Majors de 15 anys

Susana F. Costantino_3r A Col·legi marÍa moliner
Era hora de dormir, vaig abaixar la persiana. Em vaig adormir de seguida, somniant que era una noia de quinze anys que cuinava i que s’havia presentat a un concurs de cuina amb nois de la seva edat. Van començar a cuinar, paella per aquí paella per allà, d’un costat a l’altre es van anar organitzant per preparar el plat guanyador. Tenien trenta minuts per fer l’obra mestra. Els jutges van tastar plat a plat fins acabar-los tots, donant la seva opinió de cadascun i de com cuinaven els concursants. A ella li van dir que posava molta passió en el que feia i que el seu plat de mandonguilles de la iaia era el guanyador.

Sofía Quiroga_3r A Col·legi María Moliner
Estic a la porta de sortida amb els meus monitors. Sento com m’encoratgen els companys. Em preparo i començo a veure com tothom crida el meu nom. La pista és plena de gent. Veig la família, han vingut de sorpresa. El temps del cronòmetre comença a fer el compte enrere. Estic nerviosa. La temporada ha passat molt ràpida i ara estic a la cursa més important amb la gent que estimo. Em fan por els altres contrincants, sé que si caic em poden guanyar. Faig la corba més difícil i tothom crida. Cada vegada veig la meta més a prop. Estic cansada. No sé si arribaré a temps. Quasi caic. Arribo, el temps ja s’ha acabat.

Ona Trebol_3r D EA 2a Ensenyança de Santa Coloma
La vida és com una muntanya que has de pujar. Des que neixes fins als 4 anys només estàs agafant el camí per començar a pujar la muntanya. Després ve l’escola, que ja comences a pujar un turó, és una mica més complicat però es pot pujar fàcilment. Més tard quan ja tens 12 anys comences a fer un treball més dur a l’institut, que és quan comences l’ adolescència, les coses canvien una mica i has de pujar una muntanya més gran. Després comença batxillerat i universitat, on treballes individualment. Aquesta etapa de la vida costa moltíssim, però quan penses que estàs a punt d’arribar: La vida, que és com pujar l’Everest.

Joel Sala_3r D EA 2a Ensenyança de Santa Coloma
Dilluns, 7.00 h, et despertes amb l’alarma del mòbil i vas directe a la dutxa. Et vesteixes i vas a esmorzar, quan acabes et rentes les dents, agafes la motxilla i vas al col·legi, aquest lloc on a tots els nens els agrada molt estar, fer fitxes i escoltar la veu del professor. Quan sona la campana agafes el bus, vas a casa i comences a fer deures. De sobte són les 20.00 h i t’has de canviar per anar a entrenar. Quan tornes a casa et dutxes i t’adones que et falten els deures de català i els fas mentre els pares criden “a sopar!” Quan acabes i t’estires al llit i comences a parlar amb els amics però, poc després, torna a sonar l’alarma.

Sarah Soares_3ème F Lycée Comte de Foix

Estàvem tots dos ferits tirats a terra, mirant-nos, i recordant moments en els quals érem feliços i no ho sabíem. Solíem imaginar el nostre futur junts, cases a la platja, gossos als quals estimar, imaginàvem la nostra vida junts, però en aquell instant vam saber que res d’això seria possible. Escoltàvem patrulles i ambulàncies de fons. La moto estava tirada per terra, arrossegada. Vam agafar les últimes forces que ens quedaven, ens vam agafar les mans tan fort com podíem i ens vam dir “t’estimo” per últim cop. Sabíem que estaríem junts fins a l’últim moment i que ens estimaríem fins a l’últim moment, però no esperàvem que fos així.

Arianna Ribeiro_3ème F Lycée Comte de Foix

Tens por que et trenquin una vegada més el cor, por de confiar, por d’anar a l’escola, por d’allò que puguin dir de tu, por de la soledat. Cada nit plores i plores, ja no saps ni què és la felicitat, sempre reflexiones i penses en quin moment vas créixer, quan eres petit eres feliç, també sempre estàs pensant què has fet per merèixer aquesta vida tan cruel. A vegades ni dorms per l’estrès, o perquè plores per culpa d’aquelles persones que et trenquen el cor. Però per això has d’esperar tota la vida, perquè en algun moment vindrà algú per fer-te feliç, i et donarà tota la felicitat que en un passat no vas rebre.

