Menors de 15 anys

Celine Figueiredo_3r A EA 2A ENSENYANÇA STA. COLOMA

Des de petita, a la Maria li feia por dir adéu però mai ho havia viscut tant de prop com aquell dia.
Quan era petita, jugava molt amb el seu avi però clar, ella no jugava tant bé amb ell com amb les seves amigues. A mesura que passava el temps, la Maria es tornava repel·lent i maniàtica i sempre que el seu avi feia alguna cosa ella es queixava. Passat el temps, el seu avi es trobava cada vegada pitjor. Un dia, es va morir. Aleshores la Maria es va adonar que realment no tornaria més, es va sentir culpable i no sabia què fer. Ella va explicar als seus pares com se sentia. Els seus pares li van respondre: mai tractis malament ningú.

Adrián Barreira_3r B LYCÉE COMTE DE FOIX

M’agradaria ser professor d’esport en una escola, m’encanta l’esport, el futbol i també els nens. No m’importaria estar en una escola fent classes d’esport. També m’agradaria tenir un equip de futbol, ser entrenador, sempre m’ha apassionat. Una altra cosa que m’encantaria tenir de més seria una moto, la moto dels meus somnis. M’encantaria poder anar a treballar amb la meva moto, anar a l’escola amb la meva moto. Crec que sóc una persona que té les coses molt clares. Em veig amb moltes ganes de poder treure’m la car­rera i poder tenir un bon treball amb una casa pròpia. Si aconseguís tot això, crec que no necessitaria res més.

Adrià Oliveros_3r B LYCÉE COMTE DE FOIX

M’estimo el meu país, que és absolutament impressionant i on els boscos, les muntanyes, els prats, els pics, els animals són excepcionals. Els boscos que hi ha són grans, poblats, amb una vegetació, densa verda, humida i perduda en les grans muntanyes del meu petit país. Quan m’allunyo de la ciutat tinc una sensació de plaer inigualable que no canviaria per res. Les muntanyes són abundants, tan abundants que quan les mires des de sota semblen les sabates d’alguns éssers gegants. El meu paradís es diu Andorra. Jo estic molt orgullós d’haver nascut en aquestes terres tan boniques sense les quals no podria viure.
Andorra, t’estimo!

Tomàs Lomero_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Era l’hora, en Severus va tenir la temptació d’agafar tot el que tenia, que era molt poca cosa i marxar, però abans havia de fer quelcom per poder començar una nova vida amb el seu fill. La seva millor opció fou atracar un banc. Va entrar-hi i amb un parell de mentides va poder agafar tots els diners necessaris per viure bé. No va pensar d’on provenien aquells diners i, tot i això, estava segur que no podien ser joc net. Amb el que va robar sabia que podia donar una educació prou vàlida al seu fill, això el va fer pensar que havia obrat d’una forma correcta.

Ismael Molinos_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Em vaig despertar i el primer que vaig veure va ser el cos inconscient d’en Pere. Després una veu robòtica em va anunciar que alguna cosa no anava bé. Es tractava d’un error a la nau i em deia que havia d’anar a reparar-la immediatament. Em vaig apressar per arribar-hi. Al final vaig reparar la fuita, però de sobte vaig sentir un tret i vaig notar com se m’escapava la vida. La darrera imatge que recordo fou la cara de satisfacció d’en Pere. Llavors ho vaig entendre tot, des del principi ell no volia que aquesta missió es portés a terme i, al final, va aconseguir que la terra seguís sense conèixer la realitat que l’envoltava.

Lisandra Juhe_3r A EA 2a ENSENYANÇA SANTA COLOMA
Hi havia una vegada dues millors amigues. S’estimaven molt, tenien molta confiança, s’ho passaven molt bé i sempre juntes. Bé, resumint, millors amigues. Però, a part d’elles dues, també hi havia més amigues i a una de les millors amigues no li queia bé una altra nena de la colla i a l’altra millor amiga sí. Aquella nena sempre volia ser la millor i volia ser el centre d’atenció. L’amiga a qui no li queia bé aquella noia estava molt trista perquè l’altra millor amiga sempre li anava al darrere i la deixava de banda. La millor amiga que la deixava de banda va marxar amb la que no queia bé i, finalment, es van separar totes.

Adrià Pajares_3r A EA 2a ENSENYANÇA SANTA COLOMA
L’equip estava preparat, el gran dia ja havia arribat. Nerviosos vam anar entrant al camp. L’entrenador eufòric anava dirigint l’escalfament. Va arribar l’hora. L’àrbitre va xiular. El camp estava ple, la gent cridava. L’equip va començar bastant malament ja que als deu minuts vam encaixar el primer gol. L’equip, molt desanimat, va treure la pilota. L’entrenador va cridar: “som-hi nois!” Abans d’acabar la primera part vam marcar el primer, tots contents vam anar al vestuari. Faltaven dos minuts pel final. Cansats vam fer l’últim esforç. Vaig xutar fort la pilota i allà vaig veure que passés el que passés sempre seríem un gran equip!

