vane

Laura Martinez_3ème D Lycée Comte de Foix

Mentre admiro el bosc, veig aparèixer una ombra que s’abalança cap a mi. La veig com seguia apropant-se. Em giro i començo a córrer perquè no m’atrapi, sense mirar enrere ensopego amb una arrel d’un arbre. Girant-me veig l’ombra apropar-se ràpidament, m’aixeco apressadament i de lluny veig una cabana, hi entro i tanco la porta i llavors l’encallo amb una cadira que hi ha. Sento cops a la porta, algú vol entrar, espantada veig com la porta s’obre i l’ombra entra i sense identificar-se ni deixar veure el seu rostre, es tira a sobre meu. Em desperto, veig la meva habitació, i aleshores entenc que tot ha estat un malson.

Jules Lépine_3ème D Lycée Comte de Foix

Un matí la meva mare em va despertar, m’havia preparat l’esmorzar clàssic: un tros de pa amb mantega. Una vegada acabat, el meu pare em va portar fins a l’escola, però arribant-hi, no hi havia ningú al pati; clar!, era diumenge. Llavors vam gaudir de tot aquell dia junts. Pensàvem que el dia no podia ser millor, però un soroll em va despertar… “Toc-toc”… Una dona corpulenta entrava a la meva habitació, em va demanar com em trobava, i li vaig respondre: ”Bé, molt bé; té una bona notícia per a mi?- Una parella sueca havia vingut a l’orfenat, però van partir amb la Vanessa. “T’ho juro, els pròxims pares que vinguin, seran teus.”

Mario Pastor_3r B EA Segona esenyança Santa Coloma

A vegades no entenc per què la gent no s’estima a si mateixa, ni al seu cos. Són coses que mai entendré. Si has nascut així, naturalment moriràs així, o sigui que el temps que puguis, estima’t a tu mateix. Perquè ningú ens diu com hem de ser, i nosaltres tampoc escollim com som, és a dir, que aquelles persones que es vegin grosses, lletges o qualsevol altra cosa desagradable, que obrin els ulls i s’estimin. No hi ha res més a dir. No et vulguis canviar perquè te’n penediràs molt si no surt bé. I si això és degut a una persona que no es fixa en tu, tu tampoc t’hi fixis, ja vindrà algú que valgui la pena i que et sàpiga apreciar com ets.

Lua López_3r B EA Segona esenyança Santa Coloma

Sentia que el món s’acabava, que no hi havia ningú més en qui confiar, a qui dir com l’estimava. Ja no tornaria a sentir allò tan inexplicable que em feia sentir ell, amb el seu somriure, les seves bogeries i la seva passió per l’art. Tot tornaria a ser com abans que ell. Fosc, avorrit, trist i sense sentit. A partir del vint-i-set de gener de dos mil disset, no hi havia ningú en el món que valgués tant la pena com ell la valia. La Terra es va quedar sense la persona més màgica i plena d’amor que hi havia. A vegades, hem de saber deixar anar les persones que estimem, perquè mereixen ser felices com i on elles vulguin.

Lucia Oliva López_4t Col·legi Sagrada Família

Tot ha canviat. Tothom em deia que em faries mal, que ho passaria malament, tothom m’ho va dir. No vaig fer cas a ningú perquè confiava en tu. Deies que em faries feliç i que no fes cas dels comentaris dels altres. Em vas fer molt mal i jo continuava estimant-te, vas jugar amb mi com vas voler. Però, saps què? Va arribar el dia que em vaig adonar de tot. Llavors va ser quan vaig decidir que tot acabés, que a partir d’aleshores, jo passaria de tu. Em va costar moltíssim separar-me i oblidar-me de tu. I que sàpigues que ara estic millor. Ja sabia que allò nostre algun dia acabaria. Em vas mentir, millor dit, va ser tot una mentida.

Gabriel Muñoz_4t Col·legi Sagrada Família

Era un dilluns normal per a la majoria de la gent, excepte per a mi i els meus familiars. Per a mi, era un dels pitjors dilluns. Tenia un examen que decidiria el meu futur laboral, l’examen de la selectivitat. Era un dia en el qual els nervis es palpaven en l’ambient, fins i tot al pujar a l’autobús es notava l’ambient més carregat del que era normal. A l’arribar als edificis on ens farien les proves vaig veure que la gent plorava. Suposo que era per les poques ganes que tenien d’avaluar-se. Jo mantenia el cap fred, o com a mínim ho intentava. Estava a punt de començar. Era un sacrifici, però valia la pena. No hi havia marxa enrere…

Chloé Fernandez Bauza_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

Estem sotmeses a haver de suportar al llarg de la nostra vida comentaris que poden semblar divertits als homes. A mi, m’agradaria reivindicar, entre d’altres coses, que ens podem posar el que volem, cadascuna és lliure de fer el que vulgui, ningú ens té de dir com hem de vestir, de controlar-nos on estem en cada moment del dia, és la nostra vida, i no hi ha dret que se’ns vigili. La violència de gènere, malauradament, cada cop s’escolta més. Les dones no som objectes, no servim simplement per cuinar, netejar… hem de ser valorades. Això val tant per a les dones com per als homes, però jo soc una noia i parlo en nom de les dones.

Chloe Coonen_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

Ja sé que no llegiràs aquest text. Però necessito parlar dels meus sentiments. Em sap greu no haver-te dit gràcies, per tot allò que vas fer per nosaltres. Estic molt agraïda per les fotos i els dies que passàvem cantant al costat del piano. Mai oblidaré la teva veu. M’agradava tant, sentir-te! Quan cantaves els meus problemes fugien. Et trobo tant a faltar. Amb llàgrimes als ulls, penso en aquells moments que vam passar juntes. Sabia que te n’aniries, però no podia imaginar que fos així. Ara ja puc escriure que eres un sol. Sempre somreies, a l’hospital també… Quan vaig veure’t per última vegada, recordo la teva cara buida.

Marta Garcia_3r C Col·legi Mare Janer

Pensava que hi arribava, cada cop era més llarg i intens, no sabia si era real. Notava aquella sensació de foscor i buidor per dins. L’únic que volia trobar era la sortida d’aquell laberint. Sentia la presència d’algú darrere meu. Corria sense rumb, intentant arribar a aquella llum que cada cop era més intensa. Vaig ensopegar, no sabia on havia anat a parar. No veia res, havia caigut en un son profund. A l’obrir els ulls, era un altre cop en aquella habitació fosca i avorrida de l’hospital. Però la realitat era una altra, el meu subconscient havia entrat en una espiral de falses emocions, jo volia arribar a la llum de la tranquil·litat.

Pol Badell _3r C Col·legi Mare Janer

Devien ser les tres del matí quan el tren va arribar a l’estació. Jo tornava del meu viatge a San Francisco. Tot era fosc, l’únic so que se sentia era el de les meves passes. Llavors el vaig veure, un home encaputxat que es dirigia a la taverna. Al cap d’una estona va sortir d’aquell cau amb un home, tots dos molt misteriosos. Es van dirigir cap a un estable relativament a prop. Parlaven en un to baix, no volien que ningú sabés el que estaven fent. Sense pensar-m’ho dues vegades, hi vaig entrar. Volia entregar-los a la policia. En plena llei seca tenien un barril enorme de whisky. Els vaig intentar atrapar. Em va ser impossible.