Majors de 15 anys

Luis Cebrián Vélez_4t C Col·legi Mare Janer
Quan ens parlen de l’estiu, pensem en la platja, el sol, la calor… Jo també ho penso, però aquest any ja sabia que no seria un estiu típic, més aviat un estiu peculiar. Cada any, amb la família fem viatges de tota mena i aquest any el meu pare ja s’havia cansat de la calor infernal i va decidir fer-nos una sorpresa que a alguns els semblaria perfecta i d’altres no hi posarien ni el peu, però jo no sabia res del viatge. Crec que si m’ho haguessin dit no hi hauria anat ni boig. Em van posar un mocador als ulls fins a l’aeroport, quan vam arribar, me’l van treure de cop. No em creia el que estava llegint al cartell: Notam, Pol Nord.

Pol Badell Valén_4t C Col·legi Mare Janer
Era un dia com qualsevol altre, sortint de l’institut, em dirigia cap al bus per marxar cap a casa. Llavors el Liam em va cridar per darrere.
– Ei, Aleix, espera’m! Vaig aturar-me un segon per fer-ho.
Vam anar junts al bus, com fèiem cada dia. Vam anar a comprar alguna cosa per picar, i ens vam dirigir cap a un lloc on sabíem que ningú no ens molestaria, l’esplanada que hi havia sota el pont de l’autopista. Després d’una bona caminada, quan vam arribar, vam seure a terra i li vaig dir: – Liam, crec que m’agrada la Paula. – I ell em va respondre: – Aleix, hi ha milions de noies al món, però crec que estimem la mateixa persona….

Maruan Douhri_3ème D Lycée Comte de Foix

Us explicaré com va transcórrer una part de les meves vacances d’estiu. La primera setmana vaig quedar-me a casa, per dur a terme els preparatius del viatge que empreníem la setmana següent. Vam sortir d’Andorra un dimecres de bon matí. La meva família i jo ens dirigíem a la Costa Brava, concretament a Cadaqués, l’anomenada ciutat blanca. El poble ens va agradar i durant aquells dies, en què disfrutàvem de la platja, vaig coincidir amb el Sr. Bartomeu, el fins llavors president del Futbol Club Barcelona. El vaig saludar i vaig fer-me una fotografia amb ell. Aquest moment va ser el més interessant de les meves vacances a Cadaqués.

Joel Travé_3ème C Lycée Comte de Foix

Una tarda vaig sortir al bosc. Al cap d’una estona, un cartell de fusta envellida em va cridar l’atenció. Em vaig apropar i el vaig girar. ‘’Ajuda! Vull sortir!’’ estava escrit en color rosa i una cal·ligrafia de nen petit. Estranyat, vaig mirar pels voltants i vaig trobar mig enterrada una nansa. La vaig desenterrar; es tractava d’un bagul de petites dimensions que vaig obrir. A dins hi havia un braç de nen petit amb la pell apergaminada. La mà sostenia un retolador de color rosa. Em vaig guixar el braç. Funcionava! Angoixat, vaig comprovar que era del mateix color que la del cartell. Va ser l’últim cop que vaig anar a aquell bosc.

Cláudia Gómez_3r A EA Segona Ensenyança de Santa Coloma
Tot va començar un divendres 12 d’octubre a la sortida de l’institut. Passaven molts cotxes i hi havia molts nens a la sortida. Ningú es va adonar del que passava fins que va sonar el clàxon d’un cotxe i algú va cridar. Va ser molt ràpid. Era la meva amiga i mai oblidaré de tot el que va fer per mi. Sempre estava allà quan més ho necessitava. Avui és 12 d’octubre. Ha passat un any i ningú recorda el que va succeir, de tot el que ha sofert la seva família, de com han canviat les coses des que ella ja no hi és. No puc tornar a aquell dia sense sentir…
–Vas progressant, J., però m’has d’explicar què va passar exactament.

Jana_Faurat_3r A EA Segona Ensenyança Santa Coloma
Un divendres, a mitjanit, vaig anar cap a casa de la meva millor amiga. A les 12.30 h ja estàvem vestides i maquillades, preparades per anar cap a la discoteca. En arribar a la discoteca, la meva amiga va demanar dues copes, una per a ella i una altra per a mi. Em va presentar tots els seus amics, però, de sobte, vaig veure un noi al mig de la pista. Des de llavors, no podia fer cas als amics de la meva amiga perquè estava enfavada mirant aquell noi. Els dos ens vam mirar. A poc a poc se’m va anar apropant i em va dir: Vols ballar? I així és com vaig conèixer el teu tiet…
–Apa! Jo pensava que us havíeu conegut a la universitat!

