Jana Mitjana Ubach_3r Col·legi Sagrada Família
Veig un punt negre que s’atansa, la frescor m’acarona la cara, cada cop el veig més a prop, els dubtes em fan tremolar… Avança en línia recta cap a mi, sense distraccions ni desviacions, el tren està a punt d’arribar. Mil pensaments es contradiuen. Hi ha dos camins: un salt endavant cap a un futur incert o quedar-se immòbil davant la vida. La gran decisió és inevitable i a l’últim moment amb impuls pujo al tren. Abandonant tot el meu passat, ja no hi ha marxa enrere… al passat no hi puc tornar, la buidor m’envaeix. A través de la finestra veig com la meva història s’allunya, dues llàgrimes perfumades de dolor em ragen a banda i banda del nas.
vane
La mort inesperada
Pere Moles Farré_3r Col·legi Sagrada Família
Em desperto, em vesteixo i vaig cap a l’escola. Només entrar per la porta del col·legi, veig els meus companys i professors, tots vestits de negre. Em pregunto per què està tot tan estrany i tan silenciós. Des del passadís, escolto la gent plorant i quan obro la porta, gairebé m’agafa un infart. Veig el professor de l’escola al terra, mort, i fred. Al voltant, els meus companys i altres professors. Em pregunto com ha passat. Sona el meu despertador. Em desperto i vaig corrent cap a l’escola. Només entrar per la porta del col·legi veig els meus companys i els meus professors, tots vestits de negre. No vull obrir la porta.
El tornado
Morgane Kyaw_3ème E Lycée Comte de Foix
Hi havia una vegada un noi i una noia que vivien sols en una casa, allunyats de la població, molt pobres. Van passar els anys i semblava que vivien contents, però no era així. Una nit, un tornado va agafar la casa, i va enviar-la de viatge amb els dos habitants. Durant aquell temps la noia i el noi se sentien molt bé, perquè en realitat eren massa pobres com per fer un viatge.
El tornado va escoltar-los i va decidir ajudar-los. Va continuar passant per tot el món i els deixava sortir de casa perquè poguessin menjar o beure. La vida era molt millor així. A través del tornado, hi havia moltes persones conegudes que els “visitaven”.
La vaca rosa
Enya Grau Jamiloun_3ème E Lycée Comte de Foix
Era l’any 3180, jo tenia 9 anys quan, de sobte, vaig veure una vaca rosa sobre una muntanya davant de casa meva. En aquell moment, vaig sortir corrents de casa per veure aquell animal amb un pelatge d’un color sorprenent. Quan vaig arribar a dalt de la muntanya, vaig agafar aire i el vaig deixar anar. Vaig veure aquell peculiar aspecte de la vaca a prop meu, fins que vaig voler tocar-la, però de sobte, l’animal va començar a volar cap al cel. Uns segons després de veure aquell esdeveniment, em vaig despertar del meu coma. En aquell moment, vaig mirar al meu voltant i vaig veure la meva família plorant, perquè ja feia més d’un any.
Del tot al no-res
Xavi Baró Moles_4t C Col·legi Mare Janer
Estic arribant a casa de l’escola, després d’haver tingut un mal dia. Tot anava sobre rodes, fins que la professora de català m’ha esbroncat i m’ha enviat a casa uns quants dies. El motiu és clar, hem tirat una taula per la finestra de classe. Penso en una excusa ridícula perquè la mare no em castigui sense sortir. Arribo a la porta de casa i no sé si entrar o marxar acollonit. Entro i no hi ha ningú, i és bastant estrany. Truco a la mare i em contesta plorant. Arribo a l’hospital, fatigat, sense saber què passa. L’expulsió de la professora ja no és res comparat amb això. El cor em batega a mil. Arribo i… l’avi ja no hi és.
Un dia més
Nicolas Escuredo Pérez_4t C Col·legi Mare Janer
Em llevo. L’esmorzar està preparat. Fa olor d’aquelles torrades amb sucre que em fa l’àvia. Vaig al menjador i és allà. Tranquil·la. Asseguda. Esperant-me. La miro i em somriu, sap com m’agrada aquell àpat. Esmorzem i sortim a passejar pel poble. El matí és molt sec, normal, ja és ple agost. La miro i penso quina àvia més guapa que tinc. En un instant, però, tot s’esvaeix. Em llevo i recordo que ja fa tres anys d’allò i que ara estic sol, sense ella. El més important que tenia. Ara m’adono de com depenia d’ella, del sentit que li donava a la meva vida. I
ara què, que ja no hi és. Qui farà de psicòloga? Qui em traurà aquella rialla?
