Majors de 15 anys

Maria Amat_4rt A EA 2A ENSENYANÇA STA. COLOMA
Apa! T’has tenyit els cabells de vermell, oi? –Nooo, és que ets daltònica! O quan estic al soterrani que és l’últim pis, i un em pregunta –Puges?– Home, doncs com no hi hagi un complex militar secret sota d’aquest edifici… o la típica que em fan sempre… Ets molt alta, oi? –Depèn… per a mi sou tots molt baixets… Bé, i la que et fa la teva mare quan arribes a casa –Ja has arribat?– no mare, sóc un holograma.
En fi, són preguntes que de vegades et fan pensar… et fan pensar el que la gent pensa abans de preguntar.

Marina Jorba_4rt A EA 2A ENSENYANÇA STA. COLOMA
Dins l’espai on es troben milions de galàxies, estrelles, forats negres, planetes, on la Terra es l’únic lloc on sabem que hi ha vida humana, persones importants volen aconseguir el màxim poder, per controlar-nos, perjudicar-nos i fer-nos patir. El món se’n va, el món es torna boig. Una punxada et pot canviar la vida, introduir-te un xip que controli el teu cervell i com vas evolucionant, la manera de veure la vida, i un cop t’adones del que t’està passant… PUM!

Adrián Granero_2n DEP Micro CENTRE FORMACIÓ PROFESSIONAL

Era una nit freda, es trobava a dalt del precipici que donava al mar embravit que xocava amb força, esquitxant per tot arreu. Es va apropar més i més a la cantonada, va mirar a dalt. Els núvols eren negres, hi havia una gran tempesta, els trons es reflectien en les aigües fosques de la mar. Cada vegada més a prop, les gotes xocaven al seu cap i a poc a poc s’inclinava cap al fosc buit en què només se sentia el cop de les ones contra les fredes pedres. Les gotes de pluja el colpejaven amb força a la cara mentre continuava caient més i més ràpid; i quan el seu cos havia de ser colpejat per les afilades roques, es va despertar.

Enric Moyano_2n DEP Micro CENTRE DE FORMACIÓ PROFESSIONAL

No veig res, olor a roba de llit tancada durant temps a l’armari, m’envolta el cant dels ocells, em toca la brisa que s’escola per tot arreu per fer-me una carícia. Obro els ulls i una tènue llum s’esmuny per sota la persiana amb una suau brisa que cau a sobre meu. “Has de gaudir dels petits moments de la vida.” Em quedo ben quiet, respiro amb suavitat per escoltar allò que no puc sentir normalment. Escolto amb atenció per trobar el que més estimo en aquest món. Ocells, el vent, l’aigua, la ràdio xiuxiuejant, i tu, ets allí. La teva veu i la de l’avi. Moments de pau, moments que no canviaria per res. Llàstima que això s’ha acabat.

Pablo Prieto_2n DEP AEL CENTRE DE FORMACIÓ PROFESSIONAL

Nervis i més nervis. No saps què passarà, només saps que ho has de fer, res més, anar-hi i fer-ho bé; molt bé! Tot aquell temps has estat practicant, fent, assajant… donant el cent per cent de tu mateix. Un sacrifici que has de fer si vols aconseguir qualsevol cosa en aquest món. Hi afegeixes: donar-ho tot, la tensió de l’instant, la por del fracàs, les reaccions posteriors, el de-sig de ser el primer entre els millors…
–Preparats! Ara…!
–Què fas, què fas! La cursa s’ha acabat! Ets al mateix lloc, paralitzat, on eres a l’inici; clavat com una estàtua; aturat, immòbil, absolutament concentrat fins al proper: Preparats… Ara!

Ignacio Arrarte_2n DEP AEL CENTRE DE FORMACIÓ PROFESSIONAL

El pols s’accelera, començo a estar nerviós. Amb mirada de por miro la meva mare mentre a la vegada li estrenyo fortament la mà. Arriben les infermeres. És hora de marxar. Entrem dins l’ascensor. Miro fixament el monitor, que va disminuint a mesura que baixem de planta. Tres, dos, un, zero. Hem arribat. El cor em va a cent per hora. Una infermera em diu que estigui tranquil. Em col·loquen una mascareta. Començo a entrar en un somni profund. Sento veus parlant al meu voltant però cap m’és familiar. Després d’una hora, sembla que torno a ser a l’habitació. Giro el cap i torno a veure la meva mare, ara ja tot s’ha acabat.

Catarina Rodrigues_3r B INSTITUT ESPANYOL

I una vegada més t’adones que tornes a plorar per aquell idiota que et va cridar grossa per fer la gracieta davant dels seus amics, que, gràcies a ells, et fas fàstic a tu mateixa fins al punt que et fa vergonya sortir de casa. I llavors, entens la realitat, que vius en una societat que solament et fa mal. Pel teu cap passen un munt de coses i aquesta veu torna una i altra vegada i et repeteix el mateix tots els dies. Tens por, però saps que així estaràs millor. Penses en la teva mare, malgrat tot estàs decidida. Amb les llàgrimes als ulls, comences a tallar-te les venes. Plores però alhora somrius, perquè saps que ja no patiràs.

