Majors de 15 anys

Carla Iglesias Alarcón_3r C EA Segona Ensenyança d’Encamp
Em miro al mirall. Què sento? Fàstic. Repugnància, com quan serveixen el plat que menys t’agrada. Així em sento jo quan em miro al mirall. Tinc la cara pàl·lida, la punta dels dits grocs i els ossos es transparenten sota la meva pell fina i dèbil. Mai m’hauria imaginat acabar així, pensava que si m’aprimava seria més atractiva. Doncs no. Ara, des del lavabo d’aquest hospital, reconec que estava equivocada i donaria el que fos per tornar a ser aquella nena petita que jugava al parc de davant de casa, i només les rascades feien mal.

Aya Laalahmi_3r C EA Segona Ensenyança d’Encamp
A mitjanit del 15 de gener del 2020 va néixer ell, el meu germanet, la nova persona que em marcaria per a tota la vida. Tot va passar molt de pressa i el meu cor anava a mil per hora. Una barreja de sentiments envaïen el meu ser. Amor. Extrema felicitat. L’únic que tenia clar és que havia de gravar aquell moment. Quan vaig veure per primer cop el petit nadó vaig saber que l’havia de protegir tota la vida. Em vaig fixar en les seves petites mans i en els minúsculs dits que es movien delicadament, amb tendresa. Mai m’havia sentit tan feliç com quan el vaig tenir entre els meus braços i l’únic que vaig pensar en tota la nit va ser: “ell.”

Paula Benites Ganal_3r A ea 2a Ensenyança d’Encamp
Això diuen tots els pares. Raó no els falta, però informació, sí. En ple segle XXI, fins i tot els que no tenen estudis superiors tenen feines admirables. Ara, fent un vídeo a les xarxes socials es pot cobrar més que treballant en oficis importants. No entenc com la societat pot ser fanàtica d’una persona que penja fotos a Instagram abans que d’una altra que ajuda les persones o ensenya els seus coneixements. Cal anar a la universitat per ser important? No. I per ser algú que vol treballar amb el seu propi esforç? Sí. La veritat és aquesta.

Edith Prieto Campanario_3r A EA 2a Ensenyança d’Encamp
La dansa sempre ha sigut la meva passió, em feia desconnectar, era la meva escapatòria, com estar en un altre món. El hip-hop és molt relaxant i et deixa molta llibertat, ja que li pots donar el teu propi estil a cada moviment. Quan dic que de gran vull ser ballarina, la gent comença a dir que no serveix de res. Puc entendre que no tothom té els mateixos gustos, però a vegades aquests comentaris em feien replantejar els estudis. Però un dia em vaig dir a mi mateixa: si és el que m’agrada fer, he de fer el que jo vulgui, és la meva decisió i de ningú més, i per això ara estic estudiant dansa, perquè sempre ha sigut el meu somni…

Aaron González_4rt A Col·legi Mare Janer
Tu, tu que sempre has viatjat, no sent un dels passatgers de cada vagó, sinó sent el conductor del tren, com el capità que governa el seu vaixell o com el pilot que enlaira el seu avió. Tu, només tu, que vas néixer entre carbons que s’incineraven per alimentar el motor, que de petit ja portaves el tren com qui porta una joguina. Tu, juntament amb els teus 86 anys, després d’haver portat tants passatgers al seu destí i d’haver visitat més de 26 països diferents…, tu, que has estat des del 1928 en el tren heretat del teu pare, el teu mestre, avui, avi, dia 6 de gener del 2014 has baixat del vagó arribant a l’última parada. T’estimo.

Inés Caubet Ascaso_4t A Col·legi Mare Janer
M’he adonat que les teves abraçades, càlides com el foc, ara són fredes com la neu. El teu somriure, acollidor com un vespre a la costa mediterrània, ara és gèlid com les glaceres del Pol Nord. Els teus petons, que sempre m’han semblat com si fossin el primer de tots, apassionats i esplèndids, acompanyats amb llavis de maduixa, ara em semblen una fosca càrrega. La teva mirada, d’ulls verds maragda, com una joia acabada de polir, ara és grisa i opaca com una ombra perduda i errant. Abans eres el sol que il·luminava el meu dia a dia, ara ets la nit d’hivern que ho enfosqueix tot. M’he adonat que ja no t’estimo com ho vaig fer ahir.

Beth Aznar Rossell_3r  EA 2a Ensenyança d’Ordino
Notava el ferro fred a la meva pell, mentre pensava en què passaria si ho fes, quines repercussions tindria? Bé portava al meu quarto tancat, hores i hores, i ningú se n’havia adonat, així que tampoc no crec que els importés molt després de tot. Així que vaig decidir fer-ho. Abans, però, vaig voler sortir de l’habitació i acomiadar-me com cal dels meus familiars. Fet això, vaig tornar a l’habitació, vaig agafar el ferro i vaig començar a tallar. Quan la meva mare va entrar i em va veure estirat a terra, es va espantar tant que va trucar a l’ambulància. Però ja era tard.

