vane

Aida Miró_4t B EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Cada matí em pregunto: i si no hagués de sortir de casa quan vulgui veure’t? I si mai hagués hagut de trobar-te a faltar? I si mai hagués vist el pare plorar? I si mai m’hagués hagut de sentir tan sola? I si mai hagués hagut de plorar a la nit? I si mai hagués hagut de consolar el meu germà gran? I si mai hagués vist l’àvia amagar-se mentre plora? I si mai hagués hagut de resar per tu? I si mai hagués vist el buit en els ulls del meu pare? I si aquell matí hagués estat un matí normal i corrent? I si mai hagués conegut aquells metges? Què passaria si mai haguessis marxat? Què seria de mi aquest matí si encara fossis aquí?

Laura Dias_4t D EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

Estic al carrer, paralitzat. Tots corren espantats. No em puc moure, no puc apartar la mirada d’aquella dona que em mira suplicant clemència. Però no, no pot fer res per impedir que conclogui la meva missió. Aleshores m’adono que ja ho he fet, que ja l’he morta. De cop escolto un crit, un, que fa que em giri per veure-la. Me la quedo mirat i veig que tot d’una arrenca a cór­rer cap a mi. M’abraça com si volgués consolar-me. Però jo no necessito consol. Jo no sento res, no sento llàstima ni penediment. Ja no sóc aquell nen de deu anys que van arrencar dels braços de sa mare. Ara en tinc dotze i ja no sóc cap nen, sóc un soldat.

Josep Túnez_4t D EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

Mentre sortia de casa vaig pensar d’anar a donar un tomb amb cotxe. Vaig pitjar el fre però el cotxe no frenava. Feia baixada i el cotxe s’embalava per la carretera. No sabia que una mica més endavant hi havia una persona al mig fins que la vaig atropellar. El cotxe va seguir endavant. Molts agents de policia van estar presents, i l’ambulància amb el ferit mig mort de l’accident. La policia va investigar fins que em van agafar. Vaig dir que estava pitjant el fre, però la policia va dir que els frens estaven bé, que estava pitjant l’embragatge. Dos dies després, la víctima va morir a l’hospital. Em van condemnar a quatre anys de presó.

Inés Higuero_3r B INSTITUT ESPANYOL

Temps, què és el temps? Mil·lèsimes de segons que passen sense detenir-se, sense pietat i arrossegant tot el que troben: les nits amb la teva millor amiga, aquella cançó que vas ballar a la discoteca, les nits veient la tele amb la teva àvia, aquell noi que et va enamorar, els sopars de Nadal amb tota la família, els petons desesperats… Però sabeu una cosa? Aquesta vegada el temps no ha guanyat la partida perquè tots aquests moments, tots aquests records, estan a recer d’absències i desmemòries, guardats en un raconet del nostre cervell, tancats amb una porta, que tan sols s’obrirà quan l’oblit et faci una visita en forma de mort.

Ana Cardoso_3r B Institut espanyol

M’encanta escriure. Quan passo la punta fina del llapis pel suau paper, quan no puc més i em poso a escriure expressant tot el que sento, quan mentre ho faig les meves llàgrimes salades van rodolant fins als meus llavis fins, em sento francament bé. És la millor sensació que he experimentat. Abans no m’agradava gens, però ara, en aquest moment precís, em sento tan bé! M’aporta tanta satisfacció, abans, mentre i després de fer-ho!
Ningú no ha comprès mai com només escriure em fa sentir tantes emocions i em fa sentir tan bé, fins que han descobert que el llapis era una làmina fina de metall i el paper era la meva pell.

Claudi Canal_4t D EA SEGONA ENSENYANÇA ordino
Va anar molt ràpid. Era allà i de cop, flaix!, ja no hi era. Va ser un vist i no vist. Aquell ésser estrany havia desaparegut en la penombra del carrer. No sé com, per què i tampoc qui ho va fer. Potser eren aquells extrater­restres que feia temps que rondaven pels països més vulnerables. Ah, per cert, som a l’any 3001 i ja fa un any que els extraterrestres ens van declarar la guer­ra. Les escoles han desaparegut i els hospitals no donen abast. El meu pare hi va anar a lluitar i encara no ha tornat, i jo i els meus amics som una triada que lluita contra els extraterrestres. Ens dediquem a exterminar-los si ens vénen a molestar a casa.

Carla Luque_4t D EA SEGONA ENSENYANÇA ordino
Últimament, o potser perquè m’hi fixo, tothom pregunta “per què?”. A l’autobús ho he sentit, mentre tornava cap a casa, dos nois que xerraven: “Per què li va dir això?”; també ho he sentit al carrer enmig d’una conversa entre dues noies: “Jo no sé per què l’estima”. He decidit parlar sobre aquestes dues paraules o, si més no, sobre el que signifiquen, ja que ens qüestionen i m’aventuraria a dir que ens condicionen la vida. Els éssers humans necessitem saber. Volem saber l’origen de les coses; per què són d’una manera i no d’una altra. Aquesta pregunta forma part de nosaltres i, fins i tot, diria que vivim a base d’aquests “per què?”.

