Alex Bernabé Chico_1r DEP AEL FORMACIÓ PROFESSIONAL
Aquesta és la història d’un home pobre que tenia l’esperança de ser ric, però no sabia llegir. Ho va intentar, però no ho aconseguia. Ho desitjava tant que ho va suplicar fins que per art de màgia va aprendre’n. Molt content i va començar a buscar treball. Va passar temps i no va trobar-ne. No podia comprar ni la roba amb què havia d’anar a l’entrevista, quan el veien ja no el deixaven entrar. Va caure malalt, però seguia buscant, fins que va trobar feina en un restaurant. Estava molt content, però passada una setmana va començar a sentir els símptomes de la malaltia. Tan trist de no poder treballar, va morir de tristor i impotència.
vane
Vida
Xavi Llanas Sancho_1r DEP AEL FORMACIÓ PROFESSIONAL
Crec que hi ha dues maneres de viure. La primera és la que la majoria utilitza i la que ha generat més problemes. Vivim en un món capitalista, materialista, arrogant; on, des de petits, ens fan ser competitius, amb ganes de dominar i de tenir més. Però us proposo una cosa; si analitzeu la vida tenint en compte la fugacitat, la grandesa, del visible i l’invisible l’oportunitat de ser aquí, és quan podeu identificar la segona opció, aquella en què l’important és què penso i no què porto, on els prejudicis no existeixen, en què puc “perdre” 5 minuts per ajudar algú que no conec, o aquella que fa que cada dia no sigui un dia més, sinó un dia menys.
L’amic perfecte
Carlos Puente_3r A secundària ESCOLA ANDORRANA SANTA COLOMA
M’he despertat amb un repte: buscar un amic nou i millor. Només aixecar-me del llit he pensat en la frase que va escriure Hugh MacLeod: “Tots tenim un Everest particular i hem vingut a aquest món per escalar-lo”. M’he proposat buscar l’amic perfecte, i m’he posat en marxa. Durant hores he buscat pertot arreu, he fet l’impossible. N’hi havia de baixets i d’alts, de massa lletjos o de massa guapos, els que lligaven massa. N’hi havia de tots colors, però no he trobat l’ideal fins que he topat amb un anunci pel carrer on deia: “Qui busca amics sense defectes es queda sense amics”. Proverbi turc. Llavors m’he adonat del que havia fet.
No puc tornar-hi
Ot Mayoral_3r A secundària ESCOLA ANDORRANA SANTA COLOMA
El cigarret que tinc a la mà s’està acabant, deixo anar una última glopada de fum que s’escola entre les reixes del restaurant i, dissimuladament, el llenço al terra. Estic intentant llegir un llibre, però fa estona que he perdut el fil de la història. Damunt la taula només hi ha les ulleres, el llibre i una amanida de pollastre mig acabada. Miro enfora, i només veig els rètols de neó que es reflecteixen en l’asfalt mullat. La dona que m’ha atès ve a recollir l’amanida i em pregunta si estic bé. Moc el cap afirmativament i espero que se’n vagi. Fa estona que hauria hagut de tornar a casa, però no puc. No trobo cap motiu per fer-ho.
Dos animals cansats
Jessica Regalo_2A-B LYCÉE COMTE DE FOIX
Un d’ells s’atura i diu: –Vols parar de perseguir-me?! Ja me n’he cansat! L’altre s’atura de cop i diu: –Sí, és clar que sí. També me n’he cansat. Ja n’estic tipa, d’aquests humans! –Jo, també. Qui ens pot dir si podem ser amics o no?! Aquests humans que no saben què és l’amistat? Que sempre s’estan fent la guerra per un sí o per un no? –És veritat! Si un gat i un gos volen ser amics… ho seran. No seran personetes sense esperit les que ho decidiran. Si nosaltres volem ser amics, doncs ho serem. Fan tots dos un somriure i es posen a dormir estirats damunt de l’herba.