Dani Bringué Bach_3r C EA 2a Ensenyança d’Ordino
El noi estava sol en els seus últims moments de vida. El doctor només passava 2 cops al dia per veure com estava i controlar el dolor. Però un dia una infermera va notar que estava sol i va començar a parlar-li i fer-li companyia. El noi no li va dir que estava morint. Estava molt content i feliç, notava que la infermera era molt empàtica i sabia el que li havia passat tota la vida; a ella també li passava. Passaven el dia i la nit parlant. Una nit el noi no es trobava bé, s’estava morint, però amb força de voluntat va dir les seves últimes paraules: “La soledat és dolenta, i tu no ho mereixes. Esforça’t per no estar sola. Gaudeix”.

Laia López Colillas _3ème H Lycée Comte de Foix

La Carla era una noia apassionada per l’esquí. Estava molt contenta, perquè els seus pares li havien comprat material nou aquell any. El primer dia, en arribar a casa estava cansada i tenia mal als bessons, però era normal. L’endemà, feia fred i la boira abundava. Els monitors van prendre la mala decisió de fer-los saltar tot i l’estat pèssim de la neu. Tots saltaven sense pensar en les conseqüències duna caiguda. En arribar el seu torn, la Carla va explicar a un dels monitors que no podia saltar a causa d’un problema als genolls. Ell la hi va obligar. El primer salt va anar bé però al segon, ningú no s’esperava el que li passaria.

Maé Ferre Desrats _3ème H Lycée Comte de Foix

La vida d’un alumne és més dura del que pensen els professors i els pares. La nostra vida a l’escola consisteix a treballar, escoltar, treballar i seguir treballant. Al llarg del dia, tenim vuit hores de classes en les quals els professors parlen de les seves coses i nosaltres sempre ens demanem de què ens servirà saber tot això per a la vida. I no parlem del menjador: tothom espera aquell deliciós tros de pizza que sabem que mai no apareixerà. Un cop a casa, no estem salvats, ens tocar fer els deures quan només volem mirar Netflix i descansar. L’únic bo del dia són els macarrons de la mare, perquè l’endemà, tornem a començar!

Elsa Giribet Borràs_3r  Col·legi Sagrada Família
Jo soc l’amiga de molta gent i tinc moltes identitats, per a totes les persones soc diferent, algunes m’han oblidat i d’altres mai m’han conegut. Començo com una petita idea que, a poc a poc, es va fent gran, va agafant forma i, finalment, cobra vida. Faig companyia a aquells que es troben sols, que són somiadors o imaginatius, estic allà on em criden, xiuxiuejant paraules d’ànims i deixant l’alegria a l’aire. Per a algunes persones existeixo tota la vida, per a d’altres existeixo durant la infantesa. Aquells que són més extravertits no tenen vergonya d’anunciar-me, els més introvertits se’m guarden per a ells. Jo soc l’amiga imaginària.

Claudia Iglésias_3r Col·legi Sagrada Família
Estic acostumada a escoltar els avis amb les seves històries de la guerra i de la gana que van passar. Fa uns anys pensava: i jo què explicaré? Què els explicaré als meus nets? A mi no m’ha passat res d’original! Però llavors va arribar el 2020. I ara que fa uns mesos que estem enmig d’una pandèmia, que de moment no té solució. Quan sigui una velleta explicaré que un bon dia ens van fer tancar a casa durant uns quants mesos. Que no podíem ni anar a l’escola, que sortíem a aplaudir els metges i les infermeres al balcó. I que de cop vam perdre les nostres llibertats, els parcs estaven tancats i les famílies van deixar de veure’s.

Anna Argelich Camanes_3r B Col·legi Sant Ermengol
És una nit freda amb lluna plena. Les campanades de l’església no paren de sonar mentre que els nens i nenes miren una pel·lícula de terror. De sobte comença a tronar i la tele canvia de canal a la primera, on feien les notícies. A les notícies deien que s’havia escapat un assassí en sèrie de la presó. Els nens no hi donen importància i tornen a posar la pel·li de terror que tracta sobre un assassí. Al cap de 10 minuts algú truca a la porta, obren, però la troben oberta. Pensen que deu haver estat el vent i es tornen a posar la pel·li. Mentre la miren senten sorolls per les escales. De sobte entra la mare d’en Marc disfressada.

