vane

Diego Santos_3r A C. E. María Moliner
L’alienígena Wiho vivia al planeta Venus, un planeta on hi havia moltes guerres a causa dels diferents territoris nacionals. Wiho, cansat d’escoltar tantes baralles, va decidir estudiar ciències polítiques per poder aturar les guer­res. Va estudiar molt i ho va aconseguir. Es va fer polític. Va entrar en un partit polític important al seu planeta. Va lluitar, va aturar les guer­res. No havien previst, però, l’alt preu que haurien de pagar per aquella indústria armamentística. Sí, la pau s’havia instal·lat, però en un món absolutament devastat. En Wiho, com tots els venusians, va morir contaminat. Aquest és el planeta que coneixem ara.

Eric Gardes_2nde CSR Lycée Comte de Foix

Era un matí d’estiu. Jo m’estava rentant els peus a la vora del riu del llac de Tristaina. Estava sol, o almenys actuava com si ho estigués. Els meus peus, cansats d’una bona caminada, ja estaven millor. I tot jo em sentia molt millor. Em vaig quedar assegut, una mica endormiscat, descansant i aprofitant l’airet fresc per assecar-me. Després em vaig posar els mitjons, les sabates i em vaig aixecar per anar-me’n. En aquell moment em vaig adonar que la muntanya és genial. Havia estat tot sol, tranquil, sense que ningú em molestés, escoltant el xiuxiueig dels ocells i la remor de l’aigua. S’hi estava superbé. Hi tornaré.

Adrià Blat Vidal_3r C Col·legi Anna Maria Janer
La final. Era la final més important per a Andorra i per a l’equip. Ja estàvem tots preparats als túnels dels vestuaris quan, de sobte, va aparèixer el rival. La primera impressió que vàrem tenir va ser: “Uf, quines bèsties!” L’àrbitre ens va acompanyar al camp. Els pares mirant i l’afició animant. Ho havíem de donar tot. El xiulet va indicar l’inici del partit. 40 minuts per endavant. Vam començar perdent, però encara quedava molt. Mitja part. Seguíem igual. De sobte, la sort va canviar i es va posar de la nostra part. Amb dos minuts i poc més en vàrem tenir prou. L’àrbitre xiulà el final. La copa va ser nostra i per a Andorra.

Kaye Tomàs_3r B
EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA
Què és l’amistat? L’amistat és quan pots estar amb una persona sent tu mateix, confiar-li fins i tot la teva vida, riure i plorar amb ell. Un amic estarà amb tu per sempre, tant a les bones com a les dolentes. Sí, de petits tots creiem tenir molts amics, però creure-ho no és suficient. Perquè la majoria marxen al cap del temps, i això no m’ho van ensenyar de petita. Els amics de veritat són aquells amb els quals has de travessar un infern, un infern que, amb ells al costat, es converteix en un camí ple de somriures. Amics de veritat? Els puc comptar amb els dits de la mà, perquè si ho penses bé, no és la quantitat, és la qualitat.

Xavier M. Poujarniscle_S 3r A Col·legi Sant Ermengol
1r esglaó. Recordo el meu primer pas.
2n esglaó. Recordo el meu primer xut.
3r esglaó. Recordo el meu primer amic.
4t esglaó. Recordo la meva primera baralla.
5è esglaó. Recordo la meva primera festa.
6è esglaó. Recordo el meu primer i últim amor.
7è esglaó. Recordo el meu casament.
8è esglaó. Recordo el posterior patiment.
9è esglaó. Recordo la desolació quan ella va morir.
10è esglaó. Recordo quant vaig patir.
Deu moments per recordar, deu segons fixats, deu esglaons a pujar, un últim pas a avançar abans de caure des del gran altar.

Èric González Duro_S3B Col·legi Sant Ermengol
Tot va transcórrer molt ràpid. Mentre prenia un bany amb les meves amigues, com cada matí, la gran porta es va obrir. Aquesta vegada vam ser nosaltres les escollides. Es va destapar l’ampolla, i totes juntes, i ben apretadetes ens vam endinsar en uns túnels foscos i lliscants. Ens vam dividir en arribar a una gran piscina. Jo vaig baixar a poc a poc per un altre túnel, més esgarrifós que l’anterior. Quan ja començava a acostumar-me a la sensació un sotrac molt gran va fer que sortís disparada, i en aquell moment, vaig desaparèixer. Pfffff

Joel Gonçalves_3r B CE María Moliner
Avui fa cinc anys que va néixer el meu germà. Encara recordo quan el pare va portar-lo a casa i jo vaig saltar d’alegria. Em va dir que la mare s’havia de quedar uns dies més a l’hospital. El pare va tornar a l’hospital, i em vaig quedar jo sol amb el meu germà. Vaig abraçar-lo amb molta delicadesa. Dormia. Era molt bufó. Per un moment vaig pensar les coses que faríem junts, els riures, les complicitats. Podrem fer de tot! De sobte, es va despertar, i començà a plorar. Perquè es tranquil·litzés, li vaig cantar una cançó. El plor va aturar-se. En aquell moment em vaig sentir molt feliç de tenir-lo als meus braços, em va mirar i va somriure.

