vane

Lucía Guzmán Pastor_3r B CO·LEGI María Moliner

Recordo les nits d’estiu amb una calor sufocant que no em deixava dormir, els primers dies d’escola, de Nadal… Recordo les lluites amb els meu germans i les abraçades de disculpa, els sopars, els amics… Recordo moltes coses d’aquella vida que sembla ser tan lluny, d’una vida passada, plena d’alegries i tristeses, recordo també quan vaig sortir de la zona de confort, quan vaig canviar de vida, sabent que els anys darrers sempre es quedarien en els meus records. Amb el temps he après que aquestes vides que en un principi semblaven tan diferents, estan lligades d’alguna manera i que formen part de la meva essència.

Júlia Palomares_3ème E Lycée Comte de Foix

Hola! Em dic Eri, tinc 14 anys i soc una adolescent normal. Però avui us explicaré una història una mica peculiar. Era un dia normal com els altres, estava tranquil·la mirant una pel·lícula de superherois i em vaig dir: “Com m’agradaria tenir-ne!” Tot seguit em vaig aixecar i vaig intentar volar, però va ser una pèrdua de temps… El matí següent anava tard a l’escola, així que em vaig vestir i esmorzar el més ràpid possible, i vaig dir: “M’agradaria estar a l’escola.” En un obrir i tancar d’ulls, boom!, estava a l’escola! A dia d’avui ningú sap del meu poder, però silenci, no digueu res eh!

Dereck ASENSIO_3ème E Lycée Comte de Foix

El Max passa tots els dies amb por, només té un amic i la seva família està molt lluny. Les seves pertinences són un rellotge, una foto i el més apreciat que té es una arma amb una baioneta que el protegeix tot i que preciosament no li agradi. Fa més de dos atacs per dia, a la nit intenta dormir entre soroll de bombes i armes. Avui li toca atacar però està notant que avui no tornarà a la trinxera… Com l’home pot sacrificar-se per una idea? El cap ha donat l’avís, l’atac es durà a terme en uns instants, ja està escoltant les bombes. La guerra de la sang… som al mil nou-cents disset.

Ricard Soto Pires_3r A EA 2A Ensenyança d’Encamp

Al Pas de la Casa hi ha una llegenda que diu que si les llums de les carreteres tentinegen, qui passa es morirà o tindrà un accident molt greu. La gent del poble del Pas sap el rumor per què els va passar a dues persones: una va tenir un accident molt greu i l’altra va morir a l’instant i la van trobar sense cap, sense mans i sense peus. Estava esquarterada i no se sap com havia passat. Una nit, un grup d’amics que estava bevent, va veure pampalluguejar les llums i els nois van tenir un calfred…
Dos d’ells van morir misteriosament i els altres van anar ràpidament a la carretera, sense mirar, i un camió els va atropellar.

Bianca Laborde Estalles_3r A EA 2a Ensenyança d’Encamp

Estava assegut a la barra d’un bar. Vaig veure una noia molt maca, morena, però rossa de cabell que duia un vestit negre que feia goig. Em va mirar i jo a ella. Em va somriure i li vaig tornar el somriure. Em vaig apropar, vam estar parlant i la vaig convidar a ballar. Amb el temps, ens vam anar enamorant, sortíem i passàvem molt de temps junts. Els minuts es feien hores. Un dia ens van dir que tenia una malaltia molt greu: Càncer. Ens van dir que no hi havia cap esperança. Però miraculosament, va sortir d’aquesta malaltia. Em va deixar. Em vaig deprimir i, finalment, em vaig suïcidar.

Anna Martín Garí_4t B COL·LEGI MARE JANER

Què veig? Veig una noia que passeja pels carrers sense sortida, els carrerons de la inseguretat. Veig uns ulls apagats, tristos i empesos per una bogeria que m’està asfixiant lentament. Què veig? Veig desesperació, falta d’autoestima, crits ofegats que busquen ajuda i alhora la rebutgen. Rebre-la, suposaria la fi de tot l’esforç de mesos de constant patiment i dolor.
Però, què veig? Veig un mirall fred, brut, gairebé trencat pel que ha de reflectir. Què veig? Em veig a mi. Però ara, en tancar i obrir els ulls, ja no em veig. No. Només puc observar les parets nues d’un  hospital silenciós que m’ha acollit per ingressar-me d’anorèxia.

