Majors de 15 anys

Maria Suprunenko_3ème B (Edic. 2021-2022) Lycée Comte de Foix
Hi havia una vegada un gat que no tenia amics. Ara bé, tenia moltíssimes ganes de tenir-ne. Anava demanant a tothom si algú volia ser amic seu, però ningú acceptava. El gat, ben trist, va anar a la vora del riu i allà hi va trobar un peix plorant. El gat es va asseure a prop i el peix li va confessar: “Estic trist perquè no tinc amics!” Llavors, el gat, animat perquè no era l’únic en aquella situació, va proposar al peix ajudar-se mútuament a cercar amics. Tots dos estaven convençuts que així trobarien més fàcilment amics. Ara, fa molts anys que s’ajuden. Llàstima, però, que no s’adonen ni l’un ni l’altre que ells ja són bons amics.

Clara Vila Fité_3ème B (Edició 2021-2022) Lycée Comte de Foix
L’altre dia vaig anar al metge. Em va dir que estava molt bé: tenia l’esquena recta, era suficientment elàstica, hi veia clarament, anava bé de pes. Però, va comentar una cosa que em va colpir més del que pensava: no creixeria més. Com? Jo que, cada vegada que retrobava algú, m’havia acostumat a sentir-me dir: “Com t’has allargat!”, jo que canviava de sabates cada tres mesos, que veia com el meu cos canviava. I és que m’agrada canviar. Però ja no passarà més. No em cansaré de mi mateixa? El pitjor és que la pròxima vegada que canviï serà un símbol de decadència, no per anar a millor, sinó un avís que cada cop quedarà menys temps.

Lucas Cobo Miguel_3r B (Edició 2021-2022) EA Segona Ensenyança d’Encamp

M’aixeco. Camino. Em vesteixo. Camino. Surto. Camino. Pujo. M’assec. Arranca. Espero. Camino. Surto. Camino. Entro. Camino. Pujo. Obro. Camino. Entro. M’assec. Escolto. Miro. Copio. Miro. Copio. Escolto. Camino. Surto. Parlo. Menjo. Parlo. Jugo. Camino. Entro. Camino. Entro. Camino. M’assec. Escolto. Pregunto. Escolto. Penso. Escric. Penso. Escric. Escolto. Copio. M’aixeco. Camino. Surto. Espero. Camino. Entro. Camino. Em serveixo. Camino. M’assec. Parlo. Menjo. Parlo. Menjo. M’aixeco. Camino. Surto. Camino. Pujo. M’assec. Arranca. Espero. Surto. Camino. Entro. Camino. Em dutxo. Dormo.

Ainara Bebiano Oliveira_3r B (Edic. 2021-22) EA Segona Ensenyança d’Encamp

Després d’una tarda llarga es va fer de nit. Vaig rebre un missatge d’una amiga que em preguntava si volia anar a una festa amb els altres, i jo li vaig respondre que sí que hi aniria. Em vaig preparar i vaig sortir de casa. La meva amiga ja era fora amb el seu cotxe, vaig pujar i va arrancar. Quan vam arribar, ja estaven tots a l’entrada, vam prendre unes copetes i es va fer tard, així que vam sortir de la festa i cada un va anar a casa seva. La meva amiga em va portar a mi. Quan érem a la carretera, un cotxe es va ficar davant nostre i vam xocar. De sobte va sonar l’alarma i jo em vaig despertar d’aquella desgràcia.

Ona Rogé Carillo_3r A (EDICIÓ 2021-2022) EA Segona Ensenyança Santa Coloma
A l’acabar l’escola el dia 13 de març del 2020, ens van dir que estàvem confinats. Nosaltres en aquell moment no sabíem què significava. Ho vam descobrir més tard quan ho estàvem fent tot telemàticament. Anàvem seguint les rodes de premsa del Govern. Cada dia, a les vuit del vespre sortíem a la finestra a aplaudir per donar les gràcies als sanitaris. Per fer que le hores fossin més curtes, recreàvem minidiscoteques amb els veïns (evidentment, cadascú a la seva terrassa), com també vam decorar el balcó.
Pel meu aniversari, una amiga em va dedicar una cançó amb el piano i tota la família em va trucar.