Esteve Ticó_4t D EA SEGONA ENSENYANÇA Santa Coloma
És la història d’un instrument maleït pel diable. Diu la llegenda que tots els grans violinistes que l’han posseït han triomfat però han patit accidents mortals. Ara, al 2096, aquest violí és a les mans d’un jove i talentós violinista, en Giuseppe Togliatti. No coneix la història tràgica del seu violí tot i que el rumor li arriba aviat. Desconfiat, no s’ho creu i continua amb la seva rutina ignorant aquest misteri encara que cada dia hi pensa. Al cap d’un mes, ell va a tocar a Viena, el seu millor concert. Després, se sap que el van trobar ofegat al riu. El violí va tornar a actuar sobre una gran promesa musical. Mai se sabrà com.

Iria Moreno_4t D EA SEGONA ENSENYANÇA santa coloma
Existeix una melodia destinada a ser escoltada per tot ésser viu. Una cançó respectada i temuda, tant que ha sigut prohibida la seva interpretació. Diferent segons el seu receptor. Dolça, agressiva, pacífica, violenta, ràpida, lenta… un ritme canviant que et fa ballar com vol. Un titellaire músic et mou amb els fils del destí. No intentis tapar-te les orelles, el seu eco ressona dins del teu cap, per tots els racons de la teva ment temorosa. Una balada que mai has volgut escoltar, però saps com sona i reconeixes la seva lletra. Notes musicals que dansen arreu del món, recordant-te que estan allà. Rendeix-te i entra en una nit eterna.

Clàudia Rodríguez_4t C EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP
Estic espantat, o millor, terroritzat. Aquest matí he agafat l’autobús per anar al centre de la ciutat i resulta que s’ha desviat i se n’ha anat per un camí que no coneixia i mai havia vist. He anat demanant a les persones que estaven amb mi, allà dins, que on ens portaven, però ningú ha respost. Semblaven immòbils, adormits. Se’m fa difícil descriure-ho. He mirat el paisatge espantat i de lluny he vist com un edifici vell, mig abandonat, als afores de la ciutat. Semblava de color vermell, amb dues finestres… el que més m’ha cridat l’atenció ha estat una xemeneia negra que sobresortia d’aquella teulada quasi a punt de caure… per què m’han portat allà?

Joana Cristina Fino_4t C EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP
Segurament ja us haureu adonat que al Facebook apareix una petita frase com aquesta: “què estàs pensant?”, com a exemple d’estat. Una idea peculiar que et fa pensar com jo mateixa en el que estava pensant fa res. Jo estava pensant a respondre aquesta pregunta que et fa pensar de la següent manera: ara mateix estic pensat en el que estava pensant i pensant que no sé què pensar i no sé què fer per pensar en el que estic pensant si em passo el dia pensant en el mateix que penso sense parar de pensar en el que estic pensant… En què estava pensant? Pensar et farà pensar encara més en què pensar sense saber què pensaràs.

Irina Oliva_3r B COL·LEGI ANNA M. JANER
Vivim en un món on ningú no és perfecte, però tothom creu que ho és; on tots pensem que tenim el dret de conjecturar sobre les accions d’altri.
Compte amb tot allò que es diu i es fa! Amb l’ajuda de les xarxes socials, en menys de 24 hores tots, coneguts i desconeguts, s’assabenten de les vides alienes; les comenten, opinen… Resulta difícil confiar en algú, algú que sàpiga guardar un secret; algú que t’ajudi de manera desinteressada; algú que no et jutgi; algú incondicional.
Massa sovint ens trobem sols davant de travesses difícils. Només els pares seran sempre al nostre costat, de manera altruista i generosa ens ajudaran a aixecar-nos.

Gorka Lancha_3r B COL·LEGI ANNA M. JANER

El mar picava fort contra les pedres de la costa, era un onatge estrany, com si estigués controlat per una força alienígena. Tothom tenia la vista posada en aquell munt de pedres que s’esquerdaven a poc a poc davant seu. Hores després, el mar es va tornar fosc, la temperatura baixà en picat, des dels núvols s’etzibaren trons, que ocasionaren centenars i fins i tot milers de persones mortes. Famílies desesperades fugien lluny d’aquella tempesta. En l’escapada, trobaren gent ferida i, sobretot, incomptables morts. La gent d’arreu no sabia què fer, tot i que desconeixien la dimensió d’aquell cataclisme. La fi del món acabava de començar.

