltes noies darrere i mai es fixaria en mi. Però ell passava de totes. No entenc per què. Perquè totes les noies que tenia darrere eren les més populars i guapes. Però el que mai m’imaginaria és que qui li agradés fos… Jo. Ara entenc que tot no és un simple físic.

Roc Adran Cervera_3r B EA Segona Ensenyança d’Encamp
Era el meu millor amic, el millor advocat de la ciutat, no va perdre mai cap cas, tenia un caràcter i un tarannà especial que el feia el millor home que he conegut mai, sempre anava ben vestit i ben elegant. Ara és mort…
En acabar el discurs me’n vaig anar mig plorós, vaig sortir de la capella on se celebrava aquell trist funeral, necessitava anar al bar més proper que hi havia. Vaig seure al tamboret del costat de la barra, vaig demanar un whisky escocès d’un glop i sense agafar aire me’l vaig acabar, vaig caure estès a terra. A partir d’aquí recordo ben poc, on soc ara? Estic viu? Només noto fred… i tristor pel meu gran amic.

Erik Vieira_3ème A LYCÉE COMTE DE FOIX
Amor, esforç, dedicació, passió pel futbol! Amb el futbol he trobat una segona família, uns germans i l’esport de la meva vida. Aquest esport m’ha ensenyat que amb esforç i dedicació pots arribar on tu vulguis. Alguns no valoren prou aquest esport perquè només has de córrer darrere d’una pilota, però en realitat aquest esport és una lliçó per la vida que et permet també créixer i tenir un somni. Un somni de 90 minuts, però en aquells 90 minuts ens ho passem d’allò més bé perquè defensem l’equip, estem amb els nostres, donem joc i il·lusió als espectadors, i el més important, gaudim del moment!

Patricia Ribeiro_3ème A LYCÉE COMTE DE FOIX
Estàvem al vestuari esperant que fos l’hora. Aquesta competició era la més important de la meva vida i ens permetria passar a la final. Estàvem nervioses… quan de sobte la capitana va dir: “Potser no gua-nyem però el més important és jugar en equip!”. Faltaven 5 minuts per sortir, teníem cada cop més nervis. Era l’hora, vam sortir al gimnàs i vam començar a jugar. De sobte, va sonar el despertador. Em vaig despertar i em vaig preparar per anar amb les noies a la semifinal, esperant que el meu somni es fes realitat. El marcador ens va donar la victòria! I ara esperem amb impaciència la final i que una nit d’aquestes torni a somiar-la!

Javier Costabella Alcaraz_3r A Col·legi Maria Moliner

Em passo tot el dia quiet, no em puc moure. Per més que ho intento no puc moure ni un sol mil·límetre. No sé per què la gent es tira a sobre meu quan se’ls veu cansats, també se m’asseuen al damunt  per estar més còmodes que dempeus. I no vulgueu saber què em passa a la nit… nens petits que em mullen, adults que em fan posar vermell… Un dia se’m van tirar tres persones a la mateixa vegada! Les meues potes, el meu cos, tot jo em vaig trencar i em vaig quedar a terra… però al dia següent… NOVES POTES I NOU COS! La gent no sol se serveix de mi… també es preocupen per la meva salut. Perquè saben que sense mi, no podrien dormir!

Daniel Miguel Cerqueira Carvalho_3r A Col·legi Maria Moliner

Ningú com la mateixa persona que ho sent pot dir el que significa aquesta paraula: tristesa, desgràcia, problemes, amargor, pena, dolor… Són algunes paraules que ho podrien definir. Em poso en situació, tota la meva família és portuguesa. Ens agrada molt viatjar a Portugal. Anem a veure’ls a les vacances d’estiu. Estic amb els meus amics, la meva ter­ra, el meu espai… I quan tornes? Sents aquelles ganes de morir-te, deixes el que més estimes, totes aquelles tardes de diversió, totes aquelles nits de jocs paranormals… Però, el que la distància no sap és que nosaltres som més forts que ella. Sempre lluny però sempre tan a prop…

Arnau Capdevila_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Soc un vedell acabat de néixer, m’han dit que hi ha un vedell mort però no ha estat el meu cas, ja que jo ara estic en un camió anant a visitar una companya meva. Em van dir que anava a l’escorxador, però no, ja que estic reproduint. Em van dir que després d’això anava a la granja, però no era el meu cas, perquè jo ara estava a la cua per anar a veure la mort. Ara em trobo a la botiga i una senyora se m’emporta a casa seva. Aquesta escalforeta em recorda quan estava a la panxa de la meva mare. Però no era aquest el cas sinó que estava clavat a una forquilla cuit a la brasa a punt de ser devorat, he arribat al final.

