Majors de 15 anys

Quim Gregori_3r A Col·legi Mare Janer
Encara recordo aquell dia tan estrany de fa tant de temps, quan vaig entrar en aquella sala i va entrar la persona a qui no pretenia agradar. Vaig tenir un mal pressentiment. Agafant una galeta, d’aquelles que amb tant entusiasme menjava, i sense parlar-li de vostè, vaig començar a mastegar-la. Li vaig proposar un parell d’idees per a un projecte, de les que menys m’agradaven, sense gaire entusiasme i li vaig escopir mitja galeta a la taula i ho va observar. Va dir que era de les millors idees que havia sentit i que ho havia visualitzat tot als perdigons de galeta. Em va fer director general per la meva “fantàstica idea”, curiós.

Nora Celades Vila_3r A Col·legi Mare Janer
Era dempeus al terrat de l’edifici, a la vora. Pensava i pensava i no sabia si fer-ho. Pel darrere va sentir una veu masculina que deia:
–No ho facis.
–Per què? –va preguntar.
–Perquè no val la pena.
Es va girar i era un noi bastant atractiu. Van estar parlant una estona i després van anar a prendre un gelat. A poc a poc en van fer molt amics. Anaven passant els dies i les setmanes i cada vegada se sentia millor amb ell. Se n’havia enamorat. Un dia li va dir el que sentia i va ser recíproc, van ser molt feliços. Però, és clar, això no havia passat. O sí, però només al seu cap. Ella tenia esquizofrènia i s’estava tirant del terrat.

Ouafa Zidan Ouariachi_3ème H Lycée Comte de Foix
Són les 11 de la nit i no puc dormir. Decideixo sortir a fer un passeig i prendre l’aire. Fa una mica de fred i està plovent, per això em poso la jaqueta i surto. Vaig caminant tranquil·lament quan, de sobte, sento un soroll estrany. No li dono importància i segueixo caminant. Sento algú darrere meu i començo a tenir por. Em giro i veig un gosset que es posa a bordar. M’avança. El segueixo i junts arribem a una casa molt estranya. Em quedo mirant el gosset, però no fa res de res. Decideixo tornar a casa, perquè ja és massa tard; però el gos es posa a bordar insistentment i això m’alerta. Abans de marxar veig una carta a terra…

Pol Castillón Ruiz_3ème H Lycée Comte de Foix
Arribada l’alba, tots els raigs de sol es veuen reflectits en la meva escorça. Estic trist. Ahir va ser un dia dur: dos amics van ser arrencats davant meu per convertir-los en paper. Tinc 568 anys. N’he vists molts caure a les tenebres. Tots els homes que venen a complir la seva missió i em veuen diuen que soc vell. Alguns diuen que soc un Ent, com diria en Tolkien: un arbre amb vida pròpia que vigila els boscos. L’única diferència que tinc amb ells és que ells parlen i jo no. Ells es mouen i jo no. Ells es poden protegir i jo no. També són anomenats Pastors d’arbres. Com m’agradaria ser pastor i protegir-me d’aquestes bèsties.

Yuri Sendon Risco_3r C CEMM La Margineda

El Marc va venir dels Estats Units. Ell va agafar un avió cap a Barcelona on va instal·lar la seva clínica. Un cop instal·lat al seu despatx de l’hospital, va començar a remenar líquids. Tot anava bé, fins un matí que va anar al laboratori. Allà l’esperava una dona amb el seu fill. El nen anava amb cadira de rodes. La dona li va demanar que intentés fer una cura perquè l’Evans pogués caminar. El Marc va acceptar i es va posar a remenar líquids, però un d’ells no va fer una bona reacció. En un instant la barreja dels líquids van provocar una explosió i es va sentir BOOM!
Molta gent va morir aquell dia a l’hospital.

Xuan Zheng_3r B CEMM La Margineda

Tot això comença justament un dia abans del primer dia de col·le. Era un dia normal i jo estava jugant amb el meu ordinador, i de sobte, la meva mare va entrar em va dir: –Xuan, demà comença el col·le, i el tercer d’ESO és molt important, per això, quan comenci, no et deixaré jugar amb l’ordinador. Jo estava una mica trist perquè no podria jugar més, i llavors vaig preguntar a la meva mare: –D’acord, però avui puc jugar mitja hora més perquè és l’últim dia de vacances?
La meva mare em va dir: –No, ja és molt tard i  has de llevar-te molt d’hora. Aquesta nit he somiat que de gran seré un gamer professional i guanyaré molts diners.

