Majors de 15 anys

Jaime Jiménez_4t A COL·LEGI MARE JANER

Tic, tac, suors fredes, mirada al rellotge, quinze minuts, mirada al professor, aquest respon un dubte al company, torna la mirada al paper, entre tinta i suor copio el text del mòbil. “La simbiosi és un procés pel qual bla… bla… bla…”, copio ràpid i atent, dues paraules, mirada al professor, respiració profunda, tic, tac, mirada al mòbil, torno al formulari, poso la resposta a la penúltima qüestió de l’examen. En queda una. Mirada al rellotge, cinc minuts, mirada al professor, on està? El busco, no el trobo, fins que miro al meu darrere. El professor disposat per enviar-me ràpidament a fora, amb un zero també. Missió fracassada!

Abril Vinyal_3ème J Lycée Comte de Foix

Avui, dia 15 de novembre, encara tinc en ment les nits d’aquest estiu. Els dies de fred i neu es van apropant, però el meu cap segueix enfocat en aquella temporada. Sortir amb els amics, nits de cartes, baixar al mar de nit amb els cosins…
Tinc en memòria quan anàvem a Barcelona amb els meus cosins i la família es reunia com si fos un sopar de Nadal. Aquelles nits, on fora d’Andorra, sortíem per donar un tomb o per anar a fer un gelat sense haver d’abrigar-nos. Desitjo que aquest curs passi ràpid per reviure-les, però també tinc ganes d’hivern i de neu.

Èlia Loran Mellado_3r A Col·legi Mare Janer

Mai hauria dit que una bola de pèl em robaria el cor. Petit com una pilota de tennis, blanc i negre com una pel·lícula dels vuitanta. Quan marxava cap a l’escola, m’acomiadava d’ell. Em passava tot el dia pensant en ell. Quan arribava a casa el saludava i l’acariciava. Abans de fer els deures em passava una estona jugant amb ell. Un hàmster que no sabia qui era jo ni per què estava tancat en una gàbia, però jo sí que ho sabia i la seva companyia em feia molt feliç, era el meu millor amic. Aquests quasi dos anys amb ell han estat els millors. Si he dit que em va robar el cor, és perquè encara no me l’ha tornat. Et trobaré a faltar.

Andrea Pazos Guerra_3r A Col·legi Sant Ermengol
Era una adolescent que tenia una vida una mica complicada, ja que els seus pares tenien problemes i els seus companys no l’acceptaven a classe. Així que la seva àvia li va regalar un diari amb moltes pàgines perquè pogués escriure tot el que li agradaria explicar als altres.
Després d’uns anys, a la noia se li va ocórrer que podia publicar-lo en una editorial. I uns mesos després li va canviar la vida totalment, ja que l’havien llegit milions de persones, s’havia fet famosa i tots els companys de classe volien ser amics seus perquè era coneguda per tot arreu. Per tant, ella va aprendre de seguida com d’interessades eren les persones.

Andrea Aixàs Martínez_3r A Col·legi Sant Ermengol
Sembla que la gent quan té diners perd el cap. Fins on poden arribar? Us ho heu preguntat mai? Passejo per Piccadilly Circus i em fixo en la diversitat de persones que m’envolten. Rics, que de tant presumir algun cop fan el ridícul,  pobres que supliquen per una bona vida, treballadors que cada dia es deixen la pell. Quin món tan mal repartit,  uns molt i altres amb prou feines sobreviuen. És just? El ric cada cop més ric, i el pobre cada cop més pobre. Només cal veure com està el preu del menjar, del gasoil, de les energies… Quan aconseguirem arribar a un món equitatiu? Malauradament mai, als rics no els interessa.

Isaac Blanch Ferre_3r B EA 2A Ensenyança Encamp

Era un dia assolellat, però trist. Ho deixava tot: els amics, casa meva, la família i tota la meva vida. Vaig sortir a fer l’última volta que faria vivint allà i vaig avisar la meva millor amiga perquè vingués. Encara que féssim bona cara, els dos sabíem que teníem un tsunami d’emocions que lluitaven per sortir del nostre cos. Quan ens vam acomiadar, la vaig abraçar i durant aquells moments vaig veure la meva infantesa passar davant dels meus ulls. Finalment tot es va fondre i vaig aparèixer en un lloc que no era on m’havia criat.
Malgrat que ara em trobi a kilòmetres de distància encara avui estic connectat a la meva amiga de sempre.

Diego Azevedo Fernandees_3r B EA 2A Esenyança Encamp

El Josep i jo teníem molta por perquè se sentien cops molts forts, i necessitàvem baixar al saló per veure què era el que hi passava. Però abans vam trucar als meus pares per saber si eren ells els que feien aquests cops a les portes. Ens van dir que no eren ells, així que vam decidir agafar pals de golf que tenia a l’habitació i vam baixar. Quan vam treure el cap per la finestra per veure qui era no hi havia ningú. Segur que era algú fent l’imbècil. Quan vam anar cap a la cuina, de sobte va sortir un monstre. Estàvem en perill, però aleshores va aparèixer la mare i d’una bufetada va esclafar-lo, estampant-lo a la paret.