Anna Silva LÓpez_3r A (EDICIÓ 2021-2022) EA Ssegona Ensenyança Santa Coloma
Vaig picar a la porta, ningú va respondre, vaig tornar a picar i la vaig empènyer amb la mà. Dins, em vaig trobar la Paula plorant, la vaig acariciar amb suavitat i em va fer una abraçada ben forta. Per la seva mirada perduda vaig entendre el que li passava, li vaig assecar les llàgrimes amb el palmell de la mà. Després, la vaig aixecar d’un tret i li vaig dir que tot s’arreglaria. Quan vam sortir d’allà, no vam pronunciar ni una paraula més, ja que no va caldre, una sabia el que volia dir l’altra amb la mirada…

Isabel Sucarrats_3r C COl·LEGI MARE JANER
Recordo els dies d’hivern. Veure, arraulida des del llit, caure els flocs de neu lliscant per la finestra i com s’anaven acumulant fins a no deixar passar la llum del dia. La felicitat que em produïa quan sortien els primers rajos de sol, les presses per posar-me la roba d’abric i anar a fer l’àngel i un ninot de neu. Recordo també el soroll de la neu verge quan l’anava trepitjant.
No vull oblidar aquelles gèlides nits passejant amb la xocolata calenta pel Poblet de Nadal. I les nadales amb aquella olor de castanyes acabades de fer. Per res del món no vull oblidar la màgia que envoltava aquells dies d’hivern, que espero no perdre mai.

Cristina Prieto Pons_3r C COl·LEGI MARE JANER
Més d’un any que et conec i cap contacte tenim, recordo quan ens vam conèixer en aquell telecadira. En baixar una abraçada em vas demanar i des d’aquell moment et vas fer com un germà gran per a mi. Parlàvem dia rere dia, tant a l’escola com per les xarxes socials. Vas començar a tenir un gran sentiment cap a mi i jo cap a tu. Els mesos passaven i la connexió s’anava perdent igual que la il·lusió i l’emoció de parlar-nos. A poc a poc tot marxa i no en queda res. Només et puc donar les gràcies. Ara sí, ja no queda temps, et toca començar un nou camí tant sol com acompanyat. Fins aviat amic, espero que siguis feliç allà on siguis.

Rubén Pereira_3ème A (EDICIÓ 2021-2022) Lycée Comte de Foix

Era un dia qualsevol d’escola, avorrit i pesat, fins que vaig viure aquell moment inexplicable! Va arribar un nou company. Venia de Cuba i no sabia parlar res de català, era tímid i no es comunicava amb gairebé ningú. A poc a poc, va aconseguir fer-se alguns amics i també va anar millorant el seu nivell de llengua catalana. Al cap d’un any va arribar el dia en que vaig intentar parlar amb ell, i  vaig veure que teníem moltes coses en comú. Des d’aquell moment va ser el meu millor amic, una persona meravellosa, honesta i plena de qualitats. Vaig tenir la sort de poder compartir molts moments amb ell. Gràcies per totes aquestes vivències!

Mariona Santaularia Cruz_3ème D Lycée Comte de Foix (EDICIÓ 2021-2022)

Començà el març de l’any 2020. En un principi eren només 15 dies, 15 dies que es van convertir en tres mesos, tres mesos avorrits i entretinguts a la vegada. Efectivament, estic parlant del famós confinament. Alguna cosa que per a molta gent no sé si afortunadament o desgraciadament serà inoblidable. Malgrat tot el dolent que ha pogut portar la covid-19, sempre hi ha parts positives, molts actes de la vida quotidiana que podien causar mal, han estat evitats. En el que més crec que ens ha ajudat és a estimar-nos i cuidar-nos mútuament. En fi, el confinament ha marcat un abans i un després a les nostres vides. Gaudeix del dia a dia!