VÍctor RodrÍguez Rubia_3r B Col·legi Sant Emengol

Un dia qualsevol d’estiu faig un descens i em trobo el professional de les pistes. Em diu que tiri que ell s’espera. Al cap de cinc minuts, sento una presència, escolto algú, està enganxat a mi. M’enrabio i el deixo passar, però quan arribo al telecadira li demano que respecti les distàncies perquè genera tensió i em diu que ho sent, que ell només volia avançar-me i no trobava el moment.

Chloe Santiago Martínez_3ème H Lycée Comte de Foix
Anava avançant a quatre potes pel saló, quan vaig voler incorporar-me, vaig sentir com la meva columna vertebral es tornava a col·locar. En aquell moment, la meva cama dreta es va aixecar, vaig sentir com els meus dits tocaven l’escalfor del parquet de casa. Tot seguit, aixecava la meva cama esquerra. En aquell instant estava al·lucinant. De cop i volta vaig aixecar la cara. A l’aixecar la meva carona vaig veure la meva mare, que estava realment contenta. En aquell instant no entenia res, tot era superestrany. De cop, la meva mare va obrir els braços i vaig començar a caminar cap a ella, en un instant em trobava als seus braços.

Júlia Santamaria Güibas_3ème H Lycée Comte de Foix
Vaig sortir de l’escola i vaig pujar cap a casa. Vaig arribar i em van donar la notícia que aquest cap de setmana aniríem a Barcelona i que tindria  una  grata sorpresa. Em vaig posar molt contenta. Vaig pujar al cotxe, em vaig posar els auriculars a tot volum mirant el paisatge. Vam arribar. Uns minuts després van picar a la porta: era un noi alt d’ulls blaus i semblant al meu pare. “És el teu germà d’Austràlia.” En aquell instant li vaig fer una abraçada de 2 minuts. Vam sortir a fer una volta, no ens vam separar ni un instant. Va arribar l’hora de “l’adéu”. Ens vam fer una abraçada i em va dir “no és un adéu, és un fins aviat”.

Laia Solé Palau _3r B Col·legi Sant Ermengol
Estava al cotxe amb ella, la meva millor amiga. Conduïa ella. Tornàvem d’un cap de setmana fabulós a la platja. Estava angoixada per com m’havia escapat de casa, els meus pares devien estar molt enfadats. Era de nit i plovia. Em suaven les mans. Tenia un mal pressentiment. Estava molt cansada. Crec que em vaig adormir i de cop… Pum! Em desperto i no sé on soc. M’incorporo i la veig plorant. Em mira i m’abraça. M’explica que vam tenir un accident quan tornàvem. M’intento aixecar i m’obliga a restar al llit i dormir. Li insisteixo que vull veure la meva mare, penedida del que vaig fer. La vida em va donar una gran lliçó.

Joan Griful Lara_3 B Col·legi Sant Ermengol
–Pare, ja t’he dit que no cal ni que em busquis parella ni que facis res, que m’agraden les noies!
–Carinyo, una noia no pot ser la teva parella, de sempre els nois van amb noies i les noies amb nois. El que has de fer és buscar un home de profit que tingui una bona feina, i no encaparrar-te amb la teva amiga del institut!
–No t’ho penso repetir més cops… M’agraden les noies! Em casaré amb qui vulgui!
–Si tornes a mencionar aquesta bur­rada et trec de casa a puntades de peu…
–Doncs si no vols acceptar-me… Millor que marxi.
–Si marxes d’aquesta casa mai més no seràs benvinguda.

Màximes Pol Marcet_3r D EA 2a Ensenyança Santa Coloma
El meu equip de cursa era Lamborghini. Teníem la cursa més important del món pels carrers de Monte Carlo, Mònaco. Va començar la cursa, vaig sortir en quarta posició, havia de fer dotze voltes. En aquella cursa hi havia tot tipus de cotxes (jeeps, etc.), salts, zones de neu, per derrapar al port, zones de pista que passaven per sobre de vaixells militars a través de salts… Anava per la segona posició, em faltaven dos-cents metres per arribar a la meta, anava darrere d’un pilot de Bugatti. L’intentava avançar, però ell em bloquejava l’avançament, fins que, al final, el vaig avançar per un metre en creuar la meta…

Lara Pinto_3r D EA 2a Ensenyança Santa Coloma
Com pot ser? Com pot ser que no t’agradi només pel fet de ser negre? Com hi pot haver persones així, que es queixen de tot només pel color, la llengua, la religió, el país. Això és una mica estúpid, com és que les persones no es poden preocupar de la seva pròpia vida? Però sí que es perden la dels altres! Les persones creuen que el bullying no fa mal a ningú, és evident, ja que qui ho pateix és la víctima. No és poc el mal que fa. Moltes persones es suïciden per culpa de persones estúpides, sense vida, que no tenen res més a fer. Hi ha moltes formes de fer bullying, el físic, el verbal, el psicològic, el social, el ciberbullying…