Un viatge al futur
Jon Díaz Escobar_2A-B LYCÉE COMTE DE FOIX
Sóc un andorrà del segle XL i envio el meu diari al meus avantpassats per via astronòmica. Avui, dia 4 d’abril del 3999, he començat el meu primer dia d’estudi. M’han posat la meva primera memòria RAM al meu cervell. Amb aquesta memòria, he vist que vosaltres, els avantpassats, anàveu a un lloc anomenat “escola” i que teníeu moltes coses que ara serien impossibles d’aconseguir. D’aquí a dos anys, aconseguiré el meu primer Ferrari volador i tindré tots els desitjos que un nen de la meva edat pot desitjar. Però, hi ha una cosa que no tinc, una cosa sense la qual vosaltres no podríeu viure, els amics.
Un món per descobrir
Mireia Delgado Vidal_4t A ESO COL·LEGI ANNA M. JANER
Tinc uns quants anys, em vaig fent vell, la pell es va arrugant i esgrogueint, no obstant això, mai no permeto que la innocent pols s’apropiï del meu cos. Il·lusió colossal la que sento quan algú s’acosta a la setena prestatgeria, situada just al costat de la sala de lectura, i ensuma la dolça flaire de totes les magnífiques històries presents en aquella sala. Sento que s’apropa, un bon pressentiment envaeix el meu cos. Ho sé, avui serà el meu dia. Algú se m’emportarà i podrem gaudir plegats d’instants indelebles. Cada ànima és un món per descobrir i quan hagi arribat l’hora de tornar al meu lloc, ansiós esperaré la següent visita.
Cloenda
Raquel Balboa_4t A ESO COL·LEGI ANNA M. JANER
Arribo i sec. El darrer dia del darrer curs m’espera. Una mà obre la porta. El professor s’esgargamella i ningú no l’escolta. Penso en els 14 anys viscuts entre els meus companys. Somric. Em balancejo amb la cadira i continuo rumiant. Ansiós espero el lliurament de les notes. Les reparteixen. Han arribat les meves; les obro. Sorpresa, cap suspens. Em feliciten i sona la campana final. La classe emmudeix. Ens mirem. Els ulls delaten que s’ha acabat tot. M’aixeco. Miro per primera vegada els meus excompanys. Recordo moments. Els beso. Baixo les escales. Ploro. Ric. Surto al carrer. Camino. Em giro, alço el braç i dic el darrer adéu.
Els xiquets
ESTHER REGADA_3r A ESO COL·LEGI SANT ERMENGOL
Quan estic al parc, sempre recordo aquells temps. Recordo com xalava la canalla intentant atrapar les pitavoles que veien pel camp. Xisclaven, corrien… Quina energia hi havia en aquells cossos de la joventut! Veig el canvi que han anat fent aquestos anys: la meua néta no pot sortir a la calçada a causa de tots els carruatges. Ja no queden camps on poder jugar. Ni tant sols no pot anar amb bicicleta, perquè la pobra no sap on anar per no trobar-se un escull; però ella s’ho passa bé jugant al seu jardí, perquè no ha viscut en els meus anys, en els anys que et senties lliure, en què podies volar sense por de desplomarte.
Deures juvenils
CARLES IGLÉSIAS_3r A ESO COL·LEGI SANT ERMENGOL
Si al treball s’ha de cercar, simplement busques al Google i copies la primera pàgina que trobes. Si s’ha de fer un PowerPoint busques imatges, les col·loques de qualsevol manera, fas la lletra gran i col·loques qualsevol efecte especial. Si s’ha de pintar, agafes el color i el passes automàticament per sobre del full. Tot això mentre escoltes música i parles pel xat. Ah, si has de fer un poema, penses un tema, l’escrius, busques al diccionari paraules que rimin i llestos. Mentre que si la feina és inventar-se una història, penses un altre tema, el desenvolupes i ja ho tens. Som de previsibles! Us deixo, que mates és més difícil.