Nian Bisbal Miralles_3r A Col·legi Sant Ermengol

Era una nit al bosc del poble on visc. Estava amb el meu millor amic, en Bernat, i no sabíem què fer, així que vam pensar d’anar al bosc a tirar-nos pinyes. –Bernat! Compte! Que et ve una pinya directament a la boca! –Ah! Va exclamar el Bernat. Ui, Oriol, l’has espifiat! En Bernat va començar a córrer darrere meu fins que vaig topar contra un arbre gegant. En Bernat va parar de córrer quan va veure l’arbre des de lluny. Tots dos estàvem espantats perquè de sobte vam veure com l’arbre s’estava movent.
–Ahhh! –vam cridar tots dos. L’arbre ens va començar a perseguir. Vaig mirar enrere i el Bernat havia desaparegut.

Marc Ventura Cornella_3r A Col·legi Sant Ermengol

La quarantena i el paper higiènic. Ens hem tornat bojos? No ho acabo d’entendre… Mengem massa o és multiús? Ja no en queda enlloc i l’única opció viable és anar al bosc a buscar fulles per rentar les meves parts nobles! Ajudeu-me a fer viral aquest missatge, ja sigui a les xarxes o als mitjans de comunicació. Controlem-nos i utilitzem el paper de vàter per l’estrictament necessari, em resisteixo a ser un Tarzan cosmopolita!

Eric Fernandes Guimares_3r E EA Segona Ensenyança d’Encamp
Era un dia normal com tots, quan de sobte vam rebre una trucada i ens van donar la notícia que la meva besàvia havia mort. A partir d’aquell moment tot va canviar. Tot el dia va ser trist i també vaig estar plorant per no anar a l’enterrament. Jo em vaig quedar a casa, ja que havia d’anar al col·le, però gairebé tota la família que estava en diferents parts d’Europa hi va anar igualment. A més, vam tenir una altra mort dues setmanes abans, que era la de l’àvia del meu pare. Això em fa veure la rapidesa de la vida. Aprofita-la.

Eric Garcia Ulrich_3r E EA Segona Ensenyança d’Encamp
Vaig entrar i el silenci es va apoderar del camp. L’àrbitre va iniciar el partit i vaig sacar. El meu contrincant era molt bo, però no millor que jo. Vam arribar fins l’últim set molt igualats per punts fins que em va tirar una pilota gairebé passant el límit de l’altre costat del camp. Corrents com mai, anant cap a la pilota vaig caure i al tocar-me la cara i veure la mà plena de sang d’un vermell escarlata. Em vaig desmaiar i fins ara només dormo profundament sense poder parlar pensant què va passar després del cop.

Ikram Raguig_3ème D Lycée Comte de Foix
Mentre passejava pel carrer, l’Alba es va trobar una noia que plorava. Encuriosida, va adreçar-se a la noia, per demanar-li què li passava. Aquesta li va respondre, tan sols, que ho havia perdut tot. Va explicar-li que l’únic que pretenia era agradar a la resta de la gent, deixant de ser ella, però malauradament va aconseguir tot el contrari. Es va sentir menyspreada; va perdre les amigues, va discutir amb els seus pares… Ella que volia agradar a tothom, va anar caient en un pou sense sortida, sola i avergonyida. Una cosa molt important, sí que va aprendre, no perdre mai l’autoestima i ser tu mateix, malgrat no agradis als altres.

Ainhoa Fanne_3ème D Lycée Comte de Foix
La història comença amb un noi estatunidenc; un jove que veia la vida sense colors, fosca. Va néixer sota la influència de les estrelles equivocades. Volia ser normal, sense haver d’utilitzar una arma per sobreviure, estar tranquil i ser lliure; però no podia. Per fi, un dia, va aparèixer un noi que seria molt important per a ell: tenia un mal accent, una mirada perduda, un somriure d’orella a orella i un posat amable i sincer. L’envejava, perquè no necessitava una arma per sobreviure. Gràcies a ell, però, va començar a gaudir dels colors, a tenir esperança. I van romandre junts, fins al final d’aquella aventura anomenada vida.

Pau Tesorero_3r C Col·legi Mare Janer
Vaig rebre una invitació per a una reunió d’exalumnes de l’escola. En acabar la reunió, sentia que havia de passar per la casa on havia crescut. La mare havia mort. Els veïns em van lliurar una carta que la mama havia deixat per mi abans de morir. “Estimat fill, sempre he pensat en tu. Perdó per haver-te fet passar tanta vergonya. Va haver-hi una cosa que mai et vaig poder explicar. De petit vas patir un accident. Vas perdre un dels ulls. I de cap de les maneres et volia veure així. Vaig decidir donar-te’n un dels meus. I saps per què? Perquè vaig pensar que, a partir d’aquell moment, veuries el món a través meu.
T’he estimat molt!”

