vane

DELFINA MUÑOZ LONGO_3r C  EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Després d’un dia molt dur, decideixo donar-me un bany i començo a sentir com l’aigua envolta el meu cos. Començo a sentir un estrany calfred, els minuts passen lentament, tots els sorolls s’esvaeixen, ara tot és silenci absolut, aquesta estranya sensació de la meva ànima absent. Començo a surar i el meu cos es torna lleuger. Intento caure en la realitat, però no puc, el meu cos segueix surant, no sento dolor, la meva respiració va lenta. El meu cos cau amb força, els meus braços i cames cremen, m’aixeco, em miro al mirall però no em puc veure, veig al meu costat el meu cos i a la meva mà la fulla de doble tall.  

LEIRE VIVANCOS TORIBIO_3r C EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Allà era el déu de l’aigua, pare de l’Ariel i de tots els ciutadans del poble, lluitant contra el rei de l’infern, fill de Déu que es va rebel·lar contra el seu pare, Satanàs… Posidó, amb la pressió que havia de salvar el seu poble, salvar l’aigua del foc, el cel de l’infern… El trident del mal contra el trident del bé. Va sentir el poder de l’infern travessar el seu cos en forma de llança de foc, com si el mal el travessés, com si el mal hagués guanyat. Posidó, traient-se la llança amb mal, formant els volcans, de la ràbia creant les muntanyes i les valls, i entre llàgrimes emplenant els oceans, els llacs i els rius.

JAN FENÉS ORTEGA_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Hi havia una vegada un microrelat que volia deixar de ser-ho. Ell veia les aventures dels còmics, els misteris de les novel·les… Tot i això, els seus pares, unes grans novel·les, li deien que no tingués pressa, que ells van ser microrelats i van ser molt feliços. El seu germà gran, que ja era un còmic, sempre es reia d’ell. Finalment, el nostre amic es va escapar per trobar la resposta a la seva pregunta: no puc créixer ja? Va emprendre un llarg viatge, no sabia on anava, però al final va trobar un vell que li va dir: –No corris tant! –Això és el que em diuen tots. –Escolta el meu consell, els microrelats són els preferits dels nens.

JANA COMELLA LLARDEN_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Estic dins la meva gota d’aigua, abans estava buida però ara cada vegada s’omple més. No em reconec, qui soc? Decideixo sortir de casa, camino entre la pluja, tot és gris i fred. Una forta brisa em toca la cara i de sobte m’il·lumina una llum que em dona l’últim raig d’esperança. No paro, a cada pas que dono em cau una llàgrima. Encara sento calfreds recordant les seves últimes paraules. Et veig, estàs sol en un banc, tens una fotografia d’una noia entre les teves mans tremoloses on també surts tu. M’assec al teu costat i t’abraço, sento que el teu cor està trencat, li falten peces igual que al meu. Potser ens podem completar.

ADRIÀ FERRAZ GOMES_3r C COL·LEGI MARE JANER

Estic assegut rumiant. I no puc parar. El cap no s’atura ni em para de donar voltes. No tinc ganes ni de menjar. Al final ha arribat i he parat de pensar. M’ha dit que no vol res, que n’està farta, de mi, que no soc com ella vol i que no la tornaré a veure mai més.  El meu cap torna a inquietar-se i penso que he perdut la capacitat de reflexió. Estic tan submergit en els meus pensaments que no escolto el que em diuen o el que passa al meu voltant. El cap no para. L’única escapatòria és dormir. I aconseguir governar el meu pensament per a veure el camí a seguir.

PAU PUIGDELLÍVOL_3r C COL·LEGI MARE JANER

Des que vaig agafar l’avió a Barcelona, estava decidit de moltes coses. El destí era aleatori, però estava segur que era lluny. Sabia que el viatge m’aniria bé per relaxar el cos de l’estrès diari. Vaig descobrir que el lloc idíl·lic era una illa. Els costums eren senzills, gent jugant a futbol o menjant als restaurants de la costa. En intentar descobrir la seva geografia una mica més, em vaig adonar que cada cert temps venien onades altes cap a la costa. A part, hi havia terratrèmols. En preguntar als seus habitants, em van dir que tenien túnels per sota de tota l’illa. I que l’evacuéssim ja per risc de desastre natural. 

ENZO RODRIGUES JACINTO_3ème H LYCÉE COMTE DE FOIX

Vaig entrar un món desconegut caient del cel. Era un món futurista, ple d’arbres i vehicles volant. Vaig començar a caminar per aquella ciutat desenvolupada que estava repleta de noves tecnologies. Vaig trobar un cotxe a la vorera d’un edifici. Estava obert i buit, solament hi havia els seients. Quan hi vaig entrar es va encendre. El cotxe va volar i vaig contemplar les vistes d’aquella ciutat. De sobte va començar a caure verticalment. No vaig veure res i vaig tenir mal als ulls. En obrir-los vaig veure la ciutat borrosa i distorsionada. Encara sentia el so del vent quan es va apagar tot i em vaig quedar sense so ni imatge. 