Roger Aleu Vilella_3r B Col·legi Sant Ermengol
Anàvem cap a un poble perdut a la muntanya. En arribar, ens trobàrem un home alt, de cabells blancs i amb una cicatriu al mig de la cara. Ens demanà si ens havíem perdut i li vam contestar que estàvem de visita. L’home ens avisà d’un home perillós que hi havia pel poble però no li vam fer cas. Vam passejar i vam trobar un bar en una casa rural. Després vam entrar dins l’església i ens vam trobar el mateix home d’abans. La nostra reacció fou sortir corrents. Corrents li vam anar a comentar a la senyora del bar i ella ens respongué que mai hi havia hagut cap persona alta amb els cabells blancs i una cicatriu a la cara en aquell poble.

Julen Silvestre Nieto_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL
Els nens intel·ligents, tots en coneixem algun, generalment són arrogants. Després tenim els que han de treballar i esforçar-se per assolir els seus objectius, ara bé, generalment la seva forma de ser és diferent a la dels primers. Quan un ha estat a baix i ha arribat a dalt, i recorda el procés, sap quant costa. Aquests cada cop que aconsegueixen un èxit en sumen dos d’humilitat.

Clément Gambade_3ème G Lycée comte de foix
Un matí d’hivern de l’any 1921, els fanals il·luminaven els carrers encara foscos de París. Aquell dia, el metge del barri va passar per davant de la meva botiga de roba. Era un dels meus amics. Tots sabíem que provenia d’una família que havia fet fortuna a Amèrica. Era vell i portava unes petites ulleres rodones. En aquell moment, anava a visitar un pacient que probablement estava massa malalt per desplaçar-se fins a la seva consulta. Poca gent del meu entorn el coneixia, però tenia molt bona reputació entre els seus coneguts. Vivia en un edifici molt bonic del meu barri. Tret d’això, ningú no en sabia res més.

Alex Mendoza_3ème G Lycée comte de foix
El 2 d’octubre de 2020 em vaig aixecar a les quatre del matí per anar a jugar la Copa de França de pitch-and-putt acompanyat del meu pare, del Marc i del Jose Manuel. El camp estava a sis hores d’Andorra. Quan vam arribar-hi, vam començar a entrenar. L’endemà havíem de jugar dues proves en parrelles. El meu pare i el Jose van jugar al matí i el Marc i jo vam fer-ho més tard. Tots vam jugar bé i érem els quarts de vint equips. Dissabte a la tarda jugàvem dues proves. Aquesta vegada el meu pare i el Jose no van jugar tan bé. Després ens tocava jugar a nosaltres, però ens van anul·lar la prova a causa del mal temps. Vam acabar quarts.

Axel López Font_3r C
EA Segona Ensenyança d’Ordino
Avui he sortit de casa, eren les set del vespre; tot i la foscor he baixat per una rampa amb una inclinació brutal i m’he dirigit a la parada de l’autobús. Han passat 15 minuts i encara no havia passat cap bus, “tot i el retard del bus si l’agafo d’aquí a poc encara arribaré a l’entrenament”, he pensat. Cinc minuts més, però res. A les 7.30 veig el bus venir, tot indignat m’hi acosto i el conductor em diu que no hi puc entrar ja que el màxim és de 38 i ja eren 50. L’estava a punt d’insultar, però he baixat del bus i he trucat al meu pare. M’ha dit que avui era festa a Espanya i que hi havia moltíssima gent a Andorra, i, de cop, ha penjat.

Emma Jerez Álvarez-Plata_3r C EA Segona Ensenyança d’Ordino
Des de dalt, des d’aquí veig massa. Ciutat amb pobresa i riquesa. Amb hipocresia i bondat. Maltractament i solidaritat. Gent que demana i gent que dona. Fam i sobres. Veig igualtat però també masclisme. Un que plora, l’altre riu de valent. Llum i il·lusió als ulls… també por i decepció en altres. Veig un somriure irradiant felicitat, uns altres llavis que tremolen de tristesa. Hi ha valents i covards… Gent que com jo prefereix no continuar. Estic decidit, prefereixo no veure “tant” des d’aquí dalt.
De sobte tres braços m’empenyen cap endarrere, sento una escalfor familiar, un petó suau i una veu tallada. “Tot va bé, ja ha passat.”

Cristina Garcia Roma_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL
Hola, hola… qui serà? Però jo saludo. Així, dia darrere dia… I jo penso: que estrany, fa poc que visc aquí i tanta gent que em saluda… Un dia, a la reunió de l’escola de la meva filla, una mare que tenia al davant em va dir: Hola, Anna!, i li vaig respondre: Em dic Laia, no Anna! , i ella, amb cara de sorpresa, em va treure de dubtes. Em confonen amb una doctora i a ella li passa el mateix, però encara no ens coneixem. A mi m’ha ajudat a ampliar el meu cercle de coneguts ja que alguns que em saluden són repetitius i ja he parlat amb ells. “No soc l’Anna sinó la Laia”, però jo saludo a tothom!

