vane

Roger Almacellas_3r D EA 2a Ensenyança santa coloma
Era la nit més curta de l’any, la de Sant Joan, amb la qual jo havia somiat des de ben petit. Eren les 12, i de sobte vaig escoltar un soroll a prop meu. No sabia què era, però no em vaig preocupar. Poc després, el vaig apreciar de nou però molt més proper i cada vegada més intens. Llavors, una ombra va aparèixer de la foscor i dels llums dels focs d’artifici, però passats uns minuts, es va dissipar. Vaig pensar que era l’ombra d’algun ocell o animal, però en tornar a casa tenia la sensació que algú em vigilava. No hi havia ningú, només la foscor… fins que de sobte, vaig veure una silueta davant meu i em vaig despertar.

Anabel González _3r Col·legi Sagrada Família
Sí aquella paraula que surt de moltes boques i a la qual un munt de gent jutja. La personalitat defineix què som, què volem ser i el que serem, hi ha gent que la té molt marcada i altres no tant, perquè són persones insegures o a les quals la vida no les ha deixat gaudir, no és fàcil estar segurs de nosaltres mateixos a la nostra edat, l’adolescència, l’etapa en la qual ja comencem a fomentar el nostre caràcter i la manera de ser, però costa arribar-hi, ja que hi ha obstacles a superar: les males influències que només ens portaran pel mal camí si nosaltres mateixos ens deixem arrossegar o malalties causades pels comentaris d’altres persones (bulímia, anorèxia…) Us dono un consell? Sigueu forts i afronteu el que veritablement voleu arribar a ser a la vida, viviu.

Laura Artero _3r Col·legi Sagrada Família
Hola, el meu nom és Laia i vaig a quart d’ESO en una escola de Catalunya i ara mateix som en un hotel de Pequín amb els meus companys de classe preparant-nos els apunts i les llibretes per a la sortida de demà al museu, on hem de fer una visita que ens ajudarà a saber més dels dinosaures i a aprovar l’assignatura d’història. Hola de nou estimat diari, la visita d’avui ha estat tot un èxit, molts dels nostres companys anaven amb la seva parella o grup d’amics. Jo he anat amb el meu xicot, l’Arnau, ben agafats de la mà. A mi m’agraden els dinosaures, i com era esperat, marxem d’aquí a dos dies,  per fer aquest viatge hem guanyat molts diners al llarg del curs, ara que estem a finals, i ara a gaudir de dos dies fent turisme és la primera vegada que l’ escola ve aquí.

Natàlia Lima_3ème Lycée comte de foix
Estava al jardí del parc amb la meva cosina. De sobte va aparèixer el noi que m’agradava. Era un noi molt guapo amb ulls marrons i cabell castany. No era alt ni baix, però per a mi era molt atractiu. Se’m va apropar i em vaig ficar nerviosa. Em va dir que volia parlar amb mi, però jo soc molt tímida. Vaig girar el cap i la meva cosina ja no hi era. Em vaig espantar perquè no sabia com reaccionar. El noi també va desaparèixer i no vaig poder parlar amb ell. Era l’única oportunitat i una experiència única! De sobte vaig despertar-me d’aquell somni totalment desorientada pel mal de cap que tenia. L’endemà el vaig conèixer!

Oscar Freitas_3ème Lycée comte de foix
Un dia a un noi li va aparèixer un àngel mentre dormia i el va despertar. El noi es va espantar. L’àngel li va dir:
–Noi tranquil! Vinc del teu cap, no estic aquí per fer-te mal, sinó per ajudar-te! Soc producte de la teva imaginació!
Havia deixat enrere la seva solitud, la felicitat omplia els seus dies. Al dia següent tenia un partit de futbol. El noi es va adormir i l’àngel va començar a estudiar el contrincant.
A les 11 del matí va començar el partit. L’equip del noi va començar a perdre per 5 a 0! L’arribada de l’àngel va ser decisòria. El noi va marcar 6 gols que li van donar la victòria. Quin somni tan victoriós!

MARIA TOMÀS FREUDE_3r C EA 2a Ensenyança Encamp
Com un mot tan senzill pot resumir tants sentiments alhora? Durant la vida utilitzarem aquesta paraula moltes vegades amb gent que es quedarà per sempre o amb altra gent que es quedarà un temps però al final acabarà marxant cap a un altre camí. Per això en aquesta edat que anomenem adolescència, encara no sabem interpretar els nostres sentiments i utilitzem aquesta paraula per descriure el desconegut, fins que arriba una persona especial a la teva vida que et fa realment entendre la raó d’aquest mot. Us asseguro que ja us arribarà aquesta persona que us farà sentir estimats i aleshores entendreu aquesta màgica paraula: T’ESTIMO.

