Menors de 15 anys

Iker Bravo García_3r A Col·legi Espanyol María Moliner

Avui he quedat amb el popular del col·legi, es diu Sowyer i jo em dic Àlex. Quan ja era l’hora d’anar-nos-en, el Sowyer m’ha dit d’anar al cementiri i jo he acceptat la seva proposta. Quan hi hem arribat, el Sowyer i jo hem trobat una església al fons i hem decidit entrar-hi per veure què hi havia. Tot just entrar, hem vist un botó i he decidit pressionar-lo per veure què passava i, de sobte, els morts han començat a sortir de terra i s’han convertit en “no morts”. Han començat a córrer i jo de fons sentia: –ÀLEX! Tens el microrelat? –mentrestant els meus companys llegien el seus microrelats i jo m’imaginava el meu.

Diego Sa Lopes_3r A Col·legi Espanyol María Moliner

La Sandra, mare de la Sara, era una persona molt delicada i es preocupava molt per la nena.
La filla, tot el contrari, era molt extravertida i molt animada.
Però eren les millors amigues, s’ajudaven mútuament. La Sandra, que treballava molt i no dormia suficient, va anar a la feina, però a poc a poc va començar a tenir un mal a l’estómac que augmentava cada vegada més.
De cop i volta, va sentir un soroll dels frens d’un cotxe. Semblava un accident. Es va imaginar la vida sense la seva filla però…
Només va ser una al·lucinació degut al cansament físic i mental i d’un desmai per no menjar gaire.

Alan Mitjana Paramá_ 3ème H Lycée Comte de Foix

Una nit, quan tenia 5 anys i me n’anava a dormir, vaig tenir la sensació que hi havia algú a la meva habitació; però no hi havia ningú. Vaig ignorar-ho. Al llarg de la nit, vaig tenir un fred constant. Em sentia espantat. Em va costar adormir-me. Quan ho vaig aconseguir, em vaig despertar sense poder-me moure i estava suant. Vaig observar la porta i vaig veure una família sencera destrossada. No vaig poder tornar a dormir. Des d’aquell dia, vaig tenir por de la meva habitació i els meus pares me la van haver de canviar. Uns quants anys després, vaig descobrir que una família havia mort al costat de casa en un accident de cotxe.

Adriana Jean Gamble Valles_3ème H Lycée Comte de Foix

S’adorm plorant cada nit. No menja. Es passa el dia amb el mòbil, mirant les xarxes socials i envejant els seus companys de l’escola que passen el cap de setmana amb amics, mentre ella se’l passa al llit estirada i esperant el dilluns per tornar a començar la rutina. Els seus pares pensen que està trista. Ella sap molt bé que no és normal sentir-se així. Per alleujar el cansament mental que pateix, comença a fer-se mal físic. Esdevé una addicció per a ella. Perquè ningú vegi el seu braç, porta dessuadores o samarretes de màniga llarga i suporta comentaris del tipus: “No tens calor?”, “Estem a l’estiu”, “Podries somriure”…

Bruna Planas Ponsa_3r B EA 2A Ensenyança Santa Coloma

El timbre acabava de sonar, els alumnes van començar a sortir amb rapidesa per la gran porta principal causant un enrenou insuportable. Vaig sortir de la classe estressat, aquella darrera hora havia estat terrible, un dels alumnes m’havia fet emprenyar de valent, mentrestant la resta tirava enlaire papers i llapis. Les mans em tremolaven i unes gotes de suor em lliscaven front avall. L’aire fresc de l’exterior va ajudar a calmar-me, vaig mirar cap a l’horitzó arrufant les celles, demà serà un nou dia, vaig pensar animant-me. De cop, una punxada al pit va fer que el meu cos es desplomés.

Nekal Gomes González_3r B EA 2A Ensenyança Santa Coloma

Surto de sota de la taula disposada a intentar salvar la meva classe del que semblava un monstre alt, amb molt pèl i que feia por. M’espanto, però no tinc la capacitat d’entrar a la classe, surto corrents pel passadís, m’adono que el monstre ve darrere meu per atrapar-me. Corro, però les portes són tancades, torno a córrer ara amb la intenció de tornar a la meva classe, em giro i el veig darrere, penso que és el final, el monstre em mira, sent la meva por, i per art de màgia desapareix. Obro els ulls, no sé què pensar. Sento la mestra cridant, miro al voltant i soc a terra. Sento la mestra dir-me que m’he desmaiat. Ha estat tot la meva imaginació?

Ilenia Garcia Lorenz_3ème G Lycée Comte de Foix

Por? Por la que tenim de no trobar mai aquella persona. Amb qui connectes al cent per cent, que és la teva ànima bessona, amb qui tens una gran relació, que et fa sentir com si fossis en una pel·lícula on els dos protagonistes s’enamoren. Que comparteixin la mateixa passió pels capvespres, el cel i les estrelles. Que és igual de boig que tu, a qui us facin gràcia les mateixes coses. Que et faci sentir la millor persona del món, i amb qui et desapareguin les pors. Por de no trobar la persona indicada. Potser solament hi ha una persona així per a cadascú de nosaltres, i el més segur és que mai et creuïs amb ella.