Pol San José Yáñez_3er A Col·legi Sant Ermengol
Era un dia qualsevol. Plovia i feia fred i, com cada dia, tornava a casa després d’un llarg i complicat dia de treball. Havia agafat l’autobús ja feia més d’un hora, i no em quedava massa estona per arribar-hi, quan de sobte una ombra es va creuar per davant de l’autobús i va fer que el conductor fes un cop de volant, sortís de la carretera i xoqués contra un arbre. No sé quant de temps va passar, però vaig despertar enmig de la foscor sol i desorientat. Em sentia tranquil. Tot era pau al meu voltant, i la dolçor del moment era inexplicable. Ara ho entenia tot, la meva fi havia arribat.

Sacha Levy Baamri_3e H   Lycée Comte de Foix
Un dia, sortint de l’escola, vaig veure un cavall volant i unes granotes balladores. Jo crec que era una al·lucinació. L’endemà, no va passar res estrany. Dos dies més tard, vaig veure un gnom parlant amb un teclat amb peus. Vaig trobar-me un ratolí que parlava i vaig demanar-li per què hi havia tantes coses estranyes. Em va respondre que tenia una al·lucinació anomenada SaGu. Passava quan anaves a un altre món. Resulta que aquest altre món és una passada! Hi ha animals estranys com el Sakeloemendo, un rèptil molt tímid que fa molta por. És gran i fort, però no és bo. També hi vaig veure un ocell gegant, entre molts altres animals.

Natasha P. Guasch_3e H  Lycée Comte de Foix
Quan parlem del concepte de sinceritat, parlem d’honestedat, qualitat que poca gent té. Molta gent menteix a l’hora de fer compliments… A mi, per exemple, em costa ser honesta quan em demanen la meva opinió. A vegades, ser sincer pot ferir els altres, cosa que detesto ja que els baixa l’autoestima. Per això penso que s’han de vigilar i valorar els límits segons la sensibilitat de les altres persones i comprendre que la nostra forma de veure les coses no és la mateixa que la dels altres. Simplement són els nostres pensaments i les nostres veritats. La sinceritat i l’honestedat mai no deixaran de ser la clau de les bones relacions.

Daniela Vaz Gonçalves_3r B EA 2A Ensenyança Encamp

Hi havia una vegada una noia a qui agradaven molt les motos. Quan va fer els 16 anys va demanar als seus pares si es podia treure el carnet de moto, però li van dir que no. Ella ho va seguir intentant, treballant de valent fins que ho va aconseguir. Es va treure el carnet i li van comprar la moto dels seus somnis. Tot era fantàstic, anava per tot arreu amb la moto fins que va tenir un accident molt greu. La van operar i els seus pares van decidir que hauria de deixar la moto i renunciar al seu somni d’anar per tot el món en moto amb els amics. La noia va estar deprimida bastants dies, però finalment ho va acabant superant.

Alex Muñoz_4t  Col·legi Sagrada Família

A prop de València hi ha un poble que diuen que si hi entres ja no en surts. Molta gent diu que familiars seus han anat allà i no n’han tornat mai, però no se sap si és que quan entres et maten o és que et quedes atrapat. Per això, amb uns amics, hem decidit anar-hi molt preparats per veure què ens podem trobar allà dins i poder saber què passa realment en aquell lloc. Avui, dia 20 d’octubre del 1997, anem cap allà, ens queden unes dues hores de cotxe. Ja hem arribat. Aquí fora sembla que tot està bé sense cap problema. Ens hi anem a endinsar una mica. Això està reproduït en vídeo, i d’aquells joves, no en vam tornar a saber res més.

Ana Raquel Vieira_4t Col·legi Sagrada Família

Em passo les hores mirant per la finestra… observant les persones que passen pel carrer, intentant descobrir què li falta a la meva vida. Soc una dona de 33 anys que sent que li falta alguna cosa. He començat a viatjar pel món, he vist coses molt boniques però encara sento que no ho tinc tot. Tinc una parella, ara passo més temps amb ell però no és qüestió de les relacions. Ara la cosa es complica, estic embarassada i no tinc cap relació amb el pare del nen. És horrible, no sé què faré. Han passat els mesos. Ha arribat el moment. Tinc el meu fill en braços. Es diu Nil i sabeu una cosa? Soc tan feliç! Ell era la peça que em faltava.

Marc Juan_3ème F Lycée Comte de Foix
Aquella tarda, la Inés estava ajudant la Maria a superar la seva ruptura amb en Joan, el seu xicot. La va portar a un camp de flors a fer un pícnic. Es van instal·lar sota un arbre. La Inés va portar molt menjar, galetes entrepans, xocolata… Mentre menjaven, s’explicaven uns acudits tan graciosos que no podien ni respirar del fart de riure que es feien. Quan van acabar de menjar, la Maria li va donar un petó i llavors li va demanar si volia tenir una relació secreta amb ella, la Maria va prometre que no la defraudaria com en Joan. Des de llavors tenen una relació secreta. Aquella nit van acabar anant al cinema per celebrar-ho.