Eloy Puigsubirà Luciani_3ème H Lycée comte de foix
Un dia m’estava avorrint amb uns amics a Ordino. Feia molta calor, per això vam decidir de pujar a les cascades de Segudet. Vam arribar-hi i estàvem sols. Vam decidir d’anar a banyar-nos, però al cap d’una estona ens tornàvem a avorrir. Un amic i jo vam pujar més amunt. Els altres es van quedar allí. Des de dalt, vam explorar les cascades. Ens vam adonar que no podíem baixar. Durant trenta minuts vam buscar una sortida. L’única solució era trucar als bombers. Solament el meu amic portava mòbil, però no li quedava gaire bateria. Per sort, va poder acabar la trucada i vam arribar a casa tots sans i estalvis.

Sarah Zago_3ème H Lycée comte de foix
Avui m’he aixecat amb ganes de menjar-me un Yatekomo. He anat a la cuina a buscar-ne un, però no n’hi havia cap. Llavors he baixat al supermercat de sota casa meva i me n’he comprat un. En tornar a casa, me l’he menjat amb delit, però en acabar-lo en volia més. He tornat a baixar al supermercat i, quan ja hi era, m’he adonat que m’havia deixat els diners a casa. He tornat a pujar-hi, he agafat els diners i he tornat a baixar al supermercat. Estava tancat! He començat a plorar perquè desitjava el meu Yatekomo. Finalment he optat per menjar-me una bona pizza de pernil dolç i formatge que estava boníssima.

Lucas Azevedo_3r A Col·legi María Moliner
Hi havia una vegada una parella passejant per un camp. Se’ls apropa un vellet i els diu que aquell camp era històric, hi havia hagut moltes guerres de samurais. Al cim de les muntanyes les espases dels guerrers eren testimonis dels que havien protegit l’illa i salvat moltes famílies. Van voler anar-hi. El senyor no els podia acompanyar, però els va donar totes les indicacions que els calia per arribar-hi. Així comencen el recorregut. Primer hi havia cartells indicadors, després van veure coses rares: rètols trencats, senyals de guerra, tombes… fins arribar al cim. Va ser fantàstic, hi havia el cos de l’últim guerrer de la muntanya.

Rodrigo F. Clemente_3r A  Col·legi María Moliner
Era un dia com els altres dies de vacances a Benidorm, eren tres quarts d’onze del matí, estava esmorzant i a la televisió deien que hi havia un seixanta per cent de probabilitats que hi hagués un tsunami, però jo vaig passar totalment de la notícia. Vaig anar corrent a despertar els meus cosins. De sobte, els socorristes van dir que sortíssim de l’aigua perquè hi havia un tauró i la meva cosina va desaparèixer. Hi havia sang al mar i evidentment el tauró se l’havia menjat… Ens quedava molt poc temps i ens en vam anar a casa. Estàvem marxant i el tsunami ens va agafar, ens vam quedar sense respiració i vam morir…

Ava Lyon Junyent_3r E EA 2A Ensenyança d’Encamp

Allà on anava veia plàstic. A l’escola es fixava en el bolígraf o el retolador de pissarra. A casa es fixava en tots els contenidors de plàstic, guardats a la cuina, o en les plantes falses de la seva mare. Fins i tot a la muntanya veia plàstics a terra. Però el pitjor era el supermercat, no podies mirar enlloc sense veure plàstic o alumini.
S’havia convertit en una obsessió, no era capaç d’aguantar la pressió. Un dia va esclatar, i al mig del carrer, va cridar:  “Pareu de malmetre el nostre món!”. No deixava de ser curiós que justament ella vestís una jaqueta de pell de guineu i unes botes de pell de cangur.