4 metres sota terra
Iago Catena Alquezar_3r A EA Segona ensenyança d’Encamp
He conegut algú per Reddit i casualment té la mateixa edat i viu al país. No sé si confiar en ell i anar-hi. Després de reflexionar he decidit confiar i donar-li la meva direcció i quedar. Estava feliç de poder tindre algú a la meva vida. La meva família estava contenta… Un dia em va convidar a dormir a casa seva, vam veure una pel·li i vam anar a dormir. Jo em sentia segura amb ell. A altes hores de la nit una llum molt potent i brillant m’enfoca, obro els ulls i… em trovaba en una autòpsia, estava atordida i desorientada, no vaig poder mantenir-me conscient. Ara penso dins d’un taut 4 metres sota terra, com vaig poder confiar en ell…
El cop
Salman Dakoune Alonso_3r A EA Segona ensenyança d’Encamp
El dia s’ha despertat ennuvolat i no para de ploure. 8.25 h del matí, ring-ring. Comença la jornada. Pisos amunt i pisos avall. El ritme és frenètic. Espero amb il·lusió el descans de mig matí. Però em capfica una COSA, la prova de després del pati, determina l’aprovat. Tot estressat arriba el meu primer descans. Tot content agafo el meu esmorzar. Sembla que fa tres dies que no menjo. Vaig de pressa, tinc 30 minuts per revisar. Surto i veig una pilota volant que ve cap a mi, vaig corrent per agafar-la, m’ajupo, massa tard… Tot transcorre molt ràpid. Quan obro els ulls estic estirat a urgències amb la cama embenada.
El Torpe i el seu últim dia de vida
Naïa Bedes_3ème H Lycée Comte de Foix
Un dia, el Torpe va relliscar amb una pell de plàtan sortint de casa, quan anava a la feina. Es va fer un blau més per a la seva col·lecció. De camí, va parar a l’Starbucks a prendre un Chai latte, però li va caure i en va haver de pagar un altre. Va arribar tard a la feina i el seu cap li va dir que si ho tornava a fer l’acomiadarien i no li parlaria mai més. Quan va plegar eren les 19.30 h. En arribar a casa, la seva parella li va dir que es mereixien una nit de relax. Van anar a Caldea i, volent impressionar la seva dona, va fer un salt mortal. Es va fer un traumatisme tan fort al cap que va morir a l’acte. Va ser una estupidesa.
Un nou canvi
Julieta Vega_3ème H Lycée Comte de Foix
Passen els dies i res no ha canviat. La majoria del temps penso què podia haver passat si no hagués passat això. Potser tot el que m’està passant no és més que un somni. Recordo aquell dia que estava amb la meva mare i vaig sentir un soroll semblant a una capa de gel trencant-se. Vaig mirar les meves potes fredes d’os polar bebè i vaig veure que estava assegut en un iceberg. Vaig començar a cridar amb totes les meves forces, però la mare continuava el seu camí. No em sentia. Va ser en aquell moment quan em vaig adonar que mai tornaria veure-la. Vaig decidir estirar-me completament, perquè sabia que anava a la deriva.
La vida són tres dies
Xavi Aranda Serra_3r A COL·LEGI MARE JANER
Abans-d’ahir, agafat de la mà de la meva mare, vaig entrar a una classe i vaig seure a una cadira en què ni tan sols em tocaven els peus a terra, amb una professora al davant alta i alegre passant llista. Ahir era diferent, em trobava dalt d’una llitera en unes colònies de 3r de primària fent guerra de coixins i llençant-nos mitjons pudents. Avui com si res, ja no estic llençant coixins ni entrant a P3, sinó que soc aquí, a tercer d’ESO, llegint el meu microrelat sobre la meva ràpida vida, als companys amb qui he conviscut des que feia P3. I ara em pregunto… On em trobaré demà, quants anys tindré i sobretot amb qui estaré?
No m’agradaria recordar
Jan Ballesté_3r A COL·LEGI MARE JANER
Recordo apartar-me les prunes del pollastre perquè no m’agradaven. Recordo la ceba que el tió cagava quan no podia més. Recordo veure la desfilada dels Reis a mitjanit. Recordo pujar a casa corrents a obrir els regals. Recordo anar per les escales. Recordo avançar la meva mare, els meus germans… Recordo que cada segon que passava, el somriure se’m feia més gran. Recordo obrir la porta amb molta il·lusió… Ara recordava no haver avançat el meu pare a l’escala. Ara recordava que el meu pare havia marxat ràpid cap a casa enmig de la desfilada. Recordo que em va costar entendre-ho. Recordo que els següents Nadals res no va tornar a ser igual.
Timbre alliberador
Anna Ramonet Blasi_3r A EA Segona Ensenyança d’Ordino
Última hora lectiva de finals de juny. Feia una calor insuportable. Atordits, miràvem com la professora escrivia a la pissarra moltes frases seguides d’un “comenceu a copiar que ho esborraré de seguida”. A les cares dels meus companys podia veure la fatiga de portar hores de classe monòtones escrivint sense parar. Tots ens moríem de ganes de sortir d’aquella rutina en la qual portàvem tot l’any. Les agulles del rellotge de la classe sonaven cada cop més fort, i tots teníem ganes de marxar d’aquell infern i no tornar-hi fins a l’any que següent. El timbre sonà per fi i tota l’escola sentí l’eufòria de l’inici de les vacances d’estiu.
