vane

Luz M. Pinilla Acosta_3r B Col·legi María Moliner
Recordo aquells dies plorant en silenci en aquella vella habitació. Aquelles xerrades amb amigues, aquells “t’estimo” sense sentit, aquelles paraules boniques. Recordo aquells somriures que convertien el meu dia a dia en llàgrimes als ulls. Recordo cada moment viscut amb ell, recordo ser una de les persones més felices del món. Recordo aquells petons desesperats. Recordo també tirar-ho tot per la borda i no lluitar fins al final. Recordo no haver guanyat aquesta partida. Recordo que ara ja no hi soc a temps. Ara recordo que vaig estar enamorada.

Gisela Ribeiro_3ème A Lycée Comte de Foix
Un dia vaig conèixer un noi a través de la meva amiga. Des d’aquell moment vam establir una relació d’amistat i em va començar a agradar. En aquell moment vaig saber que era per a mi però jo no sabia que jo també li agradava a ell. Un dia em vaig enfadar amb ell i em va semblar que el món s’ensorrava sota la meva mirada, però al cap d’una setmana em va parlar pel Facebook i ho vam poder solucionar. A partir d’aquell moment vaig saber que les relacions poden experimentar situacions delicades que es poden resoldre mitjançant la comunicació. Des de llavors estem junts lluitant per la nostra relació.

Dylan Evangelista Perez _3ème A Lycée Comte de Foix
Ahir va ser la millor tarda de la meva vida. Vaig conèixer la nena que em va parlar per les xarxes socials fa unes tres setmanes. Ella estava amb la seva millor amiga i amb el seu promès, estàvem parlant, em va demanar el lloc on estava, li vaig dir que estava amb els meus amics i el seu millor amic al Parc Central, i ella també hi era. Va ser un moment entranyable, una situació de  benestar em va envair fins al punt de no voler marxar mai d’aquell indret. Al cap d’uns quants missatges ja estàvem junts i ens disposàvem a començar una relació prometedora. Quina tarda de dimecres!

Alex Sancho Baena_3r A Col·legi Sant Ermengol
La vida és molt curta ja sola perquè a sobre la societat t’obligui a ser com ells volen. Això consisteix a haver d’estudiar tota la teva vida per després poder accedir a un bon treball per tenir una nòmina a final del mes per pagar totes les despeses. Quan d’aquests diners tu no en podràs gaudir perquè en el temps que estalvies per gaudir en el moment que ho vulguis fer ja no podràs perquè ets massa gran. Ara ens posem en el millor dels casos, molts tenim la nostra carrera i el nostre treball amb una bona família i ara què? Ara és quan t’adones que no treballes per viure, sinó que vius per treballar.

Mercè de Jesús Trenchs_3r A Col·legi Sant Ermengol
Passades les cinc de la matinada la Xènia es va llevar, va sortir a caminar per la urbanització, no podia agafar el son. Passejava tranquil·la quan va veure una gran flama encesa, va restar immòbil sense saber què fer. Després d’uns segons es va posar a cór­rer cap a casa, els ho havia d’explicar als pares. Estava tan capficada pensant què fer que va caure. S’havia fet un tall profund amb el vidre d’una ampolla. Ferida i cansada es va sentir impotent. No es podia moure, cridar no tenia gaire sentit, una suor freda li va recórrer la cara una vegada i una altra. Tot es va començar a desdibuixar. Un moment! Un alè calent, una llengua llefiscosa… Nus!! Gràcies a Déu, tot havia estat un somni!

Nicolàs Silva Teixeira _3r E EA 2a ensenyança d’Encamp
Era una nit molt però que molt freda i fosca, eren les tres del matí. De cop sonà el telèfon, era un missatge d’un amic.
Quan vaig obrir el missatge deia: “Hola, estic a la porta de casa teva”. Em va sobtar molt. Vaig anar fins a la porta però quan la vaig obrir no era ell, era una forma molt estranya. Feia molta calor i les parets reflectien llums vermells i taronja. De sobte em vaig despertar del somni, un somni que crec que era premonitori.

Marta Argemi _3r E EA 2a Ensenyança d’encamp
Passejava entre la gent, cos present, ment perduda, reflexionant sobre les petites gotes que es començaven a formar. Una petita gota de pluja, transparent, com ell mateix, començava a caure. La gota deia: “Ets inútil”. Una altra gota va caure: “Ets un error”. Una altra: “Espero que et moris”. Gotes, gotes i gotes queien dins seu. El seu cos pesava, no podia aguantar la tempesta que s’estava formant dins seu. Feia sol, però ho veia tot gris. La tempesta a la seva ment era inhumana, impossible d’aguantar més. Obre el seu paraigua invisible i continua caminant, intentant no pensar en la tempesta de llamps i trons interna, com cada dia.

