vane

NOHA AJAL CARMONA_3ème H LYCÉE COMTE DE FOIX

Són aquelles persones que m’alegren el moment o fins i tot el dia. Són les persones vitamina, meravella, estrella o digues-li com vulguis. Són persones que saben reconèixer el valor de la vida i de les coses petites, boniques i senzilles. Són aquelles que no coneixes, però que et somriuen pel carrer i que et desitgen un bon dia, que t’ajuden a recollir alguna cosa quan se t’ha caigut o que et deixen passar a la cua de la pastisseria. Són individus que et concedeixen un segon, un minut o mitja hora i que, de cop i volta, canvien el curs de la teva vida i per un moment et fan trobar la felicitat amagada en l’anonimat. 

LAURA GONZÁLEZ SEDANO_3ème H LYCÉE COMTE DE FOIX

Cada dia hi ha més gent addicta a les noves tecnologies. Per culpa d’elles ja no podem confiar en ningú, perquè no sempre coneixem la gent amb qui parlem. Avui tothom parla pel mòbil, es veu a través d’una pantalla, xateja a través de les xarxes. Ja no sortim a fer un tomb amb els amics, preferim quedar-nos a casa fent videotrucades, mirant vídeos a internet, sèries a Netflix o simplement estant sols. Quan sortim a sopar, tots a la taula estem amb el mòbil; no hi ha comunicació entre nosaltres. Només ens parlem per demanar-nos de compartir les fotos que hem fet. Que sola em sento en un món tan connectat a les xarxes socials. 

AINHOA HIDALGO_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

El sol i la lluna, la nit i el dia, totalment diferents, però plenament enamorats l’un de l’altre, amb el problema que mai es veien. Quan la lluna s’amagava, el sol sortia, i quan s’amagava el sol, la lluna tornava a sortir, i així repetitivament, mai arribava el dia en què es poguessin veure. Fins a la creació de l’eclipsi, un fenomen preciós que passava algunes vegades a l’any, on s’ajuntaven el sol i la lluna, i les seves ànimes, formant un cercle brillant i perfecte, expressant que l’amor no és impossible. Demostrant que la distància no importa, sinó que l’amor és cosa de sentiments. El sentiment d’estimar algú.

Caracteres: 682 | Palabras: 117 | Párrafos: 4 | Líneas: 14 /11 | Columnas: 1

CARLOTA AVENDAÑO_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

El gos màgic i diferent. Un dia estava a casa i arriba la meva mare amb una caixa gran i diferent de les altres; era quadrada, però més gran que una caixa normal. Em va dir d’obrir-la i quan la vaig obrir vaig veure un gos diferent, no era un gos normal, no entenia per què anava en una caixa diferent. Quan el vaig treure a passejar va desaparèixer i no l’he trobat mai més, no sé on hauria d’estar. Tots diuen que no pot sortir al carrer, però jo no ho crec. A part, tots diuen que aquest gos l’ha tingut molta gent, i els ha passat el mateix, els ha desaparegut, això és molt estrany. Què li podria passar? Ho hauríem de buscar.

DANIELA LINARES CID_3r B COL·LEGI MARE JANER

La Laia dia que passava més hi pensava. Pensava en allò que va sentir dir a la mare: “L’àvia no et tornarà a recollir a l’escola.” Es va sorprendre, sempre la rebia amb alegria i abraçades. Els dies passaven i cada cop l’enyorava més. Cada dia, es quedava esperant a la porta del col·legi per veure si apareixia. La mare deia que no tornaria, era molt gran i necessitava descansar. I tenia raó, va descansar. Tant, que no es va tornar a despertar. Ningú la tornaria a veure. Ni tan sols la seva estimada Laia la va poder tornar a abraçar. A la sortida de l’escola es trobaria una absència difícil d’esborrar que s’allargaria en el temps.

BRISA VALENTINA COBO_3r B COL·LEGI MARE JANER

Falta poc per anar a sopar. La meva família està xerrant i el meu avi és al seu llit. Soc veritablement feliç. Però en aquest moment no ho sé. Ni ho sento. Vaig a fer un passeig, hauria de saludar el meu avi, però ja ho faré després. Sempre hi ha temps. No trigaré gens. Cada vegada falta menys i segueixo caminant. M’he perdut. No trobo casa meva i estic sola. Totes les altres cases i els arbres són iguals. Vull tornar a casa meva però no sé com. Fins que surt el sol. Quan arribo a casa, tothom està assegut al sofà amb cara de gravetat. Els he fet patir? Què ha passat, que no me n’he assabentat? De sobte, el sol s’ha tornat a amagar. 

MAIKEL MENDES_3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX

Vaig anar de viatge a Portugal; quan hi vaig arribar era de nit i com sempre vam anar a la casa de la nostra tieta, allà és una hora més tard i jo tenia son i me’n vaig anar a dormir al sofà. Al cap d’una estona, em va despertar la meva mare per anar a casa a dormir, vam passar per un camí on no es veia res. A la meitat del trajecte, vaig sentir com em tocaven l’esquena, em vaig girar però no hi havia ningú, i abans d’arribar-hi vaig obrir la porta de l’entrada i hi havia els llums encesos, els vaig apagar i quan estava pujant les escales vaig veure una ombra, vaig anar a la meva habitació i quan em vaig girar…

