e_640

ZOE RODRÍGUEZ_3ème D LYCÉE COMTE DE FOIX

Per a mi, la meva mare ho és tot. Mai m’ha faltat res gràcies a ella. Sempre està disposada a ajudar a tothom, és com una superheroïna! Sempre troba la solució de tot! És el meu exemple a seguir cada dia, si vull un consell l’hi demano, si vull ajuda amb alguna cosa, l’hi demano. La meva mare està amb mi en els meus records més bonics, i en els més dolents. La meva mare m’ha ensenyat que els llibres no són només paraules sense sentit, ella m’ha ensenyat que els llibres són aprenentatges que et marquen de per vida. Cada dia em demano: què faria jo sense ella? La resposta és res. No m’imagino un món sense la meva mare.

MARTA RAMOS_3r C EA 2A ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Hi havia una vegada una família que va decidir adoptar una gossa. Van decidir adoptar-la per cent euros. Dos dies després, li van posar el nom de Nala. Era molt moguda a causa de la seva raça. Per aquest motiu, li van comprar diversos accessoris. La gossa corria i jugava per tota la casa i la família li ensenyava nous trucs. El primer es basava en com seure, el segon era el d’estar sempre al costat fent bondat. Uns dies més tard, la van portar al veterinari per posar-li totes les vacunes que calien perquè no es fiqués malalta al carrer. Finalment, li van fer més proves i van veure que estava completament sana.

IRIA MATO_3r C EA 2A ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Em dic Clara i tinc tretze anys. Fa unes setmanes vaig conèixer el Nil, un noi nou a classe. Al principi no li feia molt de cas, però un dia vam haver de fer un treball junts a tecnologia. Mentre parlàvem, em vaig adonar que els seus ulls tenien alguna cosa que els feia especials, una llum que m’atrapava. Quan em mirava, sentia com si tot es parés al nostre voltant. Uns dies més tard em va demanar si volia anar amb ell al parc. Quan ens vam veure al parc, va començar a ploure, però no ens importava. En aquell instant, ens vam mirar i, sense dir res, els seus llavis es van posar sobre els meus i es va convertir en un petó suau. Finalment, sota la pluja, tot va desaparèixer. Només érem ell i jo, com en una pel·lícula.

ANNA GÓMEZ-PERRETTA_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Ell és atent, llest i amable. Arribo a casa, encenc el meu portàtil i el veig connectat. M’escriu missatges preciosos, que fan que el cor em comenci a bategar a velocitats gairebé incalculables. La meva mare sempre em diu el mateix, que no m’emocioni tant, que a través de la pantalla res és real. No vull fer deures, ni estudiar, ni sortir, l’únic que vull és parlar amb ell. S’acosta el dia més esperat,  per fi el coneixeria. En arribar al lloc indicat, més pàl·lida no em vaig poder quedar. Era un home vell, baix i calb. Vaig sortir corrents, però ja era massa tard, l’home ja em tenia agafada. Ningú no em sentia cridar, estava sola. 

JOAN GIL ROMEU_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Tot torna a començar, de nou entrem dins la rutina: exàmens, treballs a fer, llibres a llegir, totes aquelles coses de l’escola. I és allà, el moment en què m’adono de totes les coses que feia a l’estiu, aquells viatges en família a les platges d’aigua clara i sorra blanca, totes les cremades per excés de sol… Però no, ara he de tornar i tenir paciència uns altres nou mesos per arribar a la meva felicitat. Així que m’omplo de valor, encara que amb pena, i continuo amb l’esperança d’un altre estiu meravellós. Però tot i no voler estar aquí, ho hauré de superar; ja que sense l’escola no puc assegurar-me poder tenir aquests estius. 

JUDIT EZQUERRA AGUIAr_3r B EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

Fa olor de putrefacció des que entrem en aquella casa. Hi estem acostumades. Amb la meva companya de feina, la Mort, veiem el penjat al mig de la sala. La corda és de bona qualitat. La Mort talla la corda amb la seva dalla i agafa el mort mentre jo envio la seva ànima al cel. Els suïcidis ens fan tenir una feinada de por, ja que tenen més paperassa. Com més jove, més feina hem de fer. A aquest li calculem uns trenta-cinc anys i això vol dir que no tindrem tantes coses a fer. Quan arribem a l’oficina, ens posem a transferir les dades del mort: es diu Eduard i des de ben petit li havien fet bullying a l’escola i, ara, també a la feina. 

MARC AGUARELES MORA_3r B EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

En Joanet va començar a llegir un llibre que tots deien que si te’l llegies et cauria una terrible maledicció. En Joanet no es va creure la llegenda urbana i se’l va llegir. L’endemà es va aixecar com sempre, es va vestir i va sortir de casa. Anava caminant tranquil·lament pel carrer, quan sense més ni més va caure a terra. Es va aixecar, però es va tornar a caure i fins i tot es va estripar els pantalons. Va venir un cotxe descontrolat i fatídicament el va atropellar. Quan va tornar a obrir els ulls estava a l’hospital. Ell no creia que tot hagués passat per la maledicció del llibre i que era mala sort, però ja no sabia què pensar.

