Majors de 15 anys

Martina Giribet Casanovas_3r D EA 2A EnsenyaNÇA Santa Coloma
M’agrada el futbol sala i de fet hi jugo, però el problema és que no és gaire conegut i el femení encara menys. Jo trobo que és un esport molt divertit i una manera de saber competir, a més a més les meves companyes són les millors i m’ajuden en tot. La grada és la millor companyia perquè sempre hi és per animar-te i els entrenadors són superiors i fan una feina increïble. És un esport molt competitiu i et fa créixer com a jugadora i com a persona. M’agradaria en un futur que el futbol sala femení i el masculí fos tant o més conegut que el futbol que mirem avui en dia.

Dídac Gallardo Garcia_3r D EA 2A EnsenyanÇA Santa Coloma
Una vegada va néixer un nen que es deia Aleix Caraalmonte. Van passar dos anys d’ençà que l’Aleix havia nascut i ja semblava un jove de vint anys. Quan realment va tenir vint anys, semblava un vell de 87 anys, ell no sabia el perquè? Va anar al metge, que li va dir que s’havia de quedar ingressat perquè l’havien d’operar urgentment. La família va esperar dos dies que l’Aleix sortís de l’operació. Fins que al tercer dia, el metge els va dir que no l’havia superat. Ell tenia una malaltia molt greu, llavors la família de l’Aleix se’n va anar a casa feta pols i es van demanar per què no havien anat abans al metge.

Júlia Gil Romeu_3r A Col·legi Sant Ermengol
Cada nit vaig a dormir orgullosa del que he aconseguit al llarg de la meva vida, per un altre costat em preocupa si l’endemà passarà qualsevol cosa i ja no podré gaudir-ne més. Realment d’això es tracta la vida: rius, plores… però si alguna cosa m’ha quedat ben clara és que s’ha de viure cada segon com si fos l’últim perquè en qualsevol moment, la podem perdre. Hem d’aprendre a valorar-la i fer coses que realment ens facin feliços.

Martí Avellanet Duat_3r A Col·legi Sant Ermengol
Hi havia un emperador asteca que estava una mica grillat. Va destruir tot un poble per construir-se una casa, va decapitar tots els seus cuiners perquè el menjar servit era insípid… Va fer un munt de bestieses i la pitjor és que va declarar la guerra a un poble de Surinam perquè un ciutadà va agafar una fulla de l’arbre que tenia a palau. Va començar guerres i guerres… Va enviar milers de soldats a capturar el rei de la tribu, però com que estaven tan mal entrenats els van matar a tots i van segrestar el general. Llavors va anar-hi personalment perquè no el matessin i al final va haver de firmar la pau i pagar-los un munt de monedes d’or.

Salma Harroudi_3ème B Lycée Comte de Foix
“Aquestes seran les meves últimes paraules, el meu últim missatge i sembla graciós, l’escric sobre paper higiènic. Ignoro per què també ets aquí, no devem ser tan diferents. Estem tots dos engabiats en una cel·la asfixiant, calbs, sense identitat ni intimitat. Saps, abans de tot això tenia un somni, ara, ni tan sols recordo quin, guarda el teu com el tresor més valuós. Espero que, siguis qui siguis, puguis fugir d’aquí, espero que el món canviï. Però, el que més desitjo és que entenguis la meva intenció en dir-te que tot i no conèixer-te, no riure o plorar plegats, no besar-te, t’estimo, i ho faig amb tota la meva ànima.’’ 7/1/05

Enzo Auladell_3ème B Lycée Comte de Foix
L’estiu dels 18 anys, els amics d’infància vam voler organitzar quelcom sabent que ens separaríem per anar a la universitat. Volíem marcar el nostre comiat amb un viatge que recordéssim sempre. Ja portàvem mesos estalviant. Vam decidir anar a París i fer el trajecte en cotxe. En arribar a París, vam visitar el centre, la torre Eiffel i un museu. No havíem contractat dades mòbils i, sense wifi, en una ciutat tan gran com la capital francesa, érem incapaços de situar-nos. I, què fan uns nois de 18 anys que no saben parlar francès i sense wifi a París? Doncs, fàcil, aviat ens vam perdre en una ciutat amb més de dos milions d’habitants.

Noa Figueredo_3r C EA 2A Ensenyança d’Ordino
El temps és aquella mesura del moviment, en relació amb el precedit i el passat, que determina el principi i el final de la nostra vida. La majoria de nosaltres pensem que aquest temps és etern i que hi haurà temps per a tot. La veritat és que no, que no hi ha temps per pensar en el passat o en el futur. L’únic important és viure el present, l’ara. És rellevant no deixar passar aquest temps, aquest gran espai entre els nostres records. Viure la vida al màxim sense deixar passar cap oportunitat, ni ocasió. No pensis en el que diran, o en el que estan pensant… la vida és massa curta per a tot això. La teva vida és només teva. Viu per a tu.