Eva Gómez Cortizo_3r A Col·legi Anna Maria Janer
Escriure a través d’una pantalla pot semblar fàcil. Però no ho és. Parlar amb algú per Internet suposa conèixer i entaular una possible relació amb algun ésser humà, tot i que en realitat pot no ser una relació sincera, ja que virtualment no es diu tot el que es pensa. Sentir, escoltar la veu d’una persona, reaccionar a l’instant… són aspectes que s’han de viure cara a cara. En canvi, per via electrònica, és més difícil connectar amb aquests sentiments. Sovint s’utilitza una escapatòria com és l’anonimat. És un recurs que es fa servir per expressar el que pensa mitjançant una “màscara”, i no hauria de ser així.
Viu i dona la cara!

Andrea Criez Call_3r A Col·legi Anna Maria Janer
Aquell home peculiar d’accent xinès, en un català completament correcte, no era alt i tenia una forma de vestir que estranyava tothom. Es trobava a l’oficina de turisme el dia dos d’abril. Volia anar a visitar la Vall del Madriu. L’endemà, l’home peculiar no va aparèixer a la feina, i tampoc va respondre a les trucades. Es va donar avís al servei de policia, que va començar la investigació, sense cap resultat. La policia va suposar que havia caigut en algun lloc de difícil accés i va trucar a la família. El sergent va informar la dona que el seu home havia desaparegut, i ella, va respondre-li, que el seu marit es trobava a casa.

Yasmine Verniers _3ème J Lycée Comte de Foix

Un dia vaig anar al cinema amb amics,  a veure una pel·lícula bona. Quan es va acabar ens vam dirigir vers la sortida. Hi havia molta gent al meu voltant i no hi havia cap familiar. Vaig mirar a dreta i esquerra, tenia por, estava nerviosa. Em vaig posar a plorar. Un venedor de llaminadures em va demanar  què em passava. Ell em va consolar i em va regalar crispetes. Jo seguia plorant encara més fort i dient que volia  els meus pares. Afortunadament, tot això va acabar bé. La meva germana  va venir a recollir-me una vegada més. Els meus pares s’havien despistat, s’havien quedat sense mi, però no van arribar a desfer-se de mi.

Carla Ortiz_3ème J Lycée Comte de Foix

M’agradaria que els meus somnis es fessin realitat, jo sempre he volgut fer la volta al món acompanyada de la meva millor amiga. Conèixer gent nova d’altres països, fer-nos fotos divertides amb monuments d’altres països. M’encantaria viure a París en una casa gran i piscina, i que al costat hi visqui la meva millor amiga. Si de veritat anés a viure a París, inventaria un màquina del temps per anar a Andorra a veure els meus familiars i després tornar a París sense agafar cap avió. M’agradaria conèixer famosos arreu del món i fer-me fotos amb ells. M’encantaria visitar la Torre Eiffel a la nit i pujar-hi fins a dalt de tot.

Valentina Castro_3r A EA 2a Ensenyança Ordino
El ritme, una paraula que em fa ballar, em fa recordar tots els moments del passat. I quan em poso a ballar ja no puc parar. Una sensació que em fa embogir i tornar-ho a repetir. A vegades començo a saltar com si mai tornés a ballar. Em poso els auriculars, obro l’ Spotify i em miro al mirall. Moc els peus de dreta a esquerra amb coordinació, per seguir tenint aquella emoció. Jo faig un esport que m’agrada molt, segueixo el ritme amb el meu cos, i només sé aquell tros. Faig l’espagat per saber que ja he acabat. Acaba l’entrenament, arribo a casa que quasi m’ofego, estic tan cansada que vull estar amb el llum apagat. Torno a començar.

Alessandra FernÁndez_3r A EA 2a Eensenyança Ordino
Han passat solament 4 dies des que em van operar i les forces s’amaguen, no em puc aixecar, no sento res més que dolor… Aquest dolor que és persistent, que mai acaba… Em prenc medicació, no fa cap efecte… els dies passen lents, són avorrits, sense gràcia…
Ja estic farta de dir sempre el mateix, “estic bé, tranquils…” però en el fons… està tot malament.
No puc moure’m, no puc menjar… al final del dia… l’únic que em cau bé i em dona forces és anar al llit, per al dia següent… començar un altre dia igual que els anteriors… l’únic bo són els amics, que em venen a veure… sempre m’expliquen el que m’he perdut…

Jordi Gomà_1 Commerce Lycée Comte de Foix
“Què va passa amb l’últim encarregat?”, va demanar el nou. “El van apunyalar 47 vegades a la mateixa cadira en la qual estàs assegut. Hi havia sang pertot arreu”, va expressar amb la veu tremolosa el cap. “I van atrapar l’assassí?” “No, segueix lliure, la policia no té cap pista. Així que, noi, si de veritat vols ser el nou encarregat, tingues en compte que hi ha gent que literalment ha mort en el lloc en el qual estàs. Entendria perfectament que volguessis marxar ara que saps la veritat”, va dir dramàticament. “Com se li acut? No es pot ni imaginar el que he fet per ocupar aquest càrrec!”, va dir el nou, rient malèvolament.