VALENTINO HERVÉ PEREIRA_3ème H LYCÉE COMTE DE FOIX

Quasi tot havia anat bé: tots teníem un encàrrec assignat i tots menys jo l’havíem complert. Tots, menys jo, serien rics. Jo els estava mirant fugir amb una furgoneta. Jo acabaria a la presó, desesperat, i mai més podria veure els meus familiars. Com a mínim els meus companys se n’haurien sortit… No! M’havia de venjar, no podia deixar que se’n sortissin! Els denunciaria! Quan la veu del pobre guàrdia del banc que veníem de robar em va cridar, em vaig deixar arrestar. Una vegada sota interrogatori vaig dir al policia el que sabia. Pocs mesos després, els qui m’havien abandonat i havien fugit van quedar arrestats com jo.

BIA SOUSA_3r A EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

Ho veia tot blanc. No sabia què estava passant. L’última cosa que recordava era haver estat bevent en un bar amb un noi, i després haver sortit corrent. Vaig començar a veure-hi amb nitidesa: hi havia sang, vidres trencats i llums de diferents colors. Però, on era? Sento una mà freda sobre el meu braç, miro la persona. No pot ser! És el meu ex! Què hi fa, aquí? Està plorant? La meva mare on és. Per què no hi és? Per què hi ha el noi que em va ser infidel i no la meva mare? No estic entenent res. Vull moure el braç, però no puc, em fa molt mal. Escolto veus, però no arribo a entendre res. Hi ha una llum negra. S’ha acabat. Ja no puc més…

LARA GONÇALVES_3r A  EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

I sempre parla. Jo soc una nena sensible i tímida, però aquella nena malcriada no feia més que criticar. S’estaven divertint, però quan em van veure només es van divertir elles mentre jo ho passava malament. Les llàgrimes van arribar molt de pressa quan van començar a perseguir-me per tota la fira insultant-me. Des d’aquell dia cap d’elles em va dir res. Quan em veien no ho pensaven dues vegades i feien mitja volta. I quan feien la mitja volta em parava a pensar per què em feien sentir una persona insuficient. M’han deixat amb veus dins del seu cap que no sortirien dient: sí, millor que descansi. Al final sempre és millor descansar.

LEILA MORALES SOLÀ_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Estava malament amb ell, per molt que m’hagués dit que ho sentia ja no el creia. No volia perdonar-lo. Per molt que ell sabés que estava enfadada, cada dia m’enviava un “bon dia” i jo el deixava en “vist”. Un dia em va dir que ho sentia, que volia arreglar les coses amb mi, que m’enyorava i que havia estat un estúpid. Em va invitar al cinema per arreglar les coses i començar de nou. Jo me l’estimava i no el volia deixar marxar i vaig acceptar la quedada al cinema. Quan ja era al cinema, al fons del carrer vaig veure unes llums i em vaig apropar, hi havia ambulàncies i a terra estava ell amb la moto, havia mort.  

LAURA MANUBENS DO NASCIMENTO_3r B EA SEG. ENS. STA. COLOMA

Abans tot era normal. Jo, la mare, el pare, l’àvia… Tots junts, feliços. Però era el que segur pensaven els altres, això és el que veien els altres. Jo us dic que per saber com són de veritat les persones i els secrets que amaguen, heu de ser un bon espia. Per ser un bon espia, durant el dia has de ser un bon nen, que ningú sospiti, però a la nit, has de ser un magnífic detectiu. L’ambient que hi havia a casa cada dia era normal, però a partir d’aquell dia ja va ser tot diferent. Vivíem en una pluja de mentides i secrets, i l’ambient se sentia molt pesant. Però aquests secrets i les mentides al final acabaran passant factura. 

INÉS FERREIRA BARBEITOS_3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX

Te’n vas i em deixes un buit que ningú pot omplir. Em quedo esperant que quan tornis portis alguna cosa que em faci encara més feliç! Però quan tornes vens destrossat en mil trossos, una vegada i una altra em toca tornar a començar, a construir. Prefereixo l’amor que guardo per mi sense compartir-ho amb ningú, l’amor que em fa sentir viva, no el que busques tu i et rebutja. Per què no deixes que sigui jo a decidir com vull viure els meus sentiments? De vegades t’oblides que tu ets jo. Per què vas i t’entregues quan jo només vull una aventura? Per què no pares de somiar quan és un desig i res més? I ara què faig? Encara ets meu, cor?

Caracteres: 710 | Palabras: 135 | Párrafos: 5 | Líneas: 15 /11 | Columnas: 1

RIHANNA AMARAL TRIGO_3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX

Estimat estiu, quant trigaràs a arribar? Trobo a faltar les passejades nocturnes pel poble, les colònies a la platja amb els amics, els matins navegant tranquil·lament, mentre escoltem les onades del mar i les tardes a la piscina fins que es fa totalment de nit. No hi ha preocupacions ni rutines repetitives, ens despertem a l’hora que volem i no existeixen els deures ni les tardes tancats a casa. Viatgem a diferents països, visitem la família, ens retrobem amb els amics que només veiem en aquesta època i en fem molts de nous. Tens les millors sortides i postes de sol, amb colors vius i alegres. No tardis gaire a arribar!