Gina Armengol_3r A EA 2A Ensenyança d’Ordino
Des de l’habitació admiro el paisatge i veig com tota la muntanya es pinta amb una admirable gamma de verds, marrons, vermells… Contemplo com el vent fa que els arbres xoquin entre ells i com les gotes de la pluja cauen bruscament a terra. Estic tranquil·la dins de casa, calenta, protegida i segura. Però en el fons ho sé. Sé que quan arribi el moment de madurar, de tenir responsabilitats, de preocupar-me pels diners i per moltes coses més i obri la finestra, notaré com el vent i la pluja acaricien la meva cara. Notaré l’olor de la pluja, veuré com el terra mullat s’omple d’aigua i notaré el sabor amarg de la preocupació.

Èric Puente Serena_3r C Col·legi Mare Janer

Arribo. Parlo. Pujo. M’assec. Estudio. Escolto. M’aixeco. Tafanejo. M’angoixo. Truco. Marxo. Camino. M’espero. Entro. Surto. Torno. Parlo. Critico. Insulto. Menjo. Pujo. M’assec. Em queixo. Parlo. Marxo. Truco. Teclejo. Escolto. Camino. Escric. Em vesteixo. M’espero. Parlo. Ric. Em desvesteixo. Em preparo. Escalfo. Jugo. Xuto. Passo. Estiro. Em canvio. Camino. Arribo. Saludo. Em dutxo. Sopo. Miro. Parlo. Truco. Xatejo. Em neguitejo. Ric. Observo. Repenso. Descanso. Respiro. Dormo. 40 anys després…
Em desperto. Em vesteixo. Surto. Camino. Treballo. Torno. Menjo. M’espero. Treballo. M’angoixo. Acabo. Parlo. Truco. Parlo. Sopo. Dormo.

Zoe Bregolat Martellotto_3r C Col·legi Mare Janer

Un rellotge ens marca, l’agulla ens defineix, es mou, i una acció s’interposa. L’acció diu qui som, indica pel que passarem i si aquesta serà l’hora del nostre encant.
L’agulla torna a la rutina, recordem el repte, el que ens va fer més forts, o ens va fer arribar a un punt on tan sols volíem apagar el rellotge, treure-li les piles.
El temps passa, volem un canvi, replantejar-nos aquelles agulles, les que porten el nostre nom escrit.
L’agulla es mou, la llum no apareix, però tu hi has de creure.
El temps vola, vas darrere d’ell, l’acompanyes, aneu agafats de la mà, marca la teva hora. Però la pregunta és: Tu, com l’has viscut?

Neo Dols Tejeiro_3r C EA Segona Ensenyança d’Encamp
Era un matí amb núvols, el cel estava tot tapat. Va decidir anar a veure la persona que tant estimava. Volia que per fi es fixés en ella. Quan va arribar es va apropar i, sense pensar-ho, va voler cridar la seva atenció. Ella li feia gestos, ell no ho veia. Ella li feia l’ullet, ell no ho veia. Ella aixecava la mà, ell no ho veia. Per últim, ella es va apropar més perquè la veiés, però ell encara no la va veure, així que va decidir anar-se’n. Abans de marxar, va pensar: “Jo sé que has vist tot el que he fet. Ho sé perfectament.” Finalment, ella va sortir del cementiri amb bona cara i la certesa que la cita havia estat un èxit.

Diana Ferreira Lopes_3r C EA Segona Ensenyança d’Encamp
La senyora Josefa es desperta i el primer que fa és posar-se de genolls per resar pels seus familiars. Quan acaba, va al lavabo a preparar-se per començar el dia. Ella i la seva gossa surten de casa a les 7.30 del matí, se’n van a fer una passejada pel poble, s’asseu en un banc i la gossa s’estira al seu costat. La senyora respira profundament i nota la brisa del matí. Passats tres minuts, sent el clàxon del forner i s’hi acosta per comprar pa i els pastissos acabats de fer que els agraden tant, amb aquella oloreta dolça i bona. Després torna a casa i prepara la taula per als nets, però ningú s’asseurà a esmorzar amb ella. Ja no.

Claire Reinoso_3ème H Lycée comte de foix
Sempre que torno de l’escola el primer que faig és dirigir-me al menjador. Allà, cada dia, després de classe, m’esperen uns éssers fabulosos. Són més petits que un conill i són peluts; tenen les orelles i els ulls grans i quatre potes. Em distrec molt fàcilment amb ells. Gairebé sempre un d’ells m’acompanya a treballar perquè s’adorm sobre meu. Després d’estimar-los i estudiar una estona, els deixo córrer pel jardí. Es tornen bojos. Corren d’un costat a l’altre, es paren a menjar una mica d’herba i tornen a córrer. Estan així tota la tarda fins que els intento agafar per entrar-los a casa. Són els meus conills d’Índies.

