Majors de 15 anys

Morgane Kyaw_3ème E Lycée Comte de Foix
Hi havia una vegada un noi i una noia que vivien sols en una casa, allunyats de la població, molt pobres. Van passar els anys i semblava que vivien contents, però no era així.  Una nit, un tornado va agafar la casa, i va enviar-la de viatge amb els dos habitants. Durant aquell temps la noia i el noi se sentien molt bé, perquè en realitat eren massa pobres com per fer un viatge.
El tornado va escoltar-los i va decidir ajudar-los. Va continuar passant per tot el món i els deixava sortir de casa perquè poguessin menjar o beure. La vida era molt millor així. A través del tornado, hi havia moltes persones conegudes que els “visitaven”.

Enya Grau Jamiloun_3ème E Lycée Comte de Foix
Era l’any 3180, jo tenia 9 anys quan, de sobte, vaig veure una vaca rosa sobre una muntanya davant de casa meva. En aquell moment, vaig sortir corrents de casa per veure aquell animal amb un pelatge d’un color sorprenent. Quan vaig arribar a dalt de la muntanya, vaig agafar aire i el vaig deixar anar. Vaig veure aquell peculiar aspecte de la vaca a prop meu, fins que vaig voler tocar-la, però de sobte, l’animal va començar a volar cap al cel. Uns segons després de veure aquell esdeveniment, em vaig despertar del meu coma. En aquell moment, vaig mirar al meu voltant i vaig veure la meva família plorant, perquè ja feia més d’un any.

Naïa Bedes_3ème H Lycée Comte de Foix
Un dia, el Torpe va relliscar amb una pell de plàtan sortint de casa, quan anava a la feina. Es va fer un blau més per a la seva col·lecció. De camí, va parar a l’Starbucks a prendre un Chai latte, però li va caure i en va haver de pagar un altre. Va arribar tard a la feina i el seu cap li va dir que si ho tornava a fer l’acomiadarien i no li parlaria mai més. Quan va plegar eren les 19.30 h. En arribar a casa, la seva parella li va dir que es mereixien una nit de relax. Van anar a Caldea i, volent impressionar la seva dona, va fer un salt mortal. Es va fer un traumatisme tan fort al cap que va morir a l’acte. Va ser una estupidesa.

Julieta Vega_3ème H Lycée Comte de Foix
Passen els dies i res no ha canviat. La majoria del temps penso què podia haver passat si no hagués passat això. Potser tot el que m’està passant no és més que un somni. Recordo aquell dia que estava amb la meva mare i vaig sentir un soroll semblant a una capa de gel trencant-se. Vaig mirar les meves potes fredes d’os polar bebè i vaig veure que estava assegut en un iceberg. Vaig començar a cridar amb totes les meves forces, però la mare continuava el seu camí. No em sentia. Va ser en aquell moment quan em vaig adonar que mai tornaria veure-la. Vaig decidir estirar-me completament, perquè sabia que anava a la deriva.

Xavi Aranda Serra_3r A COL·LEGI MARE JANER
Abans-d’ahir, agafat de la mà de la meva mare, vaig entrar a una classe i vaig seure a una cadira en què ni tan sols em tocaven els peus a terra, amb una professora al davant alta i alegre passant llista. Ahir era diferent, em trobava dalt d’una llitera en unes colònies de 3r de primària fent guerra de coixins i llençant-nos mitjons pudents. Avui com si res, ja no estic llençant coixins ni entrant a P3, sinó que soc aquí, a tercer d’ESO, llegint el meu microrelat sobre la meva ràpida vida, als companys amb qui he conviscut des que feia P3. I ara em pregunto… On em trobaré demà, quants anys tindré i sobretot amb qui estaré?

Jan Ballesté_3r A COL·LEGI MARE JANER
Recordo apartar-me les prunes del pollastre perquè no m’agradaven. Recordo la ceba que el tió cagava quan no podia més. Recordo veure la desfilada dels Reis a mitjanit. Recordo pujar a casa corrents a obrir els regals. Recordo anar per les escales. Recordo avançar la meva mare, els meus germans… Recordo que cada segon que passava, el somriure se’m feia més gran. Recordo obrir la porta amb molta il·lusió… Ara recordava no haver avançat el meu pare a l’escala. Ara recordava que el meu pare havia marxat ràpid cap a casa enmig de la desfilada. Recordo que em va costar entendre-ho. Recordo que els següents Nadals res no va tornar a ser igual.

Anna Ramonet Blasi_3r A EA Segona Ensenyança d’Ordino
Última hora lectiva de finals de juny. Feia una calor insuportable. Atordits, miràvem com la professora escrivia a la pissarra moltes frases seguides d’un “comenceu a copiar que ho esborraré de seguida”. A les cares dels meus companys podia veure la fatiga de portar hores de classe monòtones escrivint sense parar. Tots ens moríem de ganes de sortir d’aquella rutina en la qual portàvem tot l’any. Les agulles del rellotge de la classe sonaven cada cop més fort, i tots teníem ganes de marxar d’aquell infern i no tornar-hi fins a l’any que següent. El timbre sonà per fi i tota l’escola sentí l’eufòria de l’inici de les vacances d’estiu.