Dani Rueda_3r B INSTITUT ESPANYOL

La felicitat que em provoca l’esport és gran. Fer esport m’agrada. Són moments en els quals em distrec i m’esplaio; sento que puc amb tot. Quan, a vegades, no puc fer esport, sento un buit a l’estómac. Sempre que tinc l’oportunitat de practicar algun esport, m’esforço al màxim; per dins em sento molt bé, encara que després em trobo molt cansat, però m’agrada moltíssim. Sempre que entreno, hi vaig amb moltes ganes i amb molta il·lusió. És important quan es fa qualsevol esport tenir resistència i estar sa i fort. És el més pràctic que es pot fer ja que quan s’està esgotat i es fa esport, un es troba molt a gust.

Adrià Pifarré_TES LYCÉ COMTE DE FOIX

Avui, 23 de desembre del 1914, fa fred, tremolo cada cop que sento el  sarramball de les bombes que impacten al terra i ho destrossen tot. Tinc por, aquí estirat sobre el fang i pensant en tu per poder aclucar els ulls almenys mentre pugui. Estic espantat, imaginant-me un demà en què puguem acabar separats… no sé si podré suportar més temps sense tornar a veure els teus ulls blaus i el teu somriure calorós, només recordant els meravellosos moments que hem passat junts. T’escric això perquè probablement no pugui tornar… et desitjo un bon Nadal i recorda que per molt lluny que estigui sempre et portaré dins del cor.

Noel Alexa_TSA LYCÉE COMTE DE FOIX

Son. Molta son. Massa son. Ja fa uns dies que no puc dormir. Massa dies. No sé quants. Amb la mare i l’oncle, vam intentar creuar els pocs quilòmetres de mar que fan frontera entre Ceuta i Gibraltar. Massa quilòmetres. La mare va caure a l’aigua, el corrent se la va emportar lluny de nosaltres, lluny de mi. Massa aigua, massa corrent. Vaig pensar en el meu pare, que també havia intentat anar fins a Espanya. Ell tampoc va poder creuar aquesta frontera. “Nosaltres sí que la creuarem, hi arribarem”, va dir el meu oncle. Massa por. I jo, somiant en una vida tan diferent, m’ho vaig creure. Massa confiança.

Claudia Pereira _Tle PRO C LYCÉE COMTE DE FOIX

Després d’acabar les classes, vaig anar a la biblioteca per fer treballs del col·legi i vaig començar a buscar llibres. Quan vaig obrir-ne un, a dins hi havia un sobre. El vaig obrir i vaig llegir: “Felicitacions, t’ha tocat, segueix les instruccions o estaràs posseïda.” Espantada, vaig estripar el sobre i vaig marxar de la biblioteca. De camí cap a casa meva no vaig veure ningú. Estava sola, que estrany… Em vaig adonar que m’havia quedat dins el llibre. Em vaig convertir en un personatge de la història. Però ara no estava sola, no… Cada vegada que un lector agafava el llibre esdevenia un nou personatge, presoner del conte.

Sofia Oliveira _Tle PRO C LYCÉE COMTE DE FOIX

Anava caminant per l’andana del tren i vaig trobar al terra un missatge rebregat: “Pere, avui et toca a tu donar-los el menjar. És la porta número 37, i el codi per poder entrar és el 356325.” Em vaig quedar el paper. Vaig baixar del tren i vaig marxar cap a casa agafant un carreró fosc per arribar més ràpid. Quina casualitat, vaig veure una porta amb el número 37. No vaig poder resistir, vaig marcar el codi i la porta es va obrir. Vaig entrar a poc a poc i em vaig trobar amb deu nens petits lligats amb una corda. L’endemà va sortir la notícia al diari: “S’acaba el tràfic de nens a Corona.”

Juary Moura_1ère STMG LYCÉE COMTE DE FOIX

Sóc amant dels vídeos de YouTube i amant dels esports. L’octubre del 2013 estava mirant un vídeo d’un conegut diari esportiu que proposava un concurs on havies de posar al vídeo un comentari que parlés d’un jugador de futbol que tingués sobrenom d’animal. El premi eren dues entrades al zoo de Barcelona. Vaig escriure el meu comentari: –Sergio Busquets, el pulpo de Badia–. Encara faltava una setmana per saber el guanyador. Un mes després, cap missatge. Siguem realistes, com podria guanyar jo un concurs? Però el desembre del 2013 vaig rebre un nou missatge. Havia guanyat el concurs. Moralitat: si no participes, no guanyes.

