vane

En temps de guerra civil

per

Miquel Angel Català _4rt Col·legi Sagrada Família

Un dia poc solejat com de costum, vaig sortir de casa amb l’objectiu d’aconseguir alguna cosa per poder passar el dia, des de que es va iniciar la guerra civil les coses han canviat molt, s’ha d’anar amb molt de compte amb el que dius perquè podria ser perillós. Abans de la guerra era fuster però quatre mesos després d’iniciar-se vaig  tancar el taller i vaig sortir de la capital per anar al poble dels meus pares però els soldats també han arribat fins aquí, visc amb l’esperança de poder passar el dia sense que em donin un tret, com van fer amb la meva dona que en pau descansi, espero que algun dia tot pugui tornar a la normalitat.

Quan tot acaba

per

Cloe Grandvallet _4rt  Col·legi Sagrada Família

I sense donar-me compte estàvem a casa tancats. Sortíem de festa, amb els amics i amigues. Les noies quedàvem abans per maquillar-nos les unes a les altres mentre decidíem el nostre vestuari. Sortíem de casa amb un abric perquè encara era hivern, però a l’arribar allà tot anava fora. Ballàvem fins suar; rèiem fins que ens feia mal la panxa; després arribàvem a casa, els meus pares encara eren desperts, i em deien sempre el mateix, que no els agradava que sortís fins tard; agafava alguna cosa de la nevera, en aquella hora tot era bo. I sense donar-me compte estàvem a casa tancats, encara no sabíem que tot allò acabaria per un temps.

Quinze cops

per

Fiona Pou_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO
El temps s’acabava. En aquell moment cada segon era or i estàvem nerviosos. Aquella calavera ens mirava fixament mentre muntàvem el puzle. Sentia el batec del meu cor anant a mil per hora. Va sonar el timbre que indicava que el temps s’havia acabat. Quinze cops eren els que havíem intentat fer aquell Room Escape i mai ens en sortíem.

L’últim sospir

per

Carlos Aumatell_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO
Quan no quedava res al seu voltant, quan veia que no podia fer res per salvar-se, va fer el seu últim sospir.
Tot va començar el 13 de setembre. Es va aixecar del llit, va esmorzar, va anar amb els amics a veure una pel·lícula i la van comentar mentre tornaven cap a casa. Quan va entrar a casa, va anar a dutxar-se i es va posar roba neta per anar a sopar amb els seus amics. La seva mare li va dir: “Torna d’hora!” Va riure, era estiu. Un cop a l’ascensor es va adonar que era l’últim dia d’estiu.

La traïció del riu

per

Laia Rodríguez_3ème F Lycée Comte de Foix
Un dia d’estiu molt calorós la meva cosina i jo vam decidir anar a banyar-nos al riu per refrescar-nos, vam veure que hi havia suficient aigua per poder baixar pel riu amb un flotador. Quan ens estàvem apropant a la paret del riu vam veure que el corrent era massa per poder remuntar el riu i vam veure que l’única sortida que teníem era saltar, però hi havia massa aigua. A la meva cosina el corrent la va arrossegar i tot allò que duia, les polseres, les ulleres, les arracades…li van caure amb la força de l’aigua i jo vaig quedar atrapada, de cop vaig sentir una veu:
–És hora de llevar-se!…Tot havia estat un somni.

L’escola

per

Wildane Mhamdi el Bourouti_3ème F Lycée Comte de Foix
Ja gairebé tornem a l’escola, s’acaba la relaxació i ja tornen els nervis. Aquest any serà una mica diferent. Haurem de portar mascareta, circular en un únic sentit, menjar amb la nostra classe, ficar-nos desinfectant i si tenim temps rentar-nos amb sabó. A més, per si ens tornen a confinar, hem d’estar connectats al Classroom. Jo aquest any faig troisième, que és un any bastant important perquè fem un examen molt important, el Brevet. Aquest és un any decisiu que ens dirà si anirem a Generale o a Professionale. Per anar a Generale, que és el que jo vull, hauré d’estudiar molt i hauré de fer molts esforços per treure bones notes

Absències

per

Carlota Sansa_3r A COL·LEGI ANNA MARIA JANER
Quan em vaig despertar el vaig veure. Com si res hagués passat la nit anterior. Em vaig espantar. No tenia ferides, ni cap cop. Que estrany! Em vaig aixecar del llit i m’hi vaig acostar. No podia creure que fos ell. Potser el que succeïa era que m’estava tornant boja. Va fer un pas enrere. Estava enfadada. Com s’atrevia a ignorar-me després del que m’havia fet? Vaig començar a escridassar-lo per tot el que havia passat. Ell no contestava, es limitava a escoltar. No es movia. Era com si ho acceptés. Li vaig demanar el perquè, per què s’havia llançat? No va contestar. Llavors vaig vestir-me i vaig anar a retrobar-m’hi al cementiri.

