Majors de 15 anys

Jan Regada Hierro_4t B Col·legi Mare Janer
Les mans em tremolen. No soc aquí. Estic a dins. És molt gran, a la vegada, petit, agradable i fatigós. Ho tinc en un racó i no puc esborrar res. No és la primera vegada ni l’última. Noto una fredor que no em deixa el cos, i una escalfor que no em deixa que surti de dins. Sé què vindrà, però no en quina forma. El temps no et fa vell, però sí fa oblidar-te’n, amb ulls tristos, amb braços lents, amb ànima que pesa i amb ment viatgera. Un record distingit se m’apropa i m’arrossega, i penso que no el podré oblidar mai. Em persegueix com una ombra, nit i dia, aguaitant el moment indicat. Se’n va, però per tornar i deixar una altra ombra.

Alma Ibáñez Prieto_4t B Col·legi Mare Janer
Pensava en ell, en el seu rostre, en els seus ulls, en les seves mans, en el seu record. Cercava en el meu cap moments al seu costat. Però tot em recordava a l’últim any, quan tot va començar a enfosquir-se. Ho recordo tot, com si fos ahir. Sentia ràbia pel que va passar i, alhora, enyorança, perquè el volia amb mi. Egoisme era l’únic que quedava entre nosaltres. Els dos volíem ser feliços i no ens importava el que l’altre sentia. Volia tornar a veure el seu somriure i escoltar de nou la seva veu. Tornar a estar junts, encara que ni a un ni a l’altre ens fes bé. Necessitava abraçar-lo un cop més, tot i que sabia que vindria un adeu.

Luca Stejar Cereghini Trifu_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO
Cec, sord i mut. Té una sensació d’impotència i de no tenir el control sobre ell mateix, però a la vegada se sent a gust. Es troba immòbil, davant de l’Abisme, i no vol anar cap allà. Viu aventures, i experiències impossibles, que poques vegades tenen sentit, i es deixa portar, fins que escolta un soroll fort, estrident, repetitiu i agut. Nota com l’Abisme l’envolta, a poc a poc. L’Abisme s’obre i es tanca per moments, però ell ja no viu aquelles aventures i fantasies. De vegades veu llum, de vegades veu foscor. Però l’únic que a ell li preocupa és el temps. I en aquell moment s’adona que ningú mai no ha dit que l’Abisme fos fosc.

Noa Borrego Gispert_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO
Tot començà en un pis que un noi compartia amb una noia jove. La noia amb què compartia pis era una mica rara i ell es pensà que el mataria. Doncs decidí avançar-se a ella. El dia que ella va marxar de viatge, va decidir actuar. Passades unes hores li va rastrejar el telèfon i veié que era a prop. Sense pensar-ho va sortir al balcó i es va penjar. En arribar, la noia sortí al balcó i es quedà paralitzada. La policia interrompé el silenci i l’esposà. Ella es defensà dient que hi havia una càmera al balcó, ja que amb les seves pròpies paraules no la creien. La policia veié la càmera i descobrí la veritat i veié que era un suïcidi.

Noa Cortés Romero_3ème I Lycée comte de foix
Era un dia normal, la Xènia havia anat a l’escola, el que li feia molta por ja que li feien bullying. Sempre que arribava s’amagava als lavabos perquè ningú la veiés, i s’esperava fins que toqués el timbre, com cada dia. Un dia va arribar una noia, la Carla, era alta i molt guapa. La Carla va veure com la Xènia sempre després de classe s’amagava als lavabos i com li feien bullying. Llavors va decidir de defensar-la i començar a parlar amb ella. Des d’aquell dia es van fer molt amigues, i la Xènia va començar a sociabilitzar-se. Gràcies a la Carla, la Xènia era molt més feliç, no s’amagava més als lavabos i ja no l’assetjaven més.

Aleix Guil_3ème I Lycée comte de foix
Un dia vaig sortir amb vaixell i vaig voler explorar a alta mar. Vaig estar navegant durant unes hores. Vaig parar per dinar i per veure els peixos. Vaig decidir tirar algunes restes al mar. De seguida van arribar peixos de tot tipus com dorades i oblades. Als pocs minuts van començar a venir depredadors com les barracudes i les tonyines per atacar-los. Als deu minuts van arribar taurons. Vaig estar durant un hora admirant aquell espectacle fins que de cop, vaig veure una ombra arribar. Aquella ombra cada cop s’apropava més, i va saltar fora de l’aigua. Des d’aquell dia, mai més he tornat a veure una criatura tan majestuosa.

David Garcia_3r E EA Segona Ensenyança d’Encamp
Un àngel va sortir vestit de llum i ens va dir que el seguíssim, que jo i el meu amic érem joventut. Vam caminar cap endavant. Vam arribar a una ciutat, les portes eren de perla i el mar era cristall. Els carrers eren d’or, un or impressionant, or celestial. De cop, algú em va tocar l’esquena. Era la meva vella mare i vaig començar a plorar. Em va tocar la cara i em va dir que no plorés, que algun dia ens veuríem, però que havia de marxar. Ara viu lluny i la trobarem a faltar, vaig anar corrent a abraçar el meu amic i em feia mal el cor, em va xiuxiuejar a l’orella que aquí a dalt estava millor.