ALEIX ALBÀ_3r C EA 2a Ensenyança Encamp
Estava mirant la televisió. 79.556 era el número del guanyador. Era jo. Ja era multimilionari, tenia Ferraris, Bugattis, Lamborghinis, Mercedes… i cases enormes a primera línia del mar al centre de la ciutat. Sopava als restaurants dels millors xefs del món i amb els millors vins. Viatjava tot el dia als millors hotels. Portava una vida luxosa i de somni. Tothom em demanava fotos. Era famós. Era el presentador de la gala dels Oscar, vestit d’Armani i Gucci, amb l’smartphone més nou del mercat. I el millor, una nòvia, Miss Univers. Era la vida que volia tothom i justament quan anava cap a casa meva… Vaig despertar de la migdiada.

Alexandra Ventura_3r B Col·legi Sant Ermengol
Edificis. Gent. Edificis. Soroll. Llum. Més gent. Més edificis. Més de tot, era plena nit i la llum que desprenia la ciutat era tan intensa que semblava que fos de dia. Milers de persones passejaven pels carrers i els cotxes feien cua al mig de la car­retera. Mentre que jo només sentia el soroll dels clàxons i de la gent. Semblava que la ciutat mai dormia i jo al mig de tot allò sense saber què fer o cap a on anar. Vaig començar a caminar sense cap direcció, fins que sense adonar-me’n vaig acabar al mig de la carretera i dos llums es van apropar a mi amb molta rapidesa. De sobte, tot començava a fer voltes i més voltes, fins que es va tornar tot negre, vaig deixar de sentir el soroll, ja no sentia ni veia res, ja no notava ni el meu cos.

Joan Garcia_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL
“Copiaràs això 100 vegades!” No em tornaré a fer el graciós. No sé si estava més enfadat que adolorit. M’havia fet copiar amb el braç trencat! Ja en portava cinquanta-dos i no podia escriure ni una paraula més. Una idea em va vindre al cap, li demanaria a un conegut que acabés les còpies per mi. Però aquella idea va ser substituïda a l’instant per la d’escriure amb la mà esquerra… Quan les vaig acabar, les hi vaig presentar i encara em va mirar malament en veure la lletra! Més li valia acceptar-les! Bé, havia de ser sincer amb mi mateix si m’exigia que les repetís ho faria sense badar, li tenia autèntica por. Suposo que devia percebre el penediment perquè finalment les va acceptar. Un àngel de professora.

Emma Blazy_3ème H Lycée Comte de Foix
Estava embarassada de tres mesos, va anar a fer-se una prova per veure si el nadó estava bé. Al sortir del metge la senyora no podia aguantar les seves llàgrimes. Li havien explicat que el seu fill tenia una malaltia estranya i greu. Quina decisió més difícil: deixar-lo néixer i que patís o avortar? Després de dies de reflexió van decidir posar fi a l’embaràs i evitar tota una vida de patiment per al nadó, però també per a ells. Uns dos anys més tard la dona va tornar a quedar-se embarassada i aquest cop el nadó estava bé no tenia cap problema. Els pares estaven feliços, tot i que sempre pensaran en el fill que van perdre.

Amine El Massaudi_3ème H Lycée Comte de Foix
Andorra… què et ve al cap quan dius aquest nom? Les pistes d’esquí? A Grandvalira o bé a Vallnord. T’atrau la gastronomia? Potser l’escudella o les muntanyes i les seves vistes com el mirador del Roc del Quer a Canillo? Però allò que sabem tots és que Andorra és un país que té una bar­reja molt gran de cultures: com la cultura francesa o la cultura espanyola, més concretament la catalana, perquè és la llengua oficial del país. Això és el que et passa normalment pel cap quan et parlen d’Andorra però si ets andorrà, deus saber molts més llocs que ningú. El llac d’Engolasters a Encamp o bé el santuari de Meritxell a la Massana…

Víctor Naja_4t A COL·LEGI ANNA MARIA JANER

El temps posa cadascú al seu lloc… jo estic al meu. Sense tu res no té sentit i el meu cor queda partit. Al teu costat les ferides no fan tant mal, queda’t i estima’m com només tu saps. Sense refugi en aquest món, si somric és només al teu costat. Ni un anell, ni un testimoni. Sigues el meu so, la meva caiguda al buit, la meva fita. Sigues el motiu per equivocar-me. Si et miro, callo, amb els meus errors, sense assajos, per plaer. Ets assenyada i saps el que vols. I jo et vull a tu. Si m’estimes espera’m i que res t’aturi. Per tu vaig acabar aquesta guerra. Jo aposto per això doncs no tinc una altra sortida… ni la vull.

Mar Pedret_4t A Col·legi Anna Maria Janer

Estava al llit, no podia dormir. El so de la pluja quan baixava per les canonades em molestava. De sobte, vaig sentir un soroll a la cuina, semblava el lliscar d’un ganivet. Sento que cau i unes passes cor­ren cap a fora. Em vaig aixecar commocionada. Vaig anar corrent a la cuina i no hi havia ningú. Vaig pensar que seria producte de la meva imaginació, però em vaig girar per tornar al llit i vaig veure la porta principal oberta i una ombra al final que s’anava apropant. Estava davant meu. I tot d’una em va clavar el ganivet. Em vaig despertar. Era un somni, o això pensava, fins que vaig sentir el so d’un ganivet caient a la cuina.