Tania Da Rosa_3r B CE María Moliner
El Sergi es trobava fent fotos al costat de l’estany del parc amb la lluna plena de fons. De sobte, va divisar el més bell que l’objectiu de la seva càmera podria captar mai, una jove de pell pàl·lida i cabell fosc il·luminada per la llum de la lluna. Es va apropar a ella molt a poc a poc, amb por que fos una il·lusió provocada per la màgica nit. A l’altra banda de l’objectiu, la Camil·la estava gaudint de l’agradable brisa, quan va sentir que algú s’hi acostava. Després d’una tranquil·la conversa, la Camil·la va acariciar la cara d’en Sergio i va assegurar que era el més bell que les seves mans havien tocat mai. No calia veure-hi!

Aida Iriarte_3r C EA Segona ensenyança Ordino

Jo tenia un grup d’amigues. Al cap d’un temps van començar a deixar-me de banda. Cada dia que passava anava a més. Ja gairebé no em parlaven als patis de l’escola ni em preguntaven com estava. Em vaig començar a sentir una mica sola i traïda per les meves amigues de sempre. Veia que ja no em parlaven, que passaven de mi. Com si fos una merda, era invisible per a elles. Jo no em creia que les meves millors amigues em farien això. I el que em va fer mes mal és que la que considerava la millor em deixés així. Ella era molt important perquè sempre estava allà quan la necessitava. Vaig acceptar que no em volien i que m’havien abandonat.

Ïa Robert_4r B Anna Maria Janer
Tinc dotze neutrons, onze protons i onze electrons. Un d’ells bada a la lluna de València. L’estabilitat no és pas el meu punt fort. En canvi, la duresa és una de les meves millors qualitats. Resplendeixo. Condueixo l’electricitat i la calor. Però exploto si em poso en contacte amb l’aigua. Barrejat amb el clorur, esdevinc sal de taula. Els meus amics m’anomenen Na. Soc un element de transició. La meva casa és la taula periòdica. Pertanyo a la destacada família dels metalls alcalins. El meu germà gran és diu Liti i el petit Potassi. Com a veí tinc el famós Magnesi i els seus ions. Si em busques, em trobaràs al període 1, grup 3.

Jessica Nogueira_3r C C.E. María moliner
El roser era fort i valent, encara que se li trenqués una branca volia sempre seguir endavant. Un dia, una de les seves roses va obrir-se. Una família en veure-la va quedar meravellada pel color dels pètals i per la fragància que oferia. Sense que ningú els veiés van arrencar el roser i se’l van endur cap al jardí de casa. Va arrelar i va créixer. Un matí de primavera l’avi va decidir fer un empelt al roser. Seria l’últim que faria perquè al cap de dos dies va morir. A la primavera següent aquell roser tenia flors de dos colors, n’hi havia de vermelles i també de grogues. Era el roser de l’avi que els saludava.

JULIANA SILVA_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX
L’any passat vam tenir les vacances de maig i els meus pares i jo vam anar a la platja a Salou a un hotel al qual anem tots els anys a passar les vacances perquè la meva mare havia anat a fer el camí de Fàtima i quan va arribar vam anar-hi per descansar una mica. Ens ho vam passar bé. Quan vam arribar vaig sentir-me una mica estranya, com una sensació que alguna cosa havia passat, però havia pensat que era alguna cosa normal, motivada pel cansament, i vaig anar a dormir. Al matí, a les 5.30 hores, va sonar el telèfon de casa dient que el meu avi havia mort. Vam haver d’anar cap a Portugal. Me’n recordo com si fos avui.

SALMA RAGUIG_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX
Un matí em vaig tornar a llevar del llit, com tots els altres dies després d’aquell accident. Per culpa del maleït accident van haver d’enguixar-me la cama i vivia amb un parell de crosses que per avançar còmodament havia d’agafar, una a cada mà i balancejar-me endavant. Per anar a l’escola m’havia de llevar mitja hora abans. Els meus pares no tenien gaire temps per ocupar-se de mi, llavors no podien portar-me a l’escola ni venir-me a buscar. Els meus oncles i tietes vivien en una altra ciutat bastant llunyana i els meus avis ja no hi eren. Tot i el meu handicap, lluitava perquè res m’impedís avançar cap a l’objectiu.

