Menors de 15 anys

Jan Panadès_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Què és la vida? No ho sé. Per què existeix? És necessària? Qui o què va fer la vida? Hi ha alguna raó per la qual hagi aparegut en aquest planeta? Sempre que em plantejo aquestes preguntes, em faig molts embolics. Ja sé que la terra té les condicions ideals, ja sé que els éssers més prehistòrics han evolucionat fins a les persones que coneixem ara però quin és l’objectiu de la nostra existència? I, fins i tot, com i per què va existir l’univers? I si en realitat no existim i som obra d’un ésser superior? Moltes pel·lícules expliquen sempre la mateixa història. Personalment, crec que és un tema molt interessant. Som realment reals?

Sheila Arroyo_3r B COl·LEGI ANNA M. JANER

Anàvem amb moto pels carrers a mitja nit. Jo no portava casc. Ell conduïa massa ràpid i davant d’aquell comportament insòlit, li vaig demanar que s’aturés. No va parar. Em va pregar que li digués que l’estimava amb totes les meves forces i pararia. Li ho vaig dir i tampoc va complir. Li vaig suplicar altre cop, i em va respondre que li tragués el casc i me’l posés jo. Vaig obeir. Al dia següent em vaig despertar a l’hospital amb ferides greus; ell no va sobreviure a l’accident. Confosa per tota aquella tragèdia i absorta en els meus pensaments, no em vaig adonar que el braç de la meva millor amiga m’envoltava amb un gran afecte.

Anna Palacios_3r B COl·LEGI ANNA M. JANER

Des de fa segles que s’han portat bé, el gos i l’home. L’un a l’altre s’han ajudat, i el mutu suport els ha fet amics per sempre més. Però, malauradament, com que res no perdura eternament, hi ha un moment en l’amistat entre home i gos que els separa eternament. Un sentiment d’angoixa i de ràbia abraça l’home; un sentiment de tristor i aflicció, al gos. Inevitablement, no es pot evitar, s’han estimat des del seu retrobament, en els bons i mals moments, en els dolços i els amargs. L’home pot arribar a oblidar; el gos no, la fidelitat i l’udol enyorós ja no el deixaran sol. N’ha d’aprendre molt, encara, l’home del gos.

Aina Oriol_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Cada dia és una lluita per poder fer que el meu fill estigui bé i se senti normal. Hem patit molt. Sempre faig tot el possible perquè tingui tot el que desitja. Quan no està a prop meu, em sento intranquil·la per qualsevol cosa que li pugui passar o que li puguin dir. Sé que no és fàcil tenir el seu aspecte i que avui dia entre els nens de la seva edat no hi ha gaire empatia ja que a vegades la gent pot arribar a ser molt cruel. Sigui com sigui l’Auggie, el meu marit i jo ens estimem els nostres fills com res al món i sempre farem el possible perquè siguin feliços i unes bones persones.

Leo Lacopia_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Estàvem al vestuari tots junts abans del partit, alguns emocionats, d’altres una mica nerviosos, fet que ja va veure el nostre entrenador, l’Esteve, des del primer moment.
Ell sempre diu que no ens hem de fixar amb el resultat final sinó amb tot el que aprenem a cada entrenament i a cada partit tant si guanyem com si no. Així́ que vam sortir a la pista, vam jugar tot el partit amb totes les nostres ganes però ens van tancar el marcador de 50 punts. Encara que hagués estat una derrota dura d’engolir, mai oblidaré aquest partit perquè com va dir no importa el resultat, el que importa és el camí que heu fet per arribar fins aquí.

Meritxell Puerta_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP
És una noia que està avorrida a casa seva, no sap què fer, està sola, sola fins que una persona pica al timbre de casa seva. La noia té prohibit obrir la porta perquè els seus pares li han dit que no obri la porta a ningú, però… La noia té curiositat per saber qui és aquella persona que pica al timbre, s’apropa a la porta i escolta unes persones cridant. Obre la porta preocupada que no hagi passat alguna cosa i de sobte es troba amb un senyor fent veus de persones cridant. És un venedor de diccionaris cansat que no li obrin mai la porta. Quina gràcia li fa a la noia!

Neiel Mas_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP
Surto del circ i plou. La pluja m’entristeix, el meu cos queda xop i penso que he passat tot el dia treballant i ara es posa a ploure. I tot això em ve d’un record molt profund de la meva infància. Tot va començar un dia amb un sol molt brillant quan era petit, un cap de setmana com un altre,  anem a caçar amb el pare tota la matinada, tornem a casa amb la mare, la mare ho prepara tot, dinem i quan acabem els pares van al poble. Passen les hores i no tornen i no tornen. A dia següent, plou. Piquen a la porta i una senyora em diu que els meus pares han marxat. Amb aquella paraula ja ho havia entès tot.