Abril Fenés Ortega_3r B Col·legi SAnt Ermengol

La Ciència estava preocupada, patia. Després de segles d’una popular amistat amb la Paciència, li havia de demanar que marxés de la seva vida.
–Em sap greu, però t’he de demanar que no et fiquis en els meus assumptes aquesta vegada. Ja sé que juntes hem superat pandèmies pitjors, però ara és diferent. La societat actual és una mimada, i tots volen les coses immediatament. Tu, queda’t confinada, i deixa’m a mi fer les coses, a la meva manera. Necessitem ja la vacuna!
–Ja –va rebufar la Paciència–, no veus que no aniràs gaire lluny sense mi? Faràs les coses ràpid i malament, la gent deixarà de creure en tu. Com acabarà la història..?

Daniela Soriano López_3r B Col·legi SAnt Ermengol

Porto setmanes preparant-ho tot, perfecte i calculat, quan ella arribés, ens ho passaríem genial. Primer, aniríem a prendre uns gelats, després al parc i al vespre, aniríem a fer el que més ens agradava: el ximple als llits elàstics. Arribem al local i els llums estan tancats, la porta barrada i el propietari que surt del local. Una gota de suor em regalima pel centre de l’esquena. La situació se’m fa claustrofòbica. M’apropo a parlar amb ell, no hi ha solució, romandrà tancat durant uns mesos.

Abril Mela_3r A EA 2A Ensenyança Santa Coloma

Quan et pregunten com estàs, quina és la primera resposta que et passa pel cap? Segurament la majoria de vegades respons: “Estic bé.” Si analitzes aquesta frase veuràs que es compon de dues paraules, set lletres i, la majoria de les vegades, d’una mentida. Aquesta resposta camufla sentiments com la tristesa, l’ansietat… Perquè és un fet, a la gent no li interessa com estàs, és un formalisme. Només vol sentir que estàs bé i passar a un altre tema. El món està ple d’aquestes incoherències. L’altre dia mateix passejava pel parc amb la meva gossa i em vaig trobar una veïna: “Hola, Josepa! Com estàs?”, vaig dir-li. Com si m’importés…

Alejandro Cano_3R A EA 2A Ensenyança Santa Coloma

Estava dins de l’autobús. Vaig agafar el mòbil. Tenia por. No volia trucar, però… Era important. L’autobús anava per la segona parada i l’ansietat anava creixent. Vaig posar el codi de desbloqueig del telèfon. Com havia pogut arribar a aquella situació? Potser era millor no tornar a casa… Em sentia perdut, no sabia què fer. Vaig prémer el símbol del telèfon. L’autobús estava arribant a l’última parada, havia arribat el moment. Vaig marcar el número. Vaig sentir el to que indicava l’inici de la trucada i, de seguida, una veu a l’altre costat. Un fil de veu quasi inexistent va sortir de mi:
–Mama, m’he deixat la jaqueta a casa.

Aroa Carbalho_3ème D Lycée Comte de Foix

Quan era petita solien dir que quan plovia els núvols ploraven. A mesura que vaig anar creixent em demanava: com pot ser que un núvol guardi tantes llàgrimes per compartir amb tota una ciutat? A partir d’aquell dia vaig entendre que els núvols no ploraven, però nosaltres sí. Començava a ploure, la primera gota corresponia als estius, l’època feliç. La segona eren les meves pors, aquelles que mai havia superat. La tercera, els moments en els quals sentia ràbia, aquells en què m’havia enfadat amb qui més estimava. La quarta em relliscava per la cara i em feia mal. Eren els moments que m’havien deixat buida per sempre més.

Eric Garcia_3ème D Lycée Comte de Foix

Les vacances passades vaig tenir el plaer de descobrir una ciutat que em va sorprendre molt: Marràqueix. És una ciutat mítica, cultural, font d’inspiració per a molts artistes. Vaig viure una experiència inoblidable. I això que he de reconèixer que no em feia gaire gràcia anar-hi. Vaig poder descobrir una ciutat diferent: els mercats sorprenen per la seva artesania, els seus colors, les seves olors atípiques per a nosaltres i les seves músiques. Vaig tastar menjars especiats, agredolços, vaig sentir el pregó de les oracions, amb el seu so impactant… I per moments, vaig pensar que em trobava en el conte de Les mil i una nits.