Neus Blanco_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Aquest sí que és un dia perfecte de tardor, hi ha núvols però no massa per tapar el sol que surt per darrere. Em canvio de pressa i corrent, vaig a esmorzar, em fico les vambes, agafo la càmera i marxo de casa. Començo a caminar pel carrer fins que veig un camí ple d’arbres, tenien uns colors molt vius, taronja, groc, verd i vermell. El terra estava ple de fulles que feien soroll. Engego la càmera i començo a fer fotos, passant les hores i ja torno cap a casa a l’hora de dinar. La mare ha preparat uns macarrons que feien una pinta excel·lent. Així que em dutxo i vaig a menjar-me els millors macarrons de la mare… i del món!

Sara Martín Sánchez_3r A Col·legi Sant Ermengol

Això tracta d’una neneta anomenada Cristina. Era rossa, tenia uns ulls blaus i bonics i una boca gran; era una preciosa neneta. No tenia pares, ja que l’havien deixat abandonada al mig del bosc a causa de malalties dolentes, ja que no volien que li passés res dolent.
La petita Cristina va ser alimentada per animals de tota mena, des de petits ocellets a grans ossos. Així és com va poder sobreviure. Quan ja tenia 13 anys va decidir anar a buscar els seus pares però no els va aconseguir trobar. Aleshores va decidir quedar-se a viure amb tots els animals que l’havien ajudat a sobreviure.

Ariadna Alemany Guiu_3r A Col·legi Sant Ermengol

La Mireia era una nena de 6 anys amb moltíssima imaginació i a qui li encantava jugar, però la seva família era pobra i amb prou feines podien pagar el pis i el menjar. Era desembre, s’acostava la nit de Nadal i la nena se’n va anar a dormir sense perdre l’esperança que el Pare Noel aquest any sí la visités. L’endemà, en despertar-se va anar corrent al menjador i a sobre la tauleta hi va trobar una pedra amb forma de cor acompanyada d’una cinta vermella. No va poder evitar que se li escapés un somrís. Aquella cinta tenia tantes possibilitats!

Jaume Nuñez_3r D LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia estava a casa tranquil quan de cop la meva mare em va dir que anés a buscar un quadern al soterrani. Sense replicar, hi vaig anar. Vaig agafar la caixa on hi havia els quaderns i vaig començar a buscar. Quan de cop vaig sentir un soroll. Em vaig girar i vaig veure una ombra molt estranya. Estava intrigat i espantat. Vaig anar a mirar què era quan de cop van començar a caure coses, quadres, caixes… El meu cor es va accelerar. Vaig sortir corrents cap a les escales però de cop es va tancar la porta. Estava mort de por! Però al mateix temps intrigat i encuriosit. De cop vaig sentir un soroll darrere meu, em vaig girar i…

Alberto Moreira_3r D LYCÉE COMTE DE FOIX

Us explicaré una experiència que vaig viure. La meva mare va morir fa 7 anys. Estic sol, tota la meva família va traspassar. Però em queda una cosa, un osset de peluix. Em va ser entregat per la mare abans de morir. Aquest peluix era vermell com les maduixes, la fruita que més li agradava a la mare. Em vaig quedar traumatitzat per l’experiència que vaig viure i ara el peluix era el meu únic amic. Cada vegada que em movia, ell era al meu costat. Un dia vaig voler llançar-lo a les escombraries per motius que no puc explicar. Però la nit següent vaig sentir unes passes a la cuina, vaig baixar i era el peluix que havia llençat.

Anna Gonçalves Firmino_3r C Col·legi Anna M. Janer
Soc de les persones que han de tenir sempre l’última paraula, puc ser la millor persona i també la pitjor. Lluito per tot allò que vull, mai em rendeixo. Odio els dilluns i soc fan dels dissabtes. Soc de les que es passarien una vida plorant per les pel·lícules d’amor on tot és perfecte i de les que els agrada viure sense rellotge. Em molesta repetir les coses, però m’encanta que me les repeteixin. Soc de les que quan es fiquen nervioses, no senten papallones a l’estómac, sinó un zoològic sencer. De les que creuen que la vida és per gaudir-la al moment, sense importar el que digui la gent, vivint el present sense pensar el futur.