Majors de 15 anys

Wildane Mhamdi el Bourouti_3ème F Lycée Comte de Foix
Ja gairebé tornem a l’escola, s’acaba la relaxació i ja tornen els nervis. Aquest any serà una mica diferent. Haurem de portar mascareta, circular en un únic sentit, menjar amb la nostra classe, ficar-nos desinfectant i si tenim temps rentar-nos amb sabó. A més, per si ens tornen a confinar, hem d’estar connectats al Classroom. Jo aquest any faig troisième, que és un any bastant important perquè fem un examen molt important, el Brevet. Aquest és un any decisiu que ens dirà si anirem a Generale o a Professionale. Per anar a Generale, que és el que jo vull, hauré d’estudiar molt i hauré de fer molts esforços per treure bones notes

Carlota Sansa_3r A COL·LEGI ANNA MARIA JANER
Quan em vaig despertar el vaig veure. Com si res hagués passat la nit anterior. Em vaig espantar. No tenia ferides, ni cap cop. Que estrany! Em vaig aixecar del llit i m’hi vaig acostar. No podia creure que fos ell. Potser el que succeïa era que m’estava tornant boja. Va fer un pas enrere. Estava enfadada. Com s’atrevia a ignorar-me després del que m’havia fet? Vaig començar a escridassar-lo per tot el que havia passat. Ell no contestava, es limitava a escoltar. No es movia. Era com si ho acceptés. Li vaig demanar el perquè, per què s’havia llançat? No va contestar. Llavors vaig vestir-me i vaig anar a retrobar-m’hi al cementiri.

Andreu Tomàs Malet_3r A COL·LEGI ANNA MARIA JANER
Finalment, vam entrar. Vam esperar mitja hora davant de la porta. Era el primer dia i tothom estava espantat perquè feia set mesos que no anàvem a classe. L’ambient era tens perquè ningú tenia ganes de retrobar-se amb els professors, no volien rebre una  esbroncada perquè les classes online havien estat un fracàs. Un cop a classe l’Andreu li va dir al professor: –Quant de temps!
I ell va respondre: –Com? Si ens vam veure ahir.
I aleshores… ho va entendre! La pandèmia havia estat un somni de l’Andreu. Mentre esmorzava encengué la tele i a les notícies va sentir: primer cas de Covid a Andorra! Va quedar petrificat exclamant: Noooo!

Daniel Alexandre Peixoto Costa_3r D EA SEGONA ENSENYAnÇA DE SANTA COLOMA
Ara que ho penso les grandalles són les flors més boniques d’Andorra i estar dalt d’una muntanya i veure tot Sant Julià és increïble amb el sol i la brisa fresca de la tarda o fent un pícnic amb els meus amics. Encara ho recordo com si fos avui, fa molt que no vaig a Andorra, però s’està bé aquí. Quan ve el meu xicot i la mare m’encanta escoltar les seves veus i sentir com m’expliquen les seves històries. No els puc veure ni tocar-los, i ho trobo a faltar. Trobo a faltar caminar pels carrers de la Vivand agafada de la mà amb el meu xicot o anar a sopar amb la mare. Estic segura que sortiré d’aquest coma.

Marc Paet_3r D EA SEGONA ENSENYAnÇA DE SANTA COLOMA
Una dona, silenciosa i trista, asseguda en una cadira bevent un got d’aigua darrere l’altre, pensant en aquella figura humana perduda, recordant aquells moments que van passar junts, mesos, inclús anys, temps recordant com es van conèixer, en aquell bar aïllat del món, en aquell carreró fred. La dona segueix bevent aigua, omplint el got d’aigua amb desesperació, fa un últim glop, de cop es queda pàl·lida, mirant fixament aquell recipient fràgil, l’agafa i el llença al terra amb tota la seva fúria i es queda parada mirant al terra. Tant de bo el seu home hagués fet el mateix amb aquell últim got d’alcohol.

Ramon Roig _3r C EA 2A Ensenyança Sta Coloma
–Tens una KTM DUKE?
–Sí!!!
–Però si em vas dir que la teva mare no te’n volia pas comprar cap de moto.
A les cinc em vaig presentar a casa seva i no em va contestar ningú. L’endemà vaig trucar-lo i el seu germà petit em va contestar que no hi havia ningú a casa, però de fons s’escoltava el meu company dient que no hi havia ningú. Ostres! avui sí que m’ha obert. Li vaig demanar que me l’ensenyés i em va dir que se l’havia emportat el seu cosí. Al cap d’una setmana li vaig preguntar a la seva mare si el seu fill tenia una moto. –Quina moto? Va dir la mare.
Les mentides sempre s’enxampen.