MARTA TORRES SÁNCHEZ_3r D EA SEG. ORDINO

Et semblava que tot anava bé, però jo sabia que no, et veia feliç i a mi em queia la llàgrima, per a tu era un dia de colors, per a mi en blanc i negre. Aquell dia el recordaré per sempre. A les vuit del matí estàvem desperts, et vas proposar visitar llocs on havies passat els millors moments. Vam començar anant al llac on t’agradava nedar, tot era molt bonic, l’aigua clara com els teus ulls i ple d’animals pel voltant, estàvem sols; tant de bo el temps s’hagués aturat en aquell instant per sempre. Vam seguir caminant, vas queixar-te que tenies gana; decidits, vam anar a la fleca on de petita em portaves a esmorzar, vam demanar uns xurros amb xocolata calenta, un clàssic. Al sortir et vas començar a marejar i de cop, l’ambulància era allà, i va passar el que mai hauria desitjat.

BERTA RODRÍGUEZ BORONAT_3r D EA SEG. ORDINO

Els llums es van encendre. En Miquel estava a la cuina buscant un ganivet, sentia els seus passos cada vegada més a prop, patia per la seva vida i la de la Gis. De sobte, els passos es van allunyar i ell va aprofitar per anar on se situava l’amagatall de la Gis. Caminava pel passadís no gaire il·luminat pels llums vells que penjaven per les parets. Un crit el va espantar; pensant que a la Gis li havia passat alguna cosa, va intentar córrer de la forma menys sorollosa possible. En arribar on era ella, es va trobar el seu cos envoltat de sang; de cop, va sentir un dolor indescriptible a l’esquena, i d’una punyalada va caure desplomat a terra. S’apaguen els llums i el teló cau; tothom aplaudeix, l’obra s’ha acabat. 

NOAH GRANELL OLIUS_3r C COL·LEGI MARÍA MOLINER

Va arribar a l’aeroport amb tres hores d’antelació. Carregat amb un munt de maletes, va anar directe cap a facturació. Després d’acomiadar-se dels seus familiars, va passar directe pel control de seguretat. Un pressentiment fet realitat: molta cua, massa cua. Directe a la porta anunciada al panell. Com passa de ràpid el temps! Es repeteix la mateixa tornada: canvi de porta, canvi de porta, canvi de porta… Quan menys t’ho esperes passa l’imprevist. L’home, fort i musculós, no s’ho creia. Plorava i suplicava que paressin l’avió. No hi va haver manera. No sabia què havia de fer. Un imprevist l’havia fet perdre l’avió.

MIREIA FERNANDES CASTRO_3r A COL·LEGI MARÍA MOLINER

Tots naixem amb un desig, una meta o una aspiració i jo no en seria l’excepció. Cal destacar i no ser un més, o això em deia el meu avi. Era una persona admirable i un bon advocat. Volia seguir els seus passos, però volia fer un pas més; jo seria el millor advocat. Tot anava bé fins que un dia em va tocar un cas complicat. Si el guanyava aconseguia la portada i, si el perdia, acabaria com la resta, sent un més. El cas es tractava d’una noia que es veia molt innocent. Un cop tancat el cas em vaig adonar que l’havia jutjada malament, era tota una criminal. Vaig guanyar el cas i la van condemnar a vint anys de presó.

AINA VILADRICH CONDOM_3r B COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Estava sola a casa, mirant una pel·lícula de les que fan posar-te els pèls de punta. Tractava del major assassí de la història. Estava terroritzada. De cop sento una fressa, algú havia entrat a casa. Pujo a la planta superior, on només hi ha dos portes, dos possibilitats. Obro la més propera, no hi ha ningú. Em dirigeixo a la següent i res. Torno a escoltar aquell soroll, ara a baix; em poso més nerviosa, les mans em tremolen. Baixo, veig una ombra fosca al fons de la sala, em sembla familiar, és l’assassí de la pel·lícula. S’apropa, intento fugir, és inútil, no tinc escapatòria, alça la mà per matar-me i una veu diu: repetim escena!

LOUISE NAVALTA_3ème J LYCÉE COMTE DE FOIX

Estem al 2060, existeix un nou món, on no hi ha adults. Els nens i les nenes controlen tots els continents i els països. Quan tens 20 anys t’envien a un altre món. Aquests nens són dictadors i es preparen per fer una guerra entre continents. La presidenta d’Amèrica un dia agafa el seu petit cotxe per anar a una reunió de presidents mundials, però el seu cotxe explota quan posa el contacte. La guerra ha començat! La persona que va fer explotar el seu petit cotxe era un soldat filipí que executa les ordres del seu rei. El rei filipí ha començat la guerra pel seu compte i acaba governant tots els continents. Ara el món és filipí!