Laura Rodríguez_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO
Por. Què és la por? Molta gent dirà que la por és una emoció, un sentiment, una cosa que no pots evitar. Però realment, ningú sap què és la por. Jo sí. Bé, cal aclarir que a mi no em fa por equivocar-me, no em feia por no portar els deures fets a classe, no em fa por morir, però d’aquesta última tinc una història. Quan era petit, vaig estar gran part de la meva infància en un hospital. Què dic un? Molts hospitals, els “millors del país”. Després de proves, tractaments i més proves, segueixo, vull dir, seguia amb leucèmia. Ara que he mort, sé que la meva família tenia més por que jo. A mi mai m’ha fet por morir i per fi tot s’ha acabat.

OT SANTAULÀRIA_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO
Em dic Alexandre. Sóc un nen que no té gaires diners. Els meus pares estan a l’atur. Tampoc trec bones notes, ni tan sols sé jugar a futbol. Sóc un inútil! Només hi ha una cosa que sé fer: jugar al pòquer. Però això no em serveix de res, només per divertir-me i desconnectar. A l’escola ningú em diu res: en aquest sentit sóc bastant asocial. La raó és òbvia: a l’escola només hi ha gent amb diners, sóc com un fantasma per a ells, l’únic cop que he parlat amb un nen va ser a la timba de pòquer que organitzen a l’escola. Els vaig deixar amb la boca oberta. Ara són mulibilionari, gràcies a la meva habilitat, intuïció i el càlcul mental.

Patricia Sucarrat_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

La mare plora, el pare també, el germà petit no ho entén i la germana gran crida. Miro per la finestra, la vida em somriu però també la mort. Miro per la finestra per no veure el panorama dins l’habitació. Tanta tristesa per a tanta poca cosa! Per què tantes llàgrimes? Per què jo no estic igual? Per què no ploro? Per què no ho entenc? No els vull veure així! Si els pogués ajudar ho faria, però no sé com ajudar-los! M’agradaria dir-los que no passa res, que han de refer les seves vides… M’agradaria que les llàgrimes cessessin…
Per què ploren? Per mi? Si no sóc ningú! Miro al llit on està el meu cos, inert, sense vida…

Joan Sansa_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

Mai heu sentit aquella sensació de buit, aquell silenci, aquella relaxació. Quan solament penseu en no pensar res. No voleu ni moure un sol dit ni cap altra part del vostre cos perquè esteu tan confortablement col·locats que no us ve de gust. I tan sols és un minut de la vostra vida. El minut més breu, el minut més agradable i el minut que us agradaria repetir dia rere dia, hora rere hora i finalment el minut que més voleu aprofitar. Però imagineu-vos que aquell minut tan esplèndid, agradable i també el més ràpid de tots els minuts que ja heu passat al llarg de la vostra vida, s’acaba per sempre, que no el podeu repetir…

Cristian da Rocha_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Tocava un altre partit de futbol, una altra derrota. Em vaig llevar del llit sense ganes d’anar a jugar sabent que anàvem a perdre. Vaig esmorzar, em vaig preparar la motxilla i vaig sortir de casa per anar al camp. A l’arribar, vaig anar al vestuari amb l’equip per canviar-me per poder jugar el partit. L’entrenador ens va donar les indicacions i l’alineació per jugar. Vam començar a jugar i vam guanyar el partit. Vam començar a fer una festa al vestuari pel nostre primer partit guanyat. Al sortir del vestuari una pilota em va donar al cap i vaig caure al terra… Vaig començar a escoltar el despertador, tot era un somni.

Adrina Costa_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

M’he aixecat a les 9.15 del matí. He agafat el mòbil i m’he posat a xerrar. Ostres! És veritat. Tinc un dictat de francès a dos quarts de deu. He anat molt ràpidament a la dutxa, he esmorzat i he agafat tot el necessari per al dictat. Espavila, mare, que arribo tard! La mare ha anat a buscar el cotxe. Hem arribat. Estava molt nerviosa. Ha començat el dictat. Ha ocupat dos fulls perquè faig la lletra molt gran. Hem acabat. Mentre corregien els dictats ens han ofert un esmorzar amb coca, sucs… Ja els havien corregit i jo estava molt nerviosa. El primer premi era de 500 euros. I quan anaven a anunciar el guanyador. Pum! He guanyat!