Biel Estrada_3r E EA Segona Ensenyança d’Encamp
Ell estava allà, sol, sense ningú amb qui compartir mirades ni paraules. Però estava convençut que volia fer-ho, mai ho havia tingut tan clar. Mai havia estat tan a prop d’allò anomenat col·lapse, de la fi de tot el que coneixia fins al moment, de les seves pors, de les seves penes, de totes les seves injúries. Tot pel que ell havia lluitat i s’havia sacrificat des de petit estava a punt de desaparèixer. Finalment ho va fer. Aquells breus instants per ell van ser eterns. Totes les imatges de la seva vida van passar davant d’ell, però al final del viatge la llum ho va destruir tot.

Nil Romero Segura_3r C COL·LEGI MARE JANER
Benvolgut cap de feina, A causa de la crisixytkm econòmicauwva quez<5gl estem vivint, li demanotf4mkl,- amablement.5a< un augment del,ljy meu sou. Aprofito l’avinentes4gwl,rjgna per saludar-lo atentamñ `´., Joan
Bon dia, Joan, Entenc que vol que li apugi el sou, però tampoc cal que per això tingui una paràlisi cerebral o un atac de cor. Es troba bé? Vol algun medicament? Pel que fa al sou, l’hi puc apujar un màxim del 10%.
Atentament, Antoni. Benvolgut cap de feina, Em complauxs6tiij sentir això. I no, no m’està venint cap atac de corcsukm ni cap paràlisi, és tot culpa-´ñ.utz< del meu gat. Li agrada posar-se al meu teclat. Cordialment, Joan

Lucia Fraile Mateos_3r C Col·legi Mare Janer
De cop i volta, tot es va tornar fosc, tot va perdre el sentit. De sobte em trobava sola, envoltada de tanta gent, tanta gent estranya, gent que jo mai havia vist. Però d’un moment a l’altre tothom va desaparèixer, en aquell lloc ja no hi quedava ningú. Només hi era jo, allà sola. De sobte una brisa fresca va recórrer tot el meu cos. Què era aquella sensació? Vaig sentir una veu dolça que cridava el meu nom, una veu que em va transportar a la meva infància, una veu que feia molts anys que no sentia, que lluitava per recordar. Ara el fred s’ha transformat en caliu, ara ja soc on sempre havia volgut ser, amb ella.

Carla Solsona Albié_3ème H Lycée comte de foix
El meu germà és un pesat! Sempre està plorant per no res. Aquest cop ho fa perquè l’he pegat amb el cinturó. Els meus pares em renyen, perquè l’he agredit; però és ell qui m’està buscant les pessigolles! Com que ell és més petit, no li diuen res. Per això jo he de renyar-lo, perquè tingui una bona educació! El problema és que quan el pego, va plorant als pares exagerant el que li he fet. Però després té por perquè li faig la mirada de terror que vol dir: quan marxin els pares… T’arrencaré el cap! Els dos tenim insults propis: ell em diu que és el preferit i jo que és adoptat. Bé, és un pesat; però també és el millor germà del món!

Aleix Espuga_3ème H Lycée comte de foix
El cel esdevenia negre i gris. El cor em bategava molt fort. Va començar a tronar. La pluja queia amb força i el camp es va enfangar. Cada cop em costava més avançar i superar els obstacles que amb força m’impactaven, mentre el fred i la pluja em baixaven la moral. De sobte, un cop molt fort em va impactar i em va fer caure al terra fred i moll. Sentia crits que no podia distingir. Mentre m’aixecava desorientat per les empentes rebudes, em van passar la pilota. Nerviós i atordit, vaig superar l’últim tram i el moment esperat va arribar: vaig sentir un xiulet i en un francès del sud poc comprensible, l’àrbitre va cridar: “UN BUT!”

Yunue Barja_3r D EA 2A ensenyança Santa Coloma

Havia estat la millor àvia del món. Ho feia tot per nosaltres i era molt generosa. L’any que jo feia els 18, quan s’atansava el meu aniversari, em va dir que aquell any no podria venir a la meva festa d’aniversari. Jo no ho entenia, per a mi era un dia important, ella ho sabia. Li vaig dir que si no venia podia oblidar-se de mi perquè no li parlaria mai més. Finalment, l’àvia no va venir a la meva festa, i quan ja estàvem a punt de marxar del local que havíem reservat, vam rebre una trucada: l’àvia havia desaparegut. Els pares es van mirar amb els ulls plorosos. La trucada era des del Centre d’Acolliment de Malalts d’Alzheimer.

