Menors de 15 anys

Soraya Donsion_3ème D LYCÉE COMTE DE FOIX
Relats, relats i més relats. Què és un relat? Fa uns anys, un nen va dir que per a ell un relat és un conjunt de paraules ben triades que, separades, no tenen cap sentit però juntes formen una història màgica. Avui en dia aquest nen és un escriptor d’èxit. Un altre va dir que per a ell un relat és com una equació. Una suma de paraules que donen com a resultat un text. Avui en dia aquest nen és un gran matemàtic. Per a mi, un relat és una part de la meva imaginació que, transcrita sobre un full de paper, expressa un estat d’ànim, una emoció, un sentiment. Dit això, qui sap què em prepara el destí? I, qui sap què seré de gran?

Liliana Oliveira_1ere SA LYCÉE COMTE DE FOIX

Eren les sis del matí, feia calor, i jo estava allà, en aquell terrat desolat. No estava envoltada ni d’or ni de plata, sinó que em trobava al lloc més humil del món. Des d’aquell terrat podia veure tota la ciutat davant meu: cases i gratacels, i al final d’aquella línia d’edificacions hi havia el mar. El sol estava sortint i el cel agafava aquell peculiar color que ens deixa a tots bocabadats. Les llums, el color taronja del mar, tot allò em va fer plorar. Per què plorava? No n’estic gaire segura… Potser perquè fins a aquell moment no m’havia sentit en harmonia amb el món on vivim. Potser perquè la felicitat està en la simplicitat.

Èric Martí_1ere SA LYCEE COMTE DE FOIX

Sempre la mateixa rutina, ha arribat el cotxe que em portarà al poliesportiu. Sempre el mateix camí. Córrer, parar, tornar a córrer. Treball : aquesta és la paraula que sempre repeteix l’entrenador. De sol a sol, sense aturar-se a pensar si això porta a algun lloc. Lesions, metges, fisioterapeuta, preparador físic. Sempre la mateixa història, “te l’estàs jugant, estàs jugant amb la teva carrera”, em diuen tots. Em concentro, ja és la recta final, un últim esforç, només falten uns quants dies, no puc dormir. No puc pensar en una altra cosa. El moment de la veritat arriba, sembla que la vida recobra el seu sentit. Surto al poliesportiu…

Nerea Larregola_2nde D LYCÉE COMTE DE FOIX

Entro al metro per anar a treballar, la rutina de sempre, m’assec a esperar el metro. Començo a recordar la meva història amb aquella persona especial, el primer cop que ens vàrem trobar, els primers sentiments que comencen a brotar, el primer somriure i el primer petó. Pensar que tot allò era real, que havia trobat una persona amb qui estar. Però van iniciar-se les complicacions, va començar a marxar sense cap explicació, al principi pensava que m’evitava fins que va desaparèixer davant meu. Era estrany, una mena de viatjant del temps, però se’n va anar… Fa més d’un any que no el veig, continuo esperant. T’esperaré sempre.

Júlia Lacombe_2nde D LYCÉE COMTE DE FOIX

Asseguda, miro les meves mans tremolant, encara hi tinc tacada la teva sang i veig… milers de records que em tornen al teu costat, en aquell moment on ens vam conèixer, on em vas besar. No puc tancar els ulls, perquè si no ho torno a viure tot. Aquella bala perduda, el teu cos als meus peus i sento: “I en aquest moment et prometo que som infinits”, una promesa que per sempre quedarà. Aquestes últimes paraules justament no havien de ser les últimes. Per què t’has hagut de posar al mig? Un dia ens trobarem… ara deixo caure les llàgrimes que em maten a poc a poc, com si sentís el teu fantasma tan a prop. De terra cap al cel: adéu. T’estimo.

Carolina Gonçalves_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

Aquelles persones que es creuen el melic del món són les persones més buides. Són aquelles que per sentir-se bé han de criticar i s’han de ficar amb els altres per sentir-se importants. És molt trist que hagin de trepitjar-ne d’altres per sentir-se superiors. Som joves, i en l’únic que hem de pensar és a ser feliços rodejats de persones que ens estimen. Estimar per ser estimats. Compartir bons moments amb els amics. Gaudir de la vida sense haver de trepitjar ningú. Riure amb ells i estar per ells en els bons moments, però si en algun moment n’arriben de dolents hem d’estar-hi per ajudar-los a aixecar-se i que no tornin a caure.

Jessica Martins _3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

Us contaré una història de quan era petita. Quan vaig néixer vaig tenir un problema de pulmó, la meva mare va patir molt, perquè ella creia que no duraria gaire i vaig haver de quedar-me força temps a l’hospital, perquè no trobaven un medicament per combatre la malaltia. Després de tot aquest temps en un hospital no podia anar a cap escola bressol perquè podia contagiar els altres i jo podia agafar microbis molt fàcilment. Com que els meus avis vivien a prop em cuidaven, perquè els meus pares havien de treballar per pagar els medicaments, i vaig haver de quedar-me molt temps amb ells, tot i així la mare venia cada dia.