NAIM GOMES_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA
Un dia la Daisy va veure que l’August no es trobava bé i estava una mica trist. La Daisy va intentar animar-lo però l’August no li va fer cas i va donar-li una mini empenta per apartar-la. Al cap d’un temps va tornar de l’escola i la Daisy va reintentar animar-lo però no va tenir cap resultat. Més tard l’August va sortir de l’habitació i la Daisy insistent va tornar a intentar-ho però aquest cop l’August la va ver fora de casa. En plena nit la Daisy va escoltar un soroll, molt valenta, va anar a veure què era i va veure una persona que tenia a la mà una arma. Immediatament la Daisy va bordar i el lladre va marxar corrents.

AINA ORIOL_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA
Són les 16.50 de la tarda, només falten deu minuts perquè s’acabi l’última classe del dia, l’última classe de la setmana, l’última classe del curs. Deu minuts per sortir de l’escola i no tornarà fins d’aquí a tres mesos, deu minuts per començar l’estiu, anar a la platja, no fer res, quedar amb els amics i trencar amb la rutina de cada dia. Deu minuts per ser lliure, deu minuts per deixar de fer exàmens, treballs i redaccions. D’aquí res aquests deu minuts seran complerts i per fi podré començar l’estiu.

Guillem Esteban_4t A EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO
Sóc a l’hospital. No sé què està passant. No em puc moure. S’acosta algú… És la meva mare! Què passa, li pregunto. No em respon. Mama, que no em sents? No em sent. Crido amb totes les meves forces, però és inútil. De sobte, apareix un metge. La meva mare està plorant. Per què? El metge diu: “No hi ha res a fer, ja és massa tard”. Què està passant! Hora de la mort, un quart de vuit. Qui ha mort? I novament ningú em respon. Estic sol, tanco els ulls i… m’endinso en el silenci. Més tard, obro els ulls i… tot és fosc. Ara ja em puc moure, però estic atrapat en un lloc molt estret. Aixeco el cap i em dono un cop al front. Sóc dins un taüt.

Anna Freixas_4t A EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO
Vaig néixer un dimecres, en plena tempesta. Alguna cosa estranya va passar aquell dia. Els meus pares sempre m’han dit que, quan vaig néixer, el món sencer va canviar. Mai m’han dit el perquè. Però un dia va passar una cosa molt estranya. Tothom em mirava. Jo vaig parar-me al davant d’un aparador per veure el meu reflex. Impossible! Els meus ulls eren totalment negres i de les meves mans en sortia fum violeta. De cop, un home apareix al meu darrere i, com si fos automàtic, el fum de les meves mans li travessa el cor. El miro fixament, i l’home ja no hi és. De sobte, sento una veu masculina a dins del meu cap. I segueixo caminant.

Núria Chiquero_4t B EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA
Sempre m’aixecava i sabia que ell era allà per a tot. Per escoltar-me, per ajudar-me, per riure junts… Però un dia em vaig aixecar i ja no estava al seu llit, tampoc les seves coses, no hi havia res d’ell. Ja s’havia fet gran, i se’n va anar de casa per poder estudiar el que volia. Estava molt lluny de mi, ja no el podia veure cada dia. No sabia res d’ell, per primera vegada em sentia sola. Jo sabia que encara que estigués lluny, ell em continuava ajudant. Però jo volia que estigués amb mi. Era el que més estimava del món. Era l’únic que em podia fer feliç: el meu confident, el meu millor amic… Era ell, únic: el meu germà gran.

Noemí Mora_4t B EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA
Amb el temps, els anys sumen, les arrugues apareixen. Conseqüències de fer-se gran. Aquestes coses passaran, ens diuen. Però, en quin moment entren les pèrdues? Necessàries sovint, però no deixen de ser pèrdues. I a nosaltres qui ens diu el mal que fa perdre persones que pensàvem que estarien al nostre costat sempre? Ningú ho fa. M’agrada pensar que és inevitable per créixer. El que sí que sé és que aquestes situacions et porten a un túnel, del qual no veus sortida possible. Però sempre hi ha alguna cosa que et fa tornar a la ter­ra, i veure que per cada cosa dolenta en correspon una de bona i que sempre hi ha llum al final del túnel.

Eva Callejas_4t A EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO
La gent em demana sempre per què sóc així, per què no puc ser com la gent normal, per què ric per tot, per què salto, per què faig el ridícul. Aquesta gent mai s’ha parat a pensar que potser sóc feliç així. No m’imagino com seria la vida sent normal, vestint igual que els altres, rient del que està permès. Una persona, un cop, em va dir que havia de baixar al món real i deixar de somiar. No va pensar que potser els meus somnis són la meva realitat i no visc a cap lloc diferent. La gent està acostumada a un perfil de persona al qual tothom s’ha d’apropar, del qual jo n’estic molt lluny. I Déu em salvi de ser-hi mai a prop.