Paula González de Alaiza Manubens_3r C Col·legi Mare Janer
Visc en un àtic de 3 plantes al mig de Nova York. Cada matí em desperto amb el so de l’alarma de l’últim model d’Apple. L’apago i m’aixeco. Em dutxo. Em vesteixo amb els meus texans Levi’s i la meva dessuadora preferida de color blau cel. Camino pel passadís de fusta, encara moll. Baixo les escales i agafo un croissant acabat de fer per la minyona. Surto de casa precipitadament. Aquesta és la vida que deu tenir la noia que cada dia passa per davant meu a les vuit del matí. En canvi, jo soc la que viu a la vorera del carrer de davant de casa seva. Dins d’una caixa de cartró i menjant-me el tros de croissant que ella tira a la paperera.

Nina Llados_3r Col·legi Sagrada Família

Ja era juliol i les vacances començaven, al cap em
venen tots els records d’aquest estiu, els moments viscuts amb els amics, recordo els riures que fèiem entre tots i com ens ho passàvem de bé. Encara que hagi estat un estiu una mica diferent als altres per a mi ha estat el millor.  El primer dia de col·le no em feia gaire il·lusió ja que tot allò que vaig fer els dos mesos de vacances no tornaria a passar fins al cap d’un any, però s’havia de tornar a la normalitat perquè la vida no pot ser com nosaltres volem, però igualment així passes moments inoblidables amb les persones que més t’estimes i aquells moments són els que mai oblidaràs.

Lucía Dalmau Gómez_3r Col·legi Sagrada Família

El 8 de Març és un dia en què les dones de tot el món tenim el dret de compartir les nostres opinions. Lluitem cada dia per ser iguals que els homes. Però per què ens tracten com a inferiors? Per què ens havíem de quedar a casa netejant? Això està canviant, però encara ens falta molt per arribar on volem ser. Per què a la majoria de països tenim un sou menor que els homes? Ara es pot parlar més lliurement d’aquests temes i espero que la generació que venim ho acabem de canviar tot. És important que el 8 de Març ens moguem totes les dones i manifestem tot allò en què no estem d’acord: per canviar els pensaments de la nostra societat. Hem de ser lliures de fer el  que a nosaltres ens agradi. Vosaltres què en penseu?

Jana Guerrero_3ème G Lycée Comte de Foix
Dissabte 15 de març havia de fer el viatge dels meus somnis. Des de petita sempre havia volgut anar a Nova York. Estava molt contenta ja que tenia moltes ganes de visitar la ciutat i veure Times Square. Malauradament, no vaig poder fer el viatge, ja que ens van confinar a causa de la Covid-19. En assabentar-me’n, em vaig entristir molt, perquè no podia realitzar el meu somni. Després d’uns quants dies, vaig mirar el cantó positiu i vaig decidir endarrerir el viatge unes setmanes; però a mesura que passaven els dies perdia l’esperança de marxar ja que la situació no millorava. Per precaució vaig acabar anul·lant el viatge.

Alexandr Majorov_3ème G Lycée Comte de Foix
A l’oceà hi ha una illa que no existeix als mapes. És molt difícil de trobar, perquè no es veu fàcilment; però un dia, un grup d’exploradors va trobar-la i aquí comença la nostra història. Semblava que l’illa no era habitada per cap ésser viu. Els exploradors van atrevir-se a anar al centre de l’illa i hi van trobar una cova. Hi van entrar i la cova es va tancar. Allà dins van veure la maldat del món. En aquell moment van comprendre per què l’illa no era habitada. La maldat es va dirigir als exploradors i va demanar-los què hi feien allí i, tot seguit, els va absorbir. Ningú no va tornar a veure els exploradors mai més.

Daniel Carrillo Benítez_3r B Col·legi Sant Ermengol
Estàvem tirant petards com bojos, gent que feia volar cons, gent que saltava fonts, gent que explotava papereres i nosaltres que estàvem fent soroll. Al cap d’una estona tirant petards, el Carles va tenir una idea: ens va proposar si volíem tirar coets dins d’una sala que hi havia al costat i, òbviament, vam acceptar.
Vam començar a tirar els coets cap a la sala i vam veure que quan els coets entraven i explotaven no passava res. Llavors vam decidir apuntar als ascensors. Al principi no n’entrava ni un, però després… Boom! Un dels ascensors va acabar negre i nosaltres vam haver de sortir corrent d’aquella sala.

Mireia Moreno Carbonell_3r B Col·legi Sant Ermengol
Intento creuar el carrer. Hi ha força trànsit. Em mira i jo a ell. No fa el gest, ni tan sols, de frenar. Li dono les gràcies per no deixar-me passar, creuem mirades pel retrovisor. Frena en sec.
–Què et passa?– em crida des del cotxe.
–Tinc prioritat i estic en un pas de vianants!– jo també puc ser descarada, què s’ha pensat!
Tinc raó i ho sap, accelera i marxa…
Beneït civisme!