Patricia Martins_4t D EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP

En aquell moment em sento lliure, sense preocupacions i feliç. Les coses negatives s’esvaeixen i els problemes de la realitat no hi són. Jo sóc la protagonista i tot és com jo desitjo. Em sento protegida, sense cap por que alguna cosa dolenta s’apoderi de mi. El color negre no existeix, tot és de colors i jo puc escollir els colors d’un món millor. Aquest món només existeix en la meva ment, ja que la realitat és molt diferent. Quan la música para i deixo de ballar, tot torna a ser com abans. Una realitat plena d’injustícies.

Tania Margarido_4r D EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP

Hi ha gent que idolatra cantants famosos, grans actors o actrius, grans models, dissenyadors… Jo personalment idolatro aquelles persones per a qui la superació personal és la base moral, per a qui l’esforç predomina en la vida, per a qui cada entrenament es un nou repte per superar, per a qui la paraula impossible és inexistent, per a qui tot es possible i encara que els resulti dur, ho afronten i lluiten per aconseguir el que volen. Kilian Jornet és un dels meus ídols. La voluntat i la seva força moral, la seva seguretat i positivisme són qualitats que m’agradaria tenir. Per a mi és i serà un dels millors.

Angy Boado_3r A EA 2A ENSENYANÇA STA COLOMA

Em sento fatal, no estimada, discriminada per tothom. Els meus companys no em volen a classe i m’insulten. Tinc tota l’escola en contra meva i no sé per què. No tinc ganes de fer res, ningú em vol. Fins i tot el meu nòvio m’ha deixat. Em sento incapaç d’anar a l’escola. No vull que em facin mal. Els meus pares no ho saben i no penso dir-ho. M’ho estic empassant tot i algun dia explotaré. Veig que no encaixo amb ningú i ja no tinc forces per intentar-ho de nou. Per què m’he de rebaixar sempre jo? Per què m’han de rebaixar sempre a mi? Ja no puc més. Ho sento pares, no us ho mereixeu però no aguanto més…

Julia Nadal_3r A EA 2A ENSYENAÇA STA COLOMA

Tinc setze anys, no sé si ho hauria de dir, però estic embarassada. No ho vull explicar, no sé qui n’és el pare ni com ha passat. Em costarà molt explicar-ho als meus pares, sobretot al pare. Si no ho explico se n’adonaran aviat, no podré dissimular la panxa gaire més. Ja estic de quatre mesos i no puc avortar. I ara què faig? Ja els ho he comentat, no s’ho han pres gaire bé. Sóc una adolescent amb una vida dins meu. Els ho he hagut de dir amb segones; la vergonya em mata. Ja n’estic farta de tot això, prefereixo no saber res de ningú, morir-me jo i matar el que porto dins meu: m’ha arruïnat la vida!

Marta Jou _3r B EA 2A ENSENYANÇA ORDINO

Quan estiguis trist, plora. Plora com mai ho haguessis fet abans. Allibera’t de tot allò que et consumeix per dintre, d’aquell sentiment, aquell sentiment inconfessable… Plora per coses importants, desfoga’t. Digues tot el que mai no vas atrevir-te a dir, insulta, ignora, estima… Avui és el teu dia i ningú podrà impedir-ho… Res és per sempre, ni les coses bones ni les dolentes, i molt menys les persones. Però això sí, solament avui. Avui és avui, i demà serà un dia nou. Demà, simplement somriu, aixeca el cap i obre els ulls. Perquè els moments que els tinguis tancats et perdràs tot allò que t’envolta, aquell precís moment…

Ricard Ballester _3r B  EA 2A ENSENYANÇA ORDINO

L’ésser humà és maniàtic per naturalesa. Absolutament tots tenim alguna mania, ritual, tic o paraula que fem o diem contínuament encara que nosaltres i la gent que ens envolta no ho pugui percebre. A mi, personalment, m’agrada molt trobar els tics a la gent, ja que he pogut comprovar que tothom fa el mateix: posa una cara de desconcert i diu:
–Jo? Jo no ho faig això!
És a partir d’aquí quan la gent comença a comprovar que, efectivament, té aquesta mania, i llavors és quan comença a deixar de fer aquest ritual, tic o com li vulgueu dir, això sí, d’una manera molt lenta, ja que tothom té el defecte d’entrar en la rutina.