EDITH GARCIA GARCIA_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

Tota la gent pregunta: què és l’Esbart? Doncs mira, ara t’ho explico.Tothom pensa que només es tracta de ballar o fer danses tradicionals, però pots arribar a obtenir grans satisfaccions que comencen durant la infantesa. No tot és escoltar un professor, sinó totes les companyies que obtens i tots els records que  podràs guardar, perquè tots els riures que pots gaudir en un sol dia no els aconsegueixes durant anys. La gent només pensa que sols es ballen sardanes o es fan salts, però no té res a veure, ja que gràcies a les danses tradicionals fetes al país pots formar un Esbart i gràcies a tot el que aprens, ets una millor persona.

MARC STOICA_3ème E LYCÉE COMPTE DE FOIX

Recordo un estiu de l’any 2024, tenia 14 anys. Estava jugant a bàsquet com sempre al parc a prop de casa meva. En aquell moment jugava amb uns amics, quan una persona molt misteriosa amb una samarreta dels  Boston Celtics (un equip de l’NBA) ens estava mirant molt. Nosaltres no li vam donar importància, en aquell moment, estàvem entrenant per intentar millorar com a jugadors. Jo estava entrenant molt bé, ningú em podia parar, em sentia superior i ho estava fent molt bé. Quan vam acabar d’entrenar l’home misteriós va venir a parlar amb mi per dir-me que li agradaria entrenar amb mi. A partir d’allà tot va canviar.       

Ana Gabriela Loureiro Prieto_3r A COL·LEGI MARIA MOLINER

Els cavalls ho són tot a la meva vida perquè quan estic amb ells m’oblido de tot. Són animals que em transmeten pau, tranquil·litat, comprensió i amor. De petita, m’encantava estirar-me al camp amb les meves vaques i els meus cavalls. Quan tenia sis anys vaig anar al camp un dia assolellat i molt tranquil. Com de costum, vaig anar a cercar el meu cavall preferit i ens vam ajeure a terra envoltats dels altres cavalls i vaques. Sense esperar-m’ho, el cavall es va aixecar i em va posar la pota damunt del pit, al costat del cor. No podia respirar i gairebé m’envia a l’altre món. El que et dona la vida també te la pot treure.

Isabel Tello Lara_3r A COL·LEGI MARIA MOLINER

Fa anys que persegueixo un somni: viure a Anglaterra i estudiar a Oxford University. Vull ser biòloga terrestre i, si no funciona, biòloga marina. Adoro els animals i penso que hi ha molt poc oceà descobert. I també persegueixo aquest somni perquè tinc un record de ben petita que em lliga amb aquesta nació. Una vegada, al zoo d’Anglaterra, tot passant per la zona de micos, el meu pare es va adonar que un d’ells m’imitava. M’observava i reproduïa els meus moviments. Quan me’n vaig adonar, vaig fer més gestos per cridar la seva atenció i rèiem plegats. Potser aquella experiència va despertar en mi l’amor envers els animals.

Tomas Pinto_3ème J LYCÉE COMTE DE FOIX

Soc el fill de Cristiano Ronaldo, el milionari, i visc en una mansió de 100 milions d’euros. Tenim un camp de futbol a casa per entrenar amb el meu pare i el meu germà, que es diu Cris Junior, per anar a jugar amb la selecció de Portugal i amb el FC Barcelona. Vam guanyar la Champions amb el FC Barcelona, i amb la selecció vam guanyar l’Eurocopa i el Mundial. Per descansar, vam anar de vacances a les Maldives i també a Dubai i, per últim, a Eivissa. Els meus pares van decidir tenir un fill. Rosamelano i jo ja juguem junts a futbol. Soc feliç formant part d’aquesta família

SARA BELAFKIH EL BOUKILI_3ème J LYCÉE COMTE DE FOIX

Fa temps vaig conèixer un noi. Parlàvem molt poc, fins que un dia vam connectar. Fa uns dies, no podíem dir-nos adeu, no podíem parar de parlar. Ell li va parlar de mi a la seva mare. És un amor de noi, tenim moltes coses en comú. Quan estic deprimida parlo amb ell i em sento millor. Em fa sentir coses que mai havia sentit per cap noi. Em tracta millor que ningú. Ara no sé què fer amb ell. Moltes vegades, parlo amb una amiga meva que va al mateix col·legi i a la mateixa classe que ell. Li demano ajuda. És un noi que em valora molt i sap el que vol, té les seves fites. Moltes vegades em vol ajudar amb els deures. Me l’estimo molt! TK

Fiona Pignon_3r A EA segona ensenyança de santa coloma

Em vas deixar sola amb tot l’amor a les mans, amb les esperances que tornessis però aquell dia m’ho vas deixar tot clar. Amb aquell missatge dient-me que ja no volies seguir amb la nostra relació. En llegir aquelles paraules, se’m va caure el món a sobre, amb llàgrimes als ulls vaig escriure: “Gràcies per tot i per fer-me sentir estimada, gràcies per estimar-me com ho has fet.” Però ara em sento desventurada i abandonada, sento com si ningú pogués omplir el buit que tinc. En un moment, vaig pensar que no volies fer-me mal, que volies que fóssim amics però els teus actes deien tot el contrari. Així que, adeu, no et guardo cap rancor. 