Carla Granados_3ème H Lycée comte de foix
La vida és un instant, un moment. És aquell dia que vas anar a jugar a futbol al parc amb els teus amics o aquell que vas riure tant que et vas pixar a sobre. La vida són tots aquests instants. Poden ser moments tristos, com quan el teu millor amic marxa a viure als Estats Units. També poden ser feliços, com quan retrobes el teu germà després d’un any i mig sense veure’l. Per això el meu consell és que no t’ho pensis més i facis allò que sempre has volgut fer i mai no has fet. Fes pònting, queda amb els amics, ves a sopar a fora, enamora’t, viatja… Pensa que avui som aquí; però demà, per molt trist que soni, podem no ser-hi.

Cristian Chiaramon Ti Mañas_3r A Col·legi Espanyol María Moliner
Em vaig despertar, era un dia com un altre i vaig anar a l’institut. Era primera hora i estava molt cansat, em tocava música i era una assignatura que no m’agradava gens, el professor es deia Gustavo, era molt bona persona i havia sigut militar. Aquests anys hi ha hagut una malaltia mortal degut a febre alta. Quan estaven fent uns experiments per trobar una cura, es van barrejar dos productes químics que van fer una reacció pitjor que la pròpia malaltia. I ara el 95% de la població són una espècie de zombis. Amb els anys s’han fet immunes, encara estan buscant la solució, però ja no hi ha esperança i ens hi hem d’acostumar.

Carlos Adrián Lima dos Santos_3r A Col·legi Espanyol María Moliner
Aquestes vacances me’n vaig anar a València amb el pare i el germà. Vam anar a la platja, a la piscina, també vam visitar un castell. M’ho vaig passar molt bé. Hi vam estar uns 20 dies. Després vam anar a Catalunya, a un hotel amb piscina. Internet no anava gaire bé així que anava molt a la piscina per no avorrir-me. Hi vam estar un cap de setmana. Després vam tornar a Andorra, vam anar a jugar a bitlles, a cartes, a la muntanya i vam fer un pícnic. Al final el meu pare se’n va anar perquè tenia feina i les vacances s’havien acabat. Va tornar la meva mare, que havia anat a Barcelona. I aquestes han sigut les meves vacances d’estiu.

Nihad el Attabi_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA
Un dia vaig anar a un torneig de futbol a Salou. A la primera part no vam marcar cap gol i quan vaig sortir al terreny de joc vaig fer un punt. Havíem de guanyar per ser segons del campionat i aconseguir el trofeu. Vam quedar segons i vam guanyar el trofeu. Em van regalar una revista de futbol i ens vam fer una foto. Després vam anar a un restaurant de Salou per dinar. Tot seguit, vam pujar a l’autobús i no vaig tenir temps de fer fotos del partit que va estar força bé perquè era la primera vegada que competia fora d’Andorra. M’ho vaig passar molt bé al campionat perquè vam quedar segons al torneig i vam aconseguir un trofeu.

JÚLIA DOMINGO FUENTES_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA
Arriba l’adolescència, entres a la secundària i ja ets gran. Però no, segueixes sent el mateix nen innocent i manipulable. Coneixes gent nova, deixes les teves amistats enrere, creus que has fet bé, et creus gran. Comences mentint als teus pares, després surts de nit, proves l’alcohol, el tabac i ja estàs. Ja estàs amb aquest cercle viciós que no s’atura ni un dia de la teva vida. Arriba un dia en el qual t’adones que no pots parar. Ningú et pot ajudar, les teves amistats són iguals que tu i els teus pares no ho saben. Però de cop arriba aquella persona que fa que ho canviïs tot, la que era la teva vida canvia en un moment.

Naomi Roxo_2ne MTNE Lycée Comte de Foix

Té els cabells negres i llisos, tan llisos que quan hi passo els dits rellisquen fàcilment. Té un somriure ample, bufó i perfecte. Quan somriu se’m dibuixa a mi també un somriure a la cara. Té els ulls petits i ovalats, d’un color marró fosc. Quan el vaig conèixer tot va canviar. Jo estava al cine i ell seia a la butaca del costat. No sabia de què anava la pel·li i la meva amiga tampoc. Vaig aprofitar-ho per demanar-li qui era cada personatge. Cada poques escenes li demanava què passava. Gràcies a això, vam conèixer-nos i, més endavant, va començar la nostra relació. Ja fa un any que som parella i em fa la persona més feliç del món.

Lara da Silva Bertolo_3r E EA 2A Ensenyança Encamp
Nedava al mar tranquil·lament, sentint el xoc de les onades contra el meu cos, sentint cada segon el so que produïen. El sol sobre la meva pell. No m’importava res, volia quedar-me allà. Seguia nedant cap endavant, sentint la pau i la tranquil·litat d’aquell moment. A poc a poc m’endinsava. Sabia que en un moment o altre m’ofegaria, però continuava lluitant amb mi mateixa per sortir-me’n. M’enfonsava i n’era conscient, però no sabia què fer. Estava sola davant la immensitat del mar, era fosc, em sentia atrapada, no podia avançar i ningú no podia ajudar-me. Intentava cridar, però no em sentien. Finalment, només jo podia salvar-me.