Menors de 15 anys

Anna Fonte_3 ESO A_COL·LEGI JANER

La lluna i el sol es perseguien com persegueix la nit al dia. Després de tres-cents quaranta-cinc dies es troben el sol i la lluna i formen un preciós i màgic eclipsi. Només tenien una hora per estar junts després d’una espera abismal. Sabien que el temps, com vigilant insubornable, no els en donaria més. Calia aprofitar-lo i els seus cossos esfèrics es van trobar i romangueren plegats seixanta minuts. Després, a poc a poc, es van anar separant i es van trobar a faltar novament. I així, altre cop sols, continuaven vetllant dies i nits i veient el món girar. Quanta espera per tan poc temps d’estar junts.

Roger Manalo Padicio_3r ESO_COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Tots, alguna vegada, hem oblidat fer els deures de l’escola. No hi ha cap persona que se’n salvi. Quan arriba el moment de corregir-los i no els tenim, ens inventem qualsevol excusa per no quedar malament. Alguns diuen que se’ls han deixat a casa, altres fan veure que els busquen desesperadament a la carpeta… Sempre hi ha algú que es deixa una activitat i, desafortunadament, li toca corregir la que no té. Després, sempre està aquell que improvisa i que a sobre li funciona. Al cap i a la fi, els qui escolten les nostres barbaritats són els professors, que poden fer veure que no saben res, però els agrada la nostra forma de mentir.

Oscar Gomez_3r ESO_COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Comença el dia i el cant dels ocells desperta al món amb les seves veus. Em quedo una horeta més dormint i després me’n vaig a esmorzar. Quan acabo l’esmorzar, me’n vaig a abraçar el sofà que em rep amb els seus coixins i la seva blanor. Agafo el comandament de la tele i començo a fer zàpping. Ja és migdia però els meus músculs em desobeeixen i no volen que m’aixequi del sofà, així que demano a la meva mare que em porti el menjar. Torno a adormir-me. Al cap d’unes hores em desperto, miro el   carrer, comença a fosquejar i el sol m’acompanya al llit després d’una   dura jornada de treball. La lluna apareix per donar-me la bona nit.

Anna Pla Marsiñach_4t ESO A_COL·LEGI JANER

Em vaig despertar i tot havia desaparegut, les cases, els cotxes, els    carrers… fins i tot, les persones d’aquella societat contaminada. Tot era confús, d’un color verdós, com aquell record que tenia al fons del meu subconscient, on només hi havia arbres frondosos. Estava acostumada  a la societat de consum, on la natura havia perdut tot el protagonisme i les màquines eren imprescindibles. Sabia que m’hauria de quedar allà, no hi havia cap manera de marxar, i vaig decidir passar la nit al ras. Em vaig adormir i vaig somiar en les cases i els cotxes. Ja no vaig despertar.

Isaac Navas Soriano_4t ESO A_COL·LEGI JANER

El Nil entrà a una discoteca per sortir-ne amb una noia ben maca. Tenia un recurs infal·lible per a lligar. Volia prendre un refresc i de camí va veure el seu prototip de dona. De tornada digué al seu amic: “Atent, que aprendràs la tècnica per a lligar”. Es va dirigir a la noia i li preguntà: “Creus en l’amor a primera vista?” Ella respongué: “No”, i en Nil afegí: “Espera un moment que torno a passar”. La noia va riure de la forma de ser d’en Nil. Quan el noi ho intentà de nou, ella tingué la sensació que el temps i l’espai s’aturaven mentre l’observava apropar-se lentament, volia sentir qualsevol pregunta, per poder respondre: “Sí”.

Marta Codó Consol_S-3B_COL·LEGI Sant Ermengol

Des del primer dia vaig conèixer les persones que em van fer riure, plorar… Vaig descobrir com una gota dintre meu em feia respirar, sentir-me bé, fer que tot aquell món que em rodejava fos amb més llum, amb més alegria. Tot allò que veia dintre els meus ulls era diferent del que havia vist fins ara. Sentia que les noves persones que havia conegut m’havien fet sentir diferent. Aquella amistat que havia conegut o que ja coneixia havia fet que em trobés a mi mateixa, dir-me com era jo realment, que no havia de pensar en el que els altres em diguessin i només pensar que jo havia d’estar bé i que els altres ho estiguessin…

Francesc González Ruiz_S-3B_COL·LEGI Sant Ermengol

L’altre dia no podia adormir-me i em vaig posar a pensar què faria sense la meva mare… Si ella no estigués al meu costat no sabria què fer en els moments més difícils, la meva vida seria una vida sense destí. La meva mare és com un GPS que m’indica el camí correcte per on he d’anar. Encara que a vegades em renyi i em cridi jo sé que ella ho fa perquè creu que el que estic fent és incorrecte, tant per a la meva educació com per a la meva salut. A vegades penso a anar-me’n i que els meus pares no sàpiguen on sóc, però després m’adono que no sabria què fer sense ells. Són les persones més importants en la meva vida…