D’una cosa a l’altra
Alba Ramos_3r A EA Segona Ensenyança d’Ordino
Com d’un dia a l’altre passes d’una cosa a l’altra? La veritat és que ni nosaltres ho sabem. Som el que volem, sense adonar-nos que la vida que ens construïm va passant. Ens fem més grans, i tenim menys poder en allò que succeeix en la nostra vida. Així, sense assabentar-nos, canviem constantment la nostra forma d’estimar, de pensar i de ser. Ens agradaria poder canviar coses del passat, canviant errors. Cada minut que passa la tinta del nostre bolígraf es va gastant i ens quedem sense temps i recursos per seguir construint el que volem. Tant de bo tot el que ens fa feliç durés per sempre, però això és l’únic que no podem canviar.
La flama terrorífica
Adrià Morera_1ère Lycée Comte de Foix
Sento una primera veu aguda cridant: “Desperta’t.” Em desperto de cop, obro els ulls i em trobo en plena classe d’anglès. La meva amiga crida desesperadament. Em giro ràpidament i veig una flama gegantesca, una flama imparable entrant per la finestra. De cop i volta la professora d’anglès comença a cridar: “Fire!” Correm embogits i descontrolats. Obrim la porta d’emergència i per fi aconseguim sortir. Estem allà, impacients, sento plors. Em giro i veig l’escola en flames, tinc els ulls humitejats, els meus records s’han esfumat. Sento una altra veu molt més agradable dient-me: “Ràpid fill meu que arribaràs tard a l’escola.”
El cos
Andreia Morais da Silva_1ère Lycée Comte de Foix
Si poguessis canviar només una cosa del teu cos, què canviaries? Una cara més bonica, uns ulls més brillants, un nas més petitó, una boca més gran, unes cames més llargues, un físic més atractiu… El cos és una projecció de la ment, i la ment una projecció del cor, aquí està la màgia de la vida. Deixa de pensar en aquests físics que veus a les xarxes socials, revistes i anuncis. Deixa d’alterar-te amb el pes que marca la balança. Mostra’t a les persones tal com ets i no escoltis la insensibilitat d’alguns éssers inhumans. La vida passa i això només són futileses, detalls. Lluita, esforça’t, creix, i sobretot viu i deixa viure.
Un mal dia
Ibai Martín Izquierdo_3r A Col·legi Sant Ermengol
Els matins. Buf! Els matins són pitjor que anar en moto despullat. T’aixeques, però no vols. Et poses dret, obres el llum, però resulta que et sents una mica vampir i el tanques. Camines, topes i sona el despertador per segon cop. Te’n vas a la feina, el dia no és gaire bo. Surts de la feina, t’han multat i la grua se t’ha emportat el cotxe. Comença a ploure, no tens paraigües, et mulles, un cotxe et passa al costat i et xopa. Arribes a casa, et dutxes: l’aigua bull. Te’n vas al llit. Hi ha un accident i els llums de polis i bombers “sortosament” animen la nit del barri fins les 6:45 de la matinada. I tornem a començar.
Sense sortida
Laura Cabot Marcos_3r A Col·legi Sant Ermengol
Em va atrapar, em va tancar, envoltada de barrots i totalment a les fosques, espantada i pregant en aquell petit forat; el meu cos recargolat agafava la forma d’aquell habitacle ombrívol i, allà dins, la por anava envaint tot aquell espai negre que m’envoltava, vaig creure dir adeu al món en silenci. Mentre a la meva ment acudien records del passat, moments dolços, persones a qui no vaig demanar mai perdó, rialles, plors… De cop, poderoses fulles afilades venien cap a mi, em vaig quedar esglaiada, les vaig notar travessar aquella paret. I de sobte, aplaudiments. Com? No ho sé… Per sort, vaig sortir il·lesa d’aquell truc de màgia.
Desaparició de la mare
Lucas Lorite Farras_3r B EA 2a ensenyança Santa Coloma
Era un dia normal i corrent de la vida del Bernat. Ell estava dormint i de cop la seva mare va començar a cridar-lo de forma molt violenta. Seguidament, el Bernat es va aixecar de pressa del llit i va anar corrent cap a la cuina cercant la seva mare, però no era enlloc. El Bernat es va començar a espantar molt i a cridar el seu nom amb una veu trista i tenebrosa, però ella no contestava i es va començar a espantar cada vegada més i més. Finalment el Bernat va sortir de casa a veure si la trobava per allà a prop. Després de més de mitja hora buscant la mare no la va trobar enlloc i va trucar a la policia.
Les vacances
Christian Garcia Garrote_3r B EA 2a ensenyança Santa Coloma
Vaig anar a Múrcia de vacances amb la meva família. Quan vam arribar a la urbanització, vam anar cap a la casa nova que teníem. Un cop allà, vam deixar les maletes, vam anar a comprar i a menjar a un supermercat que hi havia a Múrcia. El menjar era molt bo. Després vam anar a comprar roba, menjar, menjar per al gos. Llavors vam arribar a casa, vam ficar tot el menjar i totes les maletes al seu lloc, després vam estar tot el migdia fent coses i a la tarda ens vam banyar a la piscina, a fer un passeig amb el meu gos i després a sopar. Finalment, vam mirar la tele i al voltant de les 12.00 de la nit ens en vam anar a dormir.