GABRIELA VICO ARIAS_3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX

Quan era petita, sempre que apagava el llum per anar-me’n a dormir, veia com dues figures fosques baixaven des del sostre i caminaven silenciosament fins al meu llit. Cadascuna d’elles es posava al costat del meu llit, mirant-me, sense fer absolutament res més. Jo em tapava amb la manta fins a quedar-me adormida, perquè sabia que alguna cosa estranya estava mirant-me fixament. Temps després vaig decidir dormir sempre amb una lampareta, almenys fins a la nit d’avui. Hi ha hagut una apagada elèctrica a casa meva, estic estirada al llit, sola, ara mateix estic veient baixar aquelles dues mateixes figures fosques de la meva infància…

NURIA BARBOSA FIGUEIREDO_3r A

COL·LEGI MARÍA MOLINER

El meu pare era una persona important i me l’estimava molt. No podia estar sempre amb ell, però ho entenia. Un dia sabia que alguna cosa havia canviat perquè vaig notar la meva mare molt diferent. Quan vam arribar a casa hi havia moltes persones esperant-nos i, una vegada al sofà, em van comunicar la pitjor notícia de la meva vida: el meu pare se n’havia anat per sempre. No m’ho podia creure, però observant els ulls de la meva mare sabia que tot allò era real. Em vaig enfonsar, i a dia d’avui no paro de penedir-me de totes les vegades que podia haver estat amb ell, i haver-lo cuidat com ell em va cuidar a mi.

ALAN GARCIA-BAQUERO_3r A

COL·LEGI MARÍA MOLINER

Em vaig despertar, vaig menjar quelcom, em vaig dutxar i raspallar les dents. En conclusió, la meva rutina, tot com un cercle infinit. Veure els meus amics, fer classe, tot el que fa un jove adolescent que viu la seva pròpia vida, però… Un dia vaig reflexionar sobre la vida. Quan arribo tard a classe, em felicito i ho oblido. Quan trec males notes, ho ignoro i dic: serà millor la propera vegada. Però, en canvi, faig els meus deures i no em felicito; m’enfado amb mi. I vaig preguntar-me per què quan tinc un problema me n’alegro, i després em passa alguna cosa bona i m’amoïno. La vida és com l’agafes o la deixes; és un instant.

ARNAU ARMENGOL_3ème F

LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia típic a l’institut, saps? Tots avorrits a classe, mirant el rellotge com si fos un enemic mortal. Però aquell dia, alguna cosa va canviar. La meva crush, la Laura, se’m va acostar al passadís. Estava nerviós com mai, vaig pensar que es reia de mi, però no. Em va demanar ajuda per a la tasca de matemàtiques. Vaig acceptar, és clar, era la meva oportunitat! Passem la tarda a casa, resolent equacions i rient-nos de tot. Fins i tot compartim secrets i somnis. Va ser un dia increïble, com si estiguéssim a la nostra pròpia pel·lícula adolescent. Des de llavors, som inseparables, i aquesta tasca de matemàtiques va canviar la meva vida.

CONRAD ARMENGOL_3ème F

LYCÉE COMTE DE FOIX

La matança del porc és una tradició que s’està perdent i és una llàstima. Per fer la matança, s’ha de ser una bona colla d’amics per passar-ho molt bé. El dia que toca degollar el porc t’has de despertar d’hora i fer un bon esmorzar per tenir forces. Quan arribes al lloc de la matança has de preparar-ho tot: primer traiem el porc del remolc i l’estaquem a la banqueta i au! El porc ja està mort. Llavors l’hem de cremar i li tirem per sobre aigua bullent per netejar-lo. Després l’hem d’obrir i separar tot, pel mondongo… Per acabar una bona becaina com a recompensa i a gaudir, més endavant, de les botifarres, llonganisses, patés…

IONA DE TOMAS_3r C EA SEG. SANTA COLOMA

Estem asseguts a l’aula esperant per començar la classe de català. Estem a l’última fila jo, la Maria i el Lluís. La professora ens ha començat a explicar el que haurem de fer. Fa molta calor, així que la Maria té la necessitat de beure aigua. De sobte, el Lluís fa alguna ximpleria de les seves que li provoca el riure. De tant riure, se li escapa una mica d’aigua de la boca. Jo m’aixeco de la cadira, i de cop, ella comença a vomitar, ja que l’aigua ha anat pel mal camí. En aquell moment he sentit una barreja d’emocions. D’una banda, fàstic i nàusees per l’olor del moment, però també empatia perquè vull ajudar la meva amiga que ho està passant bastant malament. Finalment, tot ha quedat net, però entre la mala olor i la calor s’ha fet difícil poder treballar.

URIEL REPULLO COSTA_3r C EA SEG. SANTA COLOMA

Fa dos mesos, el meu gos va desaparèixer pel bosc, caient per un pou de pedra. Però misteriosament, fa dos dies, va tornar a casa fent coses tan estranyes que fins i tot sembla una persona. Parlo del fet que quan arribo a casa, l’animal m’espera a dues potes i em mira fixament… no es mou. O també, quan m’aixeco de matinada, el veig dret sobre les dues potes del darrere mirant fixament per la finestra. He intentat parlar amb els meus veïns, ja que visc sola, però no els ha fet gaire gràcia i ara pensen que estic boja. També he intentat trucar a la policia, però cada cop que ho intento, penso que no em creurien i també em prendrien per boja. Fins aquest matí, mentre que em faig l’esmorzar i em vesteixo, veig dalt de tot d’un dels mobles de la casa, les cendres del meu gos.