Laia Muñoz_3r I LYCÉE COMTE DE FOIX

Fa uns quants anys em va passar una cosa que mai oblidaré, que em va deixar intrigada, trista. Un company sempre volia parlar amb mi, per dir-me una cosa, però jo mai l’escoltava, perquè tenia feina o bé perquè havia de fer altres coses més importants. Un dia, al sortir de la feina em va començar a insistir per tal que l’escoltés, però com que no podia, jo li vaig dir que parlaríem l’endemà i l’escoltaria. Aquell mateix dia, em va despertar una alarma, em va trucar un número desconegut, donant-me una notícia que no m’esperava; el meu amic havia mort, no m’ho podia creure. Des d’aquell dia no vaig poder saber mai més què em volia dir.

Ruben Barreira_3r I LYCÉE COMTE DE FOIX

Sensacions agradables que et produeix el futbol: la sensació de xutar a  porteria, aguantar la respiració i mirar la pilota en càmera lenta i veure com entra, escoltar la grada cridar i anar  corrent a celebrar-ho amb l’equip… La sensació d’estar a l’estiu sense cap obligació i despertar-te a les dotze del migdia amb els rajos de sol entrant per la finestra. Estar amb les persones que t’agraden, amb els teus amics i no tan amics… Però per desgràcia, tot això sempre s’acaba i per això mateix sempre has de gaudir, al màxim, d’aquests instants que la vida t’ofereix perquè… les coses bones s’acaben. Facis el que facis, aprofita-ho.

Laia Moliné_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

Sabeu aquella sensació quan la mare us renya per culpa de la vostra germana? Aquella sensació d’impotència? Per què no pots fer res al respecte? Doncs aquella sensació va ser la que vaig sentir quan vaig trepitjar per primer cop la meva nova escola, quan tots els nens que no coneixes, se’n riuen de tu i et fan coses cruels. I tu penses: és culpa meva que no sigui normal? Realment si em coneguessin sabrien que sóc un bon nen i que quan em diuen aquelles coses cruels em venen ganes de cridar i de contestar-los. Però m’aguanto perquè sé que si dic res encara riuran més de mi i serà pitjor. Crec que no és culpa meva; això és cosa del destí.

Francesc Martí_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

I de cop i volta ja estava al terra i sense poder-me moure. Els nens m’estaven immobilitzant perquè no em pogués moure i que em poguessin pegar els dos que quedaven sense poder-me defensar. El més gran em va començar a pegar cops de puny a la cara i l’altre puntades de peu a l’estómac. Va ser llavors quan, d’entre els matolls, van sortir el Joan, l’Albert i el Marc. Eren amb els que estava enfadat perquè el dia anterior els havia xutat la pilota de bàsquet fora dels límits de l’escola i vam haver d’anar a direcció. Entre els tres els van apartar i vam poder marxar corrents. Vam anar directes a queixar-nos a la mestra.

Joaquim Galí_3r A COL·LEGI ANNA MARIA JANER

Recorro els últims metres de la pista humida, veig cada gota d’aigua picant contra el plàstic temperat per cada revolt i per cada volta que he superat. Sento cada petit impuls dels milers que fa el pistó impulsant-me vers la victòria incerta. Percebo cada tremolor del patiment dels pneumàtics, destruïts en una duríssima batalla. El combat és arriscat i el detall compta a cada instant. Enfilo el darrer revolt en la pell d’un genet solitari en la vastitud del desert d’asfalt. Cada segon és etern en el dubte i breu en els reflexos. Ara sí, passo la meta, incrèdul i conscient de ser un sol cos, harmoniós, amb la màquina.

Marta Besolí _3r A COL·LEGI ANNA MARIA JANER

Nostàlgia se sent quan enyores algú, sigui la mare, sigui l’amic. Nostàlgia se sent quan la pluja i el vent t’acaronen suaument i et porten records d’instants de felicitat inexplicable que no tornaran mai. Una veu melancòlica i trista diu: què hi faig aquí? Qui sap si és cosa del destí, que, sense adonar-te’n, acabes de nou aquí, amb la nostàlgia a dins. Què vull? Viure una vida de nostàlgia, de record i d’oblit? Hi haurà un buit que mai no es podrà tornar a omplir? Oh, capritxosa i maleïda nostàlgia! Forma part de la vida, o és que amb els anys agafa rellevància i importància? Per ventura en la vellesa s’allunya i ens deixa?