IVAN MIGUEL_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA

10 d’octubre del 2023, aquell dia tot es decidia amb un penal. El  noi que l’havia de tirar tenia el cap baix amb la mirada caiguda. Mentre aixecava el rostre per mirar a on volia disparar, va sonar el xiulet. Tot va passar en pocs segons i, a més, tenia tota la pressió d’Andorra a sobre: si marcava aquest últim gol, brindaria el primer Mundial al país. Es va concentrar i va xutar, però la pilota es va dirigir cap al cel sense cap rumb. I, de sobte, final del partit. El porter contrari ho va celebrar amb el seu equip mentre el noi, trist i penedit del que acabava de fer, va ser conscient que Andorra havia perdut el seu primer Mundial. 

Aileen Blanca_3ème I – Lycée Comte de Foix

Una nit, ja ben fosc, caminant pel bosc, la meva amiga i jo vam trobar una església i vam entrar-hi. Vam veure-hi un monjo, però, no era el típic ajudant d’un capellà sinó que era diferent i feia molta por. Ens vam asseure i no parava de passar pel nostre costat. Abans d’anar-nos-en, vam sentir un soroll estrident, ens vam espantar i llavors va arrencar a córrer cap a nosaltres. No sabíem què fer i ens vam amagar ràpidament dins d’una saleta contigua. Quan estàvem tancades allà, uns monjos van aparèixer esbotzant la porta. No teníem sortida, ens havien trobat. Ens van portar a un lloc molt estrany i llunyà. Van matar la meva amiga. 

Santiago Beltran_3ème I – Lycée comte de Foix

Estava cansat, notava que els braços no m’aguantarien gaire més i que probablement, a causa del fred, cauria i no aconseguiria complir el meu objectiu: pujar fins a dalt d’aquell cim gelat. Vaig seguir pujant i llavors vaig veure la cresta a pocs metres per sobre meu. Se’m va accelerar el cor, vaig mirar cap avall i vaig veure els meus companys bastant més endarrerits. Seria el primer a arribar, el guanyador, el millor alpinista. Però aleshores, vaig sentir el timbre de l’escola i, desanimat i decebut, em vaig adonar que no estava escalant una muntanya, com a la meva imaginació, sinó el simple mur d’escalada exterior de l’escola. 

JAN COLLDEFONS PICART_3r B COL·LEGI MARE JANER

Vaig arribar, vaig somriure, em va mirar, vaig riure. El camp ple de flors, somriuen, volen cors. S’ajunten les muntanyes, m’estimes o m’enganyes? Una bonica història d’amor o potser és… de terror. Arriba un bou, amb les banyes, l’envesteix. Jo vaig voler ajudar, però algú m’aturà. De la veritat em vaig assabentar; ella no era la bella dama, sinó la propietària d’un anell de diamant, brillant, però repugnant. Resulta que estava casada. Jo no ho sabia, pensava que jo era “el” i no un més. Resulta que ella tingué: un marit, un noviet i dos xicotets. Cent dotze! Cent dotze cors. Ajudeu-me! Jo n’he perdut un; ella n’ha trobat massa.

AINHOA TOMÀS FERREIRA_3r B COL·LEGI MARE JANER

Eren les dotze de la nit i no hi havia ningú a comissaria. Estava sol revisant denúncies i, de sobte, em van trucar. Una nena de catorze anys havia desaparegut. Vaig anar cap a la casa. Ja hi havia pràcticament tot el departament de policia buscant l’adolescent. El pare ens donava tota la informació que podia, la mare, en canvi, estava preocupada per la seva filla. No volia perdre-la. Tots estàvem en alerta dins la casa. Van passar hores. Llavors algú va trucar des de fora. Vaig sortir, hi havia una noia despentinada enmig del carrer. A la mare se li van obrir els ulls. Es va trencar el silenci. La noia va parlar: “Mama… Què passa?”

THIAGO DOMÍNGUEZ_3r A EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Em llevo del llit, a l’hospital. Estic sol, no hi ha metges, no recordo qui soc, ni què faig aquí. La meva roba té sang i marques a tot arreu. Surto de l’hospital, les feres són a tot arreu a la ciutat. Hi ha cadàvers a terra. Les evito tant com puc, i em moc sigil·losament per no posar-me en perill. La figura d’un home que sembla un llop se m’apropa. M’ha vist i tinc clar que la lluita començarà. L’adrenalina de sobreviure em fa resistir. Miro el meu cos, m’adono que també m’ha ferit. La lluita acaba. La caça comença. La sang no para de rajar. El temps sembla haver-se aturat. M’hauré de tornar a llevar.