vane

AMINATA BOUSSO_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

Tristesa va ser el que vaig sentir quan la professora de matemàtiques em va tornar l’examen que vam fer la setmana passada. Tot i que vaig estar estudiant al voltant de 3 hores, vaig tindre un 2! O sigui, la propera vegada no estudio perquè cada vegada que estudio tinc males notes i això em desespera, així que a partir d’ara no estudio més. Els llestos de la classe diuen que mai estudien, això no s’ho creuen ni ells. Les úniques matèries en què tinc bones notes són història, m’encanta la història! A més, la professora de mates em té mania, i jo no sé per què, però bé, no passa res. Almenys tinc la matèria d’anglès per apujar la mitjana.

CARLA BABOT DA COSTA_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

Avui és el gran dia! Aquest dia que espero des de fa dies, mesos, anys! Aquest dia que tant he somiat, que he imaginat des del moment en el qual em desperto fins al moment en què m’adormo. Aquest dia ja ha arribat, és avui! No m’agrada despertar-me aviat, però ho faig sense cap queixa quan és per viatjar. Aquest matí, em desperto feliç per aquest motiu: viatjar! Em desperto amb ganes, aquestes ganes que només sents quan marxes a descobrir una nova ciutat. Avui marxem a Londres. Londres, aquesta ciutat meravellosa. Aquesta ciutat calmosa, aquesta ciutat on pots passar de la tranquil·litat a una multitud de gent. Aquest dia és avui! 

LIA PUIGDEMASA NADAL_3r B  COL·LEGI SANT ERMENGOL

Ha arribat el moment, l’ou ja s’ha esquerdat, la mare inquieta no sap com reaccionar. La fràgil closca s’ha trencat del tot, unes potetes comencen a caminar sense direcció. Passen els dies i ja és l’hora de fer-se gran. La mare emocionada els comença a ensenyar a volar. Tots els ocellets surten del niu i comencen a provar, cap d’ells tenia por, estaven feliços sentint l’aire en les seves plomes. Tots menys un. Aquest estava apartat, observant els altres volar; no estava preparat per tirar-se, perquè sentia que no ho aconseguiria. Ell sabia que les tortugues no poden volar, però s’havia criat amb ocells i volia ser com ells.

PAU PERIS VILADROSA_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

L’altre dia em vaig creuar amb una vella amiga, ella té el pitjor treball del món. Cada dia quan va a la feina està trista i vesteix amb roba negra i amb una caputxa que li tapa el rostre. Hi ha gent que diu que el seu ofici és el millor, però una vegada l’has provat i el coneixes bé, t’adones que és el pitjor que algú podria tenir. Jo estava una mica enfadat amb ella, ja que mai m’havia vingut a visitar, havia visitat el meu pare, la meva mare, però mai a mi. Quan per fi va arribar el dia, me’n vaig penedir; ja no la volia veure. Aquella era la primera i l’última vegada que la

Guanyadora del curs 2024/2025

Laia Rogel Caldas_3r  Col·legi Sagrada Família

La pluja cau, com les meves llàgrimes desconsolades. La teva foto a la pantalla, somrius com sempre. Potser per això no ens en vam adonar, o perquè estàvem tan centrats en nosaltres que no escoltàvem com demanaves ajuda a crits. Tant de bo seguissis aquí. Encara vaig a la casa de l’arbre i veig les nostres fotos, sé que una part de tu està amb mi. La visito sovint perquè et vull tornar a veure, bé, el que vull és veure’t tornar, per impossible que sigui. Potser si ens n’haguéssim adonat, potser… Amb tantes coses que podrien haver passat i vas triar una solució eterna per a problemes temporals. No et guardo rancor, sinó al meu cor. 

Guanyador curs 2024/2025

Eden Revert_3ème I Lycée Comte de Foix

Vaig deixar el Marc tot sol al parc després que insistís perquè em quedés amb ell. Era un noi molt tímid i reservat a qui li costava fer amics. No era alegre ni xerraire, i sempre s’aïllava. Ens vam fer amics perquè la professora l’havia fet seure al meu costat a classe i compartíem moltes hores junts. A la tarda, en el trajecte cap a casa, vaig pensar que era ben estrany: mai no convidava ningú a casa seva i sempre estava sol. Tampoc ningú havia vist mai els seus pares o els seus germans. De cop, em vaig adonar d’un detall flagrant: devia viure en aquell orfenat proper a la zona! Llavors, em vaig aturar en sec i vaig fer mitja volta.

MILAN BACHRATY BARTLETT_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

Dos amics i un dia solejat, un hivern amb brisa i neu pols, esquís encerats i amb ganes d’esquiar. Vam pujar al telecadira i ens vam menjar una barreta de cereals de xocolata. Era el dia perfecte per fer el salt, una pedra que volíem saltar des que érem petits, però mai ens hi havíem atrevit. Gràcies a la neu pols, tova i profunda, era el moment de saltar. El batec del meu cor s’accelerava, en aquell moment vaig deixar de pensar, vaig remar cap al buit i em vaig sentir lleuger com una ploma, els braços es van convertir en ales i em vaig sentir lliure, un somni fet realitat. Prou d’imaginar, prou de pensar, ara és hora de saltar!