Maider Duró_3r C Anna Maria Janer
Qui som? Per què existim? Són preguntes que ens formulem sempre, i hi intentem trobar una resposta. Tots hem nascut, però… per què naixem? Cadascun de nosaltres tenim una oportunitat, una vida. Malgrat tot, la nostra principal pregunta és: què volem fer amb la nostra existència? La resposta és senzilla. Cadascun de nosaltres som els responsables del nostre futur, podem elegir com i amb qui volem fer aquest viatge. En aquest món no sobreviu el més fort, sinó qui s’adapta millor a les situacions. És igual ser diferent, estrany… això només significa que som especials i ens hem d’acceptar a nosaltres mateixos. Som únics en el cosmos.

Clara Aldosa_3r C ANNA MARIA JANER
Quantes cases senten cada dia el meu despertar? Quantes persones gràcies al meu cantar mai no arriben tard? Què farien sense mi? Quantes vegades m’ho hauré preguntat? Què en seria de la puntualitat? Certament, visc sobre les tauletes de nit. Certament, tot­hom dorm amb mi a la nit i tot­hom em rebutja al matí. Segurament, si m’espatllés, em deixarien en un lloc fred, humit i ple de pols, entre la penombra del dia i la nit. Tothom dormiria. Ningú no es despertaria. La nit s’allargaria i el dia s’escurçaria. La lluna i el sol no tenen el meu so. Tothom m’odia. Trista la meva feina. Tothom m’odia. Trist és el meu destí.

Queralt Palomero_3r A EA Segona ensenyança Encamp

Una parella de joves va tenir un nadó. La parella va veure com creixia el seu nadó, van fer festes d’aniversaris, comunions, viatges i de mica en mica el bebè es va anant convertint en nen, després en adolescent i finalment en adult. El que no sabia la parella és que l’adult mai havia sigut adult, ni adolescent, ni nen, ni bebè.

Pol Castillo_3r A Ea Segona Ensenyança Encamp

Vaig pujar a la borda la negra nit després d’un dia dur. Allà m’esperava la meva família i amics per celebrar l’ocasió. Però només arribar vaig veure que els porticons de les finestres no estaven oberts. La porta estava oberta però dins no semblava que hi hagués ningú, vaig pensar que serien al menjador. En arribar vaig veure que el foc estava encès però feia molt fred, vaig creure que serien a fora. Els vaig estar esperant fins que va ser massa tard.

Emma Calvet_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

Una relació amorosa es pot semblar o no a una altra, menys si el destí fa que no en tinguis una. Aquell noi no sé si no ha volgut conèixer-me com soc o és simplement que jo no li interessava. Alguns diran que és per l’edat i la maduresa de tres anys de diferència, d’altres diran que els somnis i els contes de fades no existeixen, que són per als nens petits. Em diuen d’oblidar-lo, ja ho sé que em faig mal per res, perquè ell no sap ni qui soc, mai hem parlat, mai hem estat cara a cara i quan ho intento em quedo sempre paralitzada. Els seus i els meus amics ho saben però tinc la sensació que no li faig ni fred ni calor.

Elsa Noel_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

El Joanot era un nen petit i pèl-roig, tenia uns 5 anys, era molt maco, però no era com els altres, no creia res de les històries que s’explicaven als petits. Un dia li van explicar que hi havia una illa que es deia l’illa dels monstres i allí hi vivien uns monstres amb quatre ulls, tres braços i eren molt peluts. Ell sabia que no era veritat i durant tot el dia ho va explicar a tothom perquè així els altres tindrien por. Però durant la nit va somiar en uns monstres molt peluts, amb quatre ulls i tres braços, feien molta por, ell volia cridar però no podia. Es volia despertar però tampoc podia, no era un somni i ell ja ho sabia…

Judith Estrada Quinquillà_3r A Col·legi Sant Ermengol

Segons, minuts, hores, dies, anys… per què tanta mesura si en un tancar i obrir d’ulls ja ets vell i estàs amb la teva família sol a casa, per què tanta mesura, si quan estàs davant de la persona que t’agrada se’t paralitza el món. Per què tanta mesura, si només et fa córrer o arribar massa d’hora, per què? Si un segon pot ser decisiu. Per què tanta mesura si sempre acabem fent el mateix sense adonar-nos. Per què tanta mesura si, quan estàs malament el temps se’t fa etern. Per què tanta mesura si al final; la mort, fidel client, ens compra a tots… Per què mesurar una cosa que se’ns escapa de les mans amb tanta facilitat.