Nil Corbaran_3r C EA 2A Ensenyança Sta Coloma
Un nàufrag que es deia Makako vivia en una illa perquè un dia va anar amb el vaixell del seu pare a explorar la zona com sempre feia però aquell dia va voler explorar una illa que estava bastant lluny. Allà s’amagava un valuós tresor de milions d’euros. Ell hi va decidir anar però quan estava a punt d’arribar un tauró li va trencar part del vaixell. Va tindre temps d’arribar a l’illa abans de que s’enfonsés. Durant un temps intenta sobreviure amb el que es troba a l’illa, però va arribar el dia que ja no podia més perquè es va acabar el menjar. Quan va morir es va adonar que el tresor que hi havia era la llum de la mort.

Paulo Ricardo Rebelo_3ème E Lycée Comte de Foix
La història comença amb un noi, en Ricard, un noi tranquil però molt vergonyós. Un noi que està contra totes les injustícies del món. Un noi que per aconseguir que el món fos un lloc tranquil, faria de tot. Però què puc fer, es preguntava el Ricard cada dia. Què podia fer per canviar aquell món tan cruel. Li va preguntar al seu pare i ell simplement va respondre: Res, no podem fer res, fill meu, aquest món serà sempre un món cruel i injust. Aleshores, en Ricard es va adonar que el seu pare tenia tota la raó. Trist i decebut, en Ricard se’n va anar a la seva habitació i va començar a plorar sabent que mai podria canviar aquell món.

Alexaner Cancelinha_3ème E Lycée Comte de Foix
L’amistat és un sentiment tan bonic que no es pot descriure, poder confiar en un amic o amiga és una sensació increïble. Saber que aquesta persona estarà amb tu per ajudar-te, jugar amb tu… és meravellós. Encara que a vegades podeu discutir i no parlar durant algun temps, sempre o gairebé sempre les coses acaben bé. Poder tenir la confiança d’explicar-li algun secret i que ell o ella no li expliqui a ningú més, és una sensació que em fa bastant feliç. Després hi ha els millors amics, això sí que és una amistat de veritat, tenir la meva millor amiga en fa molt alegre i feliç. I bé, per acabar també hi pot hi haver una amistat que és més que amistat…

Marta Carmona Tor _4t C Col·legi Mare Janer

M’he despertat amb una estranya sensació: no sento l’ascensor com cada dia a aquesta hora, que puja i baixa com una atracció de fira; no sento el nen del costat que crida intensament al replà com un boig. Miro per la finestra: No passa cap cotxe, ni cap autobús, ningú passeja, cap gos estira del seu amo per fer les seves necessitats.
Surto a la terrassa, fa un sol de primavera. De cop, veig que tothom és a casa: el del quart salta a corda; el del primer corre per la terrassa, sembla que el persegueixi algú; al tercer (hi viu algú al tercer?) un senyor llegeix el diari.
M’assec al banc a prendre el sol del mes de març. Tanco els ulls.

Laura Aparicio Sánchez _4t C Col·legi Mare Janer

Tenia 10 anys i un dia com qualsevol altre ho canviaria absolutament tot.
D’un dia per l’altre em vaig tornar dèbil, vaig passar de tenir il·lusions a pors, vaig passar de ser una noia valenta a intentar trobar el sentit a la vida i no parar de preguntar-me’n el perquè. Recordo d‘estar en una sala: surten, i en qüestió de moments, veia que m’havia caigut el món a sobre. Mai més vaig saber trobar la felicitat, ni la vaig voler buscar. Tancada a l’habitació somiava en els moments que hagués pogut passar si encara pogués fer l’esport que a mi m’agrada. Avui em falta una cama i segueixo lluitant amb el càncer infantil.

Carlos Campos Afecto_3r A EA 2A Ensenyança d’Encamp
Tot va començar en un carrer on passaven molt pocs cotxes, per allà passava una  persona que anava a casa, però ja era ben entrada la nit i no veia res. Va agafar el mòbil, va encendre la llanterna i va veure  una persona al fons, caminant cap a ell. Va començar a caminar a poc a poc per veure qui era  i si el podia ajudar. Va mirar cap enrere perquè volia veure si venia algun cotxe. Es va  tornar a girar i no va veure la persona que havia vist al principi.  Es va espantar molt i va continuar caminant; al final, es va girar i el va veure. Li va veure la cara i, de l’ensurt, va tenir un cobriment de cor…

Roberto Rebelo Pereira_3r A EA 2A Ensenyança d’Encamp
Es va despertar i es va començar a preparar perquè havia quedat amb uns amics. Va sortir de casa, caminant xino-xano cap al centre i, mentre caminava, va veure que algú el saludava. No sabia qui era, però per respecte li va tornar la salutació, sense adonar-se que aquell home saludava algú que caminava darrere d’ell. Mort de vergonya va continuar amb la mà aixecada fins que va arribar al costat d’un taxi. S’hi va pujar i va anar fins a l’aeroport, on va agafar un avió per allunyar-se d’aquella incòmoda situació. Va trucar als seus amics que, en escoltar la història, es van fer un tip de riure i van prometre anar-lo a visitar.