Eva Cerqueda Gallardo_3ème G Lycée Comte de Foix

Abans del 1950 els andorrans vivien de la ramaderia i del contraban de llana, sucre, etc. A l’estiu es dallaven els prats, es portava el bestiar a la muntanya a passar-hi tot l’estiu, perquè així podien menjar l’herba fresca de la muntanya… A la tardor es baixava el bestiar de la muntanya cap a casa, les ovelles feien la transhumància, les portaven cap als països veïns, i molts homes marxaven amb el ramat i s’hi quedaven fins a la primavera. Les dones es cuidaven de la casa i també dels padrins. Això, podríem dir, que és un resum previ de com vivien abans els andorrans. A vosaltres com us agrada més Andorra, als anys 50 o ara?

Gerardo Vizmanos Alegre_3r F EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Cada dia era igual, l’únic que el feia agradable i diferent era anar a l’estació i poder veure’l a ell. Aquell noi senzill que per alguna raó desconeguda feia que em palpités el cor. L’únic que ens separava eren les vies del tren, tu a un costat i jo a l’altre. Un dia vas aparèixer al meu costat, era tan feliç. Al cap d’uns dies em vaig despertar amb un nus al coll. Vaig anar a l’estació i estava tancada. La tristesa em va envair sense raó. Mai el vaig tornar a veure, i encara que les setmanes passaven aquella sensació de pèrdua no marxava i sabia que una part de la meva ànima se n’havia anat sense haver arribat a conèixer-lo.

Tom Cornella Misse_3r F EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Tot va començar quan vaig entrar a primer, que excepte els meus excompanys de Canillo, no coneixia gairebé a ningú. Però quan vaig començar a parlar amb ells ja em vaig sentir més acompanyat. Però tots els problemes van començar en endinsar-me a segon curs. Tenia una classe bastant complicada, que si ara em molestaven, que si ara interrompien, que si ara xerraven molt… Per sort, segon va acabar, i ara estic en una bona classe amb bons companys, amb bons professors que em tracten bé. La vida en un any m’ha canviat molt i espero que així segueixi. Que seguim tots motivats. Però… Qui sap què passarà d’aquí a 5 o 10 anys? És un misteri…

Nora Malea Ordoñez_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

A la Martina, a l’escola la criticaven per la seva aparença. Deia que els seus pares no tenien gaires diners; la mare era cambrera i el pare escombriaire. Anava sempre amb la mateixa roba i els companys se’n reien. Passaven els mesos i ella n’estava farta. El divendres a l’escola se celebrava una festa i havien d’anar elegants. Els nens que sempre es reien d’ella li van dir que no hi anés, perquè, com es compraria la roba? El dia de la festa va demostrar que tot no era com semblava. Ella anava amb un vestit caríssim i un cotxe de luxe; ocultava que el seu pare portava un negoci immobiliari i la mare era advocada.

Gerard Lluís Cerdeira_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Hi havia una vegada un senyor pobre que no tenia diners ni per comprar pa. Passava molt de fred de nit perquè no tenia res per tapar-se els peus. Un dia va passar per davant d’una sabateria i a l’aparador va veure unes sabates molt boniques. Malauradament no tenia diners i se li va acudir de crear-ne unes amb una capsa de cartró. Va començar a retallar a poc a poc i les va pintar del mateix color que les de l’aparador. Quan va acabar, les va deixar eixugar i al cap de vint minuts se les va posar.
Anava pel carrer amb les seves sabates noves i la gent el mirava encuriosida, però se sentia molt feliç amb allò que havia creat.

Àlex Nevoa Rocha_3r B (Edició 2021-2022) EA 2A Ensenyança Santa Coloma

Cada dilluns, dimecres i divendres entrenava després de l’escola. Hi havia de posar molta constància i motivació perquè els dies d’entrenament havia d’entrenar en lloc de fer altres coses. Els caps de setmana no tenia gaire temps per a activitats lúdiques ja que tenia partits a Lleida o a Andorra. Els dilluns estava molt cansat però havia de seguir treballant i millorant per superar-me a mi mateix per així arribar el dia de partit i estar convocat per poder jugar. Actualment jo segueixo dedicant-me a jugar futbol i és la meva passió ja que és un esport que m’agrada molt i vull arribar a ser futbolista professional.

Hèctor Murillo_3r B (Edició 2021-2022) EA 2A Ensenyança Santa Coloma

Ja era molt tard, havien passat sis hores d’ençà que va començar l’operació i no se sabia si el pacient tornaria a caminar.
–Aquest tumor semblava més fàcil d’operar al TAC.
–Tranquil·litzi’s Dra. Hogwarts. Vostè té doctorat en cirurgia, segur que caminarà.
L’infermer Edison la intentà tranquil·litzar, però ell sabia de sobres que feia massa temps que operaven i ja estaven cansats. Era un tumor cerebral en papallona, molt a prop de la medul·la espinal, i el pacient podria perdre la mobilitat. Van continuar passant les hores i a l’hora vuit per fi van arribar al tumor, però el més complicat venia ara: extirpar-lo.