JAN RIBÓ CEREZA_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

Una vegada vaig sentir el timbre de casa i vaig rebre unes roses, no sabia si era per la desgràcia que algun familiar hagués mort o per l’alegria que la persona de la qual estic enamorat me les hagués enviat. Vaig decidir alegrar-me i pensar que era aquella noia de la qual estava enamorat, ja que l’últim cop que ens vam veure vam parlar junts de floristeries. Dies després, vaig rebre la notícia que el meu cosí havia mort feia alguns dies. Anant cap a la cerimònia, i amb un ram de flors per al meu cosí, vaig veure aquella noia rossa d’ulls blaus de la qual estava enamorat, que em van comunicar que era la meva cosina llunyana.

Enya Moreno_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

De petita, em van regalar un gos, era preciós. El vaig anomenar Toby i, en poc temps, es va convertir en la meva altra meitat. Estàvem junts dia i nit, no se separava del meu costat, érem ungla i carn. Un dia, li vam veure un bony estrany, no feia bon aspecte. Ens vam preocupar molt, ja que podia ser un tumor o una malaltia seriosa. L’endemà, en llevar-me, vaig anar a veure en Toby i ja no tenia la protuberància. Me’n vaig alegrar moltíssim, tant que no vaig pensar més en el tema. En Toby estava bé… De cop, em vaig despertar suant, em faltava l’aire… El gos no era enlloc, i vaig recordar amb tristesa que havia mort feia dues setmanes…

Christian Pérez_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Era el partit més complicat de la temporada. Jugàvem contra els primers de la lliga, que havien arrasat durant tots els partits i ens tocava a nosaltres, els últims del torneig. Va començar el partit i anàvem perdent 1-0. De cop, el meu company Hugo va xutar i, com si res, va acabar en gol. Tots ens vam quedar bocabadats. Anàvem 1-1 al final de la primera part, però faltava la segona i no seria gens fàcil. Va ser bastant fluixa, ens van dominar tota l’estona però, a l’últim minut, el Lucas va córrer per la banda, va veure el Bruno sol i aquest, amb una xilena, va marcar el gol de la victòria. Així vam derrotar els millors de la lliga.

KIARA SOLDEVILA_3ème H

LYCÉE COMTE DE FOIX

Avui, la Mireia i jo hem decidit caminar cap al turó on hi ha una casa abandonada. De prop, la casa no sembla vella. Hi entrem. Ratpenats, rates… Una de les moltes portes té gravat un dibuix, sembla una calavera. La Mireia s’hi endinsa i jo la segueixo, no la vull perdre de vista perquè soc poruga. Ens trobem en un passadís on hi ha moltíssimes portes més. Miro enrere i quan giro el cap endavant, la Mireia ja no hi és. No sé per quina de les portes ha desaparegut. Obro portes i, com que no la trobo, giro cua. Abans de creuar la porta de la calavera, em crida l’atenció una llitera contra la paret i al damunt hi ha el cap de la Mireia!

Ainoa Teixeira Martins_3ème H

LYCÉE COMTE DE FOIX

Un grup d’investigadors rondava per l’escola. Ningú sabia què feien allà. Però un grupet de noies estava molt interessat a treure l’entrellat de tot plegat. Les noies van començar a investigar, fins que un dia es van apropar a una porta i van sentir converses entre els investigadors. Es van sorprendre del que van copsar, però van decidir no dir res a ningú. Era millor no alertar la resta de companys. Calia discreció, perquè la qüestió era greu. Havien sentit dir als detectius que hi havia un assassí a l’escola. Havien assassinat una alumna, i l’amiga de la víctima sabia que qui l’havia matat era el seu professor de matemàtiques. 

Erin Domigues_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Hi havia una vegada, una judoka que es deia Clara. Li agradava molt el judo i s’entrenava al Centre Esportiu d’Ordino. Sempre tenia vergonya i no creia gaire en ella mateixa. Un dia, va haver de fer una competició al Centre Esportiu d’Ordino i no se sentia segura. La competició va començar i la Clara es va paralitzar, tot es va tornar fosc. De sobte, un ésser estrany va aparèixer i es va sentir en perill. Llavors, va deixar que el valor i la confiança s’apoderessin d’ella i va guanyar el combat. Finalment, en realitat, aquell malson que creia haver viscut era ella mateixa lluitant i guanyant el combat contra la seva pròpia por.