Naiara Pedescoll Recio_4t COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA
Miro per la finestra i veig com plou molt. És un dia més del trist octubre. Estem en ple començament de la tardor. No m’adono de com el temps passa i ara quan miro per la finestra ja és primavera, així van passant els anys i no ens n’adonem. Ens mirem a nosaltres mateixos i ens diem: “Com ha passat tan ràpid el temps, ara soc una persona diferent, amb una vida diferent.” Jo ara, per exemple, tinc vint-i-nou anys i estic vivint en un pis de Barcelona amb la meva parella, el Leo. Ell té trenta-dos anys i treballa en una clínica dental, és dentista. Jo en canvi treballo en una empresa de disseny d’interior i d’exterior.

Josep Fernández_4t COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA
Corre, surt, escapa, no vagis cap allà, al lloc de l’assassinat. Podries sortir il·lès, potser acabes mort, aquesta és la teva decisió. No entenc el motiu dels teus actes, rancor o ràbia? M’agradaria saber què estàs pensant a pesar de com d’impossible pot semblar. L’assassí se surt amb la seva, veient com la seva presa s’acosta a la seva pròpia perdició. Incertesa és el que m’omple en aquests moments, saber on et trobes ara és l’únic que puc pensar. Calmada mai podré estar si m’obsessiono amb el teu benestar, suposo que és típic en qualsevol figura materna. La meva pregunta és: Val la pena venjar la mort de la teva germaneta?

Eva Cerqueda_3ème H Lycée Comte de Foix
D’un dia per l’altre, ens vam trobar tancats entre les quatre parets de casa. Estàvem tots mirant la pantalla tot el dia, fins que els nostres ulls se’ns tancaven: els pares treballaven i jo estudiava. L’únic canvi de rutina que teníem eren els àpats, que eren diferents cada dia. Els caps de setmana eren els dies més emocionants, perquè teníem “festa”. Podíem mirar per la finestra i veure com un veí anava a llençar la brossa amb mascareta i pas ràpid, per després tornar a casa immediatament, fixant la vista a la porta d’entrada. Les setmanes i els mesos ens semblaven infinits, com les mascaretes reutilitzables de la iaia!

Iker Santos da Silva_3ème H LYCÉE COMTE DE FOIX
El gos és un animal que m’agrada moltíssim, perquè és molt intel·ligent i molt simpàtic. Jo tenia una gossa que es deia Tipsi, era una pitbull. Em va agradar molt tenir-la. Era molt manta i sempre menjava molt. Malauradament, va morir jove. Aquell dia no la vaig poder veure i no me’n vaig poder acomiadar. Jo estava molt trist. Enyoro sentir-la bordar i portar-la a la muntanya. Me la van regalar per al meu aniversari. Va ser el regal més increïble que he tingut mai. Ara mateix no tinc cap gos ni gossa, però en voldria tenir, perquè enyoro la seva companyia. Amb un animal estaria més alegre, el cuidaria i l’abraçaria.

Eric Barbeitos López_3r B Col·legi Sant Ermengol
El forn cridava, els ous i les patates no s’ho creien. Ell havia tornat, esperava la seva pròxima víctima. A poc a poc els ous anaven caient a l’aigua bullint i a les patates els arrancava la pell. El forn ja s’havia escalfat, ara li tocava a ell, era el seu moment, havia de coure aquell pastís al qual havia dedicat tantes hores. Els extravagants comensals estaven impacients per tastar aquell menú diferent que a tothom embogia. Un cop el menjar a taula, les persones van tastar aquelles patates amb ou, no encertaven a esbrinar quin era el condiment secret, però el plat estava exquisit, i per acabar, els esperava el millor: el pastís!

Gerard Guiu_3r B Col·legi Sant Ermengol
Em vaig posar a córrer, em vaig amagar a l’armari de la meva habitació on tenia la raqueta de pàdel criant teranyines des de 2n de primària. La vaig agafar, em vaig preparar… Va entrar a l’habitació, notava que em faltava l’aire, va mirar sota el llit i quan semblava que ja se n’anava, va obrir l’armari de cop! Em vaig haver de rendir, la dutxa m’esperava, capcot però no vençut vaig sortir de l’armari. Havia perdut la la batalla però no la guerra…

Judit Cano Orobitg_3r B EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO
Tinc 14 anys i la meva germana en té 13, sempre m’han dit que tenir una germana amb la qual viure aventures era una de les millors coses que es poden tenir. La meva resposta sempre és la mateixa: mentre estigui a més de 5 metres de mi, tot bé.
Ara m’adono que per molt temps que hagi passat amb ella mai hem estat a menys de 5 metres.
Em mereixo un record digne.