Eric Joel Marinho Costa_3r B Col·legi María Moliner
Uns joves estaven al parc i un d’ells els va dir als altres si volien anar al psiquiàtric abandonat. Els nois van dir que no i llavors el noi els va intentar convèncer. Finalment ho va aconseguir, van arribar allà a la nit, estava tot emboirat i fosc. Van començar a investigar quan, de sobte, van sentir crits, coses trencant-se… De cop i volta es van trobar amb una infermera. Ells es van espantar i van sortir corrents intentant marxar per la porta però estava tancada, la van trencar amb un totxo i van sortir de pressa fins a casa. L’endemà van començar a parlar del que havia passat i van dir que no hi tornarien mai més.

Alexandra Rico Teja_3r B Col·legi María Moliner
La Carla, una nena de quinze anys, s’estava vestint. Era el seu primer dia de classe. Portava tot l’estiu parlant amb un noi. Quan va arribar, va anar a trobar-se amb la seva amiga, la Júlia. A l’hora del pati li va dir que havia quedat amb ell, i la Júlia li va dir que no hi anés, que no l’havia vist mai i que per facetime no podia saber si era un senyor o un nen. La Carla va tornar a casa amb dubtes, però va decidir anar-hi. Es va arreglar i a quarts de cinc ja estava sortint de casa. Quan va arribar es va adonar que no era el noi amb qui havia estat parlant. Al parc hi havia un home d’uns quaranta anys afirmant que era ell.

Roger Capdevila Llobet_3r B EA Segona Ensenyança d’Ordino
Els pares de la Sara la van deixar sola a casa, ja que volien sortir a celebrar l’aniversari de noces. Era el primer cop i estava molt nerviosa, tant que no es veia amb cor de fer-se el sopar i va decidir demanar una pizza i una Fanta, el seu plat preferit. Trenta minuts després va arribar el repartidor. Quan va sonar el timbre el primer que li va passar pel cap va ser que era un segrestador, dels nervis que tenia se li havia oblidat completament que havia demanat a domicili. Suant, va trucar a la policia amagada. Poc temps més tard van arribar els seus pares i quan van veure tot el panorama van decidir que mai més la deixarien sola.

Judit Almendros Antunes_3r B EA Segona Eensenyança d’Ordino
Encara no estava preparada. Buscava i buscava, però no trobava enlloc la força que necessitava per continuar. Tot l’esforç i per tot el que havia lluitat es reduïa en aquell simple, però alhora complicat, moment. Em faltava l’aire i notava com se m’accelerava el cor. Vaig pensar que tot i que no fossin aquí, els meus amics pensarien en mi. Estava tot fosc i vaig percebre una llum blanca que em travessava. No els vaig veure, però vaig sentir que la meva família em feia costat. El moment havia arribat. Notava sobre meu totes les mirades de la gent que m’envoltava. Era el meu torn. Vaig sortir a l’escenari i vaig començar a tocar.

Song Yang_3ème G Lycée Comte de Foix
Sense llibres, estaríem adormits i seríem ignorants. Ja no tindríem cap pensament ni reaccions per a les coses. No coneixeríem la profunditat del mar, la immensitat de l’univers, la immensitat de la terra; no coneixeríem la fragància de les flors, l’alegria dels ocells, els arbres verds; no coneixeríem la bellesa de la música, la riquesa de la literatura i la felicitat de la vida. No entendríem el món, no entendríem les altres persones, ja no podríem utilitzar el llenguatge per comunicar-nos amb els companys, ja no gaudiríem de l’alegria que ens aporta el coneixement, ja no tindríem el significat i el valor de l’existència humana.

Mònica Marques_3ème G Lycée Comte de Foix
Els adults solen dir que la vida de l’alumne és molt fàcil però és una vida força més difícil del que sembla. Els professors volen que tinguem una vida saludable i social fent activitats fora de l’escola però alhora ens envien milers de deures, cosa que fa que arribem a casa i encara haguem de revisar exàmens de l’endemà o fer els exercicis de mates; dutxar-nos; sopar i estar amb la nostra família. Cosa que ens fa anar a dormir molt tard. L’endemà aixecar-nos d’hora per poder esmorzar i després cap al col·legi. Quan arribes a l’escola estàs 7 hores assegut en una cadira escoltant un professor. Això és així tots els dies de la setmana.

Noa Cayetano_3r B COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA
El cor em va a mil, les meves cames no responen, la por em recorre les venes i em costa més respirar que assimilar el que acaba de passar. L’últim que  recordo és haver vist els meus pares discutint per un tema intranscendent. Quan he obert els ulls, ja estava de cap per avall de cara a un gran precipici. Intento no perdre el cap, però al menor moviment, ens n’anem cap a baix. En el moment menys oportú, la meva mare i el meu pare es posen a discutir. No sé jo, però crec que no saben la gravetat a la qual estem sotmesos. Intento avisar-los, però quan ho intento, el cotxe es comença a balancejar i, per fi, s’adonen del perill.