Encarna Toro_1ére STMG LYCÉE COMTE DE FOIX

A molts adolescents no els agrada estudiar i esperen tenir setze anys per deixar l’escola. Molts d’aquests joves no en són conscients i creuen que amb aquesta crisi i sense estudis trobaran un bon treball. Sí, reconec que és millor quedar-se a casa dormint i no fer res però no fa tanta gràcia quan has de marxar de casa i guanyar els teus propis diners. A més, en un futur, pots trobar-te aquells companys de classe que van decidir continuar estudiant i ara tenen un bon treball i ells sí que poden quedar-se tranquils a casa mentre potser tu treballes per a ells. Ara te n’adones que hauries d’haver estudiat i te’n penedeixes.

Lorena Jiménez_1r Batxillerat INSTITUT ESPANYOL

Fa dos anys que no hi ets. Fa dos anys que sento l’oblit del teu amor, del teu somriure, de la teva calor… Fa temps que ningú em diu com de bonica estic despentinada i amb pijama. Quan els néts vénen i m’expliquen les seves trapelleries, ric. I penso en tu, de jove, eres igual. Tenies ganes de menjar-te el món, però el món, fa temps, se’t va menjar a tu… Aquest dia, el dia del nostre aniversari de boda, em semblava una oportunitat per recordar-te, per explicar-te les novetats i sobretot per sentir-te més a prop meu. Fa dos anys que em faltes, fa dos anys que el meu món és com un vaixell, sense rumb, tombant d’un costat a l’altre.

Patricia Rodrigues_1r Batxillerat INSTITUT ESPANYOL

No entenc res; què fa tanta gent aquí, mirant-te, mirant-me, abraçant la mama, plorant, cridant. Què fa tanta gent, què fan? Jo no ploro, no em surten les llàgrimes, em fa gràcia veure’t així vestit, sembles un cambrer; només et falta l’ampolla de vi a la mà. Te’n recordes de la nina que em vas regalar? Aquella nina que deies que s’assemblava molt a mi, amb els cabells rossos, els ulls marrons, i amb aquell vestidet tan maco? Avui, l’he trobada sobre el meu llit, amb una carta, però la mare m’ha dit que després la llegiríem juntes. Apa, papa, obre els ulls! T’estic parlant… Mira’m quan et parlo… Mira’m com sempre has fet!

Jordi Rueda_2A Batxillerat COL·LEGI SANT ERMENGOL
Estàs tancat i no pots sortir, el teu límit són les quatre parets que t’envolten i una petita finestra amb reixes, però dins d’aquell cub quadrat tens un enemic omnipresent, està a tot arreu i sempre hi ha estat, són passes inexorables cap al teu destí: el temps. Comptes: segons, minuts, hores, dies, setmanes, mesos, anys i mai no s’acaba. T’acabes penedint del que has fet i vols escapar, vols escapar dels límits de la teva realitat i ho pots fer, però no saps que el preu a pagar és molt alt i que per canviar el destí només tens una sortida, pagues el preu i escapes del cub quadrat i el temps. Ho pagues amb la vida.

Ferran Guillot_2A Batxillerat COL·LEGI SANT ERMENGOL
La sang de les venes escapçades s’escolava per l’aigüera, semblava un riu de foc que fluïa per una vall hivernal interrompuda pel forat del no-res, on el foc es perdia per sempre. La llum em segava, començava a adonar-me’n que el meu cos començava a defallir, no podia fer-hi res. Era molt fàcil deixar caure l’atenció cap a l’adormiment. La sensació era plaent, ja començava a oblidar el mal que em maltractava, era jo sol contemplant aquell paisatge hivernal fantàstic. Vaig deixar enrere aquella sensació agradable pel no sentir res, res de res, ni fred ni calor, ni mal ni plaer, perdut en aquella vall…

Marina Val Pineño. EDUCACIÓ BÀCISA D’ADULTS
Tot va començar un dimarts de febrer.
Un cop vaig arribar a la feina, vaig assabentar-me del comiat de 15 dels meus companys, tots el mateix dia. Allò, però, no havia acabat. Aleshores va venir la meva millor amiga a explicar-me que ella era entre els 15 companys i que la següent a passar pel despatx del director, era jo. Finalment, en el meu cas, es tractava d’un canvi de departament. He de dir que em trobo molt a gust al meu lloc de treball, però tot i així no em relaxo massa, perquè amb els temps que cor­ren, res no es pot donar per segur.

Jaume García. EDUCACIÓ BÀSICA D’ADULTS
Vaig anar a Portugal amb dos companys. El viatge va començar a les 3 am, sense haver dormit pels nervis. A la meitat del viatge vam anar a Astúries, on vam fer nit en un càmping.
L’endemà, vam passar per Galícia, perquè feien un macrofestival. Vam dormir al cotxe. Al matí següent, cap a Viana do Castelo. Ens hi vam estar una setmana, fent de tot: canoa, bicicleta…
Els últims tres dies, sense cotxe i un company menys, vam anar a Oporto. Ens vam quedar a dormir en un càmping als afores de la ciutat. Teníem trenta minuts per anar i tornar del càmping. De tornada cap a Andorra vam trigar 24 hores.