Carla Cobos_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Mario. Mario és el seu nom. Mario és el nom que vull sentir sempre. Vull que sigui el nom que, al sentir-lo, em tregui un somriure. I no només un somriure pels bonics records viscuts amb aquesta persona sinó, un somriure per tot el que hem viscut i vivim dia a dia. Set, onze, vint-i-cinc, tres, quatre, tres mil… aquests són els nostres números. Els cinc primers números són el nostre passat, els millors moments viscuts amb ell, els millors somriures, els grans moments que explicaré als nostres fills, als nostres néts… Ell és l’home que totes volen. Tot i que potser en conec més, per molt que ho intentin, ningú el podrà superar mai.

Clàudia Pubill_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Quants de vosaltres voleu conèixer una persona famosa i quantes vegades us han dit que era impossible perquè vivia molt lluny del vostre país? Per exemple, vius a Europa i vols conèixer un famós que viu als Estats Units o potser,viu al mateix país que tu, però la gent et diu que serà impossible perquè un famós no et farà mai cas. Però, per què et rendeixes? Si tota la gent fes el mateix, ningú seria famós. La vida es viu només una vegada i hem d’aprofitar-la, res és impossible. Intenta-ho i, si no ho aconsegueixes, almenys tindràs el record d’haver-ho fet.

Yannick Espuga_3r G LYCÉE COMTE DE FOIX

Nova York, novembre del 2012, fa molt fred. Fa dos anys que estic assegut al terra, a la Cinquena. Fa un parell d’hores que un nen d’uns onze anys s’ha instal·lat prop meu. Va amb una samar­reta bruta i uns texans vells. Subjecta un tros de cartró on hi diu: “Tinc molt fred! ajudeu-me sisplau!” Cada minut passa una trentena de persones i ni s’immuten. Al cap d’una estona treu una bossa de la seva butxaca i s’hi endinsa. M’apropo a ell. No pot parlar pel fred que té. Em trec els meus guants i la meva jaqueta i li dono. També li ofereixo nou dòlars. No tinc res més. El nen em diu: “A vegades les millors persones viuen al carrer”…

Dina el Boutaybi_3r G LYCÉE COMTE DE FOIX

Sentir l’aire fresc, gaudir dels paisatges i volar… Una sensació meravellosa, única i perfecta. Us faré una pregunta, podem utilitzar una cosa que està dins una motxilla tancada? No, oi? Bé, doncs ara intenteu sortir vius d’una caiguda lliure. Com he dit abans la sensació de volar és meravellosa.
Imagineu-vos la caiguda, us esteu apropant a l’asfalt i quan el vostre braç el toca, tot el vostre cos el segueix. A l’instant del xoc, el cos explota en mil pedaços… No és gens agradable, oi? Doncs ara poseu-vos dins la pell del vostre familiar. El món s’acaba si el vostre germà, el pare o la mare moren, no els seguiu.

Joao Pedro Lopes_3r C INSTITUT ESPANYOL

Quan em van dir que em compraven una mascota, em vaig posar molt content però no sabia quina escollir. Potser un peix, però mengen molt; un gos, però no tindria prou espai i a més fan molt soroll. El meu pare em va demanar si volia un gat de dos mesos que li havia regalat un client seu. Jo li vaig dir que com que ja li havien donat el gat, em quedaria amb el gat. A més, són molt tranquils i molt silenciosos. Em va demanar què volia fer amb els diners i jo li vaig respondre que compraríem coses per al gatet. Ja ha passat un any des que tinc aquest gat. El seu nom és Rofu. És blanc i negre, s’ha fet molt gran i no para de córrer.

Christian Batista _3r C INSTITUT ESPANYOL

Vaig sortir de l’institut. Era divendres, però vaig decidir quedar-me a casa perquè estava cansat. Em vaig adormir, quan va sonar el telèfon. El vaig agafar i una veu de noia, que no vaig reconèixer, em va demanar si em venia de gust quedar. Li vaig respondre que sí encuriosit. Em va donar el seu número de telèfon perquè la truqués quan hagués arribat al lloc on havíem quedat. Quan ens vam trobar, vaig sentir papallones a l’estómac. Era ella. Anava molt maca i em somreia. El dia 19 d’octubre jo li havia fet un petó. Ella s’havia posat vermella, però no em va dir res. Ara em demanava per sortir. I jo li vaig agafar la mà ben fort.

Eric Fernández_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA ordino

Desconnexió. És el que sents quan fas el primer pas; quan deixes enrere els crits del públic i dels companys. Durant unes mil·lèsimes de segon només sents el teu cor que batega nerviós a causa del temor i l’adrenalina d’haver arribat tan lluny. Esperes el moment que l’àrbitre donarà pas al combat i us farà entrar a tu i al teu adversari. Llavors arribes al centre del tatami i cara a cara us mireu intensament sense saber qui serà el vencedor. Comença el combat i els dos doneu una volta completa. Us disposeu a fer caure l’altre amb qualsevol tècnica, però de cop i volta els nervis s’apoderen del cos, prenent-ne el control…