Alerta!

per

Andreu Tomàs Malet_3r A COL·LEGI ANNA MARIA JANER
Finalment, vam entrar. Vam esperar mitja hora davant de la porta. Era el primer dia i tothom estava espantat perquè feia set mesos que no anàvem a classe. L’ambient era tens perquè ningú tenia ganes de retrobar-se amb els professors, no volien rebre una  esbroncada perquè les classes online havien estat un fracàs. Un cop a classe l’Andreu li va dir al professor: –Quant de temps!
I ell va respondre: –Com? Si ens vam veure ahir.
I aleshores… ho va entendre! La pandèmia havia estat un somni de l’Andreu. Mentre esmorzava encengué la tele i a les notícies va sentir: primer cas de Covid a Andorra! Va quedar petrificat exclamant: Noooo!

L’Adormida

per

Daniel Alexandre Peixoto Costa_3r D EA SEGONA ENSENYAnÇA DE SANTA COLOMA
Ara que ho penso les grandalles són les flors més boniques d’Andorra i estar dalt d’una muntanya i veure tot Sant Julià és increïble amb el sol i la brisa fresca de la tarda o fent un pícnic amb els meus amics. Encara ho recordo com si fos avui, fa molt que no vaig a Andorra, però s’està bé aquí. Quan ve el meu xicot i la mare m’encanta escoltar les seves veus i sentir com m’expliquen les seves històries. No els puc veure ni tocar-los, i ho trobo a faltar. Trobo a faltar caminar pels carrers de la Vivand agafada de la mà amb el meu xicot o anar a sopar amb la mare. Estic segura que sortiré d’aquest coma.

Gots

per

Marc Paet_3r D EA SEGONA ENSENYAnÇA DE SANTA COLOMA
Una dona, silenciosa i trista, asseguda en una cadira bevent un got d’aigua darrere l’altre, pensant en aquella figura humana perduda, recordant aquells moments que van passar junts, mesos, inclús anys, temps recordant com es van conèixer, en aquell bar aïllat del món, en aquell carreró fred. La dona segueix bevent aigua, omplint el got d’aigua amb desesperació, fa un últim glop, de cop es queda pàl·lida, mirant fixament aquell recipient fràgil, l’agafa i el llença al terra amb tota la seva fúria i es queda parada mirant al terra. Tant de bo el seu home hagués fet el mateix amb aquell últim got d’alcohol.

En una mil·lèsima de segona

per

Noemi Gil_3r Col·legi Sagrada Família

En aquell precís moment li va canviar la seva vida. Aquell noi, un  atleta, va tornar a obrir els ulls, després de dos mesos, rodejat de màquines i cables en una habitació blanca. Era a l’hospital, després d’un greu accident. Les primeres paraules que va escoltar van ser: mai més podràs córrer. Aquella frase el va destrossar, però, després de molts mesos de recuperació va decidir intentar agafar una mica de velocitat, adonant-se que això era la seva vida, i no podia deixar de fer-ho. Al cap de dos anys practicant, va tornar a competir. Després de mil derrotes, va aconseguir el ritme d’abans i va arribar a les Olimpíades.

L’evolució

per

Yeray Hernández López_3r Col·legi Sagrada Família

Any 2020, any futurista, hauríem de trobar cotxes que volen, robots que podrien fer les feines de casa com vam veure a Jo, robot…
Però tot és estrany… Les botigues estan tancades, als restaurants no hi ha ningú, les taules són buides i la màquina de cafè desconnectada. Els carrers també buits, la poca gent que hi ha té por, no hi ha vida social i portem una mascareta que ens cobreix el neguit que tenim. Tot és massa tranquil, no hi ha soroll, sembla que no hi hagi vida; però, de cop i volta  sortim als balcons i finestres, s’escolten només aplaudiments: és un gran agraïment, són les 20 h. Covid-19… com ens has canviat la vida tan radicalment?

El bou blanc

per

Bruno Antunes Varela_3r B EA Segona Ensenyança d’Encamp

No us creureu què em va passar l’any passat. Va ser brutal perquè havia anat amb tots els meus amics a la muntanya a banyar-nos a Barage. És un lloc molt bonic on hi ha peixos i granotes i l’aigua és molt clara, però freda. Primer ens vam banyar i després vam estendre les tovalloles i vam fer un pica-pica. Mentre estàvem menjant, de sobte, va sortir un bou blanc i molt gran i es va ficar a l’aigua. Després va sortir i va començar a cridar. Ens vam espantar molt, però de seguida va marxar. Bé, això és el que em va passar a mi i a uns amics i és quelcom que no oblidarem mai perquè va ser un sobresalt gegant.