Júlia Sánchez Cabral_3r E EA 2a Ensenyança d’Encamp

El dolor que sents quan t’esforces molt. És una pressió que no pots suportar; la suporto per no fracassar. Però arriba un moment en què no pots donar més de tu. Mai no ets prou bo per a algú. Quan intento fer alguna cosa, els records em tornen a fer caure. No sé com millorar tot el meu món, ara necessito noves ales que em tornin a fer volar. La meva vida és molt difícil, no m’imagino la dels altres. Encara no he acabat l’escolarització obligatòria i m’estic ofegant amb els meus sentiments. Em queda un llarg camí per recórrer i per afrontar aquells entrebancs, problemes i aquelles lliçons de vida que encara ara han d’arribar.

Sira Lasheras  Riberaygua_3ème C Lycée comte de foix

Sabeu, a 3ème ens pressioneu per preparar el Brevet! Els professors no us adoneu que aquesta pressió ens provoca ansietat, pànic i, fins i tot, en alguns alumnes, escarificacions. El que ens ensenyeu és passat o aritmètica, però no ens ensenyeu els perills de la vida. A la nostra edat, necessitem que ens ensenyeu a canalitzar les emocions i a ser més coherents. Als 14, ens demaneu de comportar-nos com a adults, però ningú no ens n’ha ensenyat. A 18 anys estarem perduts, no sabrem ni els riscos de signar un contracte o, simplement, no sabrem ni com fer gestions a la CASS… Si realment voleu confiar en nosaltres, caldrà donar exemple.

Jana Rodríguez_3ème C Lycée comte de foix

Fa poc vaig viatjar a Belgrad, Sèrbia, per competir en uns campionats escolars mundials d’atletisme. Va ser increïble conèixer tanta gent d’altres països, com Rússia, Namíbia i Mèxic, entre altres. A l’hotel, passàvem estones jugant junts o xerrant. També vam poder fer turisme per Belgrad, ciutat que no ens va agradar gaire, per cert. Els dies de competició, ens vam concentrar a donar el millor de nosaltres i a aprendre dels altres. Vam acabar les jornades de competició amb dues medalles de plata, una en 300 m tanques i l’altra en triple salt, totes dues en la categoria femenina. D’aquest viatge agraeixo, sobretot, els valors que hi he après.

Marc Gríful Lara_3 B Col·legi Sant Ermengol
Una noia de Brooklyn passejava cada dia per davant del llac. Sempre s’aturava a donar pa als ànecs. De petita hi anava sovint amb el seu pare, però ell va morir quan tenia tan sols sis anys. Des de llavors hi anava sola, però notava que ell, el seu pare, sempre anava amb ella. No era mentida, sempre la perseguia un home sospitós, tot i que ella no ho sabia. Que estrany, l’home tenia una jaqueta marró, un barret negre i pantalons texans; la mateixa roba que tenia el seu pare abans de morir.
Un matí, l’home ja no hi era.
Un barret flotava al mig del llac. L’home sospitós surava a l’aigua. Li va treure el barret: era el seu pare.

Gisela Gras Joval_3 B Col·legi Sant Ermengol
Tenia tantes ganes de veure’l… “Tinc ganes de veure’t”, (aquest va ser l’últim missatge enviat per l’Alba).
Amb tota la sabata xopa vaig continuar. Aquella ombra misteriosa anava darrere meu. Portava mesos esperant aquell moment. Per fi veuria l’Alba de nou.
Em posava nerviosa; a cada passa, l’ombra també en feia una. Només volia retrobar-me amb ell. L’Alba sempre era puntual, però jo ja portava mitja hora esperant-la. Per què em perseguia? Em trucava algú. Vaig despenjar i només vaig temps de cridar. Vaig trucar-li. Quan va respondre’m, només vaig sentir un crit seu i em penjà. L’única pregunta que em feia era: la tornaria a veure?