Tomas Agudo _3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Cada vegada que entro en aquella botiga em diu: “Hola, quant de temps!”, que en realitat significa: “Vine més sovint.” Si sabéssiu el que em costa creuar el carrer… Sortir de casa ja em cansa: picar l’ascensor, pitjar el botó, sortir, deixar el portal mig obert per no haver-lo de tornar a obrir quan torni, mirar que no passi cap cotxe, arribar a la botiga, entrar, comprar, tornar, trobar la porta del portal tancada, buscar la clau, obrir, picar l’ascensor, pujar, tornar a obrir la porta de casa, localitzar el sofà i llançar-m’hi. Quin descans! Ara que sabeu com em costa travessar el carrer, vosaltres diríeu: “Hola, quant de temps”?

Sofia Ribas _3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Per darrer cop, vaig alçar els ulls cap al cel i la solitud envaí la meva ànima. Molts dies havien passat tot esperant un senyal que omplís el meu cor de gràcia. La guerra devastava pobles i ciutats, i l’esperança s’esvaïa amb un grup d’àngels, la llum dels quals aterria el més valent dels homes. Moro. Els meus esforços han estat en va. Ara amb les ales tenyides de negre per la foscor de l’home, espero que vinguin a buscar-me per posar fi a la meva dissortada existència.

Yolanda Matos Muñoz_3rA EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP
EA 2a ensenyança encamp
No ho entenc. No entenc que pugui existir gent que gaudeixi maltractant  persones o animals. No entenc com la gent pot tenir la valentia suficient per maltractar tant dones, homes o infants. Vosaltres enteneu com la Justícia pot condemnar una persona a 20 anys de presó per tenir una pàgina il·legal i a 3 anys un pare que ha matat els seus dos fills? Jo no ho entenc. És totalment injust, ja que la pàgina es pot esborrar, però els nens no podran tornar mai al món. No entenc com aquesta gent no té cap sentiment envers la persona que maltracten o maten. Per mi no tenen sentiments.

John Ferrer Pérez _3r A EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP

Jo pensava que en aquest món no hi havia tanta gent interessada en els mites d’aquest planeta. Jo sóc una d’aquestes persones que pensa que en les llegendes i els mites sempre hi ha una part de realitat. En el fons, qualsevol aficionat als mites somia amb éssers del més enllà i, gràcies als historiadors de mites, s’ha pogut comprovar que en aquest món hi van viure éssers mitològics. Encara no sé per quina raó sempre he tingut un especial interès pel tema, però sé que ben aviat en sabré el motiu. Cada mite té una història i algun dia jo mateix en crearé una perquè la gent d’aquest món sàpiga què està passant en el dia d’avui.

Carlota Alberca Rico_3 H LYCÉE COMTE DE FOIX

Les fases de la vida són curtes, breus i implacables. Exacte, implacables, perquè encara que no vulguem que passin acaben succeint. Cauen com una rosa, envelleix i els pètals es desprenen del seu propi gineceu. Queden uns  records escassos de la infància. Moments negres o radiants; potser seran l’únic que recordarem d’algunes persones i fins i tot de nosaltres mateixos. De sobte la vida ens els treu sense conèixer la consideració del perquè, simplement ens els desposseeix. Ens restem en blanc sense res pel que lluitar. Reflexionem, considerem, meditem i examinem. Només arribats a aquest punt, podem prendre una decisió i procedir.

Alèxia Pujal Gallego_3 H LYCÉE COMTE DE FOIX

Oblidar, desaparèixer, no tornar mai! Un llarg viatge. Un viatge fred, sense colors. Deixar en la terra tot el sentit de la vida, deixar persones, cors, ànimes. Però, què és la vida? La vida són colors, llegendes i grans aventures. Ara deixa-ho tot enrere, la ment en blanc, un paper, un bolígraf… Somia, i no paris mai d’estimar. Al cor, uns puntets de melancolia. Als ulls, llàgrimes eternes. El teu viatge, el més inesperat. Però al final, tots sabem que res és per sempre, un viatge sense retorn, tot es descoloreix fins i tot tu, que un dia vas marxar, i aquí em vas deixar. Un punt sense coma ni a part. La mort.

Meritxell Vázquez_3rC EA 2A ENSENYANÇA ORDINO

Va ser ell qui em feia somriure, el que em donava ganes d’aixecar-me cada matí per començar un nou dia donant el millor de mi als meus estimats. El que em cuidava, escoltava, estimava… des que era ben petita. Hem crescut junts. Som totalment diferents, però ens estimem, ens pensem i ens cuidem com si fóssim un.
Els dos junts hem passat moments d’aquells que tindrem sempre un racó en la nostra ment i que traurem quan ens posem a pensar en la nostra infància; sí, ha estat plena d’obstacles que ens han costat de saltar, però gràcies a ell han estat la millor part de la meva vida… Ell era, és i serà la segona part de mi.