Jan Aymamí Villalba_3r B COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA
Oh no, el dia amb més exàmens i no m’ha sonat el despertador! Ja són dos quarts de nou, fa mitja hora que han començat les classes, i és clar l’autobús ja ha passat. Bé, aniré a esmorzar una fruita i agafaré la bici. No m’ho puc creure, no hi ha fruita, ni torrades, tampoc llet, ni cereals, ni res que pugui menjar per esmorzar; doncs, no esmorzo.
Corre, corre! Ai, no! La roda està punxada! Llavors no tinc cap més remei, hi aniré corrent.
Uf! Ja hi soc, espera un moment, m’he deixat la motxilla, i a més és dimecres, hi ha intensiu, a veure l’hora… No! Ja és tard, són les dotze. Ui, sí que soc lent! Doncs, quin remei, me’n torno a casa!

ARIADNA DIAZ ARTIGAU_3rE  EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Un dia, dos dies, i al tercer dia alguna cosa canvia, tinc la sensació que alguna cosa no va bé. Em truquen al mòbil, 1a vegada, no l’agafo, 2a vegades tampoc l’agafo i a la tercera penjo. Espero uns quants minuts més i em tornen a trucar, i ara si a la 4a agafo el telèfon i em quedo horroritzada amb el que em diuen. Agafo l’autobús i em dirigeixo cap a l’hospital. A la meitat del trajecte un senyor es desmaia allà al mig, tothom està espantat i no sap què fer, sort que l’autobús parava a l’hospital, vam portar el senyor i per un moment em vaig oblidar del meu home! Era a l’UCI. Vaig arribar, però ja era massa tard…

Aleix Dorca Carbonell_3r B Col·legi Sant Ermengol

Entra una persona qualsevol a un lavabo i es va a rentar les mans. Aleshores veu que en comptes de mirall hi ha una frase a la paret de totxanes que diu: YOU ARE BEAUTIFUL. En llegir aquella frase surt del lavabo plorant.
Després de plorar i més plorar, i de molta tristor, demana hora a un psicòleg, on treballa i treballa fins a superar aquella frase colpidora. Temps després, creu que podria tornar a entrar al maleït lavabo. Hi entra amb decisió i en veure la maleïda frase somriu i diu: “Doncs no soc tan terrible com em pensava al principi.”
A l’altra paret hi escriu: NO TOTS SOM IGUALS, PERÒ DINS SEMPRE HI HA ALGUNA COSA BONICA.

Júlia Angrill Moreno_4t B Col·legi Mare Janer

Jo estava segura, segura que l’estimava, i pensava que ell a mi també. Segura que estaríem junts per sempre. Segura que mai no em fallaria, ni em faria mal. Segura que la nostra família ens acceptaria i seríem molt feliços. Segura que només tenia ulls per a mi. Vaig deixar de parlar a tots els nois que m’haguessin estimat més que tu per estar amb tu. Segura del nostre futur, dels fills que compartiríem i del nom que els posaríem. Segura que era jo qui sempre tenia la culpa de tots els problemes i de totes les discussions. Abans, però, de tantes il·lusions, m’hauria d’haver preguntat si tu estaves segur de tot el que em feies imaginar.

Josep Pérez da Costa_4t B Col·legi Mare Janer

Un missatge. Un senyal. Un avís. Tot això tan sols en un parell de lletres escrites en un paper vermell amb segell de color negre. D’on ve, com hi ha arribat, què hi deu dir? Només tinc preguntes, i sense cap resposta. Pànic, por, inseguretat, és el que sento en aquests instants, tot en una mil·lèsima de segon. I si és dolent, i si s’ha mort algun familiar, i si són les multes allargades que tinc? Què puc fer? Els sentiments que m’envolten són desagradables, tant que vull desaparèixer, vull que m’absorbeixi la terra i vull que la gent m’oblidi, penso.
Una carta vermella, amb un segell negre, amb una adreça oposada i amb un nom veí.

Diego Fernandes Antunes_3r D EA 2A Ensenyança d’Encamp
Encara recordo aquell matí de dissabte, preparat per anar al partit. Encara no sabia què em passava, però no li vaig donar gaire importància, me’n vaig anar directe al bus perquè jugàvem fora. Eren dues hores de viatge fins arribar al camp i vaig veure unes grades enormes; semblava el camp de la Ponferradina. També vaig veure una noia molt maca a les grades i em van dir que es deia Lara. Tenia els cabells arrissats i uns ulls negres. Després del partit, vaig tenir el valor d’anar-hi a parlar. Tot anava molt bé, però un dia em va dir que tenia parella i em vaig deprimir perquè ella m’agradava molt. Fins que un dia em vaig despertar…