Marcel REquesens Miñano_3r B EA 2A Ensenyança d’Ordino
El Paco i la Paca es van casar, i ben contents van decidir anar-se’n de viatge. Ho tenien tot preparat, pensaven que viatjar era una cosa senzilla. Però quan van arribar a l’aeroport es van trobar que no podien volar perquè no s’havien vacunat contra la covid-19. Els dos es van enfadar molt, van començar a fer comentaris desagradables als treballadors de l’aeroport, perquè afirmaven que a la pàgina web no s’informava que calia estar vacunat. I era veritat, enlloc hi deia res. Ben enfadats se’n van anar cap a casa. Mentre  miraven les notícies a l’hora de dinar van veure que l’avió que havien d’haver agafat s’havia estavellat.

Eric Moynat Marchan_3r B EA 2A Ensenuança d’Ordino
28 graus, primer campionat internacional, final contra Argentina, selecció espanyola. 90 minuts de joc, un ambient espectacular, no hi ha temps per pensar-hi, pip, comença el partit. Moltes ocasions perdudes, minut 45, mitja part. Es torna a reprendre el partit, el número 9 agafa la pilota, fa una carrera de 20 metres, quanta adrenalina en un sol instant. De sobte, rep un cop al peu esquerre terrible, l’àrbitre ensenya la vermella. En aquell moment el jugador agafa la pilota, es disposa a llançar el penal, fa 3 passes, xuta i… sona el timbre de l’escola, el partit s’ha acabat.

Ana Novo_4t Col·legi Sagrada Família
Arribo a casa, bereno, miro el mòbil, acabo, vaig cap a la meva habitació, entra la Lluna, la meva gossa, que com sempre vol jugar i m’intenta consolar. Faig els deures mentre escolto música. M’estiro al llit, penso, respiro, em poso nerviosa, intento tranquil·litzar-me. Recordo com de malament que ho he passat anteriorment. Voldria canviar un munt de coses però no puc. Vull ser com abans, però no en soc capaç. Vull tornar a ser feliç, com quan anava al parc amb els pares i amb la germana. Però sempre hi haurà un ‘però’ per a tot. Miro una foto antiga meva, penso en el que vull ser, en el que vull fer. Si tan sols pogués tornar a viure…

MARTINA NAVARRO_4t COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA
Una vídua amb tres filles. La gran es deia Rosaura, la mitjana es deia Rosa i la més jove, Rossor. La vídua va heretar una caixa, que no podia obrir fins fer-se gran. A l’envellir va rebel·lar-ne l’existència a les seves filles. Cada una de les germanes pensava que eren mereixedores de la caixa. Al morir la mare, cada filla va heretar una clau que no podien usar fins que fossin velles. La primera en morir va ser la Rosaura. Dos anys després la  Rosa. La Rossor té les tres claus i obre la caixa. Dintre va trobar un paperet doblegat que posava: “Harmonia”. La Rossor va comprendre la importància del secret en la unió de les tres germanes.

Cristian Fueyo Cordero_3ème J Lycée comte de foix
A l’estiu després de l’ escola jo me’n vaig al poble dels meus avis, on per sant Joan es fan unes festes amb música. Xarangues, molts amics, el poble està repartit per penyes que venen de fora però no passa res, són benvingudes. El primer dia a la tarda hem d’anar a missa però després tenim sangria amb galetes de recompensa! A la nit llencem petards i coets. Després tenim unes fires amb atraccions, uns braus i un grill. L’ últim dia tenim una xocolatada amb xurros que ens encanta. Gaudim de les últimes discoteques mòbils i concerts amb sangries i menjars de tot tipus. Hi trobem molts bars on venen de tot i així fins que es fa de dia.

Fiona Sarasa Sans_3ème J Lycée comte de foix
En Jordi era un nen molt simpàtic, de 9 anys. El seu dia a dia va canviar radicalment. Anava a l’escola, passava el dia estudiant i a la tarda, el pare l’anava a recollir per anar a jugar a bàsquet una estona. Estava a punt d’arribar el moment que esperava, ansiós, des de bon matí, per anar a jugar i a riure. Es va estranyar, ja que el pare sempre arribava puntual. Malauradament aquell moment no va tornar a succeir, ja que van avisar-lo minuts després que el seu pare havia patit un accident mortal sortint del treball. Des d’aquell fatídic dia va caure en depressió. Anys després va dedicar-se al bàsquet en homenatge al seu pare.

Teo Tugues Sorribes_3r C EA Segona Ensenyança d’Encamp

Sentia com els ocells cantaven sobre les meves branques, notava com el vent colpejava el meu tronc, com algun animaló rosegava a les meves arrels o quan la pluja queia i regalimava per l’escorça blanca. Em vaig despertar i no em va agradar el que vaig veure… Una gran fulla metàl·lica i afilada estava donant cops al meu estómac sense parar. També se sentien uns sorolls molt molestos que venien d’uns aparells elèctrics que en deien moto… no sé què. Els assassins d’arbres estaven preparats per fer caure el meu gran cos al terra humit del bosc andorrà. Quan la meva estimada em va dir que no, totes les meves esperances es van esvair.