Alba Ramos_3r A EA Segona Ensenyança d’Ordino
Com d’un dia a l’altre passes d’una cosa a l’altra? La veritat és que ni nosaltres ho sabem. Som el que volem, sense adonar-nos que la vida que ens construïm va passant. Ens fem més grans, i tenim menys poder en allò que succeeix en la nostra vida. Així, sense assabentar-nos, canviem constantment la nostra forma d’estimar, de pensar i de ser. Ens agradaria poder canviar coses del passat, canviant errors. Cada minut que passa la tinta del nostre bolígraf es va gastant i ens quedem sense temps i recursos per seguir construint el que volem. Tant de bo tot el que ens fa feliç durés per sempre, però això és l’únic que no podem canviar.

Elsa Giribet Borràs_4t Col·legi Sagrada Família

El Jan i la Mia s’havien criat en un hospici. Ell sempre estava pendent de la seva germana per poder donar-li l’amor que es mereixia. Degut a això, es va fer gran de cop i va oblidar les il·lusions de ser nen. Ara ja és gran i viu la vida monòtona dels adults sense il·lusió. Així va ser fins una nit on tot canvià.
Va pujar en un tren i al mirar per la finestra, va reviure records d’infància. Estava amb la Mia en aquell hospici, tot era millor del que recordava. Va observar aquells moments des d’una altra perspectiva i a l’arribar al final del trajecte se sentí feliç.
Tot havia canviat, ara també sentia el nen que havia estat dins seu.

Carla Giribet Borràs_4t Col·legi Sagrada Família

L’obsessió. Es defineix com aquella cosa la qual s’adhereix a la nostra ment, igual que una sangonera a la pell. Entra per un costat però mai arriba a sortir per l’altre. Sempre es troba retronant en el nostre cervell. L’obsessió és temptadora, però a la vegada freda i distant. No et vulguis trobar a prop seu, perquè quan t’atrapa no et deixa mai. És una droga que una vegada ingerida no pots oblidar. L’obsessió. Obsessió, obsessió, obsessió. Una paraula curiosa per recordar. S’apodera de tu i et controla, el seu influx és gran, i per molt que t’esforcis, mai desapareix. Potser hi ha alguna raó, no ho comprenem, i no ho farem mai.

Antonio MAta Castro_4t A Col·legi Mare Janer
Eren les nou. Vaig arribar a la llibreria puntualment. Em vaig apropar a la secció de llibres i vaig escollir el primer que vaig veure. No vaig fer cap mena d’atenció al títol i sense dubtar-ho el vaig comprar. En arribar a casa vaig asseure’m al sofà decidit a llegir-lo. Hi havia moltes frases incompletes i no hi havia trama. Em vaig cansar aviat. Vaig decidir anar a la meva habitació i provar de completar les frases per trobar sentit al llibre. Em vaig adonar que m’agradava el que estava escrivint i com ho estava fent. Un cop vaig acabar, vaig tancar el llibre disposat a veure el títol: “Sols tu pots escriure la teva vida.”

Ariadna Riart Segarra_4t A Col·legi Mare Janer
Surto de casa amb molta emoció. Sé que avui és el dia que em tornaré a trobar amb ell, després de moltes setmanes sense veure’l i sabent molt poc d’ell. Arribant a casa el veig amb els braços ben oberts per acollir-me i m’hi llanço com si no l’hagués vist en gairebé un any i l’abraço amb totes les meves forces. Li dic com l’he trobat a faltar i com l’estimo. Comencem a parlar i ens posem al dia. M’explica totes les coses que ha fet. De sobte em diu que m’ha d’explicar una cosa. No m’ho esperava. Ell i la meva mare ja no tornarien a estar junts. El viatge l’havia ajudat a prendre una dura decisió.
Seria la correcta?

Joel Travé_3ème Lycée Comte de Foix
Des de l’alzina surera al bosc no hi ha ningú. Tot deshabitat, ni una ànima vivent. Tot està en silenci ningú diu res, ningú no fa res. El vent suau feia ballar les fulles dels arbres, va començar a despertar-se fent que el lloc buit on es troben les cases comencin a tenir una orquestra. S’escolten les branques fent de tambor, les fulles fent de platet colpejant-se entre elles, els troncs de les cases fent xiulet com el d’un mussol, fent així una orquestra natural. De sobte, entre el ball es mou el que el depredador estava esperant amb tanta paciència, la seva presa. Surt de l’alzina surera parant de sobte l’orquestra i atrapant la rata.