Maria Socias_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

La Judith i l’Andrea eren dues germanes d’11 i 14 anys, que vivien únicament amb la mare i el seu gos, en Jerry. Un dia, a l’albada, la Judith es va llevar per veure el seu programa preferit, va anar fins al sofà i va veure que el Jerry no era al seu jaç, va buscar per tota la casa i no el va trobar enlloc. Quan la mare es va despertar, la Judith li va explicar el que havia passat, i totes dues van sortir de casa a trobar el Jerry. La recerca no va donar els resultats esperats, el gos no apareixia, alhora que un dolor anava guanyant ter­reny en l’esperit de les dues germanetes. L’enyor i la tristesa es van convertir en amigues inseparables de totes dues, fins que un dia, com sempre, pels volts de les vuit, va aparèixer en Jerry amb un nou amic.

Laura Cunill_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Era tard ja, i una nena d’uns deu anys rumiava tot capficada en la idea d’anar-se’n d’aquest món ple d’incrèduls i de persones que temen la mort sense motiu. Va passar de sobte, molt ràpid, intens, indescriptible; estava morta. La nena no sabia com ni quan havia passat, es trobava en una espècie de túnel entre la vida i la mort, va veure que la mort no era tan dolenta com la descrivia la gent, totes les persones que hi eren estaven felices i en pau i, va comprendre de seguida, que no hem de témer coses que no coneixem. Tot d’una, va despertar.

Erika Moreira_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

Avui, dia 16 d’ octubre de 2015, et recordo com el primer dia que em vas somriure. Aquella pell fosca que m’enamorava, aquells enormes ulls negres que em fascinaven… L ’única persona que m’acompanyava a la vora del riu i plorava amb mi quan els meus dies es complicaven… Però va arribar aquell dia, el dia que et vaig perdre. Eres petita, però tan gran alhora. No vaig poder tastar mai els teus llavis, tenies por, no confiaves en mi.
I avui, encara et trobo a faltar. M’agradaria reviure el dia que em vaig enamorar de tu, que et vaig comprar en aquella botiga plena d’ éssers com tu però et vaig escollir a tu, t’estimo Gemma, peixet meu!

Andreia Barros_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

Estava dalt del pòdium. Tothom em mirava i m’aplaudia… Era la final i estava  a punt d’aconseguir-ho. Només havia de saltar i nedar tan ràpid com pogués. Splash! Aguantava la respiració mentre lliscava sota l’aigua. S’escoltaven els crits de tothom, fins que tot es va aturar i jo no podia pujar a la superfície. El més estrany és que no em faltava l’aire, sinó que podia respirar normalment. Em vaig aturar i em vaig adonar que ja no era a la piscina sinó al mar, amb el corall sota meu i una cua de peix en el lloc de les cames. Em vaig despertar espantada, mirant al meu voltant i sota els llençols. Desgraciadament, només era un somni.

Pol Acosta_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Vam estar tota la setmana preparant aquest partit. Jugàvem contra el líder de la lliga. Les emocions eren fortes. Va venir fins i tot un motivador perquè el dia del partit sortíssim amb el doble de ganes. Ens deia que cada dia a la nit només penséssim en el partit i com jugaríem. Va arribar el dia del partit i com era d’esperar, vam sortir súper motivats. Lluitàvem cada pilota com si ens hi anés la vida. I clar, va haver-hi recompensa. Vam acabar guanyant el partit: 2 a 0. Érem l’únic equip que havia guanyat el líder. Tothom estava eufòric. L’entrenador ens va felicitar i seguidament, amb tot l’equip vam anar al cine a celebrar-ho!

Oriol Moles_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA

En un poblat molt llunyà hi vivia una tribu que creia en la seva pròpia religió en la qual el seu Déu era un arbre que hi havia al centre del poble. Cada dia hi anaven dues hores per resar al seu voltant. Però un dia l’arbre va desaparèixer. Tots els habitants del poble van estar molt tristos i eren incapaços de fer res. Un noi va decidir investigar què passava i va veure que el poble veí els l’havia robat. Ell ho va explicar a la seva tribu i hi van anar. Els van demanar per què ho havien fet. Van contestar que ells també en volien un, d’arbre. Al final, tothom tenia el seu arbre i van continuar amb aquesta rutina 200 anys més.

Natalia Malheiro_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Jo estava morta i ho sentia. No tenia cap idea de com seria la vida real. La meva ànima somiava a viure el dia a dia. Somiava a estar amb una família, riure, plorar… Fer tot el que es fa a la vida real. Jo ho volia. Tractava de sortir del cel i de l’infern. No volia quedar-me allà, volia estar en un lloc que s’anomena la Terra. Cada dia la meva ànima seia al costat de la meva família, observava els actes, les paraules, tot. Era molt trist. Jo suplicava tornar a viure una vida. Volia retrobar-me amb la meva família, ser feliç, tenir una edat… Un dia la meva ànima va tocar el timbre de casa. Van obrir i vaig aparèixer.