Rebecca Carrington_1 Commerce Lycée Comte de Foix
Fa cinc anys que, cada dissabte, faig de voluntària al refugi d’animals de la Seu d’Urgell. Els gats i gossos que arriben al refugi han estat abandonats o s’han perdut. Passats 20 dies que un animal sense xip ha arribat ja es pot adoptar, però per desgràcia els cadells són els que més ràpid s’adopten, però n’hi ha molts altres que necessiten una família. Som 15 voluntaris encara que no sempre hi som tots per a uns 25 gossos que passegem durant 30 minuts, però no els podem treure a tots. M’encanta anar cada dissabte a estar amb ells, m’ho passo molt bé. Si ens voleu ajudar, esteu convidats a una experiència inoblidable!

Ainhara Oñate_3r Col·legi Sagrada Família
Hola em dic Ricky i com podeu veure soc un diari personal de color lila, no cal que em digueu que soc bonic, perquè això ja ho sé. Soc una mica cregut, ja ho anireu veient… Tranquils, no us espanteu, ni marxeu corrents, com podeu veure jo parlo i tots els objectes del teu voltant també. Al meu interior els humans expliquen què fan, les seves intimitats i per a més seguretat em tanquen amb clau. Els diaris personals són per a totes les edats, normalment la gent hi escriu les seves coses però també hi ha persones que dibuixen, com és el cas de la meva propietària. La veritat, hi ha gent molt rara. Fer diaris aporta valors, saber escriure, saber expressar-te… Aquí acaba la meva presentació, sé que us heu quedat amb ganes de saber més sobre mi, oi?! Doncs seguiu llegint…

Mariana Da Silva Gomes_3r Col·legi Sagrada Família
Per què nosaltres tenim tot el que volem? Per què gastem diners en coses que no necessitem? Per què a vegades quan no ens agrada el menjar el llencem? Ells no tenen res per menjar, la majoria no poden anar a l’escola i han de treballar des de petits. Ningú no s’imagina com ho passen ells. Molts de nosaltres anem de vacances als països pobres i ens allotgem en hotels que són ben luxosos, però quan en sortim veiem de tot menys luxe. Veiem persones amb la roba trencada, sense sabates, demanant menjar… Per què hi ha persones que no poden tenir el mateix que nosaltres? Només hi ha una paraula per descriure aquesta situació: injustícia.

Julia Postigo_3r C EA 2a ensenyança Santa Coloma
Em sentia molt cansada, com si m’haguessin donat una pallissa. En despertar-me, vaig veure els meus familiars al meu voltant. Vaig començar a parlar però ningú em feia cas; no sabia què estava passant. La meva ànima sentia que se n’anava i ja no notava córrer la sang per les meves venes. Havia succeït alguna cosa però no sabia què. En veure la meva mare i el meu pare plorant, vaig decidir que havia de fer quelcom per tornar amb ells. De sobte, van aparèixer un passadís i una porta a la meva esquerra. Havia de decidir… Al final, vaig creuar-la i vaig sentir un calfred molt fort. Ma mare em va abraçar, tot tornava a ser com abans.

Vanessa Rocha_3r C EA 2a ensenyança Santa Coloma
Què és la soledat? Una emoció, un sentiment, un estat d’ànim… Jo crec que és quelcom ensopit, vacu. Un estat d’ànim dolorós, infeliç i, fins i tot, depressiu… L’únic que vols fer és plorar, desanimar-te, aïllar-te del món i de les persones. És com un monstre nefast. Estàs decaigut, sembla que sigui la fi de tot. Quan passes davant les persones i et miren de reüll, et sents com una gota d’aigua en un mar ple d’injustícies i prejudicis sense motius. Et sents dèbil, sense cap tipus de protecció. Però, saps què? No et rendeixis, no et separis de la gent, busca persones que t’alegrin els dies i gaudeix molt!

Tania Cruz da Silva_3r A Col·legi MarÍa Moliner
Nivell 1. Acabes de néixer. Les regles del joc canvien. Nivell 2. Tens un any, intentes caminar. Caus, t’aixeques de nou i ho aconsegueixes. Ja has arribat al nivell 13, tens dotze anys. Et preparen per tenir un futur. Nova escola, nous amics… Nivell 15, en tens catorze, l’adolescència: tens problemes amb la gent i aprens a solucionar-los; estàs madurant. Passa el temps i vas superant nivells. T’enamores, et treus una carrera, tens feina, una família… Alerta! Pots tenir desnivells; els superes. Arribes al final, recordes tot el que has fet, els errors, els bons records. Ja no pots tirar enrere. Acaba el joc, Game Over.