Lola Vega Straky_3ème  Lycée Comte de Foix
Els meus pares m’ho han dit sempre que m’espavili, bàsicament que sigui una noia llesta i que si vull alguna cosa que lluiti fins que l’aconsegueixi. Em van dir que en aquesta vida no em regalaran res, que m’ho hauré de guanyar jo soleta a base d’esforç i de ganes però que només dependrà de mi, de l’interès que jo hi posi. També em van dir que no totes les persones t’acompanyaran de la mateixa manera en aquesta vida, que algunes m’agafaran de la mà i m’ajudaran amb tot el que necessiti, però d’altres només estaran quan els convingui. Bé, els meus pares m’han advertit d’algunes coses i ara em toca a mi viure l’experiència.

Inés Lopes_3r B EA 2A Ensenyança d’Ordino
Ostres! Què és això? Noto com si estigués surant i hi veig borrós; què m’està passant? Tinc 80 anys i és la millor sensació que he experimentat mai; sento com si estigués al paradís. Mira! Una llum blanca. Ah, no veig res, és massa forta! Per fi s’ha apagat. I ara què? Clàudia, ets tu? T’escolto! Tranquil·la, estic molt bé, però no et veig. Què m’està passant? Ah, mira, ja et veig, ja et veig! Espera… aquesta soc jo! Què? Ai no, Clàudia! No ploris, reina! No et volia deixar sola! No vull que et preocupis. Estic bé. Encara que tu no em vegis jo sempre estaré amb tu, vetllant per vosaltres. T’estimo molt, amor, espero que siguis feliç.

Joan Lestang_3r B  EA 2A Ensenyança d’Ordino
Estic fart de la moto Kawasaki que em desperta cada matí. Aquella persona amb poca empatia que segurament mai en sabré el nom ni ell el meu. Algun dia em despertaré abans que ell per poder dir-li a la cara el que em porto guardant des que vaig començar la secundària. El noi aquest m’imagino que és el típic jove il·luminat que es creu més guai per accelerar en un barri de gent gran. El problema és que tots els dies és el mateix soroll, a la mateixa hora. Per culpa d’aquest il·luminat (o il·luminada) sempre em quedo sense saber què passa finalment al meu somni; rebré el petó o una cleca pel meu atreviment?
Ja t’atraparé, ja…

Arnau Segarra Montero_3r B Col·legi SAnt Ermengol

Tot va començar un dia d’hivern, plovia i feia fred. En Jaume estava a casa amb la seva dona i els quatre fills, a la part adinerada de Barcelona, però no sabia ningú que en Jaume era un cap de la droga.
Un dia va vendre una bosseta a un jove. Més tard, el fill va demanar una mica de droga al seu amic perquè a l’institut no li anava gaire bé. Al fill no li va anar bé, estava marejat i tenia febre i al cap d’uns minuts va morir d’una sobredosi. En Jaume, ple de ràbia, va anar lligant caps i es va adonar que el fill havia mort per culpa seva. No ho podia suportar i va decidir entregar-se i col·laborar en una operació per acabar amb la droga.

Anna García Segarra_3r B Col·legi Sant Ermengol

Mentre feia l’equipatge, estava inquieta pel que havia de descobrir en aquell viatge. Què m’esperava aquell trimestre a Irlanda sense la meva família? Quin seria el gran secret que la meva germana amagava? Tenia tota la roba sobre el llit, organitzada per pantalons i samarretes. Quan vaig obrir la cremallera vaig trobar un sobre a l’interior,  s’intuïa un plec de fotografies antigues, hi havia imatges del meu avi que havia mort feia dos anys. El cotxe ja estava preparat, havia de marxar a l’aeroport. Quan vaig arribar a Irlanda un jove misteriós em va somriure fent la mateixa ganyota que em feia l’avi quan estava molt content.

Luana Noueria_3r D EA 2A Ensenyança Santa Coloma
No podia veure res, estava submergida en una estranya alliberació. Sentia que no podia respirar. Una olor putrefacta sortia per fer-me companyia. Estava angoixada, no sabia sortir d’aquell lloc fred i solitari. Em perseguien els records amb els meus amics, familiars… Només volia tornar, però una cosa era clara, la meva hora de partir havia arribat. Era complicat, alguna cosa em deia que estava allà per alguna raó, jo no entenia el que passava. Em faltava més l’aire i la meva visió era cada cop més borrosa. Era l’hora de dir adeu a tot. No estava preparada per marxar i deixar-ho tot enrere com si res hagués passat.

Aritz Moreno Hernández_3r D EA 2A Ensenyança Santa Coloma
A en Toni li passava l’aire per la pell de les cames i dels braços. Notava la suor que li baixava per la cara, decidit a donar-ho tot per guanyar. Sona la pistola i sent tota la vida que li passa per davant. En aquell precís instant recorda la felicitat que li proporciona guanyar la cursa i després recorda els moments feliços amb la seva família. Decideix córrer com si no hi hagués un demà. Sabia que havia de guanyar, va arrencar el més ràpid que va poder. Notava l’aire com quan va en cotxe per l’autopista i treu la mà per la finestreta. Va començar últim però en els últims metres s’hi va deixar tot el cor per accelerar.