Júlia Bakshi_3r D EA 2A ensenyança Santa coloma

Entrà a l’escola amb un sentiment contradictori. Estava trista i emocionada a la vegada. Era l’últim dia d’escola, l’últim dia de 4t d’ESO. Arribà a la classe i s’ho trobà tot recollit: ja no hi havia ni llibretes, ni fitxes… Res. Al pati, parlà amb els seus amics sobre la nostàlgia que sentia pels anys viscuts, no sabia si els tornaria a veure, i això l’entristia. Els seus camins prendrien direccions diferents, ella faria batxillerat i sabia que els seus amics no. Passaren les hores i sonà el timbre que marcava l’hora del comiat… L’Anna, de sobte, sentí: “Vinga, Anna, que avui comences 4t! Lleva’t, que faràs tard!”.

LucÍa Riestra Mesas_3r A Col·legi Sant Ermengol
La Sarai va a viure a Barcelona. Abans vivia en un petit poble d’Aràbia. El dia que va arribar es va instal·lar al seu nou pis, que estava a la vora del nou col·legi. El dia següent havia d’anar a comprar-ho tot perquè ja començava. Va anar al supermercat i va agafar tot el necessari. Se’n va anar a dormir molt nerviosa. L’endemà es va aixecar a les 6.50 perquè començava a les 8.00, es va arreglar, va esmorzar i va anar a classe. Tots la miraven estrany pel seu color de pell i ella se sentia supermalament, tots es reien d’ella. Va acabar anant a plorar al lavabo i des d’aquell dia no va voler anar més a l’escola per tot el que li feien.

Pablo Carrascosa Cardona_3r A Col·legi Sant Ermengol
Parlem de poesia? Quan parlem de poesia, parlem dels grans poetes d’abans.
O si més no de composicions escrites fa molts anys.
Està clar que anys enrere hi havia una gran afició per la poesia. O no?
Suposo que es tenia temps per conversar amb un mateix. Avui en dia, no.
I per això s’ha perdut? Massa feina? No està ben pagada? No està ben valorada?
Amics, la cruel realitat és que mai l’individu havia tingut tan poc valor.

Jana Fonseca_3r Col·legi Sagrada Família
Una vegada una noia que es deia Laura estava sola a casa mirant la televisió. Quan el dia va caure, va a començar a notar coses estranyes i de sobte va sentir un soroll fort. Es va dirigir a la cuina, va encendre el llum, es va quedar en xoc. Hi havia unes lletres de color vermell pintades a la paret que deien: “Tens cinc minuts per començar el joc, si no ho fas, moriràs” No sabia a quin joc es referia i tenia molta por però no es va rendir, va buscar una pilota per jugar, però l’esperit li va dir que el joc que havia escollit era incorrecte, a la noia li quedava molt poc temps i es va adonar que l’esperit volia jugar a la ouija.

Noa Fernández Orellana_3r  Col·legi Sagrada Família
Aquell matí em vaig aixecar més aviat perquè havia sentit un soroll; vaig pensar que seria el meu pare, però em vaig adonar que estava sola a casa.
La nit anterior havia anat a sopar a un restaurant. Era una nit estranya, més ben dit, jo la sentia estranya, com si pressentís que passaria alguna cosa fora de lloc. La nit va ser tranquil·la. Al restaurant vaig trobar les meves amigues. Vaig entrar al lavabo, semblava un lloc desert; em vaig mirar al mirall i vaig veure un rostre que no era el meu. Quan vam sortir, al costat hi havia un cementiri i allà, asseguda en una làpida, hi havia una noia amb el mateix rostre que acabava de veure.

Erica Jijiie_3ème D Lycée Comte de Foix

Cada estiu vaig a veure la meva família. Potser el que ara diré pot semblar una mica fred, però he pogut adonar-me de la hipocresia que pot arribar a tenir la família a vegades. Jo soc la filla més gran de totes les meves cosines, sabent que soc la més gran, sempre he tingut tota l’atenció de la meva família, i clar, com tothom, et sents “important”. Però, fa uns mesos, el meu cosí més gran va conèixer una xicota, ella va venir perquè tothom la conegués. D’un dia a l’altre, tothom va començar a ignorar-me, era com si jo no existís, ja que tothom va començar a tractar-la com a una celebritat. Era com si ara ella fos jo i em sap greu.

Alba Duarte_3ème D Lycée Comte de Foix

Era una nit de febrer, estava amb la meva família passejant pels carrers de Nova York i vam decidir anar a un restaurant. Mentre hi anàvem, un senyor em va parar per preguntar-me la direcció d’un lloc que no vaig reconèixer, li vaig dir que no coneixia el lloc i, quan estava a punt de marxar, el meu cos es va paralitzar; no podia moure’m. La meva família va continuar  caminant sense adonar-se que jo estava parada. Veia com s’allunyaven i de cop em vaig desmaiar. Em vaig despertar a l’hotel, estava estranya. Els meus pares estaven dormint, vaig agafar el telèfon i quan vaig veure l’hora, era el dia d’abans. Crec que va ser un somni.