Félix Chillon_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

Em trobo enmig d’una guerra, sense principi ni fi. Estem acorralats pels enemics i l’esperança de vida disminueix cada segon. Els soldats enyoren els familiars i amics, les rates es mengen els cadàvers i jo penso: “Qui portarà la pau que suprimeixi totes les guerres? Quan les trinxeres es trenquin? Quan els soldats morin? Quan s’acabi la munició? No ho sabem, però fins que arribi aquell dia lluitarem, defensarem, ajudarem i aprendrem.” Em vaig posar dempeus i una bala em va traspassar el crani, vaig perdre molta sang i moriria, ningú podia fer res. Vaig veure la pau, la pau que suprimiria totes les guerres, però ja era massa tard…

Aida Álvarez_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

Va, anem, ràpid, entreu; mama, agafa les crispetes; papa, tu ves a buscar les entrades i jo aniré a buscar llocs a la sala. És l’hora, és l’hora… Quan podré entrar! No puc esperar, ho haig de veure ja! El meu cor va a mil per hora, no para de donar cops i cops. Estic nerviosa perquè… I si no és com m’ho imaginava… I si no m’agrada… I si m’emporto una gran decepció? Què faré? És el meu heroi, bé, el meu estimat; en realitat és un actor, però no un actor qualsevol, no, és el millor. Crec en mi mateixa, crec en ell, crec en tantes coses que realment tot ha sigut un somni. No pot ser! Ha sigut tan real… però, i aquest tiquet?

Toni Tenreiro_3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX

No. Casa meva no és com les altres. No és com les que surten a les pel·lícules, en què hi ha nens plorant i un munt de gent que entra i surt. Tampoc és com les perfectes cases, totes netes, endreçades i  amb pares perfectes i somrients. Sincerament, no sé ben bé què passa perquè hi soc poc. Estic a fora, a l’escola o amb els amics. Quan torno sempre hi trobo alguna sorpresa o novetat. I a la nit, el veí que no para de fer obres i la velleta de sota posant les telenovel·les amb volum màxim. Un infern, vaja! La meva germana que tampoc ajuda, cridant tot el dia i plorant, i els meus pares treballant o anant a sopar. No és la casa ideal.

Ana Cruz_3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX

El meu país és un gran petit país, que rep el nom d’Andorra, envoltat de muntanyes al bell mig dels Pirineus. Té set parròquies i totes comparteixen la mateixa cultura, una llengua, una bandera, un himne. Però no hem d’oblidar que encara que compartim la mateixa cultura i que visquem en el mateix país, Andor­ra no està només composta d’andor­rans, sinó que també de molts immigrants i fills d’immigrants, com jo mateixa, que també ens sentim andor­rans. Tots junts formem el mateix país. Un país de muntanya que acull esdeveniments esportius: competicions d’esquí, ultratrails, campionats de pàdel… entre altres. Un gran petit país.

Tomàs Manubens_3r A EA 2a ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Sí, qui diria que quatre friquis superdotats amants de les novel·les espacials acabarien compartint pis és un edifici de pa sucat amb oli. Un era un perepunyetes, un altre estava penjat per una noia, l’altre tenia un fill i l’últim era… bé millor no parlar d’ell. El pitjor de tot és que tots eren amics i això causava accidents que només la vida social els podia ensenyar els seus errors. –Eh que estàs fent? –Res.
–No, estaves fent alguna cosa. Els tres t’hem vist.
–D’acord estava escrivint una història de nosaltres.
–Ni que tinguéssim tres anys, deixa això ja i vine que ens esperen trolls de la caverna a nivell 6. –D’acord.

Oscar Fernandez_3r A EA 2a ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Era una nit de primavera, jo era un guarda de nit que treballava a un museu. Aquell dia estava fent hores extraordinàries. Estava molt sol i estava pensant: avui és una nit massa tranquil·la. De sobte es va escoltar com es trencava un vidre. Era un lladre. Vaig anar corrent al lloc i vaig veure un lladre alt i prim agafant una joia molt cara. Era el diamant més gran del món. El vaig aconseguir ferir de gravetat, li vaig veure la cara, però es va escapar. L’endemà els policies van investigar la zona. Els policies van veure un camí de sang que portava a una casa. El van portar al museu però no era el lladre.

Ainhoa García González _3r B Col·legi María Moliner
De vegades sento crits, crits de terror, em persegueixen pertot però no trobo la font del so. M’inquieto… I al final m’adono que venen del meu interior. No aconsegueixo que parin, cada vegada són més forts, seguits, i m’espanten… Fins que vaig a veure un psiquiatre. Diu que jo estic boja, però no és veritat. T’ho pot afirmar el meu amic que només veig jo, ningú més el veu, però escolta atentament. La meva mare també em diu que semblo boja perquè quan la vaig a veure al cementiri parlo amb tothom qui hi resideix: alguns em senten, d’altres no em responen perquè estan adormits però jo sé que m’escolten i que potser em respondran.