Només tu
Nora Jaatit Al banyahati_3r D ESCOLA ANDORRANA D’ORDINO
Moltes vegades, amb només veure la primera lletra del teu nom escrita en qualsevol lloc, penso en tu encara que no ho vulgui. No ho puc evitar, perquè vas ser tu qui em va fer despertar aquella espurna adormida d’amor que tenia dins meu. Ara veig que mai ningú ho podrà fer de la mateixa manera. Tu has estat qui m’ha ensenyat a somriure i a somniar, a viure la vida i poder creure en l’amor, i sobretot saber què és la felicitat. Malgrat que tot això hagi acabat, i que mai més tornarem a estar com abans, no deixaré de pensar que tu has estat la persona que m’ha ensenyat a veure el món d’una altra manera.
El jubilat Salvador
Alejandro Borja Martín_3r F LYCÉE COMPTE DE FOIX
Hi havia una vegada, a Reus, un vell home d’uns setanta-cinc anys que estava llegint el diari en un banc al costat de l’estació de tren. Li agradava molt veure’ls passar i veure també entrar i sortir la gent. Es va fixar en una noia que semblava que anava a travessar les vies amb els auriculars posats. Va pressentir que aquella noia no s’estava adonant que un tren s’apropava. Va pensar que havia de fer alguna cosa, però no sabia el què. Quan la noia va començar a travessar les vies, l’home no s’ho va pensar més i es va llançar cap a ella. La va agafar a l’últim moment i, gràcies a Déu, la va salvar d’un fatídic final.
El repte
Laura Fernández_TERMINALE SA LYCÉE COMTE DE FOIX
Els amics ja l’han avisat,“mai no ho aconseguiràs”, però ell és tossut. Comença a pujar malgrat la calor. El camí és dur però mira cap amunt i veu la seva joia esperant-lo, el cor se li omple de coratge i amb tots els seus músculs fa força per arribar al cim. Cada cop fa més calor i els seus ulls es tanquen a poc a poc, gairebé ja no pot escalar i pensa que hauria d’haver escoltat els companys. Ara sap que mai arribarà a atènyer aquella joia que els raigs de sol fan brillar encara més. Tanca els ulls i cau d’un metre d’altura. Els amics el miren, aixafat, sabent que aquell cargol mai no hauria aconseguit aquella maduixa.
El verb
Sarah Jiménez_TERMINALE SA LYCÉE COMTE DE FOIS
Sempre va acompanyat, o envoltat. Cada pas que fa és una reflexió però alhora una sensació. Té una màxima concentració, i l’equilibri és la seva salvació. Podria presumir però l’únic que fa és compartir. I encara que la música el guia, sembla que sigui ell qui l’anima. Interpreta un paper, i no és actor, ho fa amb plaer, i dóna sempre el millor. Cada moviment està calculat perquè sembli facilitat, o que ha improvisat. S’esforça ja que té un treBall de moltA dedicació, on eLs somnis i La il·lusió no perden mAi la seva lluoR, sota ritmes marcats, ell busca la felIcitat.
Una freda batalla
Carles García_2n B BATXILLERAT INSTITUT ESPANYOL
Una lluita constant, és ella o jo, aquest cop ho aconseguiré, aquest és el meu moment. Com gaudiré del triomf. Acabada la batalla ella se n’anirà submisa i mai més no tornaré a veure-la. Només aleshores, mort de cansament, descansaria d’aquesta bèstia indomable, sempre rient-se de mi mostrant tot el seu poder només per fer-me sentir inútil, covard… brut… Aquest cop no serà igual. Aquí estic, mort de por, però armat de coratge. No puc fer-me enrere. Tremolós o no, avui ho faré; avui, guanyaré. M’introdueixo al camp de batalla, deixant anar la bèstia… Com detesto l’aigua freda a l’hora de dutxar-me. -Collons, quin fred!
Insaciable
David Leal_BP XARXES FORMACIÓ PROFESSIONAL
Camino, ensopego, caic; directe al regueró de les obres que sempre són presents al costat de no importa quin clavegueram. Obro els ulls, estic envoltat de terra, m’assec, em miro les mans, em regalimen sorra; un fortuït raig de sol em delimita una lluïssor; una llavor d’or! M’aixeco, vaig a buscar una excavadora. Començo a excavar tota la zona de l’obra, i sí, en trobo més, moltes més! Ja que hi estic, m’emporto pel mig la vorera, la carretera i un tros del parc. Segueixo divisant lluïssors, per tant, també arraso amb la pastisseria, la guarderia i dues botigues de roba.
L’últim despertar
Víctor Abillà_4t SEG. ENS. ESCOLA ANDORRANA ORDINO
Sona el despertador. S’aixeca. S’asseu al banc de sota el portal. Reflexiona sobre tot el que ha viscut i sobre el maleït accident que va fer que perdés la seva família. El pobre avi havia viscut sol els últims deu anys. Un accident de cotxe li havia destrossat tota la seva vida. Era vidu. La seva filla va morir. Ell era el conductor. El fill gran, per oblidar la tragèdia de la seva germana i el pare, al qual feia màxim responsable, se’n va anar a viure molt lluny. L’avi cada dia es plantejava el mateix. La vida l’havia deixat de banda. Va sentir una punxada al cor i no va a tornar a bategar. Per fi aconseguia la tranquil·litat.
Inesperat
Oriol Call_4t SEG. ENS. ESCOLA ANDORRANA ORDINO
Jo era sobre un llit. Els meus ulls es van obrir i vaig entreveure la silueta d’una dona que m’era familiar. Em recordava la meva xicota. Em vaig sobresaltar, no reconeixia res del meu entorn. Estava vestit amb una bata blanca. La gent passava per davant meu força de pressa. Tenia un fort maldecap i ho veia tot borrós. Em preguntava on seria la Marta. Era l’únic que recordava, la seva presència a la meva esquena mentre la portava a casa amb la meva veloç motocicleta. Vaig tancar els ulls. Ara era conscient del que realment havia passat. La Marta, vaig pensar. No m’ho perdonaria mai. Ja no em veuria de la mateixa manera.
El pensador
Aloma Blanch_4t B SEG. ENS. ESCOLA ANDORRANA ENCAMP
Hi ha una estàtua molt famosa d’un home que està pensant. Jo estic igual. Tots estem igual, pensem. Ens passem les hores, els dies, els anys, la vida, pensant. Pensant qui som, què fem, per què ho fem, com ho fem, què farem… I tot això, per què? Per satisfer els altres? Per satisfer-nos a nosaltres mateixos? Sigui pel motiu que sigui, és una acció de la qual depenem constantment. Dels nostres pensaments, hem fet la nostra manera de viure. Cadascú pensa el que vol i com vol; i tot i que pensem que els nostres pensaments poden ser molt diferents dels de les altres persones, tots som humans i els nostres pensaments són relatius.
Pensant
Jordi Vilariño_3r A SEG. ENS. ESCOLA ANDORRANA ENCAMP
Quan vaig a esquiar penso en el camí que he de fer per arribar a pistes. Després penso en l’estat de la neu, en el temps, quins nous trucs puc realitzar a l’àrea de “freestyle”, si trobaré algú de conegut …però mentre penso en això, sempre sona la campana de l’escola i em desperto. Però aquest cop m’he adormit durant l’examen més important del curs, el decisiu de cara al meu futur més immediat. “Si l’aproves te’n vas a estudiar a fora, si el suspens, ja saps, has de tornar a repetir curs!” Aquestes paraules les havia sentir un miler de vegades en el meu interior en aquestes últimes setmanes. Tant de bo això també fos un somni!