Dani Da Rocha Pereira_3r C EA Segona Ensenyança D’Encamp
La Lorena volia integrar-se a un grup de nois i noies, però havia de fer una prova. Per tal d’integrar-se, va acceptar allò que li van dir: era entrar en un hospital abandonat per trobar una caixa que hi havien amagat per fer la prova. La noia es va repensar si entrar o no. Va decidir d’entrar i buscava i buscava. La va trobar, però es va quedar en xoc al baixar les escales, en trobar un noi sense vida. Amb molta por, va sortir corrent fins al grup d’amics i va començar a explicar el que havia passat. Es van riure d’ella fins que van veure el cos que es movia. Es van espantar i van córrer, però un cop d’aire va tancar la porta.

Axel González Catalán_3B Col·legi Sant ermengol

És la cursa anual de l’escola i el guanyador és en Jaume (el més ràpid de la classe) que ja està acostumat a quedar primer i, per tant, no ho celebra, mentre que en Samuel (un nen que mai havia guanyat cap cursa) queda tercer i ho celebra amb molta emoció i energia com si ell hagués quedat en primer lloc. El primer nen no ho entén i no dona importància al fet d’endur-se un altre premi a casa, però això ens ofereix una important lliçó, ens ensenya que per molt que nosaltres aconseguim alguna cosa, si no ens esforcem per aconseguir-la no ens donarà la satisfacció que voldríem.

Ian Gilabert González_4t A Col·legi Mare Janer
Quan l’intercessor fa sonar el xiulet, saps que ets l’escollit per a perforar la porteria des dels onze metres que separen la pilota de la porteria que defensa el contrari, decidit a derrocar el meu somni de triomfar en aquesta final que tant temps porto rumiant. Ubico la pilota al punt de penal, miro el porter, aquest em mira desafiant-me amb els seus ulls verds, jo segueixo el meu camí i espero que l’àrbitre faci ressonar el xiulet. Quan l’home xiula, sento de fons tota la gent que es troba a les graderies corejant el meu nom, finalment dirigeixo la pilota al costat dret i s’enfonsa a les xarxes. La final és una realitat, és nostra.

Ainara Zazo Díaz_4t A Col·legi Mare Janer
Farta d’injustícies, farta del “no es pot”. No es pot sortir al carrer com vols, no es pot gaudir del que t’agrada, ja no es pot ser feliç sense algú. Ja no es pot. No pots sentir-te malament sense terceres persones, no pots ser tu mateix sense crítiques ni paraules ofensives. Així no es pot. No està bé aquesta societat d’ara on no es pot ser qui vols, ni com vols. Ja no es pot ser respectat, no es pot ser amic o estimar qui tu vols, no es pot ser d’un altra religió o creença sense ser jutjat ni discriminat. No es pot viure. No es pot ser petit, gran, gras, prim, blanc o negre. No es pot ser persona en aquest món tan hipòcrita.

Ainhoa Piccino_3r D EA 2A Ensenyança d’Ordino

Li anava el cor a mil, era una cursa molt important. Estava a la sortida i no podia respirar. Va començar a baixar i de tan nerviosa com estava anava cada vegada més de pressa. Tant, que no veié ni els entrenadors que estaven a la pista. Anava massa ràpid. La por la va envair, no veia ni passar les portes. Mai havia anat a aquella velocitat, no podia frenar. Estava descontrolada. I de cop, es desperta dins d’una habitació, de color blanc apagat. La pobra nena es troba a l’hospital, en un estat molt greu, i ja no podrà esquiar mai més per la gravetat de l’accident.

Abril Palacio_3r B  EA 2A Ensenyança Encamp
Era un dimecres a la tarda quan la Júlia era al parc, jugant sola. Un nen anomenat Max es va apropar per jugar amb ella. La Júlia, en veure el Max, se’n va anar corrent. En Max no va saber per què tothom se’l mirava. Era un nen molt curiós i ningú jugava amb ell. En Max tenia un problema anomenat autisme, però era molt llest, era un dels més llestos de la classe. Després de dues setmanes, el Max va tornar a anar al parc i es va trobar la Júlia. Ell li va pregunta a la Júlia per què se n’havia anat corrent. La Júlia va callar, però el Max va continuar preguntant fins que la Júlia li va dir que eren germans de diferents pares.

Alejandro Mouta_3r B EA 2A Ensenyança Encamp
Quan ja és fosc es diu que un assassí en sèrie surt del seu amagatall i mata tots els nens i nenes que hi ha al carrer. Això passa des de fa molts anys, però jo mai m’ho vaig creure.
Vaig sortir al carrer en una fosca però animada nit de carnaval, tots estaven disfressats i portaven la cara coberta amb una màscara. Hi havia unes persones que estaven deixant un 4 de piques a diversos llocs solitaris del parc, m’hi vaig apropar i un lleuger ganivet es va recolzar sobre el meu coll. Després d’això no recordo res més, doctor…