La nit

per

Rodrigo Da Silva Moreira_3r B EA Segona Ensenyança d’Encamp
És de nit, vaig sol per la carretera i fa fred. Em poso la caputxa de la dessuadora caminant sempre recte, sense parar mentre bec alcohol per oblidar aquells records del passat obscur que vaig tenir de més petit. Sempre sol, que ningú em parlés, que ningú jugués amb mi. Però vaig trobar la manera de no deprimir-me: pensar en la meva família i la música. Amb la lletra puc expressar tot el que vull amb una base rap, trap, bombap i de molts estils més de música urbana. També vaig trobar una persona que li passava el mateix, però ell sabia compondre les cançons. En vam fer moltes i les vam penjar a YouTube. Sempre de nit.

Ràbia

per

Berta Camp Suñé_3r A Col·legi Sant Ermengol

No sé encara què fa més ràbia, si que el dia que pots dormir fins tard els veïns facin un soroll espantós i el dia que t’hagis de despertar d’hora no en facin cap o que justament facin obres al costat de casa quan vols estar tranquil·la. La veritat és que a vegades penso que conspiren contra meu, perquè quan necessito una mica de silenci i tranquil·litat hi ha algun fenomen que m’ho espatlla tot. La meva pregunta és: per què la gent es posa a fer obres i sorolls durant el cap de setmana quan hi ha tant temps entre setmana? Justament el cap de setmana, quan necessito tranquil·litat, la gent es posa d’acord per fer tot l’enrenou possible.

Convivència

per

Tomàs Marsenyach Callejo_3r A Col·legi Sant Ermengol

La meva experiència amb el coronavirus ha estat una mica estranya. Al principi m’adonava de com era d’avorrit quedar-se a casa tancat i sense poder fer res ni sortir-hi. Els mesos van anar passant. Trobava a faltar els meus amics i en general la gent que m’estimava, però vaig entendre que havíem d’aguantar fins que tot es normalitzés una mica. Però no tot ha estat negatiu, la Covid ens ha ensenyat a valorar els moments que passem amb els éssers estimats. L’ordre de prioritats ha canviat.

Com pesquen les tribus africanes

per

Paul Raphael Moreno_3ème B Lycée Comte de Foix

La pesca implica tota la tribu. Es passen tot un dia preparant un parany. Aquest està fet de branques de vinyes i de pedres. L’endemà, tota la tribu es reuneix i surt a pescar al llac. Alguns homes es posicionen fora de la trampa per matar peixos més grans. Els altres agafen les branques i fan un cercle. Aquestes fan pensar els peixos que hi ha una barrera i intenten trobar una sortida. Però la tribu fa que la trampa es faci més petita. Després empenyen els peixos de tal manera que els faci entrar tots en un parany de pedres. Com no poden conservar-los en condicions òptimes, en deixen vius alguns, alliberen els que sobren.

Els records

per

Erika da Costa_3ème B Lycée Comte de Foix

Era una vegada una noia, una noia amb els cabells castanys i els ulls color Coca-Cola. Aquesta noia, amable i graciosa, té una història i jo us la vull contar. Però… espereu! no us explicaré tota la seva vida, clar, perquè us adormiríeu, solament us contaré els moments i els records més bonics començant pels records d’amics. Quan reien junts fins a no arribar a respirar, quan feien ruqueries, quan quedaven… Tot això són moments molt feliços de la seva vida. També hi ha els records de família, nadals, estius, caps de setmana…, junts. Amics meus, aquestes són les coses més preuades que té i no les oblidarà mai, els seus records…

‘Vitae’

per

Cristian Alves Fernandes_3r B COL·LEGI MARE JANER

La vida comença amb plors i ganyotes i desgraciadament, no se sap com s’acabarà. Tothom ha d’aprendre a viure amb la incertesa. Hi ha gent que creu que morir és quelcom negatiu. És normal, però potser no és tan perjudicial com pensem. Per als familiars resulta molt dolorós. Però, per al difunt? Algú sap com es trobava? Li agradava com es veia? Se sentia sol? Estava satisfet d’estar en aquest món? En realitat, això només ho sap ell.
De vegades, penso que és l’únic fet que ens allibera del sofriment. Estigui on estigui, el finat. Ens acompanyi o no. El més probable és que es trobi molt millor.
Així és la vida. Un desgavell d’emocions.

Vacances a casa

per

Josep Pérez_3r B COL·LEGI MARE JANER

Primer de tot em presento, soc en Jepeto. I voldria explicar que aquesta pandèmia no són vacances, sinó un perill per a tots. I dit això, us explicaré els meus dies en aquesta pandèmia. Aquests dies a casa han estat els millors dies que he passat mai, no teníem deures, ni exàmens. Tampoc exercicis. Bé, mentre sentia que els altres es queixaven pel confinament, jo estava estirat al llit dormint. Em semblaven les millors vacances que havia tingut mai. I amb tot el cor espero que ens tornin a confinar, però sense perill. Encara que he de dir que trobo a faltar anar a Pobletà a l’estiu i, la veritat, ara estic al col·legi millor que mai.