Marc Aranda_3r A Col·legi Mare Janer

Recordo quan anava a l’escola. Recordo que em costava relacionar-me amb la gent. Recordo que sempre jugava sol. Recordo que mai me n’anava de vacances. I recordo que els pares treballaven fins tard. I recordo que sempre em quedava amb la iaia. Recordo que un dia a l’escola els meus pares es van reunir amb el professor. Recordo que un diumenge vaig anar al metge. Recordo la meva mare, que com sempre estava preocupada. Recordo que vaig entrar a l’habitació amb el metge. Recordo haver de respondre a una sèrie de preguntes. Recordo la cara de la mare quan vam sortir de l’hospital. Recordo tornar a l’escola, ja ningú em tractava igual.

Wiam SAAJI_3ème (EDICIÓ 2021-2022) Lycée Comte de Foix

Vaig arribar al món el dia 23 d’octubre, estava a sobre teu, i en obrir els ulls et vaig veure a tu per primera vegada, després de 9 mesos d’espera. Tan sols amb una abraçada de les teves em puc alliberar de tot el que em pertorba. Sempre estàs aquí per qualsevol cosa que necessiti, ja sigui bona o dolenta, per preparar-me un bon àpat, per descobrir nous llocs, per compartir moments increïbles i moments de felicitat. Em saps treure un somriure fins i tot  quan l’únic que vull és estar sola i oblidar-me del món. Al teu costat tot és molt més fàcil. Sempre tan present, tan amable,  tan generosa, sempre ensenyant-me a estimar!!! Mare…

Xavier Orellana Pérez_3r A Col·legi Sant Ermengol
(EDICIÓ 2021-2022)

Va somiar que havia sortit de palau i que caminava pel jardí sota els arbres en flor. Alguna cosa es va agenollar als seus peus i li va demanar empara. L’emperador va accedir; el suplicant era un drac, li havia estat revelat que l’endemà, abans de la caiguda de la nit, Wan-chun, ministre de l’emperador, li tallaria el cap. Va jurar protegir-lo. Al vespre, el cansament i una partida d’escacs adormiren el ministre. Una tremolor sacsejà el terra. Dos soldats entraren, portaven un immens cap de drac xop de sang. El van llançar als peus de l’emperador: “Ha caigut del cel!”. Wan-chun, que s’havia despertat, el va mirar amb perplexitat, “Que estrany, he somiat que matava un drac així”.

Martí Múgica Campbell_3r A Col·legi Sant Ermengol
(EDICIÓ 2021-2022)

Tancar la porta de casa. Gira la clau dos cops. L’enretira i la mira emocionada abans de guardar-la a la bossa. Ho ha deixat tot net i endreçat. Porta una sola maleta, la més gran que posseeix; a dins, el seu raspall de dents, unes mudes, les sabates vermelles, les arracades de l’àvia, l’àlbum de fotos i els seus tres llibres: Dràcula, El Cid i el Tirant. Mai fins ara havia entès la dita “no és més ric qui més té, sinó qui menys necessita”. Ara sí. Abandonava casa seva per no tornar-hi mai més. No tenia altra opció que sacrificar-la al voraç monstre de la muntanya, al capritx de la natura. Almenys ella estava il·lesa, lliure de lligams.

Gonçalo Alves Ribeiro_3ème D Lycée Comte de Foix (EDICIÓ 2021-2022)

Eren dos amics que compartien aventures des de petits. Passaven les tardes berenant junts, fent els deures i jugant al pati de casa, mentre els seus pares compartien històries. Durant 10 anys van créixer junts, fins que un dia, un dels dos amics va tenir una germaneta. La família va créixer i la casa es va fer petita. Això va fer que els dos amics es distanciessin, que deixessin de compartir berenars i confidències però, per sort, els pares continuaven parlant. Ara troben a faltar aquells moments, es veuen a l’escola i, de tant en tant, els caps de setmana, però tots dos lluitarien per tornar al passat. Aquesta és la meva història.

Quim Farré Marín_4t C Col·legi Mare Janer (Edició 2021-2022)

De sobte vaig veure els seus ulls reflectint la lluna. Ell estava estirat a terra i tenia cara d’espantat. Era just darrere el bar. Llavors totes les veus, rialles, cançons i qualsevol altre soroll que hi hagués en aquella zona a les dues de la matinada van quedar en un segon pla. A poc a poc arribava gent a veure què havia passat i al cap d’un moment, vaig tornar a la realitat. Vaig començar a sentir sirenes. La gent començava a marxar mentre dos agents arribaven. Aquests em van apartar d’allà. Jo, però, no em treia la seva cara del cap, fins que al cap de cinc minuts, un agent es va apropar i em va preguntar per què l’havia apunyalat.