Pol sargatal_3r D EA seg. ens. de Santa Coloma

En Joan és un noi de trenta-tres anys que viu a un barri de la perifèria de Barcelona. Cada nit té un somni molt estrany que sempre és el mateix i acaba de la mateixa manera: es troba en una casa molt antiga on al final del passadís hi ha una porta, però no la pot obrir. Un dia, en Joan va anar a passeig. Però aquest cop es va trobar una casa que li resultava molt familiar: en efecte, era la casa del somni. Tot decidit, hi va entrar. Un cop a dins, va dirigir-se cap aquella porta que tantes ganes tenia d’obrir i que mai no havia pogut. Quan en Joan va tenir les mans al pom de la porta la va obrir i no podia creure el que hi havia a dintre. El va deixar bocabadat. Finalment, el que hi havia darrere la porta no era ni més ni menys que ell mateix dormint al seu propi llit.

Maria Lopez Martos _3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX

Era la millor. Ens va cuidar a tots i sense dubte era qui tenia el cor més gran de nosaltres. Som molts a la família i ella va ser qui va saber el que necessitàvem cadascun de nosaltres. Per a mi era una segona mare. Em va cuidar des que jo era petita i jo la vaig ajudar quan va ser més dependent. Ho va començar a ser un any abans de deixar-nos. Abans de ser-ho sortia sempre sola de casa i prenia alguna cosa en un bar prop de casa. Ara fa dos anys que no està i tots la trobem a faltar. Sense ella sembla que la família s’hagi separat. Ella era qui ens unia. Ara la portem als nostres cors i en guardarem per sempre els millors records.

Axel Filloy Gorraiz _3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX

Quan era petit el meu pare sempre arribava tard perquè treballava molt. En aquell moment jo no era conscient del que passava. Jo només volia veure’l. Ell treballava per poder marxar de vacances o donar capricis a la família. A mesura que em feia gran, li demanava si es podia agafar una mica de temps per a mi. Ell sempre em deia que quan pogués ho faria, però no ho feia mai. A la feina el tenien com un esclau. Un dia vaig agafar una pulmonia perquè no tenia claus de casa i ell no va vindre a obrir-me fins ben entrada la nit. Després d’aquell esdeveniment va començar a tindre temps per a mi, però per a mi ja era massa tard.

Mateo Acosta Vasquez_3r B COL·LEGI MARE JANER

En Lupus era un llop amb un problema degut a la seva químio. Va perdre gairebé tot el pèl just quan el seu mànager li havia demanat de filmar la nova versió dels Tres Porquets per a Disney. Per sort, els seus contactes a Hollywood li van fer saber que només havien trobat dos porquets i va ser quan va tenir la gran idea: recomanaria als productors contractar el seu amic Sengli, un porc senglar veterà de moltes pel·lícules. El Lupus li va explicar que només calia que es depilés per encaixar en el paper. Així, ell va poder recollir tot el pèl per poder quedar ben pelut. Tot va sortir bé i tots van ser feliços i van menjar anissos.

GIL REIG DÍAZ_3r B COL·LEGI MARE JANER

Recordo quan la meva àvia em preparava galetes de nata. Recordo la il·lusió dels meus pares en veure néixer els meus germans. I la meva.  Recordo tots els dies del meu aniversari. Recordo quan jugava a futbol al parc de Sant Julià. Recordo els  amics. Recordo els meus avis, el meu equip de futbol, els meus companys d’equip. Recordo quan es va morir la meva besàvia, no vaig deixar de plorar. Recordo la il·lusió de quan vam guanyar la lliga andorrana. Però també recordo l’accident que vam tenir cap a Grècia. I recordo l’hospital de Nostra Senyora de Meritxell, on em van portar. On crec que soc ara. Ja no recordo què va passar després.

KILIAN CAPARRÓS_3ème B Lycée Comte de Foix

És un esquiador (el Kilian) que estava esquiant amb els seus amics: Gael, Max, Gabriel i Martí. Baixaven ràpid per les pistes, una per una, revolt rere revolt, salt per salt… El que es feia molt llarg i pesat eren els arrossegaments, però després gaudíem al cent per cent. El Gael feia side-flips, el Martí (el boig, esquiava amb boina) inventant-se figures i caient quasi sempre, el Gabriel, el seriós que no volia anar ràpid i dient: “aneu amb compte”, el Max que controla tot i anar ràpid, i jo el que vol saltar lluny i alt. Però no va sortir com es volia…  Vaig caure superfort i… em vaig despertar. Havia caigut del llit.

CRISTIAN GIL RODRIGUES_3ème B Lycée comte de Foix

Cada vegada que tinc un imprevist al matí, migdia o a la nit, sento que estic on la vida vol que sigui. Unes torrades calcinades, un canvi de roba per la caiguda del cafè matutí, etc. Tant les situacions quotidianes com a les incontrolables. Com els embussos de trànsit o els accidents automobilístics. He desenvolupat aquest sentiment després de salvar la meva vida anant 20 minuts més tard a la feina. Va ser un setembre… El dia del famós atemptat. Jo era un dels nous treballadors d’aquell famós dia del 2001. Era precisament la meva segona setmana a les torres